Quan torni a arribar l’estiu,
I el sol brilli ben viu,
trobaré més d’un moment
per veure la meva gent.
Potser serà al casal,
o a la piscina municipal,
però els amics retrobaré
i somrient els rebré.
Junts, per Festa Major,
mentre ens escapem de la calor,
tot ballant i cantant riurem,
i gaudirem de tot el que fem!
Estiu són dinars sota la figuera,
síndria i gelat que al final ens espera.
I passar els dies a la fresca
amb amics i família, fent gresca.

Aquesta és una llegenda que no se sap si és certa. Fa molts anys, dos joves anomenats Bruno i Ged van anar a buscar or a la muntanya blava, on creien que n’hi hauria molt. Van agafar provisions per 3 dies. Durant 25 hores, van estar vagant per les galeries de la mina de la muntanya, sense èxit. Quan creien que estaven a punt de trobar-lo, un munt de roques els van barrar el pas. Llavors, el més gran, en Bruno, va dir que si s’aturaven a treure-les, no sobreviurien. En sentir això, en Ged, que no havia volgut mai anar per aquell camí, va marxar per una altra galeria. Estava segur que anava a la direcció correcta quan es va adonar d’una cosa: els aliments no era segur que li donessin prou per a no morir de gana. Però, quan estava a punt d’abandonar, va sentir la petita remor d’un rierol a l’altra banda de la pedra. Va aconseguir trencar-la, i va il·luminar amb el seu fanalet la mina. Hi havia un munt d’or, brillant, pur! Era, segurament, l’espectacle més bonic que havia vist mai. Llavors va haver de prendre una decisió. O agafava tot l’or i s’arriscava a morir de gana… o no. La llegenda no explica la seva decisió. Només diu que, 5 dies després d’haver marxat, en Ged va arribar al seu poble amb un munt d’or. És possible que es gastés tots els seus diners, però si era llest, que segurament ho era, els va fer servir per viure tranquil·lament la resta de la seva vida.

Una vegada hi havia dues nenes passejant pel camp buscant conills. Les nenes tiraven pedres per veure si sortia algun que estigués amagat, però no en trobaven cap. Llavors van veure que entre els matolls hi havia una cosa que s’estava bellugant i es van acostar. De sobte, un animal va fer un gran salt a sobre d’elles i van caure a terra de cul. Era un conill… de color lila! Tot seguit, va aparèixer un gat perseguint-lo i tots dos van allunyar-se corre’ns. Encara assegudes a terra, la Gabriela i la Jana es van mirar i van riure plegades.

És minúscul,
més petit que un pèsol.
Encara és un ou.
Quan surti, serà una eruga
que menjarà fulles de morera.
Es farà gran i grassa
i fabricarà un capoll de seda.
Dins el capoll, li sortiran ales.
I quan el trenqui,
serà una papallona.

Ningú no sabia qui era. Els companys de classe el miraven estranyament. Alguns, fins i tot, li pegaven i l’amenaçaven perquè es tragués la caputxa. Però hi havia alguns nens que es van adonar d’algunes coses. Com ara, que el professor d’història no venia des que el nen va començar a vindre a l’escola. O que la professora d’anglès, l’Anna Marta, tampoc venia! També era veritat que hi havia Covid-19. Els nens van seguir “averiguant”… Fins que un d’ells, va pensar que el nen misteriós podia ser un dels professors infiltrats, o un simple nen que venia normal i faltaven els profes per Covid! Ells com que tenien intriga van seguir “averiguant”… Un dia el nen misteriós es va treure la caputxa… i tots van “averiguar” qui era realment! Continuarà…

Dedicat als meus amics: Dani, Max, Ivan, Mario, Jan, Nil M. i altres companys de classe (i família)

Hi havia una vegada, un dinosaure que tenia una vida infinita. Una nena, la Isel, se’l va trobar a un bosc on hi havia molts animals, però el que li va impressionar va ser el dinosaure: era vermell i tenia punxes. Se li va apropar lentament i la va fer pujar sobre seu, van anar a fer una volta al bosc. La Isel se sentia una reina del bosc, era com si els animals deixessin pas al dinosaure, com si fos el rei del món. Van anar a un llac petitó i van passar la nit allà. L’endemà, a casa, va explicar tot als pares. Després d’uns anys va fer un llibre sobre tot allò que havia viscut, es titulava: “Jo, que vaig veure un dinosaure”, novel·la gràfica. Va tornar a aquell bosc, el dinosaure seguia allà! Va viure el mateix, i des de llavors el va visitar cada dia.

