Recomanacions

La naturalesa de la conducta humana és complexa. Tot i això, hi ha gent que prova de retratar-la en contextos concrets, per a entendre-la millor. Hi ha un llibre que ho recull: L’informe de Brodeck, de Philippe Claudel. No em sentiria honesta si no advertís que és una història dura. Impactant. S’ubica just en els mesos posteriors a la segona guerra mundial. És narrada per un home que ha passat pels camps de concentració.

El text posa en evidència com, les persones que surten de la normalitat, resulten inquietants. Fins i tot amenaçadores. La normalitat sempre és potestat dels habitants de la comunitat. L’aparició d’un estranger trenca l’ordre. Tot el que fa és interpretat com un gest perillós. La paranoia col·lectiva creix, gairebé sense necessitat que el foraster mogui fitxa. Sens dubte, la imaginació del grup alimenta un perill inexistent i porta a conseqüències tràgiques.  En un moment del llibre, fan una referència faunística. Es tracta d’una papallona capaç d’acollir a altres insectes en el seu grup. Aquestes papallones accepten bestioles externes en el si de la seva organització. Ara bé, quan arriba un depredador, és aquest insecte “estrany a la comunitat”, el que ofereixen en sacrifici. Elles es protegeixen. El nouvingut és el peatge de la selecció natural, la víctima.

Si us ve de gust endinsar-vos en L’informe de Brodeck també teniu la possibilitat de fer-ho en còmic. Manu Larcenet, autor habitual de còmics, en fa un àlbum espectacular. Una obra d’art. El seu treball és en blanc i negre, sense grisos. Blanc i negre per representar, en petites vinyetes, la condició humana. Després de llegir-lo tinc aquella sensació que passa tan poques vegades: Com completar una obra que ja diu tot el que ha de dir? Doncs en Larcenet ho aconsegueix.

Els humans, capaços de produir tantes misèries, som capaços també de fer-ne meravelles, de les misèries. Perdoneu la comparació si sembla frívola, però em venen al cap els bolets. Els bolets descomponen la matèria orgànica i es converteixen en aliment. Tan de bo llibres com L’informe de Brodeck transformin el malson de la segona guerra mundial, en un gest que ens faci avançar en la condició humana.

La literatura eròtica catalana té una herència antiga que comença amb l’amor trobadoresc i els seus triangles amorosos, amb la dama, el trobador i el marit (el gilós), en una època en què la infidelitat era molt habitual a causa dels matrimonis concertats per conveniència i l’amor cortès triomfava. D’aquesta època, els pioners van ser Jaume Roig amb la seva obra L’Espill, on explica les peripècies de l’autor i les seves relacions amb tota mena de dones i més tard Joanot Martorell, amb Tirant lo Blanc, una novel·la innovadora per ser una de les primeres a dotar de qualitats humanes als heroics cavallers i el comportament amatori del cavaller modern. A més, Martorell també es va atrevir a parlar de fantasies eròtiques com el fetitxisme, el lesbianisme i el voyeurisme.

El barroc, amb les seves idees sobre la caducitat del temps, la bellesa, la fatalitat i l’atzar, ens trobem amb el particular Rector de Vallfogona, molt hàbil en la sàtira i la burla, amb poemes escatològics i misògins en què desmitifica la pulcritud de la dama fins al punt de tractar-la de porca i fent palesos tots els aspectes desagradables de les dones.

No és fins a l’avantguardisme i el seu inconformisme vital que Joan Salvat-Papasseit presenta El poema de la rosa als llavis, un dels tractaments més francs sobre l’erotisme en llengua catalana, amb un triomf total dels sentits.

La següent fornada d’escriptors que van incidir en l’erotisme literari a Catalunya va ser a finals dels anys seixanta, amb la generació que sorgeix després de la guerra civil, fills de canvis polítics radicals i amb esperit revolucionari. Els seus representats són Baltasar Porcel (Reivindicació de la vídua Txing i altres relats) , Terenci Moix (Tots els contes), Quim Monzó (La magnitud de la tragèdia) i les primeres dones: Montserrat Roig (Ramona, adéu) i Carme Riera (Epitelis tendríssim)

Alan Kent Haruf va néixer a Pueblo, a l’Estat de Colorado, EUA. Va estudiar a la Universitat Wesleyan de Nebraska i a la Universitat de Iowa. Va treballar en una granja de pollastres, en un hospital, va fer de professor d’anglès a Turquia, abans de dedicar-se a escriure. Va viure un temps a Yuma, Colorado, poble que és la font d’inspiració del poble de Holt, on se situen les seves novel·les. Després va instal·lar-se a Salida, al mateix Estat, fins a la seva mort.

La seva producció és breu. Sis novel·les, un assaig i els textos d’un llibre de fotografies. Però n’ha tingut prou per fer córrer la veu entre els lectors.

Els personatges de Kent Haruf són gent del poble. Se’ls pot qualificar així, vistos de lluny, però quan ens hi acostem descobrim que cadascun està compost per un munt de facetes, cadascun té una olor pròpia, cadascun ha patit batzegades i alegries diferents, i n’ha sortit com ha pogut.

L’estil és auster. Tant, que opta per no puntuar els diàlegs de la manera ortodoxa. No posa ni guions ni cometes per indicar on comença i on acaba allò que diuen els personatges. Però el lector s’adona que tampoc no cal. Tret d’aquesta peculiaritat, la seva llengua és transparent, sense artificis a la vista. Que no és gens fàcil. I aconsegueix la proesa que els textos semblin de veritat.

Amb Kent Haruf, podem arribar a concloure que la vida, a Holt, un poble perdut a la prada nord-americana, és apassionant. Com ho pot ser a la Plana de Vic o a Tombuctú. Solament cal tenir la sort de trobar-hi un bon escriptor que sàpiga capturar-la i estampar-la en un llibre.

Fa temps vaig veure la pel.lícula L’enfonsament (Der Untergang, 2004), basada en les memòries de Traudl Junge, secretària personal d’Adolf Hitler i protagonitzada per un magnÍfic Bruno Ganz en el paper del dictador. Segur que heu vist alguna de les paròdies que s’han fet de l’escena de Hitler esbroncant els seus generals al búnquer, quan ja era evident que l’Alemanya nazi perdia la guerra. Durant molts anys he trobat a faltar en la literatura i el cinema un apropament a la realitat del sofriment i les contradiccions del poble alemany, a la seva psicologia.  Una excepció remarcable en els enfocaments habituals és la novel.la de Kurt Vonnegut Escorxador-5 (1969), que descriu la seva experiència de supervivent del bombardeig de Dresden de febrer de 1945 (que destruí bona part de la ciutat), després de refugiar-se en un magatzem subterrani de carn. El fet és que ni a l’Alemanya nazi ni a l’exèrcit alemany tots eren nazis, va haver-hi moviments de resistència, desercions i uns quants intents d’atemptat contra el Führer, el més cèlebre dels quals va ser el perpetrat el 20 de juliol de 1944 pel coronel Claus von Stauffenberg, el qual havia de desencadenar l’execució del Pla Valquíria que posaria fi al poder nazi.

Casualment, vaig traduir gairebé de manera consecutiva tres llibres que tenen com a escenari l’Alemanya derrotada o propera a la derrota.
El malson (1946), de Hans Fallada, recull el testimoni d’un metge morfinòman que lluita per superar els seus malsons (com el de malviure al fons del cràter provocat per una bomba), la desesperació i el sentiment de culpa col·lectiu dels alemanys i la misèria de la població en un país ocupat per l’Exèrcit Roig, que els tracta amb un immens menyspreu.
Morir a la primavera (2015)  de Ralfestà ambientada al febrer de 1945, quan l’exèrcit alemany està a punt de perdre la guerra i la destrucció és ben visible a tot el país. En Walter i en Fiete són dos amics de disset anys que treballen munyint vaques en una granja i són reclutats per força per les SS, que els envien de seguida al front oriental, on viuen destins contraposats.

Finalment, El desertor, de Siegfried Lenz (escrita el 1951, però no publicada fins al 2016), ens trasllada de nou al front oriental, on el jove soldat Walter Proska és destinat a una unitat que ha de patrullar per la via del ferrocarril i resistir els atacs dels mosquits i els partisans. Tant ell com els seus companys viuen turmentats per la desesperació i els dubtes, que els fan plantejar preguntes com ara: qui són els veritables enemics, els partisans polonesos o els jerarques nazis?, què és el més important, el deure o la consciència?, es pot participar en una guerra sense convertir-se en culpable?

