El ninot de neu que es va perdre al bosc
Text: Núria Moncusí (5 anys)
Il·lustració: Sergi Portela
Una vegada hi havia un Ninot de Neu que es va perdre al bosc. Com que s’havia perdut, no sabia què fer i va començar a pensar en casa seva.
Els seus pares el van començar a buscar pels llocs que li agradaven poquíssim, però no els van trobar; després, pels que li agradaven poc, tampoc no hi era; després pels que li agradaven mig mig, i tampoc no hi era; després pels que li agradaven molt, i no hi era tampoc; després els que li agradaven moltíssim, però aquesta vegada tampoc.
Finalment, van buscar als llocs que li agradaven moltissíssim i aquest cop sí que hi era!
Ho van celebrar tots junts amb una festa i estaven molt contents i estalvis.
La guineu va anar cap a casa
Text: Pau Moncusí (3 anys)
Il·lustració: Sergi Portela
Una vegada hi havia una guineu i va anar per un camí que no havia anat mai, però va arribar a casa: van fer una festa. Com que hi havia el coronavirus, la festa la van fer a casa.
La festa va ser amb globus i dues banderoles i la guineu amb el seu amo van repetir de pastís: eren dos i el pastís era molt gros!
Al vespre van treure les banderoles, la guineu va saltar per treure la seva.
El cargol
Text: Nil (5 anys)
Il·lustració: Sergi Portela
Una vegada hi havia un cargol que anava feliç per la gespa, feia un dia molt bonicperò de cop va venir una tempesta, el cel es va posar negre i va caure un llamp que li va trencar la closca. Però el cargol va anar a buscar una nova closca, i va passar una cosa molt bonica. Després de la tempesta va sortir el sol i l’arc de sant Martí.
23 d’Abril
Text: Alba Pérez Aguilera (9 anys)
Il·lustració: Ramón París
El senyor cavallerVa pel carrer,
I veu un prat
Ben plantat.
Agafa una flor
Que olora amb amor.
Tan bonica i delicada
Com les donzelles del poble,
Va deixant aquesta flor
Una flaire que enamora.
I des d’aquest dia,
Ens regalem una rosa
Per celebrar l’amistat i l’amor
En aquesta data preciosa.
El petit Jan i l’Ós
Text: Guida Pla Ribas (7 anys)
Il·lustració: Ramón París
Fa milions d’anys, va néixer un nen, li van posar de nom Jan. Al cap de dos anys va néixer un os. Quand el Jan tenia quatre anys i l’os tenia dos anys, el Jan va anar a fer un tomb pel bosc, es van trobar, varen jugar una mica i ràpidament es varen fer amics. Així van anar passant dos anys aproximadament.
Un dia l’os el va convidar a la cova on havia preparat mel, gerds i mores, tot feia pinta d’estar molt bo…
—Nyam!!!! —va dir el Jan llepant-se els dits de mel i agafant un gerd més.— Adéu!!!!! —va exclamar el Jan. Però l’os ja havia marxat. Quan el Jan va arribar a casa seva la mare el va renyar.
L’endemà el Jan va convidar l’os a casa seva per dinar i l’os hi va anar. Quan era l’hora d’anar a dormir la seva mare encara estava enfadada del dia abans.
L’endemà…
—Bon dia Jan!!! —va exclamar la seva mare. Quan estaven esmorzant, el Jan li va preguntar a la seva mare:
—Mare, encara estàs enfadada?
—No, Jan.
—Jo pensava que sí —va dir en Jan.
—Doncs no —va dir la seva mare.
Quan van acabar d’esmorzar, el Jan li va dir a la seva mare si podia anar a fer un tomb pel bosc i la mare li va dir que no, que hi havia massa perill. La seva mare li explicava el que li podia passar, però el Jan no li va fer cas i va marxar. Quan va tornar a casa, la mare del Jan es va assabentar i li va dir que no podria sortir més sol. Al cap d’un any la mare li va dir que no podia ser amic d’un os i més si era un nen.
—Per què? —va dir en Jan, i la mare li va respondre perquè poden dir mentides.
—NO! Ell mai diu mentides.
—Ah, doncs jo crec que sí —va dir la mare mentre estava cuinant.
I l’os estava molt trist perquè sabia que la mare del Jan no li deixava ser amic d’un os. Al cap d’una estona, l’os li va preguntar a la seva mare:
—Mare…
—Què? —digué la mare.
—Es que la mare del meu amic Jan no li deixa ser amic meu.
Quan la mare de l’os el va deixar anar sol pel bosc, uns caçadors passaven per allà i van veure l’os i li van disparar… PAM!!!!… Però sort que uns veterinaris passaven també per allà i van veure l’os ferit i el van curar.
Un dia en Jan va anar a veure l’os al veterinari i van ser molt feliços.
Erika i Erika
Text: Erika Pérez (11 anys)
Il·lustració: Sergi Portela
Avui en dia els nens i nenes estem acostumats a escriure en ordinador portàtil… Però també hi ha alguns nois i noies que mantenen alguns costums dels seus pares, o avis, com jo.
Em dic Erika, vinc d’una família que li encanta escriure, jo inclosa. A casa meva tenim moltes coses relacionades amb màquines d’escriure. Som una família bastant fanàtica d’aquestes màquines, tant que els meus pares em van posar el nom d’una d’elles: “Erika”. D’ençà que era molt petita anava a museus per veure aquestes màquines.
Quan vaig fer els vuit anys em van regalar una màquina model Erika i la faig servir sempre que estic inspirada per escriure petites històries. No sé què faria sense ella. La cuido com si fos la meva germana.
El petit drac que no sabia volar
Text: Oriol Igual López (9 anys)
Il·lustració: Pilar Ors
Una vegada hi havia un drac que no sabia volar i volar era el seu somni. El drac cada dia quan acabaven de l’escola sortia amb els seus amics, la serp i el mico, i anaven a entrenar al parc perquè pogués volar.
