Recomanacions

Un dels meus temes predilectes quan faig cursos d’escriptura creativa és quan explico com escriure a través dels cinc sentits. A diferència del cinema, on la càmera només és capaç de captar imatge i so, la literatura té el privilegi de captar olors, sabors i textures. És precisament per això que poso en dubte la famosa frase que diu “una imatge val més que mil paraules”, ja que si aquestes mil paraules et permeten captar matisos que una imatge és incapaç de mostrar, ens trobem davant la meravella de poder explicar una història de manera hexadimensional envers la bidimensionalitat cinematogràfica.

Precisament per això, us volia parlar de l’ús d’un d’aquests sentits: la textura i, més en concret, la temperatura i com aquesta en algunes obres es converteix en la font d’inspiració.

No us ha passat mai que llegint un llibre, la sensació de fred o calor és tan latent a cada pàgina que voldríeu cobrir-vos amb una manta o fer-vos una dutxa d’aigua freda? A mi, això em va passar fa temps llegint L’estrany d’Albert Camús (La Butxaca) i recentment Germà de Gel d’Alícia Kopf (L’Altra Editorial).

La calor -ho diuen els psicòlegs- estimula els comportaments impulsius, per això hi ha més crims i embolics amorosos en els mesos càlids. No és estrany, doncs, que molts autors decideixin situar la seva història en llocs i temporades estivals, per tal de posar els seus personatges en situacions límits que ajudin a alterar-los psicològicament i fer girs sobtats a la trama: violència, sexe, passions destructives… A L’estrany de Camús, la calor que es veu a la llum encegadora, en el quitrà fos, en els capós bullents dels cotxes, en l’olor del cuir, els fems, el vernís i l’encens (…) serveix fins i tot com a disculpa davant d’un assassinat, com si els efectes pertorbadors del sol poguessin considerar-se un atenuant davant del jutge.

Aquesta mateixa calor li serveix a Gabriel García Márquez a Cien años de Soledad com a preludi dels desastres, crims i revelacions que vindran.

En canvi, el fred -i aquí us vull parlar d’un dels llibres més rars però fantàstics, que he llegit aquesta temporada- és el leit motiv de l’escriptora Alícia Kopf, amb la seva primera novel·la (o més aviat, n’hauríem de dir quadern de bitàcola de la seva vida professional i personal) Germà de Gel, que és l’extracte del tot el material que va recopilar per la seva tesi doctoral sobre els pols, acompanyat de fotografies històriques, referències cinematogràfics i musicals, però sobretot d’experiències i records de la seva vida que conviuen amb la documentació exhaustiva del seu estudi, com una analogia perfecta de la fredor sentimental (la seva amb la resta, però especialment amb el seu germà, autista). Una novel·la que gira entorn del fred i la reculsió física i sentimental que aquest comporta (a dins de casa, però també a dins d’un mateix).

En cinema, també són inacabables els títols que giren al voltant de la temperatura, com Dotze homes sense pietat, on una dotzena d’homes resten tancats en una sala sense ventiladors, suant sense parar per debatre sobre un cas d’assassinat o La ventana indiscreta, que ben poc hauria pogut veure en James Steward si la mateixa pel·lícula hagués passat als mesos d’hivern. O el fred altra vegada, provocant pel·lícules més intimistes, encara que sempre duríssimes per l’hostilitat de la gelor com la darrera pel·lícula d’Isabel Coixet, Nadie quiere la noche o Fargo dels germans Coen.

Ella… Maj Sjöwall

Maj Sjöwall va néixer a Suècia (1935). Va estudiar periodisme i arts gràfiques i, molt aviat, als dinou anys, va començar a traduir de l’anglès. Feina que va compaginar amb altres feines: directora d’art i reportera per a diverses marques de la premsa sueca i com editora a l’editorial Wahlström and Widstrand. L’any 1961 va entrar a treballar a la revista Idun. Allà va coincidir amb Per Wahlöö.

Ell… Per Wahlöö

Per Wahlöö (1926-1975) va néixer a Suècia. Va dedicar la seva primera dècada de vida professional al periodisme com a reporter de cròniques de successos. Cap a la dècada de 1950 va publicar algunes novel•les de ficció, essencialment de tipus polític. L’any 1961 va conèixer la seva parella a la vida real i a la vida artística i ambdós crearien el cicl: La història d’un crim regenerarien el gènere negre a occident implicant dins els seus arguments la política, el terrorisme, delinqüència… En fi, la societat…

Sjöwall i Wahlöö

Els dos amics es van convertir en parella poc després de coincidir. Políticament tenien les mateixes inclinacions i coincidien en la seva manera de viure. Interessats en la Criminologia i impulsats per una forta motivació política, perquè tots dos formaven part del Partit Comunista suec, ràpidament es van decidir per la redacció de novel•les policíaques, amb la que fàcilment podien capturar l’atenció del lector al mateix temps que els permetia el desenvolupament d’un debat intel•lectual. Cada novel•la es basaria en un crim, i totes les novel•les juntes havien de conformar un “gran crim”. D’aquí ve el subtítol La història d’un crim que no és altre que el de la socialdemocràcia traïcionant la classe treballadora. La dissecció inexorable que la parella realitza sobre la societat sueca en descomposició es manifestarà de manera clara en la dècada de 1980 quan el famós model social va començar a trencar-se amb els embats crus del liberalisme econòmic despòtic i la modificació de models econòmics, socials, culturals, morals i ètics.

