Heidi és una òrfena de vuit anys que s’ha criat a les muntanyes suïsses al costat del seu avi. Però un dia la seva tia decideix anar a buscar-la i portar-la-hi de nou a la ciutat, per poder educar-la a la casa d’una rica família a Frankfurt. Allí la jove coneixerà a Clara, una nena amb discapacitat que es mou en cadira de rodes i amb qui connectarà. No obstant això, malgrat la seva amistat amb ella, Heidi voldrà tornar a les muntanyes amb el seu avi, a qui estranya cada dia.

Hivern de 1943. Durant l’ocupació alemanya de França, en un internat catòlic per a nois, Julián, un noi de tretze anys, queda impressionat per la personalitat de Bonnet, un nou company que ingressa en el col·legi després d’iniciat el curs.

Margaret Thatcher, exprimera ministra britànica, ja té els vuintanta anys. Tot i que Denis, el marit, fa temps que se li va morir, encara en té la roba, objectes personals i la presència afigurada… li costa molt avesar-se a la seva absència. El personal de Margaret parla amb la filla, Carol, perquè estan inquiets: no saben si no es prèn els medicaments o que està empitjorant, però el cas és que no la veuen bé. La troben que parla sola, sembla que té el cap força en el passat… entre pocs moments d’autèntica lucidesa. La cosa empitjora ran d’un sopar que Margaret ofereix a uns convidats, en què la dona se’n va mentalment a la nit que, fa seixanta anys, van comprometre’s amb Denis. Enllestit el compromís social, ja a la seva habitació, segueix mirant enrere, tot veient unes pel·lícules familiars, de la canalla quan eren petits, als que deixà prou de costat en dedicar-se amb cos i ànima a la política. Els records de la seva política no paren de fer-se-li presents en la vida quotidiana que passa entre les quatre parets de casa seva: qualsevol objecte o imatge de les moltes que l’envolten li’n evoca moments clau. La filla la convenç d’anar a veure un especialista; però hi va a contracor, convençuda que està bé, i al metge no li’n diu res, de com el passat li domina el present. Tanmateix, un cop torna a casa, brega de valent contra el fantasma de Denis i fa el pas, de superar-ne el dol, classificant-ne la roba i els objectes personals, per a desfer-se’n. Es reafirma en ella mateixa. Les memòries la seguiran acompanyant; però vol seguir vivint, amb el cap clar…

El dissenyador de l’avió “Zero”, Jiro Horikoshi, i el seu antecessor italià Gianni Caproni persegueixen un mateix objectiu, amics de debò a través del temps i l’espai. Tant l’un com l’altre superen molts de fracassos, volent fer realitat els seus somnis infantils. A l’era Taisho japonesa (1912-1926), un noi de pagès vol convertir-se en dissenyador d’avions. Es deleix per construir-ne un que voli com el vent. De jove, va a la Universitat de Tòquio, convertint-se en enginyer d’elit de la gran indústria militar. El seu talent  brolla i aconsegueix crear un avió bonic que deixarà petja a la història de l’aviació: el Mitsubishi A6M1, que després serà el Navy Type 0 Carrier Fighter, més conegut com el caça “Zero”. Durant tres anys, des de 1940, el caça “Zero” va ser el millor avió de combat del món.

(..) El nostre protagonista, en Jiro, participa en el disseny d’avions en un moment que l’Imperi del Japó va cap a la seva destrucció i enfonsament final. Tanmateix, la intenció d’aquesta pel·lícula no és condemnar la guerra, ni es tracta de sacsejar els joves japonesos explicant-los les excel·lències del caça “Zero”. No tinc cap pla per a defensar el nostre personatge principal, com ara dir que ell el que realment volia fer eren avions civils. Vull retratar una persona devota que va perseguir el seu somni. Els somnis tenen alguna cosa de bogeria i aquest verí no ha de ser amagat. Anhelar res massa bonic pot destruir-te. Vorejar la bellesa té un preu. En Jiro serà maltractat i derrotat, la seva carrera de dissenyador, tallada. No obstant això, en Jiro era un individu d’originalitat i talent enormes. Això és el que farem tot el possible perquè quedi representat en aquesta pel·lícula.

El títol ve d’una novel·la homònima de Tatsuo Hori. En Hori va assumir una ratlla del poema de Paul Valéry, “Le vent se lève, il faut tantrer de vivre”, que va traduir al japonès com “Kaze tachinu, ikimeyamo iza”, és a dir, “El vent s’aixeca. Hem de mirar de viure”. La nostra pel·lícula combina Jiro Horikoshi i l’escriptor Tatsuo Hori, dues persones reals de la mateixa època, en una sola persona com en “Jiro”, el nostre personatge central. És un treball inusual, absolutament fictici, que relata la joventut a la dècada dels anys trenta. La nostra història gira al vontant del després mitificat caça “Zero”, amb un jove enginyer anomenat Jiro i la bonica i malaguanyada noia, la Nahoko. Mentrestant, el nostre vell Caproni, corre per allà, per a donar un xic de color a la història.

