El títol recorda la narració cíclica de la novel·la de Marta Rajolas: Primavera, estiu, etcètera (La Magrana, 2011), però Pau Vallvé enfoca el doble CD des del fred. Canta a “Que vingui l’hivern” al primer disc, que no es queda només amb la ‘serotonina’, sinó que s’enfronta a les ‘pors’ en les seves cançons, tot confessant debilitats: ‘Sempre m’espanto quan tot va massa bé’. Se sent còmode amb l’esperit saturnià ‘on l’abisme és tan gran’ (“Saturn”). El gran viatge sonor que ofereix neix d’una peça instrumental que amara totes les cançons titulada “Pareidòlia”, un concepte que assenyala la música com a generadora de formes segons les psicologies de qui la fa i qui l’escolta. I clou amb la instrumental “Ikigai”, concepte japonès sobre trobar ‘la raó de viure’. Abans, Vallvé ha enviat a prendre pel sac envejosos i gent de prejudicis (“Avui l’únic que vull”), ha esmolat guitarres per al seu autodespertar (“Quan tots els ocells ja no hi són”, “Jo i la il·lusió”) i ha estat capaç de crear espais tendres com la preciosa “A l’altre costat”. Al segon disc reneix per créixer més encara, a “Antiherois” o a “La Polinèsia”, amb una aclucada d’ull al “Júlia” de John Lennon, d’amorosa maduresa.

Font: Enderrock

La petita casa de mi mateix (Satélite K, 2016) és fruit de l’encàrrec que va fer l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra (ONCA) a Eduard Iniesta. El resultat ha estat un disc amb nou obres instrumentals compostes i orquestrades per ell mateix, en una perfecta conjunció entre els instruments de corda que utilitza, les percussions i l’orquestra. És una conjunció innovadora, feta de sensibilitat a flor de pell, i que es va sentir per primera vegada el maig del 2015 en el cicle de l’ONCA al Palau. Es tracta del desè disc d’Eduard Iniesta, en el qual interpreta les seves obres creades per a l’ocasió amb alguns dels instruments més característics de la cultura mediterrània com el busuqui grec, el tzouras, el saz i el blagamas. A aquests instruments hi ha afegit una formació de catorze cordes de l’ONCA juntament amb el conjunt instrumental d’Iniesta, que són els encarregats de crear l’atmosfera de la Mediterrània a l’escenari.

La trompetista, cantant i compositora Andrea Motis debuta en solitari amb el disc “Emotional Dance”. La cantant barcelonina havia publicat amb anterioritat sis discos amb Joan Chamorro, qui coprodueix “Emotional Dance” al costat de Brian Bacchus i Jay Newland.

En la gravació, Motis ha comptat amb els músics amb els quals treballa habitualment -el pianista Ignasi Terraza, el bateria Esteve Pi, el guitarrista Josep Traver i Joan Chamorro- més el vibrafonista Warren Wolf, l’acordionista Gil Goldstein, el saxo baríton Scott Robinson i el percussionista Cafè Da Silva. El saxo tenor nord-americà Joel Frahm participa en tres temes.

Andrea Motis, de 21 anys, malgrat la seva joventut, és una de les més fermes realitats del jazz espanyol.

Font: efeeme

Sonen les primeres estrofes i notes de “Morirás”, i a un li ve al cap una imitació absolutament personal i en clau mòrbida de el “Do you realize??” de The Flaming Lips. Vaja, la cançó definitiva que hauria de sonar al llit de mort de qualsevol de nosaltres. Així de fort és aquest “Fruita i verdura”, un disc que s’endinsa gairebé per complet al món del synth pop, però compte, aliè a modes, que aquí la cosa té personalitat pròpia. El gènere és un mitjà utilitzat de forma impressionista per Luis i Teresa d’Espanto per donar forma a la seva concepció de la música popular en cançons com “La selva”, “Un loco en una isla” o “Ritual de iniciación”. Una concepció que barreja el costumista amb l’intel·lectual, l’espurna pop, els sons rars i la retranca en els textos (atenció amb “Mal salvaje”), en un àlbum que gira entorn a la idea d’abandonar la rutina i escapar a territoris salvatges.

Fins al moment, Japandroids no han errat encara un tir en la seva trajectòria, així que no seré jo qui em baixi del seu carro abans d’hora. Ara arriben al seu tercer llarg –deixant de costat la compilació de set polzades “No Singles” (10)- i ho fan donant un salt avanci en diversos aspectes.

El primer és el seu pas de Polyvinyl a Anti, la qual cosa possiblement els donarà major visibilitat; el segon és arriscar-se amb una producció molt més polida i accessible. I dic arriscar-se perquè un dels factors més característics de Brian King i David Prowse en passos previs era el seu so raspós i la seva sempre controlada brutícia. Polint la seva proposta podrien perdre part de la seva personalitat, però no ha estat així. Més que res, perquè les cançons de “Near To The Wild Heart Of Life” sonen robustes i amb una maduresa que no els hi senta gens malament.

En un altre cas podríem trobar a faltar el seu vell so, però amb temes com aquests no és necessari, la veritat. Diguem que, en la major part del minutatge, King i Prowse prefereixen deixar de sonar tan crus com antany (oblidin-se dels seus moments post-hardcore i de qualsevol guspira hard rocker) i, com ja van fer Titus Andronicus abans que ells, girar la vista cap a la tradició rock nord-americà. Mai abans havia mirat amb ulls més nets cap a The Replacements o The Hold Steady. Ho demostren sobretot “North East South West”, “True Love And A Free Life Of Free Will” i “In A Bodi Like A Greu”.

