Guanyadors del III Concurs UBC-BMV de microrelats de Sant Jordi, 2013
VERTIGEN (primer premi)
Havia pres la decisió més important de la meva vida. Era el moment. Agafada fortament a l’oxidat ferro verd, sentia l’agitació al meu estómac i un brunzit a les oïdes. Les mans em suaven i el front se m’estrenyia. Mirava avall i el cap em començava a rodar, però allà hi era jo. Havia de superar les meves eternes pors i aquell era un bon principi. De cop i volta els meus pensaments es veieren interromputs per una irada veu: – Senyora, baixa ja? Ha vist la cua al voltant del tobogan?
Soraya García Escorihuela
LA CORBATA (Segon premi)
(ELL): Dret davant el mirall, es fa el nus de la corbata recreant-se en el tacte de la seda. Somriu satisfet del seu aspecte i d’aquest aire de mascle perillós que encara el fa irresistible. Agafa l’ascensor i baixa fins al hall del hotel on l’espera la dona d’aquesta nit, una més de tantes.
(ELLA): En veure’l arribar, ella es fixa en la corbata de marca i també somriu satisfeta. Ha reconegut fàcilment que és una Hermes, i amb la mateixa rapidesa ha decidit que serà prou resistent per escanyar la seva víctima d’aquesta nit.
Cinta Pons Domingo
T’IMAGINES? (tercer premi)
Assegut , acostant-se a la taula de marbre. Aquell feix de cabell negre, ondulat, sinuós. Ulls brillants, somriure de perla.
– S’ha decidit, el senyor?
– Sí , un tallat, curt de cafè. La cintura bombollejant i les cames, lluïdes i lluentes. Transparències, a contrallum. I el desig, sense avisar. Les mirades creuades i el somriure seductor d’ella. Sortint junts del local, agafats com si els anés la vida. Buscant un racó on apamar-se. Fugissers, en la foscor de la nit. I els cossos, humits i tremolosos, deixant anar la intensitat, bategant, i els llavis llegint els llavis.
– Sucre o sacarina, senyor?
– Eh?, mmm, sacarina, sacarina.
Jordi Tornabell i Cordoba
PENEDIMENT
Quan va alçar la persiana, va tenir la impressió que una gran bola de plom li queia al damunt. Una boira gris i espessa cobria tot l’espai i li impedia veure el paisatge habitual més enllà dels vidres. Va decidir vestir-se per sortir al carrer. Estava penedit i no pensava altra cosa que anar a veure-la per dir-li-ho. Li va oferir un ram de flors com qui demana perdó, havia comprat el ram més gran i delicat de tota la floristeria, semblava que mentre s’apropava volia dibuixar un somriure al seu rostre, però no ho aconseguia. Ella ni se’l va mirar, tampoc a ell no se’l va mirar, ni tan sols es va aixecar per rebre’l. L’home, visiblement afligit, va sortir profundament trist del cementiri.
Bernat
MENYS DE CENT
La mare deia “t’has de decidir!” Jo els estimava a tots. Per què calia triar? Volia riure sense parar amb l’ú i escoltar la dolçor del verb del dos. El tres, el quatre i el cinc m’enamoraven sense motiu. Però és que amb el sis i el set escalava muntanyes mentre que el vuit era tendre com un brioix. El nou, era nou, ben nou. I amb els altres aprenia l’abraçada del més enllà i el misteri més irreverent. Vaig dir “”No, no trio!”” I el dia del casament em faltaven dits per tants anells.