Totes aquestes obres, lluny de plantejar cap mena de revisionisme històric, ens permeten tenir una visió més propera de les circumstàncies humanes dels qui van patir el nazisme i les seves conseqüències nefastes a l’interior d’Alemanya nazi i el seu exèrcit.

Intentar posar en un mateix article a Frankenstein i Truman Capote pot semblar un exercici atzarós de creació literària, però amb aquestes línies em proposo convèncer-us. De pas, afegiré algun altre monstre més de la literatura universal, algun dels quals, us hi podríeu topar pel carrer i estar segurs,  a simple vista, que amb aquest caminar felí o barret d’ala ampla, és impossible que no es tracti d’una bellíssima persona.

El paraigua que aixopluga aquestes bèsties és la paraula “gòtic”. En el cas de Frankenstein, parlarem de gòtic victorià; en el segon cas, un període que s’emmarca durant La Gran Depressió, moment en què apareix la idea del monstre, com una al·legoria a la guerra freda, a l’amenaça comunista i a la bomba atòmica.

Dintre aquest corrent, podem parlar de Dràcula de Bram Stoker, que apareix en l’època victoriana, quan la societat era molt conservadora i la dona encara era un ciutadà de segona. Probablement, va influir en la creació del mite de Dràcula el fet que Bram Stoker, que es va passar la infància prostrat al llit i, cada nit, el metge li anava a fer transfusions de sang; o potser només perquè Stoker tenia un matrimoni molt avorrit i li agradava beure i anar a bordells, en resum: viure a les tenebres i a l’ombra d’una societat reprimida i soporífera. La mateixa dicotomia entre la nit i el dia; la bondat i el mal i la vida i la mort en què viu el Comte Dràcula.

El segon exemple és Frankenstein, fill de Mary Shelley i mai millor dit, perquè la seva creadora, abans d’escriure Frankenstein va perdre un fill, fet que la va sumir en una pena inconsolable. No deu ser casualitat, doncs, l’ambició de Víctor per descobrir la fórmula de crear vida, ni tampoc que  Frankenstein sigui una ànima errant sense mare. Es més interessant d’això, però, és quan el creador no sap què fer-ne del creat i l’acaba abandonant a la seva sort, provocant així que es converteixi en un assassí.

En un altre extrem: Truman Capote- Aquí parlarem del gòtic sureny, moviment també sorgit després d’una altra gran depressió, l’americana, en unes condicions de gran pobresa i segregació, de violència extrema, instints primaris i personatges rudes.

D’aquest ambient, sorgeix A sang freda, que relata els últims 2000 dies de dos assassins, Perry i Dick, al corredor de la mort. Capote, amb l’esperit i l’estil periodístic que caracteritza la seva obra, va viatjar a Kansas a conèixer la família d’un dels assassins, endinsant-se així en un viatge que va suposar un enfrontament cap a les seves pròpies pors i arrels, aquella societat que a ell el va rebutjar i expulsar per ser homosexual. Capote i Perry van establir una relació estretíssima, ja que els dos eren el resultat d’aquella societat que els considerava monstres. Capote va acabar A Sang Freda el dia que van executar a Perry, i des d’aleshores Capote no va poder escriure mai més.

Allò amb què connecten aquests tres exemples –alguns aparentment irreconciliables- és, en la seva estructura més profunda, la pregunta de Qui és el monstre? Dràcula, Frankenstein, Capote, Perry o la deshumanització de la societat on van  néixer? Així doncs, si girem la posició de la càmera –o el punt de vista- potser ens adonarem -només potser- que ells només eren els outsiders i les víctimes d’una societat no tan justa ni sana com semblava, de la qual van intentar desmarcar-se’n i escapar.

L’Àfrica Fanlo és una creadora compulsiva. Ho fa en forma de vídeo, trencaclosques, titelles… Però de totes les seves creacions, voldria destacar les il·lustracions extraordinàries per llibres. Imatges potents i subtils a la vegada. És capaç de sintetitzar sentiments i convertir-los en figures impactants i omplir la resta de la pàgina amb històries i personatges que l’autor del text ni tan sols s’havia imaginat, farcits d’una tendresa excepcional. I tot això ho fa amb una naturalitat innata.

És llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, especialitzada en pintura i gravat, i deu ser per això que sempre busca el traç de la mà i les textures en les seves obres i ho combina en una harmonia exquisida amb la il·lustració digital. La seva imaginació sembla infinita. Cada personatge, cada escenari és nou. Tots els seus llibres tenen una personalitat diferent, adaptada a la temàtica que tracten, i és precisament la fusió entre els diferents estils i tècniques que utilitza el que fa que l’Àfrica sigui tan polivalent a l’hora de donar vida amb la imatge a textos tan diversos.

L’he vista dibuixar en directe i és increïble com tot d’animals estranys, personatges ingràvids, curiosos i misteriosos surten a una velocitat vertiginosa dels seus pinzells. Sembla que el seu cap sigui una carpa de circ, amb tot d’éssers insòlits fent cua per sortir. I molts d’ells van a parar en els àlbums que il·lustra.

Funàmbulus és un bon exemple del que us explico. Parla de l’equilibri amb que hem de caminar per la vida, igual que el personatge del llibre ho fa sobre un fil vermell que travessa totes les pàgines. Al llarg del seu recorregut coneix sensacions tan abstractes com el vertigen i la llibertat, que l’Àfrica tracta amb una delicadesa i una brutalitat simultànies que no deixen indiferents. I, al seu pas, apareix una infinitat de criatures inventades, algunes inquietants i d’altres sensibles i amables, que fan que, per més vegades que obris els seus llibres, cada cop sigui diferent i et descobreixi nous detalls als quals abans no havies parat atenció.

Les il·lustracions de l’Àfrica tenen una sensibilitat acollidora quan parlen sobre temes complicats i troben l’humor quan cal buscar el somriure en el lector. Obrir un dels seus llibres és embarcar-se en un vaixell que et durà per mons fantàstics i trucar a la porta de casa de personatges inversemblants i màgics.

Cadascú, sigui o no poeta, té a dins seu un paisatge. Aquest paisatge intern, que sovint ve definit pel paisatge real i palpable que ens ha envoltat mentre creixíem, és el que el poeta treballa. El que ens atrau d’una persona pot ser, de vegades, allò que la fa única i diferent de nosaltres. Aquest és el cas de Ted Hughes i Sylvia Plath, que van anar adaptant el paisatge de l’un i el paisatge de l’altre per arribar a fer-ne un de comú, que va resultar en un matrimoni de set anys, dos fills, i una sèrie de llibres de poemes memorables.
El llibre Writers on themselves (“Escriptors sobre ells mateixos”) és un recull de textos d’escriptors que va publicar la BBC el 1964 basant-se en les transmissions de ràdio dels mateixos poetes, emeses uns anys abans. En aquest llibre, s’hi inclou un text de Hughes anomenat “The Rock” (La Roca), on hi parla del seu paisatge natal, a l’estreta vall del riu Calder, al nord d’Anglaterra.

Sylvia Plath, en canvi, en el seu text, anomenat “Ocean 1212-W” (el codi telefònic de la casa de la seva àvia), hi descriu la seva infantesa al costat del mar. És curiós veure com dos paisatges interiors tan diferents: el de la roca escarpada, tancada, paternal, cruel i amenaçadora fins i tot, i el del mar, maternal, tou, tendre i immens, també amenaçador i cruel, si ho voleu, van poder conviure durant tant de temps. Potser va ser aquesta crueltat de tots dos paisatges, el que els va unir, però en tot cas el paisatge de Hughes va acabar sent més fort que el de Plath i poc després d’escriure aquest text, la poeta se suïcidava.

Per la seva banda, Hughes escriuria, uns anys més tard de la mort de Plath, un llibre molt destacable (d’entre els molts llibres destacables que va escriure al llarg de la vida). Es tracta de Corb, un poemari amb un imaginari lliure i esfereïdor, on la veu poètica és la del Corb mateix, convertit en un personatge risible, monstruós i infantil a la vegada, un bufó en mans de Déu que o bé et fa riure, o bé et mata. Una descripció del seu paisatge amb un llenguatge sec, pretesament buit i descarnat.

