La dama de hierro

Margaret Thatcher, exprimera ministra britànica, ja té els vuintanta anys. Tot i que Denis, el marit, fa temps que se li va morir, encara en té la roba, objectes personals i la presència afigurada… li costa molt avesar-se a la seva absència. El personal de Margaret parla amb la filla, Carol, perquè estan inquiets: no saben si no es prèn els medicaments o que està empitjorant, però el cas és que no la veuen bé. La troben que parla sola, sembla que té el cap força en el passat… entre pocs moments d’autèntica lucidesa. La cosa empitjora ran d’un sopar que Margaret ofereix a uns convidats, en què la dona se’n va mentalment a la nit que, fa seixanta anys, van comprometre’s amb Denis. Enllestit el compromís social, ja a la seva habitació, segueix mirant enrere, tot veient unes pel·lícules familiars, de la canalla quan eren petits, als que deixà prou de costat en dedicar-se amb cos i ànima a la política. Els records de la seva política no paren de fer-se-li presents en la vida quotidiana que passa entre les quatre parets de casa seva: qualsevol objecte o imatge de les moltes que l’envolten li’n evoca moments clau. La filla la convenç d’anar a veure un especialista; però hi va a contracor, convençuda que està bé, i al metge no li’n diu res, de com el passat li domina el present. Tanmateix, un cop torna a casa, brega de valent contra el fantasma de Denis i fa el pas, de superar-ne el dol, classificant-ne la roba i els objectes personals, per a desfer-se’n. Es reafirma en ella mateixa. Les memòries la seguiran acompanyant; però vol seguir vivint, amb el cap clar…