Un dia mentre al col·legi tots estaven estudiant la professora guineu va dir que agafessin el llibre de matemàtiques i anessin a la pàgina 48. Al drac no li agradaven gens les mates però li encantava llegir i va pensar un lloc on pogués trobar molts llibres per agafar un llibre de solucions matemàtiques i va pensar en la biblioteca del col·legi. Però estava a classe i hi havia la professora guineu i el primer enemic del drac, el llop. El drac, que era molt llest, quan la professora guineu estava parlant li va dir a la seva amiga serp si podia anar a avisar al director lleó. Mentre el director lleó venia amb la serp i la professora guineu parlava, el drac li va dir al seu amic mico: “Quan el director lleó vingui tu desendolla el cable de la llum i el tornes a endollar al cap d’uns minuts”. Quan va venir el director lleó ràpidament el mico va desendollar el cable de la llum i el drac es va escapar, va baixar per les escales i més escales encara, fins a la biblioteca.
Allà va començar a buscar un llibre de solucions matemàtiques i li va demanar a la senyoreta de la biblioteca, la mustela, que li va dir que sí, que el busqués al passadís numero 5 i va anar al passadís numero 5, però el llop anava seguint les petjades del drac.
De sobte, el llop va arribar al passadís numero 5 i quan anava a agafar el drac, ell va intentar volar i sorpresa!… De sobte va volar! L’únic que necessitava era concentració i així se’n va anar cap a classe arribant just quan el mico havia tornat a endollar el cable.
D’aquesta manera la professora guineu no es va adonar que havia marxat el drac i quan va tornar el llop, el va renyar ben fort.
El llop
Text: Kenay Pérez Vilà (10 anys)
Il·lustració: Magalí Lladó Morales
El llop ha anat a passejari amb un gat s’ha escaquejat,
Es van trobar a un gos
i li van donar un os.
I tots junts van fugir
per així no embogir.
L’atletisme
Text: Bruna Pizarro Rodés (10 anys)
Il·lustració: Clara Avecilla
L’atletisme,un esport molt especial
perquè és tot un regal.
El meu preferit.
No estaràs avorrit,
estaràs molt divertit!
Si corres
no abandones.
Quan corro,
faci sol, pluja o calamarsada
no em rendiré fins a l’arribada.
Córrer, llançaments i salts són tots un encant!
Amb tot això que us he dit
qui s’hi pot resistir?
El llibre ganut
Text: Nens i nenes de Can Manent
Il·lustració: Rosa M. Hernández Matamala
Aquella tarda de dissabte, semblava una tarda qualsevol. Peli, crispetes i sofà era tot el que m’esperava. Però de sobte l’Eli em va trucar i tot va canviar.
Els seus crits al telèfon i la seva veu van trencar tota tranquil·litat. Vaig haver de sortir corrents de casa. Sort que els meus pares varen entendre la situació. L’Eli necessitava la meva ajuda. Un llibre li estava parlant!
Resulta que el llibre li deia:
—Et menjaré! Fas molt bona pinta, amb aquest vestit rosa que sembla cotó de sucre!
L’Eli no sabia si treure’s el vestit o arrencar a córrer, però on?
El llibre va intentar clavar-li una mossegada però l’Eli el va esquivar, per molt poc, just a temps de sortir, esperitada de la seva habitació.
Aleshores, quan vaig arribar, l’Eli em va explicar tot el que havia passat i vam anar corrents a la paradeta de cotó de sucre. En vam comprar tres i els vam donar al llibre, que els va engolir en un tres i no res. El llibre va quedar ben tip. Amb tota la força del sucre en va sortir un nen que ens va dir que l’havien encantat.
Com es diu… SOL o LOS?
Text: Gemma Gonzalez Oliva (8 anys)
Il·lustració: Pilar Ors
Una vegada hi havia una dona que teia un gos i es deia Picus i vivien a Itàlia i allà sempre hi plovia i mai en la vida havien vist el sol, però un dia va sortir el sol i es va espantar tota la població.
La dona i en Picus van dir que es dirà SOL, però la resta del poble volien que és digues LOS i es van manifestar i van començar:
—Es dirà LOS….
I la dona va tenir una idea:
—Doncs jo i el Picus li direm SOL i vosaltres digueu-li com vulgueu.
L’endemà se’n van anar de viatge i van veure que el sol canviava de color i es van estranyar i van pensar que sempre era així però el sol ho va fer per ells.
El gat que no sabia caminar
Text: Ada Bernardos Vázquez (5 anys)
Il·lustració: Pol Cunyat
Hi havia un gat que no podia caminar.
Un dia va anar a passejar amb el seu amic i va caure.
L’amic es va preocupar per ell i el va ajudar a aixecar-se.
De casualitat va venir un cotxe i els va portar a casa.
Fi
Els pingüins
Text: Nens i nenes de Can Manent (Isona 7, Roger 7, Arnau 6, Juna 8)
Il·lustració: Dani Camacho
Una vegada hi havia una família de pingüins que vivien a l’aquari d’un zoo. El més petit de la família era el més llest, i tenia un poder; aquest poder era… que podia parlar amb els humans però ell encara no ho sabia.
Per la família de pingüins es vivia molt malament en aquell zoo perquè no s’hi sentien lliures. Van provar d’escapar moltes vegades però els enxampaven sempre.
Un dia molt calorós passava un nen de visita en aquell zoo. El nen quan va arribar a l’aquari, va veure els pingüins i va dir…
—Hola!
—Piiiiiu, piiiiiiu! —van contestar la majoria dels pingüins.
Però el més petit de tots, va dir:
—Hola!! Ens pots ajudar a escapar?
El nen, quan es va adonar que entenia el pingüí es va sorprendre molt. I va cridar als seus pares. Els pares van venir i van ajudar als pingüins a sortir de la seva gàbia. Llavors van disfressar els pingüins com si fossin nens i van sortir del zoo. Però els del zoo es van adonar que faltaven 10 pingüins! I van pensar que algú els havia robat. Els treballadors del zoo van consultar tota la gent que havia estat al zoo i van sortir corrents al carrer a buscar els pingüins desapareguts.
Els pares van tenir la idea de deixar uns pingüins de joguina i uns ninots amb forma de persona al carrer per despistar als treballadors del zoo. Dins les butxaques dels ninots hi van posar les entrades del zoo perquè es pensessin que eren els autèntics lladres.