Resseguir la trajectòria de tots dos poetes (malauradament, la de Plath va ser molt més curta que la de Hughes) és endinsar-se en un paisatge desolat i corprenedor, i a la vegada en una poètica que lliga amb la tradició britànica i nord-americana i que ha tingut una projecció fonamental en tota la poesia posterior. Entrar-hi pot ser dolorós, dificultós, fins i tot, però és per força imprescindible.

“D’acord, precisem”. Així és com la poeta Wislawa Szymborska va accedir a entrevistar-se amb les seves biògrafes, Anna Bikont i Joanna Szczesna, després que haguessin fet una minuciosa investigació de la seva vida a través del que tenien a l’abast: els seus poemes, les seves Lectures no obligatòries publicades a la Revista Życie Literackie (Vida Literària), els seus amics, coneguts. I precisament és això el que abunda en aquest relat biogràfic: detalls, una selecció feta amb bisturí mestre de fragments de converses, relats, poemes, assajos… Com els collage que la poeta va fer durant tota la seva vida per enviar als seus amics, aquest llibre és una unió de diferents moments compostos per peces encara més petites.

D’una banda, hi ha les grans peces: infància, joventut, vida adulta, maduresa i vellesa, amb les feines, amors, desamors, filiacions polítiques, circumstàncies familiars, premis, etc., que lluny de ser poc interessants fan, no només un retrat de la Szymborska , sinó una reconstrucció del que va ser la vida a la República Popular de Polònia durant els anys posteriors a la II Guerra Mundial; anys, pel que sembla, força grisos i tenebrosos   pels quals no es va deixar arrossegar, ja que sempre va mantenir una actitud irònica i compassiva respecte a la vida, com ja saben els seus lectors.

D’altra banda, hi ha els detalls, les bromes, les curiositats, les coses que més interessaven a l’escriptora: la seva admiració pels micos i el món animal (o vegetal) en general, la seva afició per la poesia picaresca dels Limericks, la seva nul·la capacitat per cuinar (i el seu gust per les sopes de sobre i el

Però la cosa que més impressiona i defineix perfectament qui va ser sobretot Wislawa Szymborska és que, en gairebé 700 pàgines dedicades a la seva persona, un no sent que hagi accedit realment a ella, a la seva essència i el seu misteri. Sempre (amb un dret universal i atemporal) es guarda alguna cosa, igual que en la seva poesia. Com pot ser? Ella era així, i aquesta és una part de la seva dignitat; no es donava tanta importància, no es deixava disseccionar a canvi de res (ni tan sols un Premi Nobel) i sempre deia (només) el que volia dir amb un somriure enigmàtic a la cara.

“Trastos, Recuerdos, Una biografía de Wislawa Szymborska”. Anna Bikont y Joanna Szczesna.  Editorial Pre-Textos. Traducció de Elzbieta Bortkiewicz y Ester Quirós. (2015)

Manuel de Pedrolo i Molina (L’Aranyó, Segarra, 1918 – Barcelona, 1990) és un dels autors més prolífics de la història de la literatura catalana. Va escriure poesia (poesia visual inclosa), obres de teatre, relats, novel·les, dietaris i articles, a banda de dur a terme una inestimable tasca com a traductor. En total, més de 120 obres que enguany, quan es compleix el centenari del seu naixement, és de justícia recordar, reivindicar i situar en el lloc que els pertany.

Quan parlem de Pedrolo, que tothom té present gràcies a l’èxit enorme de Mecanoscrit del segon origen, ens estem referint a un escriptor incansable i únic que podríem definir com l’escriptor de la totalitat. Un home que, entenent la seva obra com un servei al país, es va proposar dotar les lletres catalanes ‒absolutament malmeses després de la desfeta del franquisme‒ de la màxima normalitat possible. La idea era fer arribar la literatura en català a un públic ampli, cobrir la demanda de qualsevol lector en la nostra llengua. I amb aquesta finalitat va dedicar la vida a predicar amb l’exemple, escrivint textos d’una gran diversitat, susceptibles de ser llegits per un ventall de persones també molt divers.

Manuel de Pedrolo va ser un gran lluitador per la llibertat, insubornable i honest fins el moll de l’os, defensor de les classes desafavorides, antimilitarista, ateu, independentista, malalt d’amor pel seu país i defensor de la justícia en un sentit ampli, internacionalista i universal. Poc amant de freqüentar els cercles de poder o les capelletes intel·lectuals, va viure en un exili interior que li va permetre ésser un creador lliure. Enmig d’un clima social repressiu i asfixiant (va patir com cap altre l’assetjament de la censura), Pedrolo no va renunciar mai a les seves idees ni a escriure allò que realment volia. No és estrany que per a molts resultés un personatge incòmode. Tanmateix, també gaudí d’un gran èxit popular. Va guanyar els premis més importants del país, inclòs el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1979.

Des del punt de vista estrictament literari, Pedrolo fou enormement transgressor, un gran innovador i experimentador capaç de fer en català allò que ningú no havia fet. A banda de la poesia i del teatre (una dramatúrgia existencialista i profunda que planteja els grans perquès de la humanitat), pel que fa a la narrativa és responsable de cicles tan ambiciosos com el del Temps obert (11 novel·les que especulen sobre les possibles vides d’un mateix personatge en funció de la diferència establerta per un detonant concret); de modernes indagacions textualistes al voltant del llenguatge novel·la (Totes les bèsties de càrrega, Crucifeminació, Text/Càncer, només per citar-ne algunes exemples); de textos ideològicament compromesos com la tetralogia de La terra prohibida, Hem posat les mans a la crònica, Tocats pel foc o Acte de violència; de novel·les de gènere negre i de ciència-ficció que pràcticament són

Per sort, l’Any Pedrolo ens està portant la reedició de gran part del seu llegat, textos molt variats als quals tothom s’hi pot acostar sense por ni recança. Si parlem de la producció de Manuel de Pedrolo, us garanteixo que no us decebrà. N’hi ha per a tots els gustos, per a totes les exigències. N’hi ha per a tothom. Perquè cal dir una cosa: Pedrolo no te l’acabes mai.

Diuen que la veritat és dolorosa, i moltes vegades és cert. No tant la que hem de dir als altres (que també), sinó la que hem d’acceptar davant nosaltres mateixos. Com a prova d’això tenim les inabastables variants en l’art de l’autoengany que hem practicat des de temps immemorials. Amb Un monstruo viene a verme, el director barceloní J.A Bayona trenca una llança a favor d’explicar la crua veritat de l’autoengany, i ho fa d’una manera que, si no és nova, almenys és bastant més complexa del que se’ns sol presentar a la gran pantalla, sobretot quan es tracta de parlar de la infància. Ens presenta un nen que, més que enganyar els altres, s’enganya a si mateix perquè la veritat a la qual s’enfronta és realment dolorosa, d’aquestes veritats internes que ocultem profundament en les entranyes i que conformen allò que alguns psicòlegs com Carl Jung van anomenar ‘l’ombra’: la part de nosaltres que no volem veure ni conèixer, la part que jutgem com a “dolenta” i “monstruosa” i que ens fa pànic acceptar, però que, si no l’acceptem, acabarà per matar-nos, gairebé literalment. El protagonista, Conor O’Malley, és un adolescent de 12 anys que gairebé no dorm: la seva mare s’està morint de càncer, el seu pare viu a l’altra banda del món, l’àvia no es comporta com s’esperaria, i la vida al col·legi és un infern. Connor s’oculta, i la realitat se li apareix en forma de fantasia, a través d’un monstre bastant atípic que li explicarà  tres històries (narrades de manera magistral) que

el guiaran en el difícil camí que està recorrent. Això sí, el monstre no l’ajudarà de la manera que ell espera (i que qualsevol de nosaltres creuria), i és aquí on es mostra l’atreviment del director: que potser Conor pateix bullying a l’escola perquè en el fons això és millor per a ell que ser invisible?, que el pare de Conor el deixa sol en aquesta situació per continuar amb la seva nova vida?, que la por de Conor a la mort de la seva mare és tan gran com el desig que ella es mori per poder avançar? Doncs sí.
Un monstruo viene a verme pot arribar a enganyar fàcilment com a superproducció de llàgrima fàcil (sembla que molts així ho han volgut) pel seu embolcall summament atractiu i per les moltes ressenyes autoenganyoses que circulen sobre la pel·lícula: emocions a flor de pell, veus poderoses com la de Liam Neeson en el paper del monstre, actuacions com la de Sigourney Weaver, efectes visuals impressionants… Cinema amb majúscules i sense complexos, fantàstic. Però si plorem a llàgrima viva veient la pel·lícula no és per la trista història d’una mort per càncer i una orfandat (cosa terrible de per si), sinó per nosaltres mateixos. Perquè tots hem estat i som una mica com Conor O’Malley, i Baiona, amb gran talent i sense cap vergonya, sap com activar algun ressort del nostre interior que coneix massa bé el que ens estan explicant.