La història d’un crim

La parella Sjöwall i Wahlöö van escriure, dins aqueste sèrie, deu novel•les protagonitzades per l’inspector suec Martin Beck durant els anys 60 i 70 i encara ara són un referent de la nova ficció policíaca, renovant aquest gènere. Henning Mankell afirmava que qualsevol escriptor de novel•la negra actual està, avui en dia, inspirat per aquests dos autors. Els títols que conformen la col·lecció de la sèrie Història d’un crim, per ordre de l’any d’edició són aquests:

Roseanna (1965). Primer títol de la sèrie. Els personatges  d’aquest primer títol continuaran apareixent en els següents de la sèrie. Per descomptat el protagonista principal, l’inspector Martin Beck, a qui se li encarrega la investigació de la mort d’una dona desconeguda trobada en el preciós llac Vattern de Suècia.

L’home que es va esfumar (1966). L’inspector Martin Beck, ha de deixar les seves vacances per investigar la misteriosa desaparició d’un periodista de renom a Hongría. Beck sospita que es tracta d’un cas d’espionatge comunista.

L’home del balcó (1967). Martin Beck i el seu equip segueixen la pista d’un assassí pedòfil a Estocolm. L’inspector Beck, lluny de ser un personatge heroic, mostra en aquesta novel•la els aspectes més prosaics de la existència humana: problemes a la família, moments d’estat d’ànim baixos, problemes de salut, etc. Situacions que l’aproximen a quotidianitat de cadascú.

El policia que riu (1968). L’inspector Beck haurà d’investigar un assassinat múltiple en un autobús on han mort nou passatgers. Entre les víctimes hi ha un policia i l’inspector creu que la mort d’aquest no ha estat casualitat. Ha estat considerada com una de les millors novel•les de la sèrie sobretot per la crítica política del model suec on, sota la disfressa de la democràcia gairebé perfecta, s’oculten grans infàmies policials i polítiques. Es va realitzar una adaptació cinematogràfica nord-americana dirigida per Stuart Rosenberg (1973) sota el títol San Francisco, Ciudad desnuda.

El coche de bomberos que desapareció (1969). Una estranya successió de fets, suïcidis i accidents elimina als membres d’una banda de lladres. Només al casa d’un suïcida troben una nota al costat del telèfon. La nota diu: Martin Beck.

Asesinato en el Savoy (1970). Un magnat de la indústria és abatut al restaurant de l’Hotel Savoy a Malmö i l’assassí pot fugir sense que ningú tingui temps d’intervenir. Martin Beck, ara cap de la brigada d’homicidis – i a punt de trencar amb la seva esposa – es dirigeix cap al sud de Suècia a donar un cop de mà al seu amic l’inspector en cap Per Mansson.

El abominable hombre de Säffle (1971). L’assassinat d’un policia, evidencia un passat d’home de la llei que feia servir mètodes violents amb els detinguts i sospitosos. Contrast amb la societat aparentment demòcrata i avançada de Suècia. D’aquesta novel•la en va fer una adaptació al cinema el suec Bo Widerberg (1976) amb el títol Un home a la teulada.

La habitación cerrada (1972). En un atracament una dona mata un client. Sembla un mal final d’una sèrie d’atracament que passen a la ciutat d’Estocolm. Un aparent suïcidi vincularà ambdós fets. L’inspector Martin Beck s’encarregarà d’unir tots els elements d’un trencaclosques desconcertant.

El asesino de policias (1974). Aquesta novel•la tanca un cercle. L’inspector Beck torna als inicis del cas Roseane amb el mateix acusat Folke Bengtsson i un cas de característiques molt similars al primer. Malgrat l’amargura de Martin Beck, queden petites ombres de bellesa que contrasten amb severitat amb la crisi de la societat del benestar.

Los terroristas (1975). una visita oficial a Suècia, un comando terrorista i una noia jove desencantada per una pàtria que creia ideal, són els tres elements a partir dels quals, els autors realitzen una autòpsia brillant d’una societat, encara no morta, però ja en un avançat estat de putrefacció. És sens dubte l’obra mestra de la sèrie, com si Per Wahlöö al començament del llibre sabés que aquesta seria la seva última obra.

Dos dies enrere amb prou feines disposàvem d’un parell de restaurants japonesos al país. Avui, en canvi, com si res, els nens es posen a preparar maki a la cuina de casa (el maki és aquella combinació d’arròs amb coses enrotllat dins d’una alga). El Japó queda més a prop. Els primers dibuixos animats d’allí van arribar fa cinquanta anys i ara ja tenen programació fixa a la televisió. Els llibrets de manga, o còmics, disposen de prestatgeria pròpia a les nostres biblioteques. I els bitllets d’avió estan a l’abast de moltes butxaques. Però quan t’acostes al Japó t’adones que sí, que potser compartim tecnologia, però que la fan servir d’una altra manera. Les normes de comportament, l’arquitectura, els cotxes i el vestit, fins i tot el silenci, hi són diferents.

Qui vulgui entrar-hi, pot començar pel cinema. A la pel·lícula Ran, el gran director Akira Kurosawa converteix El rei Lear de Shakespeare en una disputa entre senyors feudals japonesos. Aquest món de senyors feudals i camperols que va durar fins a final del segle XIX també és l’escenari de El intendente Sansho, del director Kenji Mizoguchi. La vida d’avui la trobem a Still Walking de Hirokazu Koreeda. En aquesta petita joia acompanyem una família que commemora l’absència d’un fill. I entrem en mons més estranys amb El verano de Kikujiro de Takeshi Kitano o els dibuixos de El castillo ambulante de Hayao Miyazaki. Els seus directors, Kitano i Miyazaki, són imprescindibles. Poden agradar o no, però no se’ls pot donar l’esquena.

Bé, i després de la pantalla ja estem més preparats per escoltar unes notes de flauta shakuhachi. La fan servir els monjos zen per meditar. Una altra opció es anar a buscar la música de Ryuichi Sakamoto, de qui trobem els discos Summus i Silk. I ja podem obrir un llibre.