Una vegada hi havia un mestre elemental del foc que va entrenar a un ninja. Després d’un entrenament, el ninja vermell va veure com un dolent negre i amb quatre braços estava destruint la ciutat. Així que el ninja va atacar-lo i va fer una lluita amb tots els seus poders elementals i el va guanyar. El ninja va notar una oloreta molt bona i la va seguir. Va escalar una muntanya, va travessar nedant un riu, va córrer per un bosc i per fi va trobar una paradeta de frànkfurts. I quan estava a punt de menjar-se’l… PAM, es va despertar, tot havia estat un somni!

El dia del seu aniversari, en Sam i la Irene es van traslladar a una casa de colònies per viure-hi tota la vida. Van venir els tiets, els cosins i cosines, els avis, els besavis i els cosins i cosines segons. Els tiets i els cosins els hi van regalar una cosa per escalar: era un rocòdrom i els van ensenyar a escalar. Els avis els hi van regalar un matalàs per a pujar-hi. Els besavis, coses per a l’hort: una carabassera, una tomaquera i una tulipa. Tota la família es van quedar a dormir.

La música és allò
que et fa sentir qui ets.
I, de vegades, et sorprèn
allò que veus, allò que sents.
La música és
el que m’ajuda a estar més bé
si em sento trista o malament.
És un regal, és un plaer,
un remolí, un “escalfred”,
és un misteri, un qui sap què,
anar tot d’una fins a la lluna…
Tot això és.
La música és allò que et fa volar la ment
i t’ajuda a estar en el present.
Tot és un ball, mou-te amb el vent.
Un remolí, un “escalfred”,
és un misteri, un qui sap què,
anar tot d’una fins a la lluna…
Tot això és.

En una clariana d’un bosc, molt lluny de la malvada Tara, hi vivia un follet que es deia Eramon. L’emperadriu Tara només feia que crear guerres. Així que quan va ocupar part de Napalia es va assentar en un castell, i va decidir envair part del Gran Bosc per recaptar esclaus, follets i altres especies. Però hi havia una part que encara resistia, el Cascavell, poble dels pobles, ells pensaven rendir-se, entregar-se, però a l’Eramon no li semblava bé. Així que en un atac de rebel·lia va decidir dirigir-se cap al castell per posar-hi pau. El viatge va durar setmanes, i quan va arribar va intentar parlar amb la Tara, però el van empresonar. Es pensaven que era un espia. Es va fer gran, fins que va morir de vell en aquella presó solitària. Però això només va provocar més als habitants que quedaven, entre ells la néta de l’Eramon, líder de la rebel·lió, la Rowanna. Va convèncer a la població del Gran Bosc, i van aconseguir alliberar a gran part dels esclaus. Perquè només ells sabien que no es rendirien mai. Per l’Eramon.

Una vegada hi havia un nen que volia conèixer un drac. Va travessar boscos, llacs, mars, deserts, muntanyes… Un dia finalment va sentir un soroll dins una cova. Hi havia un drac que plorava. Li va preguntar que què passava. Li va contestar que tenia mal al peu per un clau que s’havia clavat. El nen va estirar amb totes les seves forces i li va poder treure. I així va ser com el nen i el drac es van fer amics. I van volar junts tota la vida.

Hi havia una vegada una papallona molt feliç, però un dia va perdre els colors. Oh, no! Va exclamar. I li va dir a la mama i al papa: se me n’han anat els colors! I van dir, no passa res. I al mateix moment li van sortir els colors de nou. Gràcies papa i mama, ho heu aconseguit! I va continuar sent feliç.

En Marçal no volia fer deures, però volia jugar a la videoconsola. La seva mare li va dir que si no feia els deures tindria una maledicció. Ell no va fer cas i va anar a jugar. De cop, el comandament de la videoconsola començà a volar i els seus cabells arrissats es van enlairar cap amunt. Totes les coses de l’habitació van començar a volar, inclòs ell va començar a volar fins que es va donar un cop al sostre i va caure de cop. En Marçal espantat es va posar a fer els deures de seguida i a partir d’aquell dia sempre fa els deures abans de jugar a la videoconsola.