Quan faig un esforç per imaginar-me els lectors del futur llegint sobre la Barcelona d’avui (amb ebooks, Kindles, xips integrats a la retina i només algun old school, nostàlgic i esnob, encara en paper)  per intentar fer-se una idea de com era la ciutat a principis del segle XXI, intueixo que el retrat més comú que hi trobaran seran els ramats de guiris rosa porcí pujant i baixant per les Rambles, les paelles sintètiques, els pakis que, com una extensió natural dels seus dits, els penjaven llaunes de cervesa i els pisos de 25 metres quadrats que, els comercials, venien com una oportunitat per recuperar la intimitat amb la parella per una mòdica xifra astronòmica.

Mentre això s’estigui escrivint, però, avui voldria recordar alguns dels clàssics moderns fonamentals, que confirmen que Barcelona no sempre ha sigut aquesta. Alguns parlen d’una BCN més genuïna, casolana i senzilla; d’altres, d’aquella trista ciutat de les bombes.

Començaré parlant de Rayos, la gran novel·la de Miqui Otero, la veu més clara de Marsé i Casavella, que entrellaça la història dels seus pares, emigrants gallecs, que arriben a la Barcelona als anys setanta, tot passant per Igualada, dient que aquesta els recorda una Barcelona que encara no coneixen;  amb la història de Félix, el protagonista que, un jove de la BCN actual, ja adverteix la crisi immobiliària, juntament amb la seva colla d’amics, que es fan dir Rayos, inspirant-se en les llums dels focus que senyalen la nit des de Montjuïc.

Poc abans, el 2002, Casavella es va consagrar amb El dia del Watusi, on trobarem una Barcelona de la transició ambientada en la pobresa, la precarietat, el barri xino, els baixos fons, personatges obscurs… tractant-se d’una novel·la amb aires detectivescos i escenes tan inoblidables com un concurs de talents per trobar la representant provincial de l’Scarlett O’Hara, on centenars de nenes, moltes de barris marginals, desfilen pel Paral·lel disfressades i maquillades esperpènticament d’Escarlates fins que la cosa acaba en una memorable batussa entre les còpies de la diva, per aconseguir el paper.

De Marsé, és remarcable Rabos de Lagartija, que llegir-lo suposa un viatge a aquella Barcelona, no tan llunyana, però que ja no existeix, de quan encara es podia anar a comprar un enciam a la Boqueria o fer un vinet a la Plaça del Pi, una novel·la negra que recrea la postguerra on hi deambulen uns secundaris de luxe que ho perden tot, inclosa la guerra. I parlant de la guerra, no es pot deixar de parlar del binomi fantàstic que, cada dia, sembla més indestriable: la Plaça del Diamant i Incerta Glòria –del finalment descobert i revalorat, Joan Sales-, els quals val la pena comparar des del punt de vista de les seves grans protagonistes: la Trini i la Colometa, dues dones totalment oposades, la primera amb estudis, activista, independent i esperançada i la segona: apolítica, depenent i desesperada però, així i tot, dos exemples en majúscules sobre el paper de la dona en aquella aferrissada guerra.

Com diu Míriam Cano, poetessa catalana, que també ha dedicat un terç del seu poemari, Ancoratge, a Barcelona: “Els fills dels emigrants actuals algun dia també escriuran novel·les sobre la seva Barcelona, i serà fascinant veure la seva visió”.

Buscant informació per escriure aquest article he descobert que des del 1975 se celebra als Estats Units la Convenció Mundial de la Fantasia, que té com a objectiu atorgar a escriptors i artistes els Premis Mundials de Fantasia.

En Shaun Tan, l’artista australià que us vull proposar, el va rebre el 2001. Segurament no és el premi més destacat que ha rebut mai. Sense anar més lluny, fa 5 anys va rebre l’Òscar al millor Curtmetratge per la pel·lícula basada en el seu llibre La cosa perduda. Però el destaco perquè ell és això: fantasia. Fantasia i màgia. I les tracta amb tanta naturalitat que quan el llegeixes, quan el mires, quan l’entens, ni te’n adones que el que t’està explicant és completament impossible. Si has “llegit” Emigrantes sabràs de què parlo. Ho poso entre cometes perquè és un llibre de 132 pàgines i no té ni una sola paraula que narri la història. De fet, és una novel·la gràfica i amb aquest títol no li cal cap sinopsi. El que la fa tan especial, com tots els llibres de Shaun Tan, és la manera com fa grans les petites coses.

Com d’un pensament fugaç, d’una idea imaginària, d’un petit detall que passaria desapercebut als ulls de molta gent, en fa poesia. I ho dibuixa, ho pinta com si fos real, com si hagués estat allà des del principi, i fa que, en llegir-ho, no et sembli estrany ensopegar-t’hi. I aconseguir això exigeix fer una infinitat de proves increïbles; maquetes d’espais, màquines i éssers inventats; alfabets fantàstics compostos per retalls de lletres de diari; fotografies reals d’escenes inversemblants que després passarà a il·lustrar, etc.

Molts d’aquests secrets els descobreix el mateix Shaun Tan en el llibre Esbozos de una tierra sin nombre. Vint-i-dues pàgines plenes dels dibuixos i les fotografies que fan que la fantasia d’Emigrantes sembli tan de veritat. I és precisament aquí que captura la seva imaginació en un estat encara salvatge i la deixa atrapada en forma d’un dels llibres més exquisits que ha passat mai per les meves mans.

I costa molt només parlar d’aquests dos àlbums. Aquest il·lustrador, que escriu ell mateix les seves pròpies històries, ha creat llibres extraordinaris. Com Contes de la perifèria, una demostració de perfecta simbiosi entre text i il·lustració en diferents formats de contes curts. Aquest recull d’històries subtils i inspiradores és un exemple de la polivalència del seu creador. Shaun Tan tracta cada relat amb un caràcter tan diferent i utilitza tantes tècniques pictòriques diverses que sembla impossible com aconsegueix no perdre la seva marca d’autor. I això ho podem extrapolar a tot el que crea.

Si no el coneixeu, us recomano fermament que el descobriu i destapeu altres realitats fantàstiques amb el pas de les pàgines dels seus llibres. I si ja era a la vostra prestatgeria, tant de bo us hagi fet recordar el refugi que guarda la màgia de Shaun Tan.

Fins fa poc desconeixia aquest terme, autoficció, neologisme creat el 1977 per Serge Doubrovsky (crític literari i novel·lista francès) per denominar un gènere que practiquen autors que, partint de la seva pròpia biografia, elaboren ficcions que tenen molt d’experiència viscuda, amb pinzellades d’invenció, fantasia i impostura. Després de Bukowski, he descobert una sèrie d’autors (Auster, Murakami, Nothomb, Fante) que, com ell, es caracteritzen per un llenguatge senzill i directe però en absolut superficial, i per una sorprenent originalitat.

 

 

 

 

 

“Me pareció que enseñar francés seria el método más eficaz para aprender japonés. Dejé un anuncio en el tablón del supermercado”.

Així comença la novel·la Ni de Eva ni de Adán, d’Amélie Nothomb, que ens introdueix directament en l’acció, sense cap mena de prolegòmens. En aquest llibre, Nothomb explica, en primera persona i amb el seu nom, la seva relació amorosa amb un japonès, aquest cop sense cap mena de truculència, sinó amb un delicat sentit de l’humor que juga constantment amb el contrast entre dues cultures distants i exòtiques com són la belga i la japonesa, que conformen la identitat de la mateixa protagonista i escriptora.