I mentrestant, amb els pingüins de veritat van anar a buscar el mar perquè els podria conduir al seu hàbitat natural el pol nord. Però estaven a la ciutat de Barcelona i com els pares eren turistes i tampoc coneixien Barcelona, estaven tots perduts i no trobaven el mar. Pares, fills i pingüins van anar a buscar el mar, van preguntar a un noi que estava passejant per allà.
—Hola, que ens podria ajudar, estem buscant el mar?
Llavors ell va respondre:
—Si i tant, heu de girar a la dreta i el primer carrer que us trobeu tot recte i ja estareu.
—Moltes gràcies, adéu —vam respondre nosaltres.
Ens vam posar en marxa, mentre caminaven es van trobar un parc i es van posar a jugar els fills i tots els pingüins menys un, el petit.
—Nois ara no podem jugar, hem d’anar a buscar el mar —va exclamar molt enfadat.
-Va, no siguis aixafaguitarres. Nosaltres volem jugar, ens volem divertir, i a més portem molta estona caminant —van dir els altres.
El pingüí petit va cedir que es podien quedar una estona.
Al cap d’una estona començaven a tenir gana i s’estava fent fosc.
—Millor anem a l’hotel —van dir els pares.
Se’n van anar a l’hotel a descansar, com que el de la recepció estava adormint es van poder cola a la seva habitació.
L’endemà quan tots es van despertar el petit.
—Nois avui no podem anar a cap parc, avui anem directes cap al mar d’acord? —va exclamar.
—Si senyor!!! —van dir els altres.
Els pingüins es van disfressar i tots van anar a trobar el mar. Van passar per davant del parc i ningú va anar a jugar i per fi en arribar s’acomiaden i ploren d’alegria, diuen adéu i es capbussen.
Les nostres nits
Text: Mirto Rotger Petrogianni (4 anys)
Il·lustració: Olatz García Relloso
Els matins quan ens despertem o a nits quan ens desvetllem, a la nena li ve de gust una mica de llet i olivetes. El pare mig adormit, s’aixeca i escalfa la llet. Quan la porta, la mare ja té a sobre les olives.
Mentrestant, la seva germaneta viatja al país dels vestits i sempre en torna amb un vermell.
Un Sant Jordi diferent
Text: Pau Pujol Calzada (10 anys)
Il·lustració: Ariadna Casas
El conte del Sant Jordi de l’esperança,de que no acabi la sang del drac
amb el cavaller de St. Jordi
i els seus somnis i llibres.
De les flames del ferotge drac afamat
que no pot sortir per les muntanyes
per buscar una persona per alimentar-se.
De la princesa avorrida al seu regne
buscant una rosa al seu jardí.
I tots els nens i nenes fent de valents Sant Jordi
lluitant contra el virus tancats a casa.
L’Aisha i la Fiona van al Parc
Text: Aisha Sardà Montenegro (3 anys)
Il·lustració: Sergi Portela
Una vegada hi havia una nena que es deia Aisha amb la seva gossa Fiona.Un dia van anar al parc de l’Ajuntament amb la mami i el papi. De camí, la Fiona es va trobar a un gos i es van saludar i quan anàvem cap al parc de l’Ajuntament ens vam trobar als seus amics gossos.
Aquest conte ja s’ha acabat.
La mascota més original
Text: Èlia Gavilan Tomàs (10 anys)
Il·lustració: Alba Marina Rivera
Una vegada hi havia, una nena que es deia Fiona. La Fiona era molt llesta. Sempre tenia bones idees.
Un dia, a l’escola on anava la Fiona van dir que l’endemà havien de portar la seva mascota. Farien un concurs, i la més original guanyaria.
En arribar a casa, la Fiona va preguntar als seus pares quina mascota podia portar. Ella només tenia una gata. La Lupy, i la mestra, havia dit que la mascota més original guanyaria. La Fiona, creia que amb una gata no podria guanyar mai.
—Mama, papa, demà hem de portar la nostra mascota a l’escola —va dir la Fiona.
—Que bé, pots portar la Lupy —va respondre la mare immediatament— Estic segura que li encantarà la teva escola.
—No mama, no puc portar la Lupy, la mestra ha dit que la mascota més original guanyaria —va exclamar la Fiona ràpidament.
Ja havia arribat l’hora d’anar a dormir, i la Fiona molt trista va anar al seu llit.
La Fiona, va somiar que guanyava el concurs perquè pintaven la Lupy com si fos una extraterrestre.
L’endemà al matí, la Fiona va aixecar-se del llit més ràpid que mai, es va rentar les dents, la cara i es va pentinar més de pressa que mai i sobretot va esmorzar més de pressa que mai. Quan els seus pares es van despertar, ella ja estava a punt per començar l’operació “l’extraterrestre Lupy”. Va agafar un dels esprais que havia fet servir per carnestoltes. Un de color verd. I va pintar la Lupy. I li va posar unes antenes d’extraterrestre.
La Fiona, molt contenta del que havia fet, es va dirigir cap a l’escola.
A l’arribar amb la Lupy, la mestra li va donar el premi a la mascota més original. La gata extraterrestre.
Des d’aleshores, la Fiona cada dia disfressa la Lupy. Però no és l’única, ara tothom disfressa les seves mascotes. Sigui un lloro o sigui un ratolí.
La platja
Text: Gerard Garrucho del Barrio (10 anys)
Il·lustració: Jose González Barranco
Jo vull tornar a la platjaper nedar i jugar.
També per bussejar.
M’agrada molt saltar onades
i pescar peixos per menjar.
M’agrada molt sortir a navegar.
El planeta dels desitjos
Text: Irene González Bodego (9 anys)
Il·lustració: José Miguel Álvarez Benítez
Van ser les festes del poble. Estava molt cansada i me’n vaig anar a dormir. Quan em vaig despertar em vaig trobar enmig d’un desert. Vaig mirar cap enredera per si hi havia algú que em pogués ajudar. No vaig veure a ningú però sí que vaig veure un mar gegant!!! Em vaig quedar bocabadada. Mai havia vist un desert amb una platja. Vaig pensar que m’agradaria trobar-me a algú. I em vaig posar a córrer. Vaig fer el primer pas i em vaig estampar amb algú. Vaig mirar cap a dalt per saber qui era. Era un animal mooolt estrany. En comptes de peus tenia una aleta de tauró amb escates de coloraines i un cos i un cap de tigre de color blau. Em vaig apropar i li vaig dir:
—Qui ets tu? Per què de sobte has aparegut si no hi havia ningú per aquesta zona?
