Altres Dimensions 57
POESIA VISUAL: de Simmias de Rodas a la publicitat actual
Recomanació d’Alba Dalmau
“La poesia visual no és un dibuix ni una pintura, és un servei a la comunicació”, deia Joan Brossa.
Brossa, en el seu dia, ja va intuir el poder de la imatge i la capacitat de transmetre un missatge en un simple cop d’ull. I no és això el que busca la publicitat amb el poc temps d’atenció que disposa del lector o l’espectador?
Vegem algunes característiques de la poesia visual: sorprèn, emociona, fa somiar, fa pensar, deixa espai a qui la mira, deixa empremta en la memòria, satisfà a qui la mira perquè la comprèn, és directa, cosifica la realitat, és modesta en els mitjans, és una síntesi màxima, té sentit de l’humor i és eclèctica. Hi esteu d’acord?
Els orígens de la poesia visual els devem a Simmias de Rodas (300 a.c), un poeta i gramàtic grec que un dia se li va ocórrer fer una cosa tan estranya com dissenyar uns poemes anomenats Carmina Figurata, on els versos es disposaven de manera que la forma tingués a veure amb l’objecte que mencionaven. Així doncs, els tres primeres poemes visuals (més concretament, cal·ligrames) eren unes ales, un ou i una destral.
Cal fer un salt, ni més ni menys, de vint-i-tres segles (entre l’escàndol de l’urinari de Duchamp i la publicació, un any més tard, el 1918, del llibre Calligrames de Guillaume Apollinaire) per veure el terme poesia visual normalitzat.
Mentrestant, inspirat pel rebombori que va provocar Duchamp en treure de context un urinari, ficant-lo a dintre un museu i dient “Això és art perquè jo ho dic”, a Catalunya s’estava forjant un poeta visual que superaria al mateix Duchamp pel que fa a projecció internacional i compromís social: Joan Brossa.
Al llarg de la seva vida, Brossa va arribar a compondre més de 1.500 poemes visuals. Alguns d’ells els podem trobar a plena llum del dia, com el Monument al llibre que hi ha a la cruïlla entre Gran Via i Passeig de Gràcia, l’escultura de lletres soltes que diuen BARCINO a la plaça de la Catedral o un haiku gegant, anomenat Les formigues, al passeig del Born. Amb els seus poemes objectes (com la màquina d’escriure que en comptes de paper, escup serpentines) Brossa feia aparèixer la màgia en els objectes més vulgars i quotidians, seguint la línia de l’art pobre, però sempre amb un missatge clar al darrere.
L’homònim madrileny de Brossa, i bon amic seu, és Chema Madoz. Madoz, conegut també com el poeta dels objectes, utilitza elements quotidians, els treu del seu context o els manipula i, d’aquesta manera, aconsegueix imatges d’una gran potència simbòlica.
I a on desemboca aquest breu recorregut? Doncs en la publicitat i en dissenyadors gràfics com Javier Jaén, un dels publicistes actuals més ben valorats que aplica amb gran enginy la poesia visual en portades de revista o a la publicitat, no només amb l’objectiu de vendre un producte sinó, també, de fer-nos pensar amb un simple cop d’ull.
Si us ha interessat aquest article, també us interessaran aquests llibres:
* Brossa, Joan. Poemes visuals. Edicions 62. 2001
* Brossa, Joan. Poemes transgredits. Nórdica libros. 2019
* Madoz, Chema. Chema Madoz. La Fábrica. 2012
* Jaén, Javier. Greetings from Javier Jaén studio. Counter-Print. 2020
Alba Dalmau (autora local)
Alba Dalmau i Viure
Escriptora, tallerista de cursos d’escriptura i gestora d’events culturals
(Cardedeu, 1987) És llicenciada en Comunicació Audiovisual i màster en Creació Literària per la UPF. El 2011 publica la seva primera novel·la Vonlenska, Premi Recull 2011. També és autora de dos llibres d’artista, que combinen literatura i fotografia: On només hi havia un far i Estrena. Va viure a Nova York, on va escriure la novel·la Bategant, Premi Vila de l’Ametlla de Mar 2015 i el recull de contes Estàndards (2017), XXVIII Premi Literari Vila d’Ascó. El seu recull de contes El camí dels esbarzers (2019) i Capgirat amb il·lustracions d’altra artista cardedeuenca: Cinta Vidal, són els seus darrers treballs publicats. Actualment és professora d’escriptura creativa al Laboratori de Lletres de Barcelona.
Vía: Paperdevidre
» Destacat
El camí dels esbarzers
Angle Editorial, 2019
Sandville. Un poble qualsevol a l’interior dels Estats Units, on els habitants porten una vida senzilla, aparentment tranquil·la. Només aparentment, perquè en tot moment hi ha esclats de fúria i desamor, de desesperació i amistat, de traïció i connexió, de vida i mort. Hi ha guspires que il·luminen tota una vida. Hi ha buits que la xuclen. Hi ha freds que la congelen. El camí dels esbarzers té ànima de novel·la. Hi anirem retrobant els mateixos personatges: el nen tímid que hem conegut a l’escola és, després, l’enamorat d’una noia impossible i, finalment, serà el piròman que incendiarà els camps de blat. De relat en relat, les vides dels habitants de Sandville es van teixint, o esquinçant, o cosint, o apedaçant. I els sentim tan propers, malgrat la distància geogràfica, perquè justament aquesta distància ens revela nítidament que els seus sentiments són els nostres, que la seva vida quotidiana s’assembla tant a la nostra que ens hi reconeixem en cada petit gest, en cada emoció.
- Alba Dalmau: La blavor enrampant de Sara Light (Resenya d’Anna Carreras a elnacional.cat)
- La gran novel·la de Sandville (Resenya de Jordi Llavina a Llegim)
- Els esbarzers d’Alba Dalmau (Resenya d’Alba Granell a Núvol)