L’obra es pot incloure dins de la categoria de novel·la de formació, perquè ens presenta un personatge a la recerca de les seves arrels (al Japó), que evoquen a Amélie records entranyables d’infantesa, tot i que la societat japonesa i les seves rígides pautes de comportament li resulten massa llunyanes i, davant del dilema entre seguretat i llibertat, acaba imposant-se la decisió de fer el seu propi camí.

En els seus llibres, Paul Auster s’endinsa en la pròpia biografia per explorar els seus fantasmes i els punts de vista canviants segons l’edat, des de la infantesa fins a la vellesa, sense deixar de banda els habituals secrets de família.

“Al principio todo estaba vivo. Los objectos más pequeños estaban dotados de corazones palpitantes, y hasta las nubes tenían nombre”.

 Aquest és el començament màgic i prometedor de Informe del interior de Paul Auster, un retrat de la seva infantesa fins als dotze anys que recull la influència dels dibuixos animats de la televisió, les primeres lectures i el cinema de l’època.

Són autors que utilitzen un llenguatge tan directe que sovint resulta cinematogràfic, d’una força visual que transmet una gran sensació d’autenticitat. Així ens situa d’entrada Haruki Murakami en l’escenari de la seva After Dark, el relat nocturn de la trobada de dos joves que passen la nit esperant el primer tren del matí per tornar a casa:

“El que veiem és la imatge d’una ciutat. Observem el paisatge des del cel, a través de l’ull d’un ocell nocturn que vola molt amunt”.

 

Tots aquests escriptors ens demostren que qualsevol anècdota és valuosa i tota experiència es pot convertir en literatura, que fins i tot les vides en aparença més banals tenen el seu interès, els seus moments de màgia i de bellesa, les seves sorpreses, i que tot depèn de la nostra mirada, com va dir Proust i com va demostrar el nostre Josep Pla al seu magnífic Quadern gris.

Blade Runner 2049 fa un pas més enllà respecte de l’original de Ridley Scott en l’exploració d’aquesta frontera entre els humans i les creacions que han fet a imatge seva. El final de Blade Runner presenta un món on l’empatia i els sentiments ja no són útils per a diferenciar què és una creació humana del que és una creació entre humans. La pel·lícula de Denis Villenueve reprèn el fil ideològic des d’aquest punt, quan la necessitat imperiosa de distinció de l’Altre només es pot dur a terme des d’una perspectiva biològica. Què diferencia, en últim terme, els humans dels replicants? Que els uns són nascuts de mare i els altres, fabricats. Ara bé, què passaria si hi hagués replicants capaços d’engendrar vida? I encara més complicat: en quina categoria cau un ésser nascut d’un humà i d’un replicant? I quan aquest procreï amb un altre humà, què? L’última frontera per a la tranquil·litat identitària dels humans s’esfondra.

Ex_Machina també col·loca el motor narratiu de la pel·lícula en aquesta nebulosa de dubtes, fent un èmfasi especial en el trajecte que va des de la convicció per part d’un home d’haver assolit qualitats divines al seu descens a la infrahumanitat. Les creacions del Nathan (Oscar Isaac), geni, magnat i megalòman que ens és presentat com l’alumne avantatjat de Silicon Valley, estan dissenyades per aprendre com funcionen les emocions a partir de la interacció amb d’altres humans.

Les preguntes dels títols més destacats de la ciència ficció semblen anar dirigides cap a la figura d’aquest nou diferent-Altre. En una primera instància. Perquè, en realitat, qüestionant com tractem aquest Altre de la resta d’humans (un Altre molt particular perquè es pot fondre en el Nosaltres i ser indistingible), ens estem qüestionant  mateixa del que és ser humà al segle XXI.

L’estrena de Blade Runner 2049, dirgida per Denis Villenueve i seqüela de Blade Runner, és una excusa immillorable per indagar com el cinema reflecteix les inquietuds que ens generen les infinites possibilitats de la ciència i la tècnica del segle XXI. Per fer-ne un anàlisi de campanya, agafem el díptic Blade Runner i confrontem-lo amb els dos títols de ciència ficció que han generat més rius de tinta darrerament, Ex_Machina (Alex Garland, 2014) i la producció televisiva Black Mirror (creada per Charlie Brooker, 2011-2017).

Els dos títols esmentats es relacionen amb el díptic Blade Runner perquè posen damunt la taula preguntes similars davant l’abisme que la ciència ha obert just davant nostre. La pregunta comuna podria ser: què és la humanitat –entenent-la no com l’agregat d’éssers humans sinó com la condició d’humà– tenint en compte que aquesta humanitat es pot trobar més enllà dels éssers humans que, tradicionalment, n’eren els seus únics custodis. Aquesta pregunta es presenta amb tota la seva força en el metratge final de les dues cintes de Blade Runner: en la de Ridley Scott, el replicant Roy Batty (Rutger Hauer) salvant de la mort el seu perseguidor, Rick Deckard (Harrison Ford), en un acte de pietat pel qual se suposa que no estava programat; en la de Denis Villenueve, i no entro en detalls assumint que no tothom la deu haver vist, en un gest similar del personatge replicant que encarna Ryan Gosling.

Tant a Ex_Machina com a Blade Runner, però també en alguns dels contes-episodi de Black Mirror –en especial temporada 2 episodi 1 i temporada 3 episodi 5–, el conflicte narratiu principal gira al voltant de la delimitació d’aquesta humanitat, ja sigui per l’aparició de noves classes d’infrahumans (pobres, criminals, refugiats i també outsiders tecnològics…), ja sigui per l’aparició d’intel·ligències artificials que aconsegueixen superar el test de Turing, o que fins i tot el posen en ridícul. Per als humans que habiten aquestes ficcions, és inassumible que uns éssers creats a imatge seva puguin arribar a passar per un d’ells. Que arribin a competir-hi des del punt de vista moral. Que, fins i tot, aquestes creacions esdevinguin més «humanes» que els propis humans. Blade Runner l’encerta de ple en posar aquesta frontera en els sentiments.

Les creacions de la pel·lícula de Ridley Scott, els replicants, produïts amb l’objectiu de ser esclaus sense que la societat hagi de sentir remordiments o llàstima («Esclar, si no fos perquè els necessitem no haurien vingut a la vida!», imaginem que argumenta el ciutadà mitjà), es diferencien dels humans perquè no estan dotats d’empatia. No se’ls ha programat per sentir res. A la seva «placa base» no hi ha aquesta funció. En teoria. Tanmateix, es tracten d’éssers dotats de memòria. I la capacitat de recordar els fa desenvolupar emocions que s’assemblen perillosament a les emocions humanes. Però els humans no en surten indemnes, perquè, paral·lelament, i a força de tractar de manera brutal, inhumana, sí, uns éssers que es comporten humanament, veuen com es va minant la seva pròpia
humanitat. Allò que havíem creat per a sentir-nos déus ens acaba enfonsant a l’autèntica infrahumanitat.

És sabut per a qualsevol que conegui lleugerament la indústria literària que els editors, normalment, prefereixen les novel·les que els reculls de contes i, si és així, és perquè el públic en general també ho prefereix. La novel·la ven més, perquè el lector tendeix a pensar que és més literària, que està comprant un producte més complet o de més prestigi, encara que això no sigui cert. El que és innegable és que, més enllà dels clàssics (Edgar Allan Poe, Raymond Carver, Jorge Luis Borges, Quim Monzó…) i comptades excepcions, la majoria de reculls de contes són d’autors que, prèviament, s’han guanyat el seu públic a través de novel·les prèvies.