El Montseny de la Marta
ANONIMAT
S’apropà dubitatiu, decantant el cap i donant passos petits i insegurs. Quan va estar prou a prop preguntà, amb veu tremolosa, “ens coneixem?”. L’interpel•lat respongué negativament. Es disculpà i s’allunyà, com un japonès, fent reverències uns quants metres. No va poder retrocedir més, atès que ensopegà amb una galleda d’escombraries col•locada enmig de la vorera. L’autor de l’equívoc caigué d’esquena i es desnucà en donar-se un contra una moto mal aparcada. El desconegut no s’immutà, ja que no el coneixia de res. S’allunyà decididament tot preguntant-se, amb escàs interès, qui devia ser aquell individu tan apocat…
Loup Garou
LES PRINCESES FAN RENOU
Havia matat el drac. Els agents rurals buscaven un cementiri adequat amb l’ajut del veterinari d’animals exòtics. Sant Jordi estava cansat. Tot i així havia quedat amb la princesa per fer un gin tònic. Li calia trobar una altra feina menys sacrificada. Cada dia gastava més en llevataques i amb la sang mai acabava de fer net. La princesa va arribar atrafegada. S’havia despistat mirant “Gandia Shore”. El bar estava tranquil. Va asseure’s davant d’ell i mentre s’ajustava l’escot decidia: me’l tiro o no me’l tiro. I més que tirar-se’l se li va escapar. I quina pudor que feia!
Xavacà
V1 ( L’ENLAIRAMENT DEL WALLFLOWER)
Un cop esbrinà el què i el com, va fer la prova definitiva. Va tancar els ulls i romangué en silenci una bona estona. Sentia les batzegades de la sang en passar per sobre dels seus ulls camí del cervell. Malgrat l’entusiasme de saber-se posseïdora de la veritat, va normalitzar la respiració, i un cop recuperà la calma, va obrir els ulls a poc a poc… La veritat encara era allà, davant seu. La decisió ja havia estat presa. Va somriure, es va estirar la faldilla del vestit de núvia i va sortir a dir que anul.lava el casament.
Santi Niza
LA CORBATA
(ELL): Dret davant el mirall, es fa el nus de la corbata recreant-se en el tacte de la seda. Somriu satisfet del seu aspecte i d’aquest aire de mascle perillós que encara el fa irresistible. Agafa l’ascensor i baixa fins al hall del hotel on l’espera la dona d’aquesta nit, una més de tantes. (ELLA): En veure’l arribar, ella es fixa en la corbata de marca i també somriu satisfeta. Ha reconegut fàcilment que és una Hermes, i amb la mateixa rapidesa ha decidit que serà prou resistent per escanyar la seva víctima d’aquesta nit.
Hermes
T’IMAGINES?
Assegut , acostant-se a la taula de marbre. Aquell feix de cabell negre, ondulat, sinuós. Ulls brillants, somriure de perla. – S’ha decidit, el senyor? – Sí , un tallat, curt de cafè. La cintura bombollejant i les cames, lluïdes i lluentes. Transparències, a contrallum. I el desig, sense avisar. Les mirades creuades i el somriure seductor d’ella. Sortint junts del local, agafats com si els anés la vida. Buscant un racó on apamar-se. Fugissers, en la foscor de la nit. I els cossos, humits i tremolosos, deixant anar la intensitat, bategant, i els llavis llegint els llavis. – Sucre o sacarina, senyor? – Eh?, mmm, sacarina, sacarina.
Tirant de ratafia
DECIDIDA INDECISIÓ
No ho hauria d’haver fet. Però s’hi va decidir. Va ser veure’s en cor de canviar els panys de les portes, ell, que era tan maldestre en les manuals habilitats. Després de tot el matí… desolació. No va aconseguir posar bé la majoria dels panys. En el fragor de l’activitat, dos vidres de la porta varen canviar el format, de sencers a atomitzats. I amb el canvi de panys, les portes quedaven velles i les parets s’haurien de repintar, per no desentonar, la estora no lligava i el terra… Les decisions preses amb el cor, no haurien de dir-se així.