Ell va respondre:
—Hola, sóc en Tigretau. Em dic així perquè tinc una aleta de tauró i un cos i cap de tigre. He vingut fins aquí perquè tu has pensat que t’agradaria trobar-te a algú. Vull que sàpigues que estàs en un planeta que es diu Desijarium. Per tant, si penses alguna cosa que t’agradi es farà realitat.
—Ala, doncs així jo em podria convertir en un animal tan estrany com tu? —va exclamar la nena.
—Sí —va dir en Tigretau.
Aleshores ho vaig pensar i em vaig convertir en una girafa de colorins amb unes grans ales. Em diré Volagira.
—Vols que t’ensenyi tot el planeta? —va dir en Tigretau.
—Siiiiiiii! —va exclamar la nena
—Doncs, anem-hi! —va dir el Tigretau.
Vam anar a un lloc on estava tot ple de bombolles i en algunes hi vivien els peixos i animals estranys. Hi havia bombolles grans, petites,mitjanes i estranyes. Hi havia un altre lloc del planeta que estava tot ple de llaminadures i de xocolata…..
Vaig veure animals molt estranys com un que tenia un cos de cocodril i un cap de girafa. De tant moure’m tenia una gana terrible. Aleshores vaig pensar que volia convidar a tots els del planeta a dinar junts i vaig desitjar una taula gegant plena de menjar. I així va ser, es va complir el meu desig .
Quan es van trobar tots allà es van espantar perquè mai ningú havia fet una cosa així. Es van mirar a la cara i es van començar a riure.
A la vola gira li va agradar tant aquell planeta que al final es va quedar a viure per sempre més. Potser quan estigueu dormint podeu aparèixer per allà!
NO o ON, ves quin dilema! o El reflexe del No
Text: Nens i nenes de Can Manent
Il·lustració: Rosa M. Hernández Matamala
—No, no, no. He dit que nooooo! Perquè nooooooo! .—Sóc el rei del No. Visc a Vilano i diuen que sóc molt negatiu.
—Però no, no és veritat.
—Visc amb el meu bon gos Nomi i el meu gat Noti. Tots tres fem un bon equip i vivim aventures engrescadores.
Avui, no tinc ganes de sortir, no em vull vestir, no vull menjar ni dormir. El Nomi no vol perseguir al Noti. I el Noti, no vol que jo li rasqui la panxa, cosa molt estranya, bé no em sorprèn tant…
—Ooooh!
Em vaig acostar al mirall que tenia al meu davant, molt sorprès i espantat a la vegada del que estava veient, no ho podia creure, era impossible!
Em vaig acostar bé al mirall per veure si era real, i sí!
(si? no era no?) Em vaig tapar la boca, què havia dit?!
En el mirall hi havia reflectit el “no”, és a dir “on” que pels meus coneixements anglesos sabia que volia dir:
ACTIVA’T!
I sense saber per què, estava vestit i a l’altre costat del mirall.
Estava veient el meu món des d’una mirada positiva. Ups! El Meu gat Iton perseguia al gos Imon, i jo era el rei de l’ON. La meva habitació era com un parc d’aventures, amb lianes, gronxadors i un tobogan. No podia deixar d’anar d’un lloc a l’altre, estava esgotat i content. Moure’m i somriure m’omplia d’energia i em feia sentir tan bé.
—”! sorra rajnem a eniv” —vaig sentir.
D’on venia aquesta veu? Que deia?
—”! sorra rajnem a eniv” —repetia.
—Ostres, és la mare que em crida des de la cuina. Què diu?
Ah! Se’m va encendre la bombeta. Vaig agafar paper i llapis per intentar escriure el que la mare cridava: “sorra rajnem a eniv”
Al tenir-ho escrit, ho vaig posar davant el mirall, i el reflexe podia llegir:
—Vine a menjar arròs!
Llavors jo hi vaig anar. Per sopar hi havia un arròs exquisit i jo estava molt positiu. Quan vaig començar a menjar, el menjar estava boníssim però es va començar bellugar l’arròs. Després de dins va sortir una petita salamandra, la meva mare va fer un crit espantós i jo, el rei de l’On, vaig dir: salamandra et diré Is!
FI!!!
El lleó bo
Text: Jofre Teixidó Conchello (2 anys)
Il·lustració: Sergi Portela
Una vegada hi havia un Lleó molt bonic que vivia al mig de la selva i no li agradava menjar-se a la gent. Un dia uns pirates van arribar a la selva i el van agafar, i el van portar a una illa per lluitar amb un esclau però com que era molt bo el que va fer és un pacte amb l’esclau per alliberar-lo.
Tornen els colors
Text: Nens i nenes de Can Manent
Il·lustració: Rosa M. Hernández Matamala
No fa gaire temps, un virus es va apoderar de tota la imaginació dels nens i nenes d’una gran ciutat. Va anar casa per casa i, mentre dormien, els entrava pel nas i s’emportava els somnis. Aleshores, quan es llevaven i anaven a l’escola, no tenien idees per respondre, per dir ni per jugar.
De sobte, un dia de pluja i sol, el cel va dibuixar un caminet de molts colors.
En Teo va dir:
—Mireu quants colors! El cel és vermell com l’Spiderman!
—I lila com les figues! —va exclamar l’Ona.
—I verd com els pèsols! I blau com el mar! Taronja com la pastanaga i… groc com la palla!! —van cridar una colla de nens i nenes.
Era l’ARC IRIS!!, del que tant havien sentit a parlar.
Llavors un dia va desaparèixer l’arc iris i tots els nens van dir:
—Ohhh!, ja no hi ha l’arc iris! —i es van posar molt tristos i a plorar.