País de neu és la primera novel·la de Yasunari Kawabata. En un entorn nevat, un home acabalat coneix una jove que es prepara per convertir-se en geisha. Més endavant Kawabata rebria el Premi Nobel. A La remor de les onades, Yukio Mishima, amic de Kawabata, ens conta una delicada història d’amor en un poblet pescador.

A El grito silencioso, el segon Premi Nobel japonès, Kenzaburo Oe, converteix la tornada de dos germans a l’illa dels seus avantpassats en un descens a l’infern. I Haruki Murakami ens deixa una novel·la complexa a Kafka a la platja, també amb un viatge, un jove que busca el seu lloc i troba una biblioteca. Murakami ens explica per què corre maratons a De què parlo quan parlo de córrer, i no sembla que vagi gaire més enllà, però en el fons està parlant de qui som i de com entén la vida.

I acabem amb dues escriptores encara joves. Yoko Ogawa, a La fórmula preferida del professor, porta una mare soltera a treballar a casa d’un vell professor de matemàtiques. Amistat, saviesa i matemàtiques. I Banana Yoshimoto conta un estiu en un poble de platja a Tsugumi, amb dues noies que traven amistat. Com sempre, en tots ells, hi ha alguna cosa que no és com aquí, i que ens confon i ens enganxa.
Versió per imprimir

L’estiu de 1816 a Indonèsia va erupcionar el volcà Tambora. Aquesta violenta explosió va provocar grans anomalies climàtiques a tot el món. Durant l’estiu de 1816 no va sortir mai el sol.

Una colla d’amics i coneguts, degut als dies freds, humits i plujosos d’aquell temps enrarit van decidir reunir-se uns dies a la vora del llac de Ginebra, en una mansió que duia el nom de Villa Diodati, que era la casa d’estiueig del poeta Lord Byron, l’escriptora Mary Shelley i el metge i també escriptor John Polidori. Allà, per fer passar el temps, els convidats van organitzar un concurs de relats en què el guanyador seria aquell que escrivís la història més terrorífica de tots els temps.

Va ser la dona de blanc i negre i amb els ulls més tristos del planeta, Mary Shelley, la vencedora del concurs, gràcies a una obra que passaria a la història per ser una de les més esgarrifoses que s’hagués escrit mai, el seu relat es titulava Frankenstein. Era la història d’un estudiant de medicina que, a partir de les parts d’altres cadàvers disseccionats, volia crear un nou ésser. L’esguerro va prendre vida quan el seu creador va infondre una guspira elèctrica sobre aquell cos que feia més de dos metres.

Frankenstein, una de les obres literàries més aclamades de la novel·la gòtica, és avui considerat el primer text dins el gènere de ciència ficció. Poc es podia imaginar Mary Shelley, que es va inspirar en una estrambòtica conferència d’un científic boig, Andrew Crosse -que experimentava amb cadàvers i electricitat- que al 2015, dos-cents anys més tard, una altra dona, francesa i amb nom de princesa de Walt Disney: Maylis de Kerangal, escriuria un text tant similar al seu però alhora tant diferent per l’evolucionat context històric. Un exemple més que “la realitat sempre supera a la ficció”, fins al punt que allò que Shelley va relatar com una ficció avui s’ha convertit en una novel·la realista.

Em refereixo al llibre Reparar els vius, Premi Llibreter 2015, que explica la història de Simon Limbres, un surfista de dinou anys que pateix un gravíssim accident que li produeix la mort cerebral, el que significa que a part del cervell la resta dels seus òrgans estan intactes, convertint-se així en el donant perfecte. L’obra, que gira al voltant del múscul vital de Simon, el cor, parla d’aquest en termes mèdics però sobretot com a receptacle de sentiments. En definitiva, del cor en MAJÚSCULES. En aquesta obra, l’autora reflexiona sobre la moral científica, la creació i la destrucció de la vida i la mort, l’audàcia de la humanitat, la tragèdia grega que suposa perdre un fill per uns pares, la quotidianitat de tots aquells involucrats en el drama i, fins i tot, s’olora la relació respecte el judici inexorable de Déu envers la ciència.

Reparar els vius brilla per la seva immensa riquesa i densitat literària, però sobretot per la capacitat increïble de l’autora de parlar de l’univers a través del batec d’un cor.

* Un apunt, si us cau a les mans la versió en català de Reparar els vius, editada per Angle Editorial, no us deixeu perdre la millor descripció que s’hagi fet mai sobre un petó, de la pàgina 123 a la 126.

Versió per imprimir

Aquest estiu vaig conèixer una senyora que anava sempre amb un e-book sota el braç. Si aquest instrument electrònic hagués pesat tant com tots els llibres que duia a les entranyes, no l’haguéssim pogut arrossegar ni amb carretó. La dona s’aferrava al llibre electrònic com l’única manera per continuar llegint ara que a casa seva ja no hi cabia ni un sol llibre més.

Encuriosida per conèixer la opinió d’aquell monstre de la lectura, li vaig demanar que em digués el seu llibre preferit, i ella –sense vacilar ni un segon- va dir: -La vie devant soi de Romain Gary.
Me la vaig mirar estranyada, no havia sentit mai aquell títol i menys aquell autor, i des que ella va veure en el meu rostre aquella ganyota d’estranyesa va deixar de respectar-me.

Quan vaig tornar a casa, em vaig posar a buscar qui debia ser aquell Romain Gary que havia escrit Le vie devant soi, però autor i llibre no coincidien, ja que segons la xarxa La vida al davant era d’un tal Émile Ajar.