La veritat és, però, que llegir una novel·la -a diferència del que puguem pensar- és un exercici molt més senzill que llegir contes. La novel·la explica una història que creix i es desenvolupa per si sola i rarament amaga dobles sentits, és per l’acumulació d’informació que ens permet entendre-la més fàcilment i empatitzar amb els personatges; mentre que un bon conte -tal com explicava Hemingway- ha de tenir l’estructura d’un iceberg. És a dir, allò que es veu (o es llegeix) és la punta de l’iceberg que treu al cap a la superfície, però allò que vol explicar l’autor ha de quedar submergit sota el text i és aquí on rau el veritable significat del conte. Això vol dir que com a lectors se’ns demana un gran esforç d’interpretació, ja que darrere cada paraula se n’hi amaguen tres que són invisibles. Gairebé sempre, la història visible serà molt més banal que aquella que veritablement pretén explicar l’autor, molt sovint relacionada amb la condició humana. Cortázar feia una analogia molt gràfica entre l’escriptura del conte i la novel·la en relació a un combat de boxa: “La novel·la es guanya per punts, mentre que un conte s’ha de guanyar per knock out”

El que tenen en comú aquests tres llibres és, en primer lloc, la seva qualitat literària però sobretot la capacitat d’escollir, enmig d’una realitat absolutament incomprensible, fragments de vida prou representatius per, a través de les descripcions dels petits gests dels personatges i detalls aparentment insignificants, convertir-nos en éssers comprensibles i fer el món una mica més intel·ligible.

D’entre totes les categories de llibres, una de les més incompreses és el llibre il·lustrat per adults. La primera reacció de qualsevol adult mitjà en trobar-se un d’aquests artefactes a les mans, és la d’encaixar-lo ràpidament entre els volums de llibre infantil o col·locar-lo a les mans d’algun nen que passegi per la vora.

Però el llibre il·lustrat pensat per a adults fa anys que reclama el seu espai a les llibreries dels menjadors de casa i a les mans de passatgers del tren. Autors joves de procedències diverses han trobat en aquest format un lloc on explorar les possibilitats narratives de text i imatge, creant llibres que exploren tant humor com tragèdia, servint-se del privilegi d’utilitzar la força narrativa de dos llenguatges poderosos: paraula i imatge.

Per què il·lustrar un text? Cal posar imatges a idees escrites, limitant així la imaginació del lector? És clar que no. I és per això que els bons llibres il·lustrats no es limiten a representar el que diu el text sinó que creen una narrativa paral·lela, on cadascú (Text, Imatge) hi té alguna cosa a dir. D’aquesta manera, el text ens pot parlar d’una cursa a través del bosc, on corredors s’esquincen la pell amb esbarzers i la suor calenta humidifica el sòl i mentrestant la imatge ens pot mostrar maduixes fregades sobre una torrada de pa sec, pluja sobre préssecs madurs o búfals en estampida.

A vegades, la imatge cobra tant de poder en si mateixa que acaba emancipant-se del text, creant així una d’aquestes rareses que són els llibres formats purament d’imatges (per a adults!). Un bon exemple n’és Les Coquins de la francesa Marion Fayolle. És un llibret petitíssim, com per dur amagat a la butxaca interior de l’abric, on una sèrie de personatges representen un seguit de situacions eròtico-surrealistes, una darrere l’altra.

Entre les pàgines d’Els Entremaliats, tot tipus d’objectes quotidians s’interposen entre els cossos dels personatges sorpresos, que interactuen amb el que els és donat sense veure-hi altre sortida. Mentrestant, Marione riu des de fora els límits del paper, pensant en el que encara els espera als seus titelles dibuixats. En les seves pròpies paraules, confessa que li agrada tractar els seus personatges com a ninots i ballarins amb els quals jugar. I és això mateix el que revesteix les seves imatges de la distància necessària per a riure i aixecar una cella alhora. Els personatges són tan neutres que podrien aparèxier a les instruccions d’un llibret de muntatge de mobles o a les advertències d’aterratge

“Un matí, a les vuit, un jove es va aturar davant la porta d’una casa solitària i d’aspecte elegant. Plovia. “Gairebé em sorprèn haver portat un paraigua”, va pensar. Perquè durant els anys anteriors no n’havia tingut cap”.

Així comença la novel.la L’ajudant, de l’escriptor suís Robert Walser, “un geni” segons els lectors que el coneixem bé, admirat per Kafka, Canetti, Musil i Zweig, entre altres, que va compartir el destí de molts genis: no ser reconegut en vida, dur una existència precària plena d’ocupacions subalternes i sòrdides, purament alimentàries, i morir en el més absolut anonimat (en el seu cas, mentre passejava; el van trobar estès damunt la neu, una mort realment poètica).

No fa gaire vaig descobrir que havia escrit un encantador llibre infantil, irònic i lleuger com la resta de les seves obres, L’home que no s’adonava de res, en què el protagonista és tan despistat que perd el cap i tot. En la novel.la autobiogràfica que tenim entre mans, tant l’empresari Tobler com el seu ajudant Marti (el que temps enrere no tenia ni paraigua) ens presenten dos models de personatge inadaptat, desubicat, d’algú que vol interpretar un paper en el qual no encaixa. L’empresari, pel fet de ser massa sentimental, generós i poc pràctic; l’ajudant, perquè té l’orgull d’un poeta que se sotmet servilment al seu amo perquè ha de menjar, però també perquè a la casa de Tobler troba un succedani de la família que li falta. Walser és un nen perdut (com el borratxo del seu antecessor en el càrrec), ho veiem en els seus records d’infantesa, quan evoca la malaltia mental de sa mare, però sobretot en la seva relació amb les dones, que sempre l’acaben renyant com un nen dolç però entremaliat. “L’ajudant” de Walser en el fons sent una necessitat desesperada de ser acceptat, i l’única manera que troba d’ajudar-se a si mateix és connectant amb la bellesa, com han fet sempre els romàntics, els Taugenichts, els inútils des d’un punt de vista estrictament utilitari i burgès però imprescindibles per fer que aquest món utilitari i burgès sigui més suportable.

L’escriptor finlandès Arto Paasilinna també és un especialista a retratar personatges desubicats, per exemple el seu Moliner udolaire, com l’anglès Jerome K. Jerome, en un to més lleuger i humorístic, en la seva divertidíssima Tres homes en una barca (per no parlar del gos), en què tres amics desmenjats organitzen una atzarosa excursió pel Tàmesi. Però les meves lectures m’han dut encara més lluny, fins al nord-americà Charles Bukowski. Bukowkski, escriptor declaradament autobiogràfic, també va ser un inadaptat i un romàntic a la seva manera, però la seva actitud era desafiant, bel·ligerant, sarcàstica, podem llegir a les seves novel·les Cartero o Factótum (protagonitzada en una adaptació cinematogràfica el 2005 per Matt Dillon) com durant molts anys va haver de treballar en les feines més diverses i absurdes per sobreviure. En el seu cas, tanmateix, un editor el va descobrir i això li va permetre viure de la literatura i arribar al seu públic en vida, no pas pòstumament. En llegir autors tan particulars com Walser, Paasilinna, Jerome o Bukowski i riure i reflexionar amb ells, és fàcil que sentim una identificació i una sintonia que va definir molt bé el mateix Bukowski:

“Quan la veritat d’algú és la mateixa que la teva i sembla que te l’estigui explicant només per a tu… això és fantàstic”.

Una societat rica en escriptors, és una societat culturalment forta? La professió d’escriptor requereix de llarga trajectòria abans d’entrar a categoria de clàssic literari. La trajectòria s’aconsegueix amb constància, reinventant-se i  provant noves maneres d’expressió. La majoria dels autors que presentem són joves, nascuts més tard de l’any 1977 i fa temps que breguen en el món de les lletres com a poetes, dramaturgs, guionistes, articulistes d’opinió literària o exercint de periodistes, docents, traductors, etc. En aquesta proposta hem seleccionat autors, menors de 40 anys (la majoria) que han aconseguit editar novel·la per adults en català i que, en la majoria dels casos, han rebut premis pel seu treball.

Els recomanem en la mesura que, com a futurs protagonistes de la literatura catalana, tenen un paper important en la descripció o dissecció d’una societat, d’unes crisis, d’una joventut, d’unes formes de relacionar-se en societat, d’una forma de fer literatura, en fi… són els retratistes literaris de la seva època. De la A a la Z, 25 escriptors. Una llista forçada per un abecedari que ens ha obligat a deixar-nos-en uns quants que revisarem en properes edicions.