Hi havia una vegada, una nena petita anava passejant amb la seva mare (Arwen) i el seu pare (Legolas) pels lidins de “Rivendel” un bosc habitat per elfos. Just aquell dia (feia 5 anys) la seva mare Arwen es va posar de part el dia 15/5/15.00 o sigui que la petita tenia cinc anys. El seu avi (Elrond), la seva àvia (Celebrian), la seva Besàvia (la Dama Galadriel)i el seu besavi (Celeborn) els van venir a veure al palau dels reis. Van fer un bon banquet al palau reial i tot estava boníssim! Es van despedir de tothom, van començar a ficar-se al llit. Al dia següent la nena petita Eowyn es va despertar la primera, tenia gana i set, al final es va menjar: 4 pomes amb mel, 9 entrepans, etc. Quan es van despertar els seus pares van esmorzar i a continuació van sortir a passejar tota la família.

Hi havia una vegada una nena que es deia Flor. I la nena volia jugar. I aquest conte s’ha acabat. I comença l’altra part: i el seu papa li va dir a la nena si volia anar a jugar. I la nena li va dir que sí. I l’altra part ja s’ha acabat.

La senyora Pepis va al mercat I sempre porta un llaç al cap. Té un amic que es diu Miquel que és molt bon jardiner. Quan es troben pel carrer xerren i xerren sense parar. Ell li parla de les plantes, ella li parla del dinar… Poden estar moltes hores d’allò més divertits I aquí està la importància De tenir bons amics!

Si fos una actriu musicals faria,
si fos una cantant entrades regalaria,
si jo fos famosa molts diners guanyaria
i si fos ballarina tot el dia dansaria.
Però el que jo més voldria,
ser feliç seria.

Hi havia una vegada un drac que estava trist perquè tenia un problema molt gran: totes les mascaretes li anaven petites. Quan se les posava, li feien mal les orelles o no li tapaven el morro. El drac buscava una solució per fer-se una mascareta a la seva mida. Com ho podria fer? On trobaria una tela tan gran? Després de molt pensar i pensar va tenir una idea! Es faria una mascareta amb un llençol.
–Soc un geni! –va dir el drac–. Ningú ha tingut una idea com la meva!
El drac estava tan content que va decidir crear una fàbrica de mascaretes grans per a dracs.

Una vegada vaig conèixer un nen a qui li encantava dibuixar. Un dia va dibuixar un gos i li va semblar que es movia. L’endemà el va veure que intentava sortir de la llibreta, i 10 minuts després el gos estava donant voltes per la casa. Aleshores es va adonar que tot el que dibuixava es feia realitat. Va començar a fer dibuixos fantàstics que es feien reals. Però, unes setmanes més tard, quan ja no recordava el seu poder, mig distret va dibuixar un monstre a la llibreta. A la nit el monstre va sortir del paper i va començar a menjar-s’ho tot. Aleshores el nen es va despertar amb tant de soroll i es va quedar espantat, però va tenir una bona idea. Va agafar la goma d’esborrar i va acabar amb ell.

Hi havia una vegada una gossa que es deia FIona i tenia 10 anys. Un dia està a casa del seu pare que és l’Ele i altres dies ve a casa meva. A la Fiona li encanta banyar-se al riu i jugar amb mi. Fa molt que no la veig i l’he trobat molt a faltar. Quan vingui li faré una abraçada molt forta i li diré que em faci un petó a la mà. Fiona, em fa mal la panxa d’emoció que avui vens. Et posaré el teu llit a la meva habitació i així ens farem companyia a la nit.

Una vegada hi havia un ocell blau petit, petit, tan petit que la seva mida era com la d’una granota. Els seus amics se’n reien d’ell per ser tan petit i per això tenia por de no poder fer coses. Els seus pares li van dir que havia de creure més en ell, perquè era molt important el que ell feia, com collir cireres dels arbres o caçar cucs. Tot això era molt valuós per la seva família! I així és com l’ocell blau va perdre la por.