Vaig seguir investigant fins que vaig arribar al fons de la qüestió: Romain Gary era també Émile Ajar. Aquest últim era un psuedònim que s’havia posat l’autor per desafiar la crítica literària francesa quan aquesta deia que Gary ja no tenia res a dir. Així va ser com l’escriptor va escriure La vida al davant i el va presentar al prestigiós premi literari Goncourt, que ja havia guanyat l’any 1956 i que al 1975 va tornar a vèncer. Qui va anar a recollir el premi, però, no va ser ell sinó el fill d’una cosina seva, que es va fer passar per l’imaginari Émile Ajar, ja que el Goncourt només es pot guanyar una vegada a la vida. La crítica i el públic estaven entusiasmats amb aquella veu nova veu, fresca i carismàtica, mentre que Gary, des de casa, se’n reia dels judicis sense raó de la crítica. No es va saber la veritat fins poc temps després que l’autor es suicidés.

Després d’aquesta anècdota, Gary ja m’agradava; però després de llegir La vida al davant, Gary m’apassiona.

La novel•la passa en el París dels anys setanta, en una casa regentada per una ex prostituta jueva, la senyora Rosa, que es dedica a cuidar literalment els “fills de puta” del barri de Belleville. El protagonista, Momo, un dels nens de la casa, àrab i molt sensible, és el narrador de la història. És per aquest filtre (els ulls del nen*) que el llibre tamisa la misèria humana en pura extravagància i els més desgraciats en personatges de gran comicitat. El millor del llibre, però, són sens dubte les últimes deu pàgines, que no desvelaré però sí que advertiré que són el summum de la tendresa: Momo en un acte d’amor desesperat cap a la Sra.Rosa, que està a punt de morir, es guanya un racó en la memòria del lector on hi habitarà per sempre més.

Un any més tard de la conversa amb la senyora de l’e-book, va resultar ser el centenari de Romain Gary i l’Editorial Angle, en commemoració a l’escriptor, va fer una reedició de La vida al davant, l’únic llibre de Romain Gary al català.

* Els llibres escrits des del punt de vista de nens tenen una qualitat intrínsica que no tenen els demés, i és la segona i tercera lectura que permeten. Altres dos exemples d’això són l’increïble El Baró Rampant d’Italo Calvino, el nen que un dia va pujar els arbres i no en va baixar mai més i Sense Destí, del guanyador del Premi Nobel de la literatura al 2002, Imre Kertész, que relata l’experiència d’un jueu en plena adolescència en un camp de concentració.

Versió per imprimir

A vegades quan hem d’escollir una lectura, tenim ganes de submergir-nos en el llibre en qüestió i que només obrir-lo, la primera línia ja ens faci dibuixar un somriure a la cara i si pot ser també que, de tant en tant -o tan sovint com l’art de narrar ho permeti-, se’ns escapi una riallada, discreta, si voleu, que no escandalitzi tot el vagó de tren o de metro, per posar uns dels llocs en què compartim lectures. Llibres a l’estil de títols que han estat col·lectivament aplaudits com Maleït Karma de David Safier o Vive como puedas de Joaquín Berges o, també de pel·lícules del gran mestre de l’humor, com és Woody Allen… Doncs, això, arrencar somriures i rialles pel joc intel·ligent i audaç que hi ha darrere de les històries que explica, deixar-te amb la boca oberta per ser còmplice de la genialitat de la seva prosa i quedar colgat per l’allau d’emocions i de sorpreses que es van teixint al llarg de les 238 pàgines és el que ha fet Juan José Millás amb la seva última novel·la La Mujer loca

La història està ubicada en un espai que ha fet un viatge circular en el temps: una casa on viu un matrimoni gran, Serafín i Emérita, una dona malalta, condemnada a romandre al llit fins al final dels seus dies, que vol morir dignament. El matrimoni ha llogat una habitació una noia jove, la Júlia, que té una relació molt especial amb les paraules i les frases: li parlen, li consulten dubtes lingüístics, existencials i de tot tipus. Un dia apareix per la casa un periodista d’El País, que està passant per un període de bloqueig creatiu, convidat per la DMD (l’associació al Dret a Morir Dignament),  a resultes d’un article que havia publicat sobre l’eutanàsia i queda sorprès de reconèixer en aquell espai el lloc on havia passat part de la seva joventut. Júlia comparteix les reflexions lingüístiques que li fan les paraules i les frases amb ell, el mateix Millás convertit en personatge, que alhora intenta vèncer el seu bloqueig creatiu. Seran, sobretot, les confessions amb Emèrita i la sorpresa que la dona li té guardades les que faran que se senti en un remolí sense aturador.

“El lenguaje nos usa para apretar y aflojar los tornillos de la realidad” conclouen en un moment de la història Julia i el periodista i jo parafrasejo aquest passatge per dir que Millás demostra un cop més la seva expertesa en l’ús del llenguatge per descobrir-nos vides i històries que en la seva ploma es fan sensacionals. La literatura està plena de reflexions sobre la vida i la mort, sobre secrets ben guardats fins a l’últim moment, en què necessiten sortir a la llum per redimir-se i redimir-nos… La mujer loca té tot això i molt més perquè té la mirada de Millàs que juga amb la ficció i la realitat com pocs ho saben fer. Així que llegiu-la. Llegim-la i deixem-nos abraçar pel plaer del seu joc.

Versió per imprimir

Reconec, no pas sense acotar una mica el cap i ajuntar les puntes dels peus –de vergonya-, que mai m’han fascinat els animals. M’han posat cadells menuts com boles de llana a les mans, m’han acariciat la cara amb gatets d’angora i han provat d’entendrir-me amb peixos de colors, però res.