Tirant de ratafia
PASSAT EN OMBRES
Jo no ho recordo. No sé si era aquest carrer, aquesta casa. Aquesta escala, aquest replà. Aquests veïns, eren els mateixos? Les olors del barri em resultaven familiars, però no els arbres del parc proper ni els crits de la canalla. Tot em semblava vagament familiar, decidit a regirar en els plecs de la memòria, en les arestes dels records. Decidit a recordar, necessitat de fer-ho, de saber. Era aquí? Va ser aquí? Confós, ennuvolat, pas calm que arrossega els peus, agafo el tren. Potser no , potser no era aquest poble. Però d’ella me’n recordo.
Tirant de ratafia
MUDAT
Ben polit, ben planxat. La camisa, ofèn de blanca. El corbatí, li va costar decidir quin, a conjunt. Americana i pantalons com per anar de casament. Le sabates, lluentes. Els mitjons, negres. El rellotge, de mudar. Tot en ell transmetia cerimònia. Solemnitat. Pulcre. Pentinat, sense excés. Perfum, suficient com per que es notés, suau. Sense ofendre. Nerviós, neguitós. Les mans que transpiren. Incòmode en això d’esperar. Esperar la cita, esperar el dia, esperar la hora després de hores i dies d’esperar. Avui, avui es el dia. Impacient. Fills, nets i el besnét. Per passar el dia junts i anar a dinar. Dia del pare.
Tirant de ratafia
UNA DECISIÓ PER A TOTA LA VIDA
-Mare, avui ja ho he decidit: vull tornar a abraçar el pare, a acaronar-lo i sentir de nou les seves espatlles protegint-me; vull tornar a admirar el seu somriure i jugar llargues estones a fer-nos grans; ensumaré el seu perfum a lavanda, fresc i encisador. M’agafaré fort de la seva mà i creuarem el carrer corrents per arribar a temps a la sessió de les sis; mirarem junts els estels, estirats al prat, i em xiuxiuejarà a l’oïda que avui m’ha enyorat molt, més que mai. Mare…però el pare no tornarà mai, oi? -No fill, no ho farà. Però tu ja has decidit no oblidar-lo mai.
Pa amb oli i sal
LA SOLUCIÓ
Hòstia! Ja m’he esquitxat la camisa, la meva dona em matarà! Quan vegi la catifa tacada i el sofà amb regalims… Nois, ho hem de deixar tot net abans de que ella arribi… Vincent, ves posant els trossos al bagul i tu, Ted, ajuda’m a carregar aquesta desfeta fins al soterrani…. Què dius? que has vist pel videoteléfon que ja puja? Merda, amb això no hi contàvem pas. Hem de decidir ràpid què fem, si ens enxampa acabarem tots al cau… Només se m’acut una solució… Vincent, creus que al bagul queda lloc per un altre cos?
Vincent
DRET A DECIDIR
Seriós, impassible, ferm. Impertèrrit, dur, mut . Erigit. Ungit del poder, per a doblegar voluntats. Dret, inexorable, inflexible. Inabastable. Totes les hostes en la batalla, al voltant. Amenaçadores, hostils, violentes. En el fragor de la contesa, dels crits, dels laments, dels horrors, de la sang. La desesperació de l’últim alf, de l’últim mot, de la ultima instància del temps, que resta aturat per un segon. Dret, amb l’arma a la ma, palplantat. Pendents de la seva decisió. Sord a les súpliques, a la misericòrdia. “Tu que estàs dret, decideix”. En l’últim moment , en l’últim instant…… Penalty !!!!!!!!
Tirant de ratafia
NEU
– I quan miro el que ha estat la meva vida, com si fos un extens camí de neu, m’adono que fa molt temps que hi veig dues passes, les teves i les meves – Si, en tots els moments, ens hem anat acompanyant. En els fàcils i en els mes complicats. Dues passes. Prenent decisions, de vegades equivocades, de vegades complexes. Però sempre hem caminat junts, fent-nos costat. – Però m’adono, estimada, que, en els moments de més dificultat de la meva vida, només hi ha unes passes….. – Si, amor, eren els moments que jo et carregava a les meves espatlles.
