Entradas etiquetadas: Selena Soro

Recomanació de Albert Pijoan

És un tòpic: davant de l’adaptació d’una novel·la al cinema, és peremptori preguntar «Què t’ha agradat més, el llibre o la pel·lícula?». En la valoració, molt sovint el que es jutja és la referencialitat de la pel·lícula en relació al llibre: ha representat fidelment allò que surt al llibre? El que no és tan habitual, però, és sentir aquesta mateixa pregunta maniquea sobre les adaptacions de les peces teatrals («Què t’ha agradat més, l’obra o la pel·lícula?»).

De fet, sembla que si es pren com a material base un text teatral, el cinema ho veu com un motiu d’avergonyiment. Reviseu les crítiques de pel·lícules com La soga d’Alfred Hitchcock, o d’algunes versions d’obres de David Mamet fetes pel mateix David Mamet. Trobarem una nota comú en totes les ressenyes negatives: s’hi argumenta que són pel·lícules poc reeixides perquè no aconsegueixen dissimular el seu origen teatral. D’aquesta manera, si en les adaptacions de novel·les es valora l’obediència respecte el material original, en el cas dels textos teatrals, aquesta fidelitat és l’argument per desqualificar una adaptació cinematogràfica.

Sobre els motius d’aquesta tírria del cinema cap al teatre només puc oferir especulacions. Una hipòtesi seria que el cinema es veu a sí mateix com un teatre evolucionat que mira per damunt de l’espatlla allò que ja en els primers anys del cinema mut va aconseguir: l’emancipació del llenguatge teatral per crear un llenguatge propi. Una altra hipòtesi, relacionada amb aquesta, és que el cinema s’avergonyeix del teatre de la mateixa manera que ens podem avergonyir dels nostres mestres de primària: en recorden en unes situacions i estats indignes de quan encara no érem nosaltres mateixos. Preferim que callin, que no diguin res del nostre jo infantil (perquè sovint s’hi anuncien les veritats que hi ha amagades en el jo adult).

Més enllà de les hipòtesis, podem palpar aquesta vergonya en les adaptacions cinematogràfiques del teatre: quan intenten dissimular que l’acció de la pel·lícula, com en l’obra originària, passa en un sol espai tot fent sortides al súper del davant per anar a comprar una fotesa, o mostrant el trajecte irrellevant en cotxe d’anada i tornada a la feina. O quan espedacen parlaments que superen el límit reglamentari de cent-vint segons de rèplica a la pantalla.

Però aquí no acaba tot perquè, contradient tot el que he exposat, tenim casos molt sonats on el que es valora d’una pel·lícula és que sembli teatral. Pensem en el díptic Dogville-Manderlay de Lars von Trier. Fa servir recursos inapel·lablement teatrals (una escenografia dibuixada a terra en caixa negra), fet que esdevé motiu de celebració per part dels cinèfils. O pensem en el parlament (magnífic, no ho discuteixo) que deixa anar Will Oldham (que segur que coneixereu pel seu pseudònim musical Bonnie Prince Billy) al mig de A Ghost story de David Lowery. «Oh, és tan bo, podria ser teatre!». La clau, naturalment, és que no ho sigui.

A on vull anar a parar? Enlloc. Només és un invitació a valorar cada obra per si marteixa. Si és cine, és bon cine? Si és teatre, és bon teatre? Etc. Perquè diria que a ningú se li acut jutjar les pel·lícules que són «adaptacions» d’atraccions de parcs temàtics, com la saga Pirates del Carib o Jungle Cruise, en funció de com a traslladat la successió dels revolts a la pantalla. Doncs el mateix.

 

Recomanació de Selena Soro

“No puc mirar la gent sense indagar en els rostres. D’ençà que he tornat és així. Indago en els llavis, en els ulls, en les mans. Als llavis, als ulls, a les mans, els faig preguntes. Davant de qualsevol que se’m posi al davant em pregunto: ¿M’hauria ajudat a caminar, aquest?”

L’escriptora francesa Charlotte Delbo va sobreviure als camp d’extermini nazis. Que sobrevisqués, però, no significa que sortís viva. Ni ella ni tampoc cap de les dones que van ser alliberades d’Auschwitz el gener de 1945. Delbo les va visitar vint anys després del seu alliberament per preguntar-los com els havia tractat la vida. Els seus testimonis els recull a ‘La mesura dels nostres dies’ (Club Editor) i totes les dones coincideixen en un punt: van sortir d’Auschwitz, però en van sortir mortes.

És impactant descobrir que moltes se’n van adonar perquè eren incapaces de llegir. Delbo relata a l’inici del llibre com els familiars la visitaven i les preguntes que li feien s’acabaven ràpid: no en responia cap. Ells, perquè no s’avorrís, li portaven flors i li portaven llibres. “Durant molt, molt de temps els llibres es van quedar allà, al meu abast, fora del meu abast. Em deien que la meva absència del món havia durat massa”, escriu la francesa.

Quan finalment va gosar agafar-ne un, obrir-lo, mirar-lo, li va semblar fora de lloc. “Ja no hi puc trobar res més en els llibres? Són tots una repetició fútil, una descripció bonica i imaginativa, una successió de paraules sense pes?”, es pregunta. Tot el que l’escriptora havia viscut pesava massa: després d’Auschwitz era incapaç de sentir la lleugeresa. Era, per tant, incapaç de gaudir del plaer de la lectura, que és una activitat que necessita una certa volubilitat d’ànim. Deixar volar la ment, imaginar, deixar que les paraules se t’enduguin.

L’abatiment davant dels llibres, explica Delbo, li va durar molt de temps. Anys. No podia llegir “perquè era com si sabés per endavant què hi havia escrit, com si ho sabés d’una altra manera, amb un coneixement més cert i més profund, evident, irrefutable. Delbo escriu: “Tot era fals, rostres i llibres, tot em mostrava la seva falsedat i em desesperava haver perdut tota capacitat d’il·lusió i de somni, tota permeabilitat a la imaginació, a l’explicació. Això és el que va morir de mi a Auschwitz. Això és el que em converteix en un espectre”.

Tots els llibres sobre els camps de concentració nazis deixen empremta, però aquest –narrat a través de les veus de les dones– és especial. Ens recorda que si som capaços de riure i d’estimar i de llegir és perquè estem vius. Que llegim perquè estem vius i que estem vius perquè llegim.

Una companya de Delbo a Auschwitz, la Mado, explica: “No estic viva, observo els que sí que ho estan. Són fútils, ignorants. Segurament és així com s’ha de ser per viure. I no els puc dir res perquè […] creurien que els menyspreo amb la seva rutina insignificat, les seves preocupacions trivials, les seves passions efímeres i els seus desitjos fugaços”.

Totes aquestes coses tan trivials, els llibres i els desitjos i les passions, són la prova inconfusible que estem vius. Que no només existim. Que la mesura dels nostres dies té un sentit.

Comproveu disponibilitat del document.