Recentment, però, en un viatge a Itàlia, amb la maleta uns quants grams més pesada pel llibre de torn, em vaig endur Ànima, un llibre que ja m’havien advertit que era una lectura que necessitava valor. La història arranca amb el protagonista que descobreix la seva dona bestialment assassinada (i dic bestial, perquè cada capítol està escrit des del punt de vista d’un animal) i segueix amb la irracional cacera del protagonista per trobar l’assassí de la seva dona.

Per la sinopsis: assassinat, proves, testimonis… podria semblar un thriller i prou, però així que anem avançant i –paral·lelament- googlegem el nom de Wajdi Mouawad descobrim que ens trobem davant d’una obra que és el resultat dels horrors de la guerra que el propi autor va viure en primera persona durant la seva infància al Líban.

Del mateix parla la tetralogia teatral del mateix autor La Sang de les promeses que va captivar al públic català amb la terriblement inolbidable Incendis (de la qual també hi ha la pel·lícula amb el mateix nom) seguida de Litoral i Cels.

L’altre motiu pel qual Ànima no és només una novel·la negra és per la complexitat estilística del text: Moawad aconsegueix l’oxímoron que representa parlar de la desgràcia amb poesia i és capaç de fer-te enamorar bojament d’un assassí, contra la teva voluntat.

L’autor ha trigat deu anys a publicar aquest llibre que no en va duu per títol la paraula “ànima”. Durant el procés de creació del llibre, ha escrit altres obres teatrals i ha actuat en algunes d’elles també, però Ànima era com un jardí secret a la part de darrera del seu cap, on Moawad es retirava quan li venia de gust. Aquesta parsimoniositat es nota en cada pàgina, en cada frase i en cada paraula, algunes de les quals demanen fins i tot el diccionari, deguda l’extraordinària riquesa del text.

L’autor, que viu obsessionat amb la pregunta shakesperiana “Com aconseguir sobreviure quan lo quotidià es trenca?” respon aquesta pregunta amb un gran viatge físic però també interior, buscant una resposta que gairebé sempre
desemboca a allà mateix: la guerra. En el seu cas, aquella que el va obligar a ell i a la seva família a abandonar el Líban i en el cas del protagonista, Debch, la massacre de 1982 de Sabra i Chatila.

Com en la majoria de les seves obres, és a les últimes línies, resolutives, del text que Wadji, en silenci, aconsegueix clavar-te les paraules al coll com si aquestes fóssin el veritable ganivet de l’entramat, deixant-te sense respiració una bona estona.

I és amb el “plof” de la contraportada tancant-se per última vegada que, abatut, entens que aquest llibre no podria ser narrat d’una altra manera que no fós a través dels animals, testimonis de l’horror i la bestialitat dels homes malgrat ser ells les bèsties.

Des que vaig acabar el llibre, ara, quan em creuo amb la mirada d’un gos, o un gat o un peix –a vegades trista, altres rabiosa i algunes fins i tot esperançadora- no puc evitar pensar (no pas sense acotar una mica el cap i ajuntar les puntes dels peus -per la vergonya) el que deuen pensar ells sobre nosaltres.

Versió per imprimir

Quan vaig anar a comprar l’última novel·la de Víctor del Árbol, Un millón de gotas, tenia clar que era una decisió d’alt risc; havia sentit dir que el llibre posseïa l’art de tenir-te atrapada fins al final i, potser, justament per aquesta possible amenaça, vaig acceptar el repte i vaig assumir la meva decisió fins a les últimes conseqüències.

Un cop a casa, amb el llibre entre les mans, vaig omplir la nevera de provisions per si de cas i, instal·lada en un lloc còmode, vaig iniciar la lectura fent el ritual de sempre: obrir la primera pàgina per llegir ràpidament a qui el dedica, a continuació vaig aturar-me a les cites amb què l’autor obre el teló i, per acabar, vaig deixar que el primer paràgraf de la novel·la fes el seu efecte en mi.

Va ser just en aquell mateix instant que vaig saber que ni que la Terra s’evaporés del Sistema Solar no hi hauria res ni ningú que em fes aixecar la mirada de les 669 pàgines de plaer que m’esperaven.  

Si algú es pregunta què té Un millón de gotas per ser un arma devoradora de voluntats que no siguin les de llegir-la, em sembla que tinc algunes respostes a mà: per començar, la història que explica. Una història captivadora, situada en els nostres dies, que té com a protagonista un advocat, en Gonzalo Gil, que quan sap que la seva germana s’ha suïcidat, un seguit de fets que giren al voltant de les causes de la seva mort li faran fer un viatge al passat, concretament fins al seu pare, un lluitador comunista que després de la Guerra Civil marxa cap a la URSS per fer realitat els seus somnis revolucionaris.

L’altre argument per defensar la lectura tindria a veure en el “com”. Víctor del Árbol sap posar al servei de la novel·la les millors habilitats narratives per atrapar-nos en una trama d’una manera intel·ligent i digna d’una maquinària perfectament dissenyada. El llibre conté en realitat dues històries que es van solapant i que, tot i que, en un principi podrien semblar dos trens que parteixen d’estacions diferents i que caminen per vies que gairebé no tenen res a veure, excepte que els dos protagonistes són pare i fill, a mida que la trama va descabdellant els fils i nosaltres els ordenem d’una altra manera dins el nostre cap, ens adonem que aquells trens que havien iniciat el viatge en realitat formen part d’una única i sòlida maquinària i que avancen per la mateixa via. I tot això jugat amb el millor ritme narratiu, amb una prosa rica i amb uns personatges que els veus, els sents com bateguen de tan pròxims que els ha creat. Personatges amb contradiccions i misèries, dins d’uns escenaris de límits humans impensables, però alhora, fatalment certs i reals a casa nostra.