Aquella colla de menuts tan espavilats van decidir que pintarien el seu propi caminet de colors utilitzant els carrers del seu poble. Pinzellada a pinzellada van anar recuperant els somnis perduts, cada color era un, i com més pintaven més d’imaginació que retornava.
Els carrers cada vegada més plens d’art se’ls hi van fer petits i van començar a pintar les façanes, balcons, portes i finestrons.
Un poble acolorit i transformat. Aquell virus entremaliat els havia donat una gran oportunitat.
El pollet diferent
Text: Abril Bernardos Vázquez (7 anys)
Il·lustració: Rosa M. Hernández Matamala
Una vegada hi havia un pollet que va néixer diferent dels seus germans i es trobava trist perquè volia ser com els seus germans. Va pensar: I si faig les coses que fan ells per ser igual? Menjo, salto i corro com ells. Però no va funcionar… Li va preguntar a la seva mare què puc fer per assemblar-me als meus germans. I la seva mare li va dir: No has de ser com els teus germans, tu ets diferent i has de ser diferent, tothom som diferents. El pollet va pensar: Doncs és veritat, sóc diferent, i què? I va ser feliç i al final li va agradar ser diferent.ESCOLTEU EL TEXT
Gegants
Text: Pol González Gómez (6 anys)
Il·lustració: Pol Cunyat
El Pol sommia amb els llegants, de sortir a ballar tot seguim la cercavila porta’m el seu tambor. Desde la sortida fins al final. Vol veure als seus amics els nens i els llegants i és clar els capgrossos.
Sant Jordi confinat
Text: Bernd Passani Ibañez (9 anys)
Il·lustració: Sergi Portela
Hi havia una vegada, el Sant Jordi va anar a comprar una rosa per la princesa perquè ara el drac és amic seu i no el vol matar i quan arriba no es creu el que veu: No hi ha paradetes!
I de sobte ve la policia i diu:
—Vostè, que fa pel carrer no sap que hem d’estar a casa?
—Però policia, sóc Sant Jordi!
—I jo guardia urbana, a casa!!
Sant Jordi desesperat, s’en torna al castell i li diu a la princesa:
—No et puc comprar una rosa perque hi ha un virus que ho ha arruinat tot!
I la princesa li respon:
—No! perquè ara les llibreries estan obertes.
—Com??
Si, si tens un telefon mobil pots fer que te l’enviïn a casa.
—Guai!! Vaig a comprar una rosa!!
I així acaba la història.
El conte de l’Ona i el robot
Text: Ona Domingo Gonzàlez (4 anys)
Il·lustració: Roger Simó
Hi havia una vegada una nena molt petita, que es deia Ona, anava caminant cap a casa de la tieta perquè anava a dinar. De cop es va trobar un robot:—Ves per aquell camí tan llarg per arribar abans. Li va dir el robot.
La nena va començar a caminar i a mig camí es va trobar la seva mare.
—Ona, t’has equivocat de camí, has d’agafar el camí del bosc per arribar a casa la tieta. I van anar juntes perquè no es trobes amb més robots.
Després de caminar molt van trobar la casa de la seva tieta i van començar a menjar macarrons i arròs. De postra van menjar pastís perquè era l’aniversari de la tieta.
Qui sóc??
Text: Mila Zavrel Canela (5 anys)
Il·lustració: Dani Camacho
Qui sóc?
M’agraden molt les maduixes.
Tinc molta imaginació.
Gaudeixo molt Llegint.
Soc molt Amorosa.
En Juli i l’ou d’or
Text: Álex González Bodego (8 anys)
Il·lustració: Rosa M. Hernández Matamala
Hi havia una vegada un noi molt astut i tenia una mascota que era un gat.Llavors va arribar un dia era un gran dia perquè era el dia de l’or.
En Juli va anar al mercat d’or i va comprar un ou d’or . Se’n va anar a casa tot cunten pero es va adonar que hi havia un arvra molt gran i al final va desidir puja amb la seva corda. I va escala tan que va arriva a un nubol diferent. En aquell nuvol hi havia ous d’or i al final va agafa tots però…
Despres va sortir un gegan i el va seguir corrents i al final el va atrapa i el va ficar a la seva gàbia.
I ell era molt inteligent i li va fe una pregunta molt difisil i li va dir perque mas atrapat?
i el gegant li va dir eren meus aquells ous d´or.
i en juli li va dir. i perque no mels demanas? Jo no sabia que els ous eren teus. Fem un tracte, si tu em deixes sortir de la gàbia , jo et tornaré els ous.
i el gegant li va deixar anar i en juli li va tornar els ous d´ or. I al final es va anar pero despres va tornar als nubols amb el seu gat i es va quedar a viure amb el gegant. I van ser els millors amics.
La maduixa
Text: Tanit Ramon Momblant (8 anys)
Il·lustració: Elisabeth Gine Bru
Te taques petiteses vermella com la rosella
te fulles verdes en el cap
i es dolça com la pegadolça.
jo me la menjo amb nata i xocolata
i adins la boca m’esclata
recordo quan era una blanca flor
i el meu jardi tenia molta frescor.
La creació del coronavirus
Text: Akira Ochiai (10 anys)
Il·lustració: Sergi Portela
La creació Del coronavirus de la venjança: volia venjar-se dels seus pares. Per això va crear el coronavirus: infectaria totes les persones que li haguessin molestat durant tota la vida.Primer va infectar un pangolí, que va ser menjat pel pare del Nil. El seu pare va infectar la seva dona. Al cap d’un mes ja havien infectat a 1% de la població xinesa.
Al cap d’uns dies el govern van prendre una decisió, tancarien totes les escoles durant uns quants dies. Una vegada, hi havia un nen que es deia Nil. La família del Nil era molt pobre.
Un dia, els pares del Nil van decidir abandonar-lo perquè no tenien suficients diners. Estaven en una carretera i el van deixar allà plantat.
El Nil va començar a caminar per la carretera fins que va arribar a la ciutat de Netropolis: la ciutat dels científics.
Va començar a buscar alguna persona que li expliqués què passava allà: resulta que allà anaven les persones que les abandonaven; totes les persones que estaven allà s’havien de convertir en científics perquè aquesta era la llei.