Hi havia una vegada en un zoo, molts animals. Hi havia cavalls, unicorns, dinosaures (herbívors i carnívors) i també elefants, i també conills. I aquells animals cadascun estava en una gàbia gran, però vet aquí un dia els van canviar de gàbia en una més petita i no els anava bé, però al conill sí. I vet aquí aquell dia l’elefant havia d’estar ajupit, però un dia van portar policies, perquè se’ls emportessin a un zoo més gran i més bonic on estiguessin tots junts. I els unicorns els van convertir en persones. I vet aquí un gos i vet aquí un gat aquest conte ja s’ha acabat.

Una vegada hi havia una nena petita que es va mudar a una casa nova on hi havia un gran arbre solitari. Tot estava en flor excepte l’arbre. La nena encuriosida li va dir a la seva mama:
-Mama, perquè l’arbre no floreix?
-Potser té set -li va dir la seva mare.
L’endemà la nena regava l’arbre. Però no va fer flors.
-Mama, perquè no fa flors?
-Potser té gana. Li donaren adob.
Però l’arbre seguia igual. La nena molt trista, li va preguntar a la seva mare què li passava a l’arbre. La mare li va explicar que potser està trist i se sent sol, ja que és l’únic arbre de la casa. Llavors la nena va sortir corrent al jardí i li va fer una forta abraçada. De sobte l’arbre va fer unes meravelloses flors blaves i li va dir:
-Gràcies, bonica, només necessitava una bona amiga.

Bon dia, em dic Liru, soc un nen d’onze anys, visc en un poble gran o ciutat petita, depèn de com t’ho miris. Avui us explicaré el que faig cada dia. Primer de tot, em llevo i esmorzo, per esmorzar em preparo una llesca de pa amb gall d’indi, llet amb cereals i un tros de xocolata que és el que m’agrada més i em dóna molta energia per anar a l’escola. A l’escola ens deixen una estona cada dia per llegir, per a mi és la part preferida del dia, llegeixo còmics i tota mena de llibres grans i de més petits, amb il·lustracions o sense, tots m’apassionen! A casa m’agrada llegir fins i tot la propaganda que porten els pares del supermercat, perquè la trobo divertida. Si fos un heroi el meu nom seria Megabook i el meu superpoder seria llegir amb tots els idiomes del món.

En lo alto dando la bienvenida al posible misterio pequeño pero verdadero. Vagabundo busca objetos inmóvil en la movilidad de la nada. Superior en el interior árbol radiante baobab boquiabierto. Sentado y perplejo esperando nada llegando a todo.

Avui a l’escola hem fet un treball sobre les formigues, un animal que em fascina, perquè m’encanten les formigues. Són petites i amb unes antenes llargues i peludes. Després en sortir de l’escola com de costum he anat a visitar la vident que hi ha el carrer del costat de l’escola.
-Demà et convertiràs en un animal que a tu t’agrada molt…
Que volia dir això? I en quin animal em convertiria? Me’n vaig anar al llit amb les paraules que m’havia dit aquella dona. M’he despertat, era una formiga. Només llevar-me m’han començat a donar ordres de transportar grams i grams de fulles cap al cau, i m’he adonat que ser una formiga és molt dur. Al cap d’una setmana, ja devia ser una de les formigues més velles de totes i estava molt cansat de transportar fulles, ja devia transportar uns cent grams de fulles i volia morir. Així que vaig decidir anar cap a la ciutat perquè algú em trepitges i així poder posar fi a aquesta vida. Quan estava de camí a la ciutat més propera de sobte ens anuncien que tenim una guerra entre formigues i ens hem començat a preparar. En el camp de batalla hi havia explosions i anaven morint formigues i destrossant el cau. Mentre estàvem lluitant contra les formigues, jo he aprofitat per morir. Ara sóc al cel, i crec que és millor que viure sent una formiga que no fa res més que carregar fulles i més fulles.