Tirant de ratafia
GELOSIA
Sí, mama: amb el carnisser, amb el forner, amb el director del col•legi dels nostres fills o fins i tot, més recentment, amb l’octogenari del setè tercera. Al principi jo m’obstinava a negar-li-ho, però com que no servia de res, vaig decidir de donar-li sempre la raó. I després d’haver constatat que no només no es posava violent com fan altres marits sinó que, ben al contrari, tendia a deprimir-se, un bon dia, d’això fa només unes setmanes, em vaig dir: “Mariona, els altres no pas, però el carnisser és força atractiu i eixerit”. I pensat, i fet.
Akim
TORNA A COMENÇAR
Estava fent la maleta, acuradament anava triant el que s’emportava, l’omplia de roba, de sabates i mocadors pel coll, també hi ficava records i la seva llibreta vella on ho anotava tot. Ja no podia més i ho havia decidit: marxava a Costa Rica. Havia arribat el moment de començar una nova vida on ningú la jutgés. Uns homes que no coneixia de res l’esperaven a ella i al seu somni, des del primer dia la proposta els va entusiasmà. Tothom volia veure com la Laia obria el primer cafè- llibreria a la ciutat de San José.
Fins el cel
LA MAMA
Avui m’he decidit a explicar-li que, com a les feines anteriors, en aquesta també m’estan fent la guitza tant com poden. Igual que cada vegada que a l’escola em pegaven o es ficaven amb mi, que per defensar-me es barallava amb els mestres o amb els meus companys, sé que ara tampoc em fallarà: demà es presentarà feta un fúria al despatx del meu cap i li cantarà les quaranta. N’estic ben orgullós, d’ella: tot i que ja està molt gran, la meva mare no ha perdut gens ni mica de la seva extraordinària vitalitat.
Akim
CAPTIU
“Per tant, avui és dijous”, pensà mentre sentia formar-se un nus en la gola, després que una mà robusta hagués dipositat un plat de llenties per sota la porta. Segons els seus càlculs era dimecres, però en canvi era els dijous quan li portaven llegums. I els dimecres truita, els dimarts verdura, els dilluns sopa, els diumenges pasta, els dilluns puré i els dimarts arròs. Així havia estat sempre durant tot el temps que portava tancat en aquell cubicle. I ell sabia del cert que el dia que decidissin alterar aquest ordre estricte, començaria a perdre l’enteniment.
Akim
SOLA
Continuaré caminant al mateix ritme: el més probable és que es tracti d’un home qualsevol que està passejant. Però ja es fa fosc i sento el cor bategar a tota velocitat. Si quan arribo al descampat encara segueixo escoltant aquesta tos ronca i els seus passos gairebé confonent-se amb els meus, aleshores crec que sí que arrencaré a córrer i no m’aturaré fins a entrar al portal de casa. O potser em limitaré a caminar un xic més ràpid, ja ho decidiré sobre la marxa: em fa molta vergonya, que pugui pensar que li tinc por sense motiu.
Akim
VERTÍGEN
Havia pres la decisió més important de la meva vida. Era el moment. Agafada fortament a l’oxidat ferro verd, sentia l’agitació al meu estómac i un brunzit a les oïdes. Les mans em suaven i el front se m’estrenyia. Mirava avall i el cap em començava a rodar, però allà hi era jo. Havia de superar les meves eternes pors i aquell era un bon principi. De cop i volta els meus pensaments es veieren interromputs per una irada veu: – Senyora, baixa ja? Ha vist la cua al voltant del tobogan? Malva
SEMPRE A LA NIT
Ho faig o no ho faig? Em sedueix, m’atrapa, la necessito, la somio, la tinc present… cada dia de la meva vida. La veritat és que no puc imaginar-me un dia sense tenir-la, tastar-la, acaronar-la amb els meus llavis. A voltes la mossego, poc a poc, d’altres la llepo i penso: què et fa tant especial i poderosa? potser la teva olor i el tacte a la meva llengua? De sobte em ve al pensament que no em convé… i que potser abuso. Ho sento ho tinc decidit! Necessito un altre tros de xocolata!