I arribats aquí, és fàcil posar-nos en les seves pells perquè molts de nosaltres tenim en ment aquells testimonis que tan bé descriu Assumpta Montellà en el llibre la Maternitat d’Elna o Montserrat Garriga al de Ponts trencats, per posar dues escriptores de Cardedeu, però també podríem anomenar Dulce Chacón amb la seva novel·la fantàstica La voz dormida, que tan bé van adaptar al cinema. I també de les històries portades a la pantalla gran, hauríem d’anomenar Tierra y libertad de Ken Loach i, encara més punyent tenint en compte que són testimonis de Cardedeu, recomano vivament el primer volum, La Guerra, del recull de memòria oral que ha fet Televisió Cardedeu sota el títol Relats viscuts. Unes i altres parlen d’històries de coratge, de pèrdues, de trencadisses silencioses que esperen que algun dia rebin un reconeixement públic. Mentre no arriba, llegim-les. Llegim Un millón de gotas, desfem els silencis i bateguem amb la seva lectura.

Versió per imprimir

Que a la majoria de nens els fa por la foscor i a la majoria d’adults, la poesia.

Imagina’t que és un matí d’agost, i t’acabes de despertar amb els llençols enganxats a les cames i al costat tens un coixí amb la cara enfonsada d’algú que et sembla que comences a estimar i que fa una estona, no pas gaire, se n’ha anat. T’aixeques, vas a esmorzar i a la nevera, subjectada amb un imant, et trobes aquesta nota:

 

 

 

 

 

Això és només per dir-te
que m’he menjat
les prunes
que hi havia
a la nevera

i que probablement
guardaves
per esmorzar

Perdona’m
eren delicioses
tan dolces
i tan fredes. *
Segurament, la primera vegada que la llegeixis, pensaràs que es tracta d’una broma de mal gust, i agafaràs un drap i l’enroscaràs per les dues puntes imaginant-te que, en realitat, no és un drap sinó el braç d’aquell lladre de prunes fresques.

Però quan la llegeixis per segona vegada, una mica més calmada, potser començaràs a pensar diferent, perquè malgrat s’hagi menjat les teves prunes almenys ha tingut la delicadesa de deixar-te una nota breu, però tan sincera que gairebé sense voler-ho, t’esquinça un somriure.

I si la llegeixes una tercera vegada, sobretot cap al final, quan diu “tan dolces/i tan fredes” potser fins i tot acabaràs creient que, en realitat, aquell que vas conèixer ahir a la nit i amb qui te’n vas anar al llit, massa tímid per posar-te nom encara, no parla de les prunes, sinó de tu: “tan dolça i tan freda”.

Allà, a sobre el marbre, el mòbil s’acaba d’il·luminar. És un missatge d’ell que diu: “Has vist el poema que t’he deixat a la nevera? És un dels meus preferits, un clàssic de la literatura americana. Res a veure si el llegeixes en anglès, però, que aleshores la sonoritat del poema és suau com la pell de les prunes de què parla: so sweet and so cold.”

Després, obres la nevera i les veus: intactes, les teves sis prunes violàcies que et vas reservar ahir a la nit per l’esmorzar. N’agafes una, la mossegues i de sobte t’adones que de ben segur havien de ser molt més bones les del poema.

I aquest és el secret de la poesia: que s’amaga sota capes i capes, com un cos petit a l’hivern, que si l’abraces fort com a molt n’intuiràs l’alè calent a través de la bufanda, i cal apropar-t’hi i despullar-lo a poc a poc, desfent-te de cada capa (i amb això vull dir llegint i rellegint) fins a abraçar-te a la nuesa i sentir-ne el batec.

Altres poetes, que –com W.C.Williams- són exemple d’una poesia així de senzilla i no per això menys profunda (el repte és aquest) són W. Szymborska, capaç de fer un poema sobre un terrible accident de trànsit tot descrivint l’anodina quotidianitat (Accidente de tráfico del llibre Dos puntos), o Yehuda Amikhai, que amb la imatge d’unes simples tisores és capaç de descriure tan bé el que passa durant i després de l’amor:

Tot el temps que vam estar junts
fórem com unes bones i útils tisores.
Després de separar-nos vam tornar
a ser dos esmolats ganivets
clavats a la carn del món
cadascú al seu lloc.
 

Com ells, Oriol Prat –un poeta de la comarca-, que amb el seu llibre Metres Quadrats exemplifica molt bé allò que la poesia és el repte més fi d’un escriptor: dir el màxim amb el mínim. Versos clars, a vegades divertits i sempre tendres, com en el poema III del tríptic 3 Idees sobre tu, que relata l’escena d’una sessió de psicoanàlisi on parla de les mans de l’estimada, petites com la pluja.

Versió per imprimir

Primer pas: posar música d’acordió, o de Charles Aznavour, o de Jacques Brel. La cançó acaba amb un “Laisse-moi devenir l’ombre de ton ombre, l’ombre de ta main, l’ombre de ton chien” (“Deixa’m ser l’ombra de la teva ombra, l’ombra de la teva mà, l’ombra del teu gos”, que ja em diràs si et poses a casa algú que et diu això perquè no el deixis). Es pot al·legar que Jacques Brel era belga, però a nosaltres ja ens serveix, perquè solament el tenim de música de fons. A més, algú que està enterrat a poques passes d’on reposa el pintor Paul Gauguin, allà perdut al mig de l’oceà Pacífic, pot ser d’on vulgui.