Al cap de dos anys el Nil ja era un expert en la ciencia. Tenia uns quants projectes però el més important era e
Un mes després de haver tancat les escoles, el Nil va agafar el coronavirus i va morir.
Fi!
Dies d’aquests
Text: Abril Belenguer Font (5 anys)
Il·lustració: Clara Avecilla
Més llum, més colors,més papallones i més flors!
Pluja, pluja cau,
el cel ja no és blau.
Sol, sol lluent,
dona’ns calor i una mica de vent.
Al matí puc correr i saltar,
però m’agrada més jugar i ballar!
A la tarda miro contes de corones,
de boscos frondosos i d’ones.
Al vespre observo les orenetes,
que volen cercant el niu totes soletes.
A la nit, al somiar,
tot és pla.
Més llum, més colors,
més papallones i més flors!
Abril (i Anna)
Pensaments del Roure, 2 anys i 2 mesos
Text: Cristina Avecilla, 32 anys (mare del Roure, de 2 anys)
Il·lustració: Sara Solano Miguel (SASOMI)
Parla el Roure: “Estava a la terrassa fent bombolles de sabó quan de sobte van venir la mama i la Grufa (la meva gossa gris i molt peluda) i li van portar un mango i un nabiu fresc (que està molt més bo que el congelat). Mmmm que bo!! Què més puc demanar que no sigui transformar-me en un gat vermell?”
L’elefant despistat
Text: Queralt Pérez Fornos (9 anys)
Il·lustració: Magalí Lladó Morales
Hi havia una vegada un elefant que anava passejant. Va passar pel davant de la Francesca, una nena que esmorzava xocolata desfeta amb xurros de xocolata. La nena, quan el va veure, li va dir:—Elefant, que tens un nen enganxat al cul!
—Ostres! Em dec haver assegut a sobre d’ell quan he parat a descansar en un parc…
—Vols que t’ajudi a desenganxar-te’l?
—Si! Moltes gràcies! M’has ajudat molt i t’estimaré sempre per tots els dies.
I així és com l’Elefant, la Francesca, en Fran, que és com es deia el nen, i la girafa que passava per allà es van fer amics per sempre, per totes les setmanes.
El flamenc que no volia ser com els altres
Text: Gabriela Gelabert Pérez (10 anys)
Il·lustració: Sergi Portela
Una vegada hi havia un flamenc que estava trist perquè no volia ser un flamenc. Bé… Sí que li agradava ser un flamenc però ell volia ser un flamenc blau. Ni rosa, ni blanc, ni salmó, ni taronja. Només blau. Llavors va pensar que, si sortia en un conte, la il·lustradora el pintaria de blau per sempre.
Si pogués canviar el món
Text: Laia Font Planas (10 anys)
Il·lustració: Clara Avecilla
Si jo fos una gomaesborraria: mentides
guerres i pors.
I amb un llapis de colors,
escriuria: llibertat,
alegria i diversió.
Si jo fos un metge,
totes les ferides
obertes curaria.
I el meu amic alcalde
pels carrers rondaria,
formant un somriure
als vilatans petits i grans.
L’illa de les balenes
Text: Marçal Nonay Conchello (9 anys)
Il·lustració: Olatz García Relloso
Una vegada hi havia un nen que va arribar amb la seva barca a una illa enmig del mar. En aquella illa hi havia moltes balenes que parlaven entre elles.
Quan va arribar va deixar el seu vaixell lligat i va baixar a investigar. El primer que es va trobar va ser l’Alcalde. El més curiós és que l’alcalde era un lleó marí. El nen va pensar: Com poden respirar fora de l’aigua? Li van explicar que l’illa estava dins una bombolla gegant d’oxigen marí i això permetia que poguessin respirar.
El nen va decidir quedar-se a viure en aquella illa i va anar evolucionant fins a convertir-se en una balena.
El dia del monstre
Text: Arnau Domingo Gonzàlez (7 anys)
Il·lustració: Sergi Portela
Hi havia una vagada un monstra que era molt lletg tania una ma al cap i 4 brasus. es vulia apudarar del mon i va atacar cardedeu i tambe va andarrucar llinars. astaba dastruint las casas i als adifisis. al seu exercit era al coronavirus. l’ arnau va abisar als power rangers dino tunder i ells van dastruir al monstra. fi
Els ratolins
Text: Genís Gamero Membrive (10 anys)
Il·lustració: Maria Vidal
Els ratolins de laboratori són petits,tenen les orelles rodonetes i peludetes.
Són moguts i entremaliats,
els agrada el pinso i menjar pa
com un pardal.
El Grey i la Splinter són els meus ratolins,
junts han tingut fillets,
amb dos ens hem quedat
i els altres han marxat.
Les estrelles
Text: Xènia Villagrasa (10 anys)
Il·lustració: Rosa M. Hernández Matamala
Les estrelles brillen,llueixen al cel
quan les nenes les miren.
Són punxegudes,
tenen 5 costats
i són poc conegudes.
Hi ha molts tipus d’estrelles,
algunes són grans
i n’hi ha tantes com de floretes.
Cada dia de l’any
una estrella al cel hi ha
amb un nom, estrany.
El dofí i la balena
Text: Pol Pérez Seoane (4 anys)
Il·lustració: Jose González Barranco
Un dia un dofí va anar a una cova secreta que estava buida, només hi havia un tresor. Després va venir un vaixell i va pescar un peix. El dofí va agafar el tresor amb un altre animal més gros, una balena. La balena el va ajudar i junts van agafar el tresor, després van anar a casa seva a investigar-lo. Dins del tresor hi havia cargols de mar brillants, van agafar els cargols de mar brillants i van decorar la seva casa. I conte contat ja s’ha acabat.
Les aventures d’unes andròmines
Text: Aran Ochiai Bayó (10 anys)
Il·lustració: Sergi Portela
En un matí normal d’un dia normal, la gata d’aquella casa taronja va rascar la pantalla d’un mòbil vell i atrotinat.—Para…! va murmurar una veu-para de rascar-me!