Després de 25 anys recollint èxits i gaudir de fama mundial, i en plena preparació d’un concert per celebrar el seu quart de segle professional, el futur d’un quartet de corda de Nova York rep un dur cop que pot posar en dubte la seva supervivència. El violoncel·lista de la formació està patint els primers símptomes del pàrkinson, una malaltia que en poc temps posarà fi a la seva carrera com a intèrpret. La incertesa sobre el seu futur s’apoderarà del quartet, sorgint emocions reprimides, egoismes i retrets que posaran en dubte anys d’amistat i col·laboració professional.

És l’estiu de 1980 a la República Democràtica Alemanya. La Barbara, metgessa, ha sol·licitat d’emigrar a Occident. La castiguen destinant-la lluny de la capital, a l’hospital d’una ciutat petita. En Jörg, el seu amant occidental, li prepara la fugida pel Mar Bàltic. Es tracta d’un mena de joc d’ espera,  per a la Barbara. El seu nou apartament, els veïns, l’estiu i el paisatge de pagès, ja no tenen cap encant per a ella. Tot i que atén bé els seus petits pacients al departament de cirurgia pediàtrica, seguint les directrius del seu nou cap, André, es mostra deliberadament freda amb els seus col·legues. La vida, pensa, ja començarà més endavant. André la confon. D’una banda, la confiança tan gran que li mostra amb el seu talent professional, la manera com es comporta i el seu somriure encantador. Què el du a encobrir-la, quan ajuda Stella, una noia fugitiva? L’està espiant? Se n’ha enamorat? Barbara comença a perdre el control de si mateixa, sobre els plans que tenia i el seu cor. El dia que havia de fugir s’acosta…

En Koichi té 12 anys i viu amb la mare i els avis ja jubilats, a Kagoshima, a la regió meridional de Kyushu. Son germà més petit, en Ryunosuke, viu amb el pare a Hakata, al nord de Kyushu. Des que els pares es van divorciar, aquests germans viuen separats i el gran, en Koichi, només vol que la família torni a estar junta. Així és que en saber que aviat hi haurà un nou tren-bala que passarà per les dues ciutats, comença a pensar que hi pot haver un miracle quan ambdós trens es trobin a gran velocitat. Amb la col·laboració dels adults que l’envolten, Koichi s’embarca en un viatge amb un grup d’amics, delerosos de presenciar un miracle que els millori les vides difícils que menen. (Club 7 cinema)

Pel·lícula pseudobiogràfica que descriu, a partir de 1885, cinc anys de la vida del psicòleg vienès Freud (1856-1939). Per aquesta època, molts dels seus col·legues rebutjaven tractar casos d’histèria, perquè creien que els pacients fingien aquest mal per cridar l’atenció. Però Freud va aprendre a utilitzar la hipnosis per trobar les causes d’aquesta malaltia. El seu pacient era una jove que es negava a beure aigua i sofria terribles malsons recurrents. El guió ho va supervisar Jean-Paul Sartre.

Lou és un xèrif carregat de problemes. Problemes amb les dones i problemes amb la caça de criminals des que el nombre de víctimes assassinades ha agafat unes proporcions alarmants al seu districte texà, certament petit. Tanmateix, arriba un moment que tot de sospites greus cauen sobre el mateix Lou. I sobreeix la veritat del personatge: és un sàdic, un psicòpata, un assassí glacial.

Jara, de 35 anys i que treballa de guarda de seguretat nocturn en un supermercat, s’enamora de Júlia, dona de fer feines, de 25 anys i que li ha aparegut a les pantalles de vigilància. Enderiat, tot primer la sotja incansablement, sense treure-li del damunt les càmeres de seguretat. Després, fa un pas més i la segueix en sortir de feina -quan ella va al cinema, a la platja o es troba amb un altre home…-. De mica en mica, la vida de Jara va girant totalment de la de Júlia. Però arriba el dia que, al supermercat, hi ha reducció de personal… Club 7 cinema

Sophie i Jason són una parella tan estranya com ho són totes les que estan soles. Viuen en un petit apartament de Los Angeles, tenen unes feines que odien i d’aquí a un mes adoptaran un gat de carrer anomenat Paw Paw. Com un nadó acabat de néixer, haran d’estar per ell tot el dia —es pot morir en sis mesos, o pot tardar cinc anys—. Malgrat les seves bones intencions, Sophie i Jason estan inquiets davant de la seva imminent pèrdua de llibertat. Tant és així que amb tan sols un mes de marge, deixen les respectives feines i es deixen estar d’internet, per aconseguir els seus somnis — Sophie vol crear una dansa, Jason vol quedar tan sols en mans del destí—. Però a mesura que el mes avança, Sophie es torna cada vegada més humiliantment bloquejada. En un moment de desesperació, recorre a un desconegut, Marshall —un home molsut, d’uns cinquanta anys, que viu a la Vall—: en aquell món suburbà, no li cal ser ella mateixa; mentre s’hi estigui, no haurà ni de tornar-ho a intentar. Sophie i Jason, malgrat estar visquent dues realitats tan aterridorament buides com diferents, s’han de reconciliar amb el temps, l’espai i  les seves pròpies ànimes, per a tornar a casa. (Club 7 cinema)