Alba Dalmau Viure (Cardedeu 1987)
Destaquem: Estàndards (Angle, 2017)
Sinopsi: la vida sentimental de les parelles té variacions infinites, potser tantes com la música. Alba Dalmau ha triat onze cançons clàssiques del jazz per formar aquest brillant repertori de sentiments, esperances, desitjos i desacords. Premi Vila d’Ascó, 2016
Altres llibres: On només hi havia un far (Sincopat, 2010); Assaborint la vida (EMDV, 2004)

Borja Bagunyà i Costes (Barcelona, 1982)
Destaquem: Plantes d’interior (Empúries, 2011)
Sinopsi: tretze contes, o un mateix conte en tretze passos. O una novel·la que no sap comportar-se. O tretze variacions sobre alguna cosa.
Altres llibres: Defensa Pròpia (Proa, 2007); Apunts per al retrat d’una ciutat (Arola, 2004)

Carles Rebassa i Giménez (Palma, 1977)
Destaquem: Eren ells (Angle, 2016)
Sinopsi: primera novel·la del poeta Carles Rebassa. Hi demostra un esplèndid domini narratiu i lingüístic, donant veu a un grup d’adolescents que cerquen la seva identitat en un univers propi, de relacions ocultes i exaltades, viscudes amb l’emoció a flor de pell.  Premi Pin i Soler, 2016 – Premi Ciutat de Barcelona de Literatura catalana, 2016

Alba Dedeu i Surribas (Granollers, 1984)
Destaquem: L’estiu no s’acaba mai (Proa, 2012)
Sinopsi: l’autora, explicant-nos la quotidianitat, explora el més profund d’uns personatges que amaguen la seva pròpia història i ho fa d’una forma magistral, amb un llenguatge proper que convida a compartir les experiències dels personatges i a endinsar-se en els racons més foscos de la seva existència. Racons que tots coneixem però dels quals molt pocs gosen parlar…
Altres llibres: Gats al parc (Proa, 2011)

Albert Forns i Canal (Granollers, 1982)
Destaquem: Jambalaia. Anagrama, 2016
Sinopsi: Jambalaia és una guia per sobreviure a Montauk, un tranquil poblet de pescadors envaït per milers de surfistes i hipsters de Nova York. Un tractat teorico-pràctic sobre la masturbació i el sexe dels astronautes. Un recull de les excentricitats de diversos tipus d’escriptor mentre conviuen en una granja aïllada. Premi Anagrama, 2016
Altres títols: Albert Serra (la novel·la no el cineasta)(Empúries, 2013)

Cristian Segura i Arasa (Barcelona 1978)
Destaquem: El cau del conill. Destino, 2011
Sinopsi: les partides de tennis al migdia, les demostracions de popularitat a la tribuna del Barça, els vermuts al Turó Park i les tardes de compres a l’Illa Diagonal: aquesta és la plàcida existència que l’empresari Amadeu Conill va haver de sacrificar l’estiu de l’any 2007 per salvar la seva empresa i la seva pròpia vida. Premi Josep Pla, 2011
Altres títols: Ciment armat (Columna, 2013); Viaje a Ussuri, tras los pasos de Dersu Uzala (Altaïr, 2014)

Najat El Hachmi (Nador, 1979)
Destaquem: L’últim patriarca. Planeta, 2008.
Sinopsi: és la història d’una rebel·lió personal contra un ordre establert des de fa milers d’anys. També és una mirada lúcida sobre les víctimes i els botxins que en són partícips. Premi Ramon Llull, 2008
Altres títols: La caçadora de cossos (Columna, 2011); La Filla estrangera (Ed62, 2015)

JordiSanglas (Vic, 1979)
Destaquem: 100.000 candeles (Malesherbes, 2013)
Sinopsi: l’Adelmar està en un procés de canvis. Es troba en plena ruptura sentimental i en un continu conflicte amb la seva feina. Per això decideix anar-se’n a passar uns dies en un racó aïllat de la Costa Brava famós perquè s’hi veuen ovnis.

Joan Todó Cortiella (La Sénia, Montsià, 1977)
Destaquem: L’horitzó primer. (L’Avenç, 2013)
Sinopsi: Un escriptor de 35 anys torna al seu poble, a casa els seus pares, perquè a la capital no troba feina. El poble és la Sénia, l’home és l’autor, en Joan Todó, i la narració, autobiogràfica. En Todó té, com a mínim, dues armes poderoses: un periple vital que el fa alhora vilatà i foraster del seu poble
Altres títols: Lladres (LaBreu, 2016)

Alicia Kopf (Girona, 1982)
Destaquem: Germà de Gel. (L’Altra, 2016)
Sinopsi: diari de recerca d’una dona que s’obsessiona per la història polar. És la història del seu germà, un home congelat. És la història de l’origen de la congelació de les relacions familiars. És Werther, zombie, després d’haver-se enamorat i disparat diverses vegades. Premi Documenta, 2015 i Premi Llibreter, 2016

Llucia Ramis i Laloux (Palma, 1977)
Destaquem: Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013)
Sinopsi: un viatge al poble d’estiueig i un munt de records encadenats són l’excusa per fer una crònica familiar on cada detall compta. Mitjançant un encadenat de relats breus de gran densitat evocadora es retrata la crònica d’una família.
Altres títols: Egosurfing (Destino, 2010); Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Columna, 2008)

Melcior Comes i Cladera (Sa Pobla, 1980)
Destaquem: La batalla de Walter Stamm. Destino, 2008
Sinopsi: l’autor recrea l’horror al qual va arribar la humanitat al segle XX, amb la Segona Guerra Mundial i la Batalla de Stalingrad, en què qualsevol podia convertir-se en una víctima i, alhora, en un assassí. Premi Josep Pla, 2008
Altres títols: El llibre dels plaers immensos (Moll, 2007); Hotel Indira (Ed62, 2014); Viatge al centre de la terra (Columna, 2010)

Anna Ballbona i Puig (Montmeló, 1980)
Destaquem: Joyce i les gallines (Anagrama, 2016)
Sinopsi: parteix d’una constatació que requereix prendre mesures dràstiques. L’existència massa sovint no té sentit, i tots necessitem un pretext per tirar endavant com sigui. Amb un humor de vegades lacònic i de vegades descordat, Anna Ballbona traça el retrat d’una dona en transformació, d’un paisatge desdibuixat i d’un temps d’incertesa. finalista Premi Anagrama, 2016

Bel Olid (Mataró, 1977)
Destaquem: La mala reputació (Proa, 2012)
Sinospi: Els tretze contes del llibre presenten personatges sovint desorientats en un món que gira aparentment impertorbable i enigmàtic. Inquietuds i secrets són revelats per una escriptura que arrossega el lector i el convida a esquinçar la capa protectora de les formes socials i la reputació. Crueltat i puresa; el sexe i la violència com dos motors vitals. Premi Roc Boronat, 2012
Altres títols: Una terra solitària (Empúries, 2011); Vents més salvatges (Empúries, 2016)

Jordi Nopca (Barcelona, 1983)
Destaquem: Puja a casa (L’Altra, 2015)
Sinopsi: Puja a casa, un llibre que, amb precisió i tocs d’humor, retrata l’inesgotable món de la parella en la Barcelona contemporània, en què els personatges pateixen els estralls de la crisi econòmica i la síndrome de la desorientació vital.
Altres títols: El Talent (La Breu, 2012)

Joan Miquel Oliver i Ripoll (Sóller, 1974)
Destaquem: Setembre, octubre i novembre, (L’Altra,2014)
Sinopsi: l’autor es converteix en l’ombra de l’escalador Miquel Riera i ens ofereix un retrat literari del món actual en forma de tres mesos d’apunts al natural. És un llibre molt personal que obre una finestra a la vida de l’autor, a les seves obsessions, rutines, infantesa, opinions, records i pensaments, alhora que mostra la seva versatilitat i talent.
Altres títols: El misteri de l’amor (Empúries, 2008)

Jordi Amor (Barcelona, 1982)
Destaquem: El forat (L’Altra, 2017)
Sinopsi: El forat relata la desolació i les vicissituds d’un jove barceloní de la perifèria de la ciutat. “El llibre destil·la mala llet i desesperança sense rabejar-s’hi”, va dir el jurat del guardó. La novel·la aborda qüestions com la buidor, la falta de comunicació i la tristesa vital. Premi Documenta, 2016.
L’autor: és llicenciat en humanitats. ha fet de guia turístic, cambrer, traductor per la uefa, bibliotecari i professor de català a l’argentina. el forat és la seva primera novel·la.