La gata va tenir un sobresalt i va marxar. El mòbil es va quedar sol en la foscor de l’habitació de la Júnia, que encara no s’havia despertat. Es va aixecar i es va encaminar cap al passadís. Feia dies que intentava sortir per arreglar-se un parell de cables, però els humans no havien de saber que els objectes tenen vida. Així, la vida seguiria igual, que es el que ells volen. Evidentment, els objectes no es mouen, però poden. Evidentment, no parlen, però podrien. Així que el Mòbil Vell Propietat de Júnia (els objectes es posen un nom ben llarg, normalment) va enfilar camí fins a la porta principal. Va esquivar la mare de la Júnia, que parlava amb el seu fill gran – …i para de deixar els objectes tirats,i no em vinguis en que no ets tu, que les bambes no caminen!-el mòbil va riure per dins seu. Coneixia les sabates i sempre s’escapaven d’ell per la seva pudor dels peus-. Al final resulta que…
I va continuar parlant. El mòbil va rodolar per les escales d’aquella casa de dos pisos que estava al Carrer Quinzet i es va aixecar, una mica adolorit. -Au…- I va anar a buscar un parell de cables.
* * *
La veïna era una senyora vella amb reuma i remugaire, tant com avara. Es passava el dia queixant-se que la jubilació només li donava per pagar la hipoteca d’una casa de 3 pisos, jugar a cartes amb apostes (cosa que feia els dissabtes) i gastar diners al bingo, on es trobaven els vells i velles del poble sens falta els divendres a la 1 de la matinada. També es gastava diners en:
– Comprar bosses de patates
– Fer balls de saló amb un enamorat
– Menjar 10 xiclets de cop
– Anar al zoo
– Fer sopa de col, pastís de col, empanada de col, col amb xocolata i col amb col
Amb tot, ja buscava una rampoina per vendre i va veure el mòbil, que es va quedar quiet.
—Tu te’n vas a l’antiquari!-va dir, ja que es podria gastar més diners en bosses de patates, etc-. En trauré 10 euros!!
Així va ser com el mòbil va acabar a l’antiquari. Va caure la nit, i a la botiga va regnar una gran agitació.
—Un nou, un nou! Ei, com et dius?
—Em dic Mòbil Vell Propietat de Júnia. Be, Mòbil Vell Antiga Propietat de Júnia.
—Felicitats! Jo em dic Telèfon Que Va Ser Propietat de Maria
—Jo sóc el Timbre d’Un Hotel De Rússia
—I jo…
—Cada nit fem un volt per la ciutat- va explicar el Timbre d’Un Hotel De Rússia- i hem descobert amb tristor que la gent ja no ens vol! Ens hem quedat sense feina
—I a més- va dir el Tapís Que Va Ser Propietat de la Reina Victòria- , no ens venen a buscar! No ens donen cap oportunitat.
—Cert!-va dir l’Armadura Que Va ser Propietat del Cavaller Ivanhoe de Castegüelfo- .Ni tan sols ens venen a buscar. Vinga, sortim a l’exterior.
Els antics objectes van posar-se en marxa. Com sempre, van passar pel Carrer de la Reina Victòria i van seguir pel Barri del Carrestret, que comença amb el Passeig de la Tramuntana. Tot seguit, van arribar al Carrer Aran Ochiai, un carrer estret i amb cases blanques. Tot seguit, van arribar al barri de La Morera, un barri que com indica el seu nom, tenia moltes moreres i, per contra, moltes erugues. Tot seguit, van arribar al Carrer del Quinzet
—Però si és…
* * *
La vella veïna va tornar a casa, remugant. La samarreta amb el seu nom, Maria Antonieta, li havia costat 7 euros. 7 Euros! I la crisi, que? Aviam, una mica d’empatia! Anava caminant, buscant una altra rampoina per vendre, i llavors, a punt d’arribar a casa seva va veure…
* * *
—…casa meva! El meu carrer! JÚNIA!!
—Babau!-va dir el Rei del Tauler d’Escacs de Marfil-. No ens poden veure! Ni sentir!
Van sentir passes. Es van quedar quietets…
“ens han enxampat”, va pensar el Timbre d’Un Hotel De Rússia.
—Que tenim aquí? Rampoines!-I el mòbil va contemplar amb por la veïna.
A vegades el que és bo per alguns és dolent o el que és bo per alguns és bo per altres. La vella va decidir que faria demostracions perquè en els seus temps, aquells objectes havien sigut molt preuats, i de segur que encara servien per alguna cosa. Per això va penjar un cartell:
Demà a les 16 H: Gran demostració d’objectes i compra al carrer del quinzet
L’endemà una munió de gent es va plantar al Carrer del Quinzet, segur que hi havia un Xiaomi o un Iphone. La veïna va anunciar:
—senyores i senyors, aquí una demostració sobre objectes d’abans mirin aquest mòbil. Serveix per trucar, el venc barat!
—Ei! Va dir la Júnia- .El meu mòbil! Me’l compres?
—…I mirin aquest magnífic timbre: en comptes d’enviar un missatge, apretes un botó! I qui no vol un tapís magnífic? Venc una armadura del Cavaller Ivanhoe de Castegüelfo!! Vinga, ho subasto tot!
—El mòbil per vint!-Va cridar la Júnia
—Un, dos, tres, ningú s’hi oposa? El mòbil per la nena!
—Eh, no sóc una nena!
—D’acord, el mòbil per la noia! El timbre? Un, dos tres! Per l’armadura dos cents? Vinga!
Així, cada objecte va trobar un bon propietari, l’armadura la va comprar l’antiquari que al final es va jubilar, i el mòbil va tornar amb la Júnia, la seva estimada Júnia. O sigui que aquesta història acaba amb un final feliç. Bé, potser pel germà gran no tan: encara se li escapaven les sabates.
El piano
Text: Roser Pulido Femenia (9 anys)
Il·lustració: Pol Cunyat
El piano es pot tocar,escoltar i també ballar.
De tecles en té vuitanta-vuit
per no deixar cap so buit
i tres pedals no gaire alts.
Quan cantes i toques
amb sons fas cançons.