A Àfrica hi havia un lleó molt golafre. Els seus pares li deien que no mengés tant, però ell no parava i no parava, i un dia, els seus pares li van amagar totes les patates fregides, dolços i begudes. Llavors, es va aprimar molt. I no es parava de queixar que vull recuperar les patates que vull dolços i begudes… Un dia, com que el lleó no es parava de queixar, li van donar llaminadures, begudes i patates fregides, però amb una condició: només podia beure o menjar una cosa al dia. Ell no ho va fer i els seus pares li van llençar el menjar. Al cap de vuit anys va aprendre a caçar a sang freda. Al cap d’onze anys va morir a la cova perquè va menjar tanta carn que es va fer molt gras, i un humà que estava cosint va agafar una agulla, el va punxar i va esclatar. Ara està al museu de Tolosa, a França. I vet aquí un gat i vet aquí un gos aquest conte s’ha fos.

La lluna s’ha alçat,
i ha il·luminat la ciutat,
els meus ulls color marró
miraven pel finestró,
observant el carrer
vaig veure un gos llebrer,
una família passejant
i un avi comprant.
El semàfor es va posar verd
i tots els cotxes anaven a un indret,
aquell dissabte esperat
en què es pot marxar de la ciutat.
Autopistes i carreteres
plenes ben plenes,
i a l’arribar a Breda
ràpid, hi ha toc de queda.

La nit fosca, freda i brillant,
alguns dies, amb una lluna extravagant.
Quan miro cap a dalt
veig mil estrelles flotant
i que una se’n va volant.
Demano un desig
i de cop el sol comença a sortir,
ha omplert de colors i d’amor
el meu jardí.
ESTRELLA DAURADA.

Hi havia una vegada uns unicorns que estaven jugant a la muntanya molt a prop de casa seva. De cop van sentir un soroll molt estrany que venia del fons del bosc. Era un gos perdut. El van portar a casa seva i el van cuidar.

Aquest poema és per explicar
per què en Jofre no vol menjar.
Al matí esmorza bé i a mig matí també.
A l’hora de dinar ja no anem bé
perquè rondina i no es porta bé.
Al seu gos estrella li vol donar
per no tenir-ho que menjar.
A casa només menja puré
i a l’escola no menja res,
i nerviós es posa
quan no li deixen fer res.
Al berenar si s’ho menja tot
iogurt, suc i molt de dolç,
i al sopar només un tros de pa.
La mama ja no sap que fer
i un poema he hagut de fer
per animar en Jofre a menjar.

Pots fer moltes coses, un conte, o un poema. Però no sols es pot escriure, també pots fer, origamis, o treballs manuals. Jo li he tallat les venes, i el seu cor, amb ajuda de la seva enemiga les tisores. A vegades també ho tatuo, amb ajuda del seu amic el llapis, encara que si no m’agrada com ha quedat, l’esborro amb la seva millor amiga la goma. Té bessons, i els seus pares són anònims, i l’única cosa que coneixem d’ells, és que són arbres.

Hi havia una vegada un dofí que es deia Sophie, vivia més enllà dels llacs, a l’Oceà Atlàntic. Ella desitjava amb totes les seves forces ser un unicorn i sabia que algun dia ho seria. Un matí mentre passejava es va trobar una fada que li va preguntar: -Per què estàs tan trista? És que jo vull ser un unicorn, no un dofí -va contestar la Sophie. I de sobte la fada li va tocar el cap amb la seva vareta màgica i PUF la Sophie es va convertir en un preciós unicorn. I va anar a viure a un prat amb altres unicorns. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

Hi havia una vegada un nen a qui li encantaven els playmobils i el seu somni era convertir-se en un. Ell era molt obsessiu amb ells i en parlava dia i nit. També en el seu temps lliure pensava, jugava o estudiava sobre ells. Però ell el que volia realment era ser un playmobil. Un dia va observar com un d’ells es movia i el va seguir sigil·losament i va veure que entrava en un portal que s’amagava darrere d’una piràmide. El nen va acostar un dit i de cop va aparèixer a un món de playmobils, el seu somni es va fer realitat en entrar a veure com vivien. Fins i tot li van donar una clau i un avi li va dir que ara era l’amo del seu món de playmobil. El nen va somriure tot content.

En un bosc molt llunyà hi havia molts unicorns sense ales que menjaven herba. De cop va arribar un unicorn molt bonic, amb unes ales de colors i envoltat de papallones. Va avisar a tots els unicorns que estaven en perill perquè uns dolents els volien atrapar. Així que van fer un cau gegant i es van amagar. Uns superherois van atrapar als dolents, van salvar als unicorns i es van fer molt amics.