Mai abans Japandroids havien sonat tan amables sense deixar de ser ells mateixos. Sumin-li a això, que King i Prowse s’han permès també el luxe d’experimentar una mica amb bons resultats. Vegin-se els casos d’aquesta sort d’I’m Sorry (For Not Finding You Sooner) –que el seu riff remet a l’èxit pop dels vuitanta “Bette Davis Eyes” de Kim Carnes- o l’inici de “Arc Of Bar”. Ah, i com sempre, tot això en vuit temes i menys quaranta minuts de durada. Com ha de ser.

Font: Mondosonoro

Caminen els seguidors del veterà músic canadenc amb la mosca rere l’orella. I és que aquest catorzè disc de Leonard Cohen recorda en excés, pel que fa a to i actitud, a el “Blackstar” de David Bowie amb el seu aroma a testament existencial. Poc ha trigat a desmentir-se i ens demana Cohen que ens fixem que no tot és fosc i malenconiós en aquest “You Want It Darker” sinó que l’esperança també treu el cap en les seves lletres (que no en la seva música). Raó no li falta encara que cal furgar el seu per trobar-se amb aquests bocins de llum. Començar cantant “estic llest, el meu Senyor”, ja em diran vostès. Nostàlgia i cerca de pau espiritual a banda, Cohen torna a desmarcar-se amb un magnífic treball en el qual, com no, destaquen pel seu propi pes les lletres que van de la picardia d’ “On the level” a la solemnitat d’ “It Seeemed the better”. Rotundament magistral.

Font: Mondosonoro

Els malalts del cel són totes les persones que tenen la malaltia incurable de la melangia i l’elevació espiritual, que somien en quelcom impossible o molt difícil d’assolir, en utopies i somnis de l’inconscient. Tenen dins seu una espècie de forat negre que no saben cap on els pot conduir i que, en qualsevol cas, no poden defugir. Es veuen arrossegats a haver de reflexionar i transmetre aquesta misteriosa part de l’ésser humà. Sisa és un malalt del cel des de petit: als dotze anys ja feia els primers viatges astrals, i quan als quinze anys es va comprar la primera guitarra va adonar-se que l’havia trobat a faltar d’ençà que havia nascut, que era la perllongació que li mancava al seu cos. En aquest disc hi col·laboren i aporten el seu talent Pau Riba, Marina Rossell, Anna Roig, Roger Mas, David Carabén i la Selene de Música Dispersa. Han estat també molt importants el pianista Gregori Ferrer, que l’ha ajudat en la direcció musical i els arranjaments, el seu extraordinari violinista de capçalera, en Xavier Riba, i la Dolors Palau, que des de l’inici sempre ha cantat amb ell.

Font: Enderrock

Guanyador del Concurs Sons de la Mediterrània 2015, el sextet del Camp de Tarragona Roba Estesa publica el seu debut discogràfic, Descalces, una dotzena de cançons que basculen en tres eixos que defineixen l’ideari de les músics: dona, lluita i tradició. Roba Estesa han tingut la producció de Xavier Vallverdú i David Garcia, exmembres de la banda de fusió Bongo Botrako, i la base d’operacions escollida ha estat Bucbonera Studios, amb Tomàs Robisco al capdavant, considerat millor productor de l’any segons els Premis Enderrock 2016. L’àlbum conté temes tradicionals passats pel sedàs del sextet, ja sigui a partir de la música o de la lletra: cançons com “A la muntanya”, “Les noies d’Olot” i “Cant de batre”, per a la qual han tingut la col·laboració de qui l’havia recollida anteriorment al seu repertori, Pep Gimeno ‘Botifarra’. També hi participa el cantant de Pepet i Marieta, Josep Bordes (“Una altra ronda”), i musiquen un poema de Joana Raspall (“Podries”).

Font: Enderrock

L’acordionista sabadellenc Carles Belda i el cantautor bisbalenc Carles Sanjosé (Snjosex) treuen al mercat el seu nou disc, Càntut. Tot plegat neix d’un web homònim al disc que recull gravacions amb patrimoni musical de transmissió oral de les comarques gironines, empelt d’un primer blog del mestre de música Albert Massip.

Font: Enderrokc

Sí, La La Land té el millor del gènere musical però té molt més. És un cant als somnis, als desitjos, també a una malenconia que no acaba de entristir a ningú però sí arribar als cors; és un cant a un amor gens embafador que transmet, emociona i fa sentir. És, en definitiva, un cant al cinema.

Bona part de culpa d’aquest triomf la té una banda sonora plena de vida que voldràs escoltar durant la resta de la teva vida.

És una meravella. Prepara’t per cantar gairebé sense adonar-te Another day of Sun mentre camines pel carrer, per emocionar-te amb Start a Fire, del sempre excel·lent John Legend i, sobretot, per estimar amb totes les fibres del teu ser una City of Stars que ja no oblidaràs.

Un any després de la dissolució de Standstill, el que va ser el seu fundador, compositor i vocalista inicia la seva carrera en solitari amb un àlbum de debut, Meridiana. Fidel a la seva clàssica concepció de música com a catarsi però més autor que mai, Enric Montefusco lliura onze noves cançons escrites, gravades i produïdes per ell mateix i que, acompanyades per dotze músics diferents, tornen a definir el seu so amb audàcia.

Font: Enderrock