Es tan bonic
que pot arribar a ser
el teu millor amic.
Si fos…
Text: Laia Carballo Manglano (8 anys)
Il·lustració: José Miguel Álvarez
Si fos…
Si fos un personatge imaginari
seria un unicorn,
tindria la cua i la crin blau turquesa,
i les peülles i la banya d’or,
i de color blanc seria el meu cos.
Amb els poders de l’unicorn
realitat faria els desitjos,
als amics i família,
perquè els estimo de veritat.
El mar tranquil
Text: Isel Gelabert Feliubadaló (8 anys)
Il·lustració: Elisabeth Gine Bru
L’Aran i jo mirem el marmentre s’il·lumina el far.
Les onades venen i van
amb molta tranquil·litat.
Sentim l’olor de sal
i escoltem un cant.
Dues sirenes s’apropen
i ens conviden a mirar
com el mar s’obre en una onada
per mostrar una princesa
que canta enamorada.
La natura
Text: Lucía Pérez Gegundez (10 anys)
Il·lustració: Rosa M. Hernández Matamala
De la natura podem treure alimentsi els pots collir tu mateix.
És molt acolorida
i farà olor tota la vida.
Pots anar a la natura,
al bosc a passejar
una estona pels prats.
Nosaltres formem part de la natura,
bonic i interessant,
així que l’hem de cuidar.
Flors, arbres, herba, fulles i sorra.
Estan allà,
bolets i espàrrecs
hi podem trobar.
La broma dels sabons
Text: Max Zavrel Canela (a dos dies de fer els 9 anys!)
Il·lustració: Sergi Portela
En una casa molt petita, hi habitaven dos nens que es deien Joan i Jordi, que mai es paraven de fer bromes l´un a l´altre.
Un dia el Jordi va tenir una moooolt bona idea.
Quan el Joan s´estava a punt de banyar, el Jordi va avocar un pot de Tabasco a un pot buit de sabó, i va canviar el pot que contenia tabasco amb el que contenia sabó.
Llavors quan el Joan s’estava banyant, pensant que es posava sabó, es ficava un munt de Tabasco. De sobte tot el cos li picava dimonis. I va pensar: “Que està passant????”.
Estava disposat a descobrir-ho.
Va sortir de la banyera i es va eixugar com un llamp. Va començar a buscar com un boig fins que va trobar el pot de tabasco buit i obert, i al costat el verdader pot de sabor.
Llavors va anar corrents a veure el seu germà, i li va explicar que era millor viure sense bromes perquè en lloc de fer bromes malicioses es podrien estar divertint ells dos junts. I així va ser.
La família de fantasmes
Text: Lluc Portugal Mendoza (6 anys)
Il·lustració: Pilar Ors
Hi havia una vegada una família de fantasmes que van anar a una cova a buscar menjar: ocells podrits, guineus torrades, aranyes amb salsa de tomàquet i cuixes de pirates. Quan van arribar a casa van guardar a la nevera algunes coses i les altres se les van menjar amb una altra família de fantasmes que havien convidat.
Quan estaven fent el cafè, un dels fantasmes convidats va aixecar-se per anar al lavabo i se li vaenganxar el llençol a la pota de la cadirai li va caure a terra, i els altres fantasmes van descobrir que era una persona i no un fantasma i tothom es va sorprendre molt i van obrir la porta per tirar-lo a la brossa, però es va escapar.
Els altres fantasmes van tancar la porta amb clau perquè no entrés cap persona més disfressada i van seguir amb la sobretaula. Quan van acabar, els convidatsvan marxar atravessant la paret.
Fi
Les bruixes
Text: Mariona Vilà Marín (9 anys)
Il·lustració: Alba Marina Rivera
Les bruixes volen pel cel,les bruixes caminen per l´aire,
fent màgia per tot arreu!
Quan volen que plogui, plou molt fort!
Les bruixes bruixetes estan per tot el món!
El drac que volava amb unes tisores va aprendre a volar amb les ales
Text: Zoe Portugal Mendoza (3 anys)
Il·lustració: José Miguel Álvarez Benítez
El drac que volava amb unes tisores es va cremar el cul amb el foc que sortia de les tisores i va caure al bosc i es va fer un cop al cul i al braç i va començar a plorar molt fort. Quan va arribar la seva mare se’l va trobar amb el cul cremat un una ferida al braç i el va curar, i va agafar les tisores perque deixés de fer-les servir per volar i no es fes més mal. I li va dir: “per volar has de fer servir les ales! Com el teu amic unicorn!”
Ara, el drac vola amb les ales i està content, i la seva mare també, i el pare també!
Amic incansable
Text: Bruna Villaret Morell (11 anys)
Il·lustració: Maria Vidal Agulló
El Roc té el cap com un bloci no li agrada gens el foc.
Pel barri té molts amors
i a totes els hi regala flors.
Amb un salt puges al cotxe
i et dic, que no siguis tant fantotxe.
Treus el cap per la finestra
per prendre la fresca.
Et dic: ja hem arribat,
i la teva cara s’ha il·luminat.
A l’Embassament hi anirem
i a l’aigua ens refrescarem.
Quan la panxa et fa soroll
el meu cistell pateix el teu escorcoll.
I et poses molt nerviós
sobretot quan veus un altre gos.
Però vet aquí que arriba un gat
i el pobre marxa ben escuat.
Em llepes tot cofoi
perquè ets el meu heroi.
Èric vol anar amb tren
Text: Eric González Gómez (6 anys)
Il·lustració: Roger Simó
Èric vol anar en tren, li és igual anar a la platja O al camp.
Però sortir i viatjar i poder trepitjar la sorra de la platja i l’herba dels prats.
Cada vegada que veu un tren al televisor, fa un gran crit, jo vull anar amb tren!
Les meves pors
Text: Cèlia Germain Garriga (10 anys)
Il·lustració: Sergi Portela
La por és fosca, negra i humidafa que vegi ombres divertides
m’espanta i començo a tremolar
no puc tancar els ulls, haig de vigilar
Jo vull imaginar,
jo vull somiar,
no em vull amagar,
haig de ser forta i enfrontar les pors.
La por és fosca, negra i humida.