Un dia en Sam es va trobar el seu piano a casa seva i el va il·luminar amb una llanterna al costat de la Maria, li havien regalat els Reis! Volia esmorzar remolatxes i se’n va anar a collir remolatxes a l’hort. Llavors se’n va anar a fer carrers amb els cars i després a comprar un gelat. Després a jugar amb la Maria al frisbi i després va anar a jugar a futbol.

Fa milers d’anys la curiosa Halama es va preguntar que passaria si s’endinsés al bosc de Halomània; un bosc amb un arbre màgic de fulles d’or i tronc de plata. Es va començar a endinsar i a cada passa que feia s’anava fent més fosc. Després d’hores de camí es va entrebancar i en alçar la vista va aparèixer una ràfega de llum impressionant que il·luminava l’arbre màgic. Estava sorpresa i fascinada i a les branques més altes va descobrir els guardians de l’arbre. Eren felins reials amb ales. FELIALES. Eren feres tranquil·les, estrafolàries i protegien la vida del bosc. Van haver de fer-li un encanteri per convertir-la en FELIALA. Però l’encanteri va fallar. La Halama, no tenia ales!!! I tothom que va entrar a Halomània va ser convertit en FELIALES sense ales. La nova espècie declarà com a primera gata i deessa a la Halama expandint-se pel món on conviuen amb humans.

Mòmia a la memòria
era la mòmia del filòsof.
Gòtic, fotògraf, històric, insòlit,
lògic i mòbil.
Qui t’ho ha dit?
On era?
A fer-hi què?
A l’oceà!
He tingut una idea genial!
Anem el sud!
Fins a la piràmide fúcsia!
Glòria a la platja!

Hi havia una vegada una discussió entre els blancs i els negres. Hi havia els dos castells, els dos cavalls dels cavallers, els monjos, els vuit soldats i el rei i la reina de cada equip. Discutien i discutien i no aconseguien arribar a un acord. Així que van decidir inventar un joc que es deia els escacs. Van jugar i jugar milions de vegades, es van divertir molt i quan van acabar ningú recordava quin era el motiu de la discussió. Per celebrar les noves amistats van fer una festa molt divertida.

Hi havia una vegada un dinosaure que es deia Indominus Rex que va anar a buscar un tresor. Va trobar el tresor a dins d’una cova, però pesava tant que no el podia aixecar així que va anar a buscar al Tiranosaurus Rex perquè l’ajudes. Tots dos el van aixecar i el van treure de la cova, el van obrir i van compartir les joies i les monedes que hi havia dins. Com els dinosaures no necessiten monedes i joies les van fer servir per fer collarets. Fi.

Hace mucho tiempo, en una playa tropical, había unos tiburones muy peligrosos. En esa playa había una placa que decía: No pasar. Pero en ese tiempo la gente disciplina las leyes. Un niño llamado Jaime era muy maleducado y desobediente. Jaime fue a pasar las vacaciones con su familia en esta playa. Un cierto día Jaime desobedeció lo que decía la placa y el tiburón le atacó y desde este momento nadie dejó de cumplir lo que allí decía.

Había una vez en un pueblo muy pequeño que vivía un niño que se llamaba Thomas. Era muy educado y obedecía a sus padres. Cada tarde iba a la residencia de ancianos y los ayudaba. Los demás niños se reían de él, pero un dia el niño tuvo una recompensa por ayudar a los demás y este cuento nos enseña que es importante ser buenas personas y ser amables con los demás.

Un llop estava al bosc i es volia menjar la casa dels lleons. Jo vaig lligar la casa dels lleons amb una corda i també la vaig tapar amb una manteta.

Hi havia una vegada, cinc cavalls i dues princeses que corrien, corrien, corrien, fins que els van sortir ales i van volar. I volant, volant, van arribar a la muntanya on viuen els unicorns i era de nit. Un cavaller va atacar una de les princeses, i l’altra el va matar i va salvar la princesa. Els unicorns van anar amb els cavalls i les princeses on viuen els cavalls: a la gespa. I allà van fer un berenar amb un pastís per la princesa que havia matat el cavaller, perquè feia 40 anys.