El gessamí
EL SECRET
Poc després de morir la seva mare, decidí d’anar a buidar el pis. En un doble fons d’un calaix, trobà una fotografia en blanc i negre. Hi apareixia tota la família en una platja, amb altres persones. Veié al seu pare endinsant-se entre les onades amb un matalàs inflable. Observà igualment que a la seva mare se li notava ja la panxeta i descobrí la presència, molt a prop seu, d’un desconegut que somreia a la càmera. Aleshores s’adonà que els ulls d’aquell home eren els mateixos que veia reflectits tots els matins en el mirall.
Akim
EL SETGE
Quan es van traslladar a viure en aquella casa aïllada a camp obert, al voltant de la superfície construïda hi havia una extensa praderia. Però aviat van observar que en diferents punts de la finca es començaven a formar uns orificis sota els quals, en només hores, el terreny es desplomava uns quants metres. Hi van posar verí per a rosegadors, sense que servís de res. Un dia, en obrir la porta veieren que als seus peus s’obria un profund fossat. Llavors, resignats, van decidir d’esperar a dintre que s’iniciés en qualsevol moment l’atac a la vivenda.
Akim
LA CONTINUÏTAT DE L’ESPÈCIE
Mai com fins aquell moment no l’havia costat tant prendre una decisió. Hi pensava nit i dia, fins i tot en somnis no podia deixar de pensar-hi. Però malgrat tots els seus esforços per intentar ser el màxim d’objectiva i valorar-ne tots els pros i els contres, de sobte, amb una certesa aclaparadora va veure que no hi havia res a pensar perquè la decisió ja estava presa d’una forma instintiva i salvatge: volia tenir un fill.
Ketu Kiyaki
LA IL·LUSIÓ D’UN NEN
En Jaume s’ho va remirar. No es decidia. Havia estalviat tant per aconseguir-ho! La paga de tot un any. Deien que encara era petit i que no seria capaç, però ell ja era gran, tenia 8 anys! Moltes vegades havia estat a punt de caure a la temptació de comprar-se els nous cromos de la lliga. Però el seu esforç havia tingut una recompensa. Per fi el tenia entre les seves mans. El va obrir. Lentament, amb molt de compte, no volia fer-lo malbé. El va olorar. I, per fi, es va decidir a llegir la primera pàgina.
Selenita
ALT RISC
―Tu segueix-me a només dos passos de distància. Quan m’hagi llençat a sobre d’ella arribant pel darrere, m’ajudes a mantenir-la immobilitzada. Confio que no passi com l’altre dia, amb aquella que em va deixar aquest record a la galta.
―D’acord, però t’aviso que ja he decidit no seguir en això per molt temps: és excessiu el perill, per a tan pobre recompensa.
―Ja pots ben dir-ho. Qui m’ho anava a dir a mi, quan estudiava la carrera, que hauria de jubilar-me posant vacunes, a només un euro la dosi, ficat a dintre de les gàbies de les feres!
Akim
LA MONEDA
Un cop més, es trobava tot sol a la gran sala, obligat a prendre una decisió. N’estava fart, l’avorria profundament haver de triar. No ho podia fer un altre? Es passava hores i hores mirant per la finestra, rebuscant amb el dit no precisament la inspiració dins el nas. Va decidir fer el mateix de sempre. Va demanar una moneda, la va tirar a l’aire i va somriure al veure que ella li havia donat la resposta. Ja tenia nou pla electoral. El President es va recol•locar la corbata i va sortir satisfet de la sala.