Segon pas: agafar una baguette (que és una barra de pa estreta i llarga, cruixent, fragant, i no qualsevol, que el tema és seriós, i a París mateix, cada any, escullen la millor baguette i el forner guanyador en servirà durant un any al senyor president de la França, i l’any passat va guanyar un tunisià i aquest any un portuguès), obrir la baguette pel mig i untar-la amb camembert. Podem afegir-hi una copa de vi, que diuen que és la mar de sa. Un Burdeus o un Borgonya. Però solament per sucar-hi la llengua, que no ens enterboleixi l’enteniment.

Tercer pas: estudiar el munt de material que hem tret de la Biblioteca Marc de Vilalba de Cardedeu. Cal mirar-s’ho amb un punt de displicència. Com qui no vol la cosa. Que la cultura ha d’estar al nostre servei, i no nosaltres al servei de la cultura. Empassar-se-la sense ganes és com mastegar una esponja. No hi haurà manera de fer-la passar coll avall.

Aquells que prefereixen un acostament acurat al territori, sense emocions, sempre poden començar per una guia verda Michelin. Els més seriosos haurien d’optar per la guia blava d’Hachette (en francès, és clar). I no estaran gaire lluny del protagonista d’El mapa i el territori de Michel Houellebecq. El protagonista és un artista que treballa amb mapes. La novel·la ens parla dels sentiments, o de la seva absència. I l’autor, en un triple salt mortal, fins i tot hi relata la seva mort (la de l’autor mateix, que va ser notícia quan va desaparèixer i ningú no sabia on era).

Però si es tracta d’una primera introducció, i volem passar-nos-ho bé, remuntem-nos a l’època en què el França es forma. El cardenal Richelieu controla França i un fill de la Gasconya se’n va a París per enrolar-se al servei del rei. Es diu d’Artagnan, i Alexandre Dumas el converteix en l’heroi d’Els tres mosqueters (diverses versions a la Biblioteca) i d’un parell de seqüeles. Els mosqueters, entre d’altres, es van encarregar de fer guàrdia durant la signatura del Tractat dels Pirineus, aquell que va regalar a França la Catalunya Nord. I també són gascons els que acompanyen a Cyrano de Bergerac (en llibre i pel·lícula a la Biblioteca) i combaten per tota Europa.

Per al El comte de Montecristo, també d’Alexandre Dumas, necessitarem més temps, però la magnífica aventura i la traducció del gran Jesús Moncada s’ho valen. Ens situem en un altre tombant de la història francesa. Napoleó ha estat derrotat. El jove mariner Edmond Dantes és a punt de casar-se amb una catalana, però és acusat de traïció i tancat a la presó del castell d’If. Tot és fals. I caldrà avançar mil pàgines per saber com acaba la història.

Encara un altre amor complicat. Alain Fournier ens va deixar El gran Meaulnes, un llibre estrany, novel·la d’iniciació, carregada d’una màgia nostàlgica, de promeses que cal complir, de viatges per un món que es dissol. L’autor va morir en un dels primers embats de la I Guerra Mundial. Si cal buscar un símil en el cinema francès, el trobarem a L’Atalante de Jean Vigo. Però l’amor i les seves subtileses omple el cinema francès, com a Partie de campagne (Una partida de campo) del gran Jean Renoir i a Jules et Jim de François Truffaut.

I per si no n’hem tingut prou, fins i tot trobem aquell noséquè eteri, aquell sentiment que els portuguesos traduirien per saudade, que no és ben bé enyorança, i que envolta tantes obres franceses, en escriptors de novel·la policíaca. Cal acostar-se a Georges Simenon. Aquí hauríem de canviar el vi, per un Sauternes, o potser fins i tot un glop de pastis. Qualsevol llibre ens val. En té tants…, però si hem d’escollir, quedem-nos amb L’home que mirava passar els trens. I entrem ja al segle XXI amb el seu hereu, el comissari Adamsberg (un gascó, també) i L’home dels cercles blaus, de l’escriptora Fred Vargas.

Versió per imprimir

Aquest és un llibre em va arribar a les mans per casualitat. No és gaire llarg. És senzill de llegir, però és d’una qualitat literària extraordinària. Em va cridar l’atenció per motius personals.

William Styron (1925-20016) és un gran escriptor, ha escrit grans obres com  La decisión de Sophie (1979) on narra la història de Sophie, una jove polonesa refugiada a Brooklyn i supervivent del camp de concentració d’Auschwitz. L’any 1982 se’n va fer una pel·lícula que va tenir gran ressò, amb guió i direcció d’Alan J. Pakula. Una altra novel·la amb forta controvèrsia, Les confessions de Nat Turner (1967), va rebre el Premi Pulitzer, és narrada per Nat Turner, líder de la revolta d’esclaus a Virgínia l’any 1931.

Esa visible oscuridad és un relat autobiogràfic d’una època en què Styron va patir una profunda depressió. La seva perfecció literària li permet descriure amb detall els seus sentiments, les seves emocions, les seves pors, la seva ànima. És capaç de fer-te sentir el que sent ell. Pots comprendre exactament pel que està passant ja que ho pots arribar a viure.

Sense desmerèixer la bibliografia especialitzada sobre el tema, penso que per aquelles persones que estan passant un procés depressiu, una crisi profunda, o fins hi tot aquelles persones que tenen algú al seu costat que està passant per aquesta situació angoixant, Esa visible oscuridad et fa comprendre perfectament de què es tracta i ajudar a entendre-ho. I potser començar a lluitar.