larrouse
COMPORTAMENT GATUNO
Andrés va decidir fa dos dies esgarrapar la finestra de cop i volta. Ahir ho va fer amb els meus millors pantalons i abans d’ahir amb les cortines. Avui en aixecar-me ha esmorzat menjar de gat i s’ha raspallat les dents amb una espina. S’ha assegut a la cuina i ha començat a llepar-se, ni s’ha pentinat!. El més estrany ha estat quan em disposava a marxar a la feina, miolava sobre del mur. Andrés!, Què fas?, Li he dit. S’ha estarrufat al veure´m i ha sortit en estampida. Decididament demà ens portem el gat de la seva mare.
Edap
LA CITA
Crec que he tornat a presentar-me massa d’hora: encara queden trenta minuts per a la nostra cita. Gràcies a la mama, que m’ha aconsellat posar-me el vestit verd i la corbata pigada, segur que l’enlluerno. Si haig de fer cas de la foto que ha penjat al seu perfil, és una dona molt atractiva. Avui he decidit fermament controlar aquests maleïts nervis, evitant així que aquesta faci com les anteriors, que van sortir per cames abans que ens portessin les postres. No entenc per què totes semblen espantar-se: la mama sempre ha dit que mai em mancarien núvies.
Akim
PROPERA ESTACIÓ
Amb el bitllet acabat de fitxar i desorientat entre la multitud a l’andana va sentir una veu dolça que li parlava des del cel: “Tren amb destinació Catalunya, para a totes les estacions” Va decidir agafar aquell tren sense pensar-s’ho gens, ara venia la primavera i després l’estiu!
Font del Llor
BRÚIXOLA
Desconeixia ni com ni quan aquella maleïda brúixola va començar a orientar el seu camí. Encara que de fet, ja li havia anat bé no haver de prendre decisions. La brúixola decidia el rumb i ell tant sols es limitava a seguir el destí que assenyalava aquell aparell infernal. Si el que marcava era el nord, ell seguia la senda, sense preguntes. Obeïa sense cap més plantejament. Els punts cardinals no eren més que estacions, cicles marcats. Tot rutllava sota els paràmetres establerts. Els horitzons eren similars als de la resta de mortals orientats i desorientats alhora. però un dia en el que la foscor regnava sobre els paratges de llurs quotidianeitats… la brúixola va ser trepitjada pel seu servil caminant. L’abisme incert va obrir-se, cobrint-li les entranyes d’un terror immens. Què seria d’ell sense el seu fidel guia? Cap a on encarrilaria els seus pensaments? A on es dirigirien les seves indecises passes? I quan l’alba va sorgir del cim en el que mai havia parat atenció, va començar a experimentar una sensació totalment desconeguda. Se’n deia… llibertat.
MartinaH
ALTA FIDELITAT
No ho penso fer. Això no són maneres; ni tan sols m’ha mirat als ulls mentre esclatava en tota sort d’improperis. Jo no estic fet per tanta rudesa i ella ho hauria de saber. Aquesta vegada no hi ha volta enrera. Res no pot tombar la decisió que he pres tot i que, per una altra banda, començo a tenir gana… i els seus pits, tan acollidors i les seves mans, que em fan festes cada nit davant la llar de foc. Millor li bordo al colom per la finestra i jec en aquell racó assolejat una estoneta.
Molsa
MIRAR-TE, MIRAR-ME
Forma part de la meva rutina diària, mirar-te. Em reconforta i m’enorgulleix contemplar-te. I avui no m’ha semblat un dia diferent per fer-ho. T’he mirat, decidida, com sempre; però també per primera vegada. T’he mirat amb la mirada baixa i cautelosa. Alguna cosa ha canviat en tu. T’he mirat i no t’he pogut reconèixer. Tota una vida, tota la vida creient saber-ho tot de tu. Tu sempre tan previsible, poc amic de les sorpreses. Et tinc al davant i no sé qui ets. Et miro i no et puc veure. Tu, un total desconegut. Espantada pel reflex, m’allunyo del… mirall.
MartinaH
RAPSÒDIA MILITANT
Decididament, és més aviat qüestió de decidir-ho que de si dir-ho. No podem dubtar, hem d’optar. A l’empresa, ara que l’hem presa, sents sense enyor pel “senyor” que és indicat pel sindicat que semblava que li plagués que plegués, tot i sent cent treballadors; que l’afecte no li fa efecte. Sense cap cap, els sobrers no són els obrers i el cel se’l guanyen sols. Hora de decidir, de si dir dement al sistema i de que et facis témer. Decididament.
Tomeu
AMOR FILIAL
El canó, formant un angle de trenta graus a la dreta i apuntant directament a l’os parietal. Segons he llegit, si ho fas d’aquesta manera resulta infal•lible i per fora gairebé no causarà destrosses. Sobretot no oblidis, després d’haver premut el gallet, deixar l’arma no lluny de la meva mà esquerra. Jo esquerrà i tu destre, ja veus quines coses té la vida. I tu des de nen tan decidit i jo en canvi tan covard. Lamento haver de demanar-te alguna cosa així, fill. I agraeixo, no saps quant, aquest darrer acte d’amor cap al teu pare.
Akim
EL MONSTRE
Para atenció, perquè porto temps planejant-ho. Abans que torni del soterrani amb una altra ampolla, li tanquem la porta amb clau. Quan s’adoni que no pot obrir-la, s’estirarà al terra a dormir. Només arribar la mama del supermercat, li diem que ell ha tornat a marxar, aquest cop amb uns amics que l’han trucat. Després la convencem perquè accepti la invitació de l’àvia i aquesta mateixa tarda marxem a casa seva a passar la resta de les vacances. Si li diguéssim la veritat, segur que decidiria d’anar immediatament a obrir: és més bona que el pa, la pobra.
Akim
UNA NOVA IL·LUSIÓ
Avui tinc el dia lliure. Em desperto tard. Surto a la terrassa a prendre el sol. Gaudeixo del privilegi d’estar al marge del món: fer-me invisible i observar el que passa al meu voltant. Oblidar-me per un instant de tots el problemes i desconectar. Deixo volar la imaginació: penso en “ella”… em va sorprendre que tingués la iniciativa de trencar el gel. Sé que serà complicat que surti bé però la il·lusió que ha despertat en mi equilibra la balança. Em decideixo a trucar-la. Sé que si no ho faig la situació es refredarà. Estic fet un manyoc de nervis…
W
FET EXTRAORDINARI
Va decidir sortir al balcó . La nit era clara, nítida. Mirant el cel va veure una foscor il’luminada per milers i milers d’estrelles, lluentes,vives, penjades allà dalt, en l’espai. Aleshora va viure uns moments màgics. Sense adonar-se va prendre conciència de que estava el davant d’un fet extraordinari; notava que formava part activa d’aquest conjunt d’elements que composa el nostre sistema solar. Va percebre que ella estava dintre. En aquest mateix moment la seva ment es va fer petita per asimilar la inmensitat de l’univers. Va tornar la mirada. A partir d’aquest instant, la seva individualitat va quedar copsada.
Jonega
LA NOTÍCIA, O COM DIR-HO?
Aquell matí no sabia com dir-li però estava decidida, havia arribat el moment. Vaig estar tota la nit neguitosa. Volia que entengués com em sentia en i que fos un moment especial per a nosaltres. Ningú t’ensenya a sentir ni a transmetre sentiments i jo ara estava sentint. Cada dia una mica més. Era l’hora d’esmorzar. Estàvem a taula compartint una infusió i vaig notar que era el moment. Li vaig agafar la mà i la vaig acompanyar cap a la meva panxa i molt suaument vaig deixar relliscar unes paraules de la meva boca: estem embarassades!!
Sirocco