Versió per imprimir

Després de llegir L’escriptor més gran del món de Ramón Montón, la història d’un escriptor bloquejat en plena lluita contra les distraccions quotidianes, he rebuscat en un d’aquells calaixos de la memòria que amb el temps he anat omplint d’informacions curioses (escenes de pel·lícules de les que n’acabo oblidant el títol però no l’anècdota, frases memorables de llibres perduts per les prestatgeries de casa els amics o històries d’aquelles que només passen als cosins de la germana de la cunyada de la teva àvia) i he trobat dues petites històries entranyables que m’han fet reflexionar sobre el tema:

La primera, és una escena de la sèrie dels anys vuitanta The Singing Detective, on el protagonistia, un escriptor de novel·la negra, està ingressat a l’hospital. El company d’habitació li diu “Què és el que fas tot el dia al llit sense dir res?” i l’escriptor li diu “Estic escrivint”, l’altre riu burleta i l’escriptor contesta: “Penses que només s’escriu amb paper i llapis?”.

 

 

 

La segona, és una anècdota sobre un taller d’escriptura que impartia l’escriptor nord-americà Reynolds Price. El professor va demanar als seus alumnes que durant una setmana deixessin els contes amb els que estaven treballant (no podien tocar ni una coma, aquesta era la norma). La setmana següent, Price va demanar que aixequessin el braç aquells que havien complert estrictament l’exercici. Als que van aixecar el braç, el professor els va suggerir que abandonessin l’escriptura per sempre més.

Les dues històries parlen de l’ofici de ser escriptor, que és el leitmotiv de la novel·la que R.Montón explica amb un humor i una ironía desbordant. A través del dietari d’un escriptor fictici, sens dubte un alter ego de R.Montón, entrem en la ment d’un escriptor que durant un estiu sencer no aconsegueix esbossar res més que un parell o tres d’històries surrealistes sense cap ni peus, provocades per les petites peripècies rutinàries en què l’escriptor es veu arrossegat al llarg d’un infèrtil estiu: una tassa que es trenca i això li provoca una pena irreprimible, una adreça oblidada, una veïna que vesteix massa escotada… Amb tot aquest material, aparentment irrellevant, Montón acaba escrivint una novel·la fruit d’una no-novel·la que acaba resultant d’allò més divertida i original.

Una idea similar, ja la va desenvolupar al 1895 André Gide amb Paludes, una de les primeres obres simbolistes mai escrites en prosa. El seu repte era aconseguir impressionar als poetes –i amics seus- Paul Valéry i Stéphane Mallarmé. Gide va escriure el dietari d’un escriptor on abocava els desvariejos i inseguretats durant el procés de creació i desesperació del que havia de ser la propera novel·la: Paludes. Finalment, igual que a L’escriptor més gran del món, Gide acaba el llibre sense ni tan sols haver-lo començat, malgrat que pel camí l’experiència li serveix per reflexionar sobre qüestions estètiques i filosòfiques de la vida i l’escriptura.

La concentració, igual que la inspiració (ambdós temes centrals en aquestes dues novel·les) són, sens dubte, els pitjors enemics per a qualsevol escriptor. Per això, són ja famoses algunes de les excentricitats que escriptors llegendaris duien a terme per combatre-les:

Balzac es bevia 50 tasses de cafè al dia; Marcel Proust només escrivia en una habitació recoberta de suro després d’haver pres dos cafès amb llet i dos croissants de la seva pastisseria preferida; Jane Austen escrivia a la sala d’estar amb la seva mare cosint al seu costat; Hemingway escrivia dret; Murakami escriu a les quatre de la matinada; Sacks escrivia a les cinc; Navokov a les sis i Bukowski, és clar, a les dotze del migdia.

Avui, lliscant el dit per la llibreria de casa, he topat amb dos llibres més on escriptors actuals utlitzen altres escriptors com a personatges per a les seves històries:

Cançons d’amor i de pluja, l’últim llibre Sergi Pàmies, és altra vegada una col·lecció de pensaments, observacions, anècdotes i paranoies de la vida personal de l’escriptor. Un dels contes que forma part del recull “La Llibreta”, és el relat d’un dia que Pàmies surt a comprar una llibreta nova per escriure i el venedor, un altre home, es posa a plorar sense consol. No es diuen res, però com si el venedor sabés que aquella és una llibreta per explicar històries i Pàmies un escriptor, li brinda un relat sobre el misteri de les seves llàgrimes.

Un altre llibre actual on el protagonista també és un esritpor és Mr.Gwyn d’Alessandro Baricco, que amb la seva habitual prosa poètica, ens explica la trajectòria d’un escriptor que, de cop i volta i sense raó, declara que no escriurà mai més llibres. Ben aviat, però, l’absència d’escriptura li provoca fortes crisis d’ansietat. Sabent que l’única forma d’ensortir-se’n és tornar a escriure –sense que això suposi trencar la promesa de no tornar a escriure llibres- s’inventa un nou ofici: retratista. Com que no sap pintar, Gwyn decideix que en comptes de fer servir la pintura farà servir les paraules.

Tots aquests exemples són originals exercicis metaliteraris que ens permeten entrar de puntetes a la ment dels escriptors (reals o ficticis) i així entendre una mica millor com són aquells que escriuen i el delirant ofici al què es dediquen.

A més, en el cas de L’escriptor més gran del món, com a lectors (de la biblioteca de Cardedeu) serà inevitable no esbossar un somriure còmplice cada vegada que reconeguem elements com “les taules blau cel verdós empastifat”,“el monstre marí de la refrigeració” o “la nova bibliotecària d’ulls tímids i seductors”, ja que els reconeixerem igual que ho farem a partir d’ara amb l’escriptor més gran del món (o si més no de Cardedeu!), a qui és fàcil veure passejar pel poble amb samarretes de palmeres i els cabells esponjosos com un núvol, que qui sap si no és la metàfora de la propera novel·la que ja li va rondant pel cap.iure

Versió per imprimir