Pere Antoni Pons i Tortellà (Campanet, 1980)
Destaquem: La felicitat dels dies tristos (Empúries, 2010)
Sinopsi: història d’en Tabou, un estudiant universitari atribolat i voluble que, tanmateix, no es resigna ni al pessimisme ni a la tristesa. Marcat per una història familiar tan intensa com complicada, en Tabou s’enamora de l’Elisenda, una companya de classe molt bella i vitalista que, ben aviat, se li revelarà com un objectiu inassequible. Premi Documenta, 2009
L’autor: és filòleg, escriptor, poeta i periodista, col·laborador habitual del mitjans de comunicació a Catalunya i Balears. L’any 2003 va guanyar el premi Maria-Mercè Marçal de poesia.
Altres títols: Si t’hi atreveixes (Empúries, 2014); Tots els dimonis són aquí (Empúries, 2011)

Edgar Cantero (Barcelona, 1981)
Destaquem: Dormir amb Winona Ryder. (Proa, 2007)
Sinopsi: un aspirant a escriptor, descobreix, per una estranya epifania, que la font de la seva inspiració es diu Winona Ryder. Comença un viatge rere el rastre de la seva musa al llarg d’una cadena de personatges estrafolaris: amics, professors, artistes, punks, creadors de fanzines, una ideòloga feminista, un cantant de heavy metal, un productor, un caçatalents i tot el repartiment d’una road movie sobre amor, cinema i cultura pop. Premi Ciutat de Badalona (2007) i Premi Joan Crexells de Narrativa (2007)
L’autor: exerceix de dibuixant, guionista i escriptor en català, castellà i anglès.Treballa a la revista “El Jueves” com a dibuixant i guionista. L’any 2014 va debutar als EUA i a Regne Unit amb el seu primer llibre en anglès, The Supernatural Enhancements.
Altres títols: Vallvi (Proa, 2011)

Maria Guasch (Begues, 1983)
Destaquem: Olor de clor sota la roba (RBA, 2014)
Sinopsi: la Júlia, onze anys, filla única, callada i observadora, busca sempre la companyia de la Sílvia, la seva cosina adolescent, i del David, un estiuejant de catorze anys que s’està amb la família a casa de la Sílvia. Però la seva cosina i el David tenen un món propi, i la Júlia no sempre hi pot entrar.
Altres títols: La neu fosca (El Toll, 2013)

Víctor García Tur (Barcelona, 1981)
Destaquem: Twistanschauung (Empúries, 2009)
Sinopsi: recull de tretze contes sobre l’amor, els aquaris, l’autoestop, les banyes, el bilingüisme, els bolets, el càncer, la wii-fi, les connexions, certes desaparicions, els enigmes, la família, la fotografia, els funerals, els gats, la gelosia, l’heteronorma, la identitat, els lleons. Premi Documenta, 2009
Altres títols: Els ocells (Empúries, 2016), premi Marian Vayreda, 2016. Segons el mateix autor és una novel·la remotament basada en la pel·lícula d’Alfred Hitchcock.
L’autor: exerceix com a dissenyador, una mostra del seu estil gràfic es pot trobar a la seva web oficial

Gerard Guix (Vic, 1975)
Destaquem:Tot el que hauries de saber abans d’estimar-me (Columna, 2011)
Sinopsi: ja fa cinc anys de la trobada casual d’en Gerard i l’Anastàsia a Londres. Poc temps després, la noia va anar a viure amb ell a Barcelona, on el jove ha provat de convertir-la en algú diferent de l’estudiant russa que el va atraure, alhora que ella ha mantingut un desconcertant silenci sobre el seu passat. Premi Pin i Soler, 2010.
L’autor: a part de novel·la també ha treballat la dramatúrgia i en destaca la seva obra Gènesi 3.0 (Premi Fundació Romea de textos teatrals 2006), estrenada al 31è Festival Grec de Barcelona
Altres títols: La deriva dels continents (Labutxaca, 2013); Cementiri (Columna, 2013)

Yannick Garcia Porres (Amposta, 1979)
Destaquem: La nostra vida vertical (L’Altra, 2014)
Sinopsi: una fotògrafa russa que no sap com encaixar una notícia, un repartidor de cafè escocès que creu poder evitar una tragèdia, un jove italià que coneix el primer amor dins un iglú o una mare japonesa que es veu atrapada en un remolí i no sap com escapar-ne: els personatges d’aquests relats es belluguen per tots els continents en diferents moments dels darrers tres segles i viuen la seua existència amb els peus lluny de terra. Premi documenta, 2013.
L’autor: exerceix com a poeta, intèrpret, traductor i corrector editorial. En la seva faceta de poeta, Va rebre el Premi de Poesia Gabriel Ferrater 2003 pel seu recull De dalt i de baix (Edicions 62, 2003)
Altres títols: Barbamecs (Cossètania, 2012)

Jenn Diaz (Barcelona, 1988)
Destaquem: Vida familiar (Proa, 2017)
Sinopsi: amb una escriptura a cau d’orella, fa un mapa de les relacions de família, l’herència emocional que salta de generació en generació, la incomunicació diària i també la inseguretat davant d’una vida que de vegades ofereix massa camins.
L’autora: va estudiar filologia hispànica i treballa com a traductora i redactora. Col·labora a les revistes culturals Catorze.cat i Jot Down i als diaris El País i El Periódico. El seu debut cultural fou amb Mare i filla (Ara Llibres, 2015). Si voleu seguir-la té una pàgina web molt interessant.
Altres títols: Mare i filla (Ara llibres, 2015)

Un dels meus temes predilectes quan faig cursos d’escriptura creativa és quan explico com escriure a través dels cinc sentits. A diferència del cinema, on la càmera només és capaç de captar imatge i so, la literatura té el privilegi de captar olors, sabors i textures. És precisament per això que poso en dubte la famosa frase que diu “una imatge val més que mil paraules”, ja que si aquestes mil paraules et permeten captar matisos que una imatge és incapaç de mostrar, ens trobem davant la meravella de poder explicar una història de manera hexadimensional envers la bidimensionalitat cinematogràfica.

Precisament per això, us volia parlar de l’ús d’un d’aquests sentits: la textura i, més en concret, la temperatura i com aquesta en algunes obres es converteix en la font d’inspiració.

No us ha passat mai que llegint un llibre, la sensació de fred o calor és tan latent a cada pàgina que voldríeu cobrir-vos amb una manta o fer-vos una dutxa d’aigua freda? A mi, això em va passar fa temps llegint L’estrany d’Albert Camús (La Butxaca) i recentment Germà de Gel d’Alícia Kopf (L’Altra Editorial).

La calor -ho diuen els psicòlegs- estimula els comportaments impulsius, per això hi ha més crims i embolics amorosos en els mesos càlids. No és estrany, doncs, que molts autors decideixin situar la seva història en llocs i temporades estivals, per tal de posar els seus personatges en situacions límits que ajudin a alterar-los psicològicament i fer girs sobtats a la trama: violència, sexe, passions destructives… A L’estrany de Camús, la calor que es veu a la llum encegadora, en el quitrà fos, en els capós bullents dels cotxes, en l’olor del cuir, els fems, el vernís i l’encens (…) serveix fins i tot com a disculpa davant d’un assassinat, com si els efectes pertorbadors del sol poguessin considerar-se un atenuant davant del jutge.

Aquesta mateixa calor li serveix a Gabriel García Márquez a Cien años de Soledad com a preludi dels desastres, crims i revelacions que vindran.

En canvi, el fred -i aquí us vull parlar d’un dels llibres més rars però fantàstics, que he llegit aquesta temporada- és el leit motiv de l’escriptora Alícia Kopf, amb la seva primera novel·la (o més aviat, n’hauríem de dir quadern de bitàcola de la seva vida professional i personal) Germà de Gel, que és l’extracte del tot el material que va recopilar per la seva tesi doctoral sobre els pols, acompanyat de fotografies històriques, referències cinematogràfics i musicals, però sobretot d’experiències i records de la seva vida que conviuen amb la documentació exhaustiva del seu estudi, com una analogia perfecta de la fredor sentimental (la seva amb la resta, però especialment amb el seu germà, autista). Una novel·la que gira entorn del fred i la reculsió física i sentimental que aquest comporta (a dins de casa, però també a dins d’un mateix).

En cinema, també són inacabables els títols que giren al voltant de la temperatura, com Dotze homes sense pietat, on una dotzena d’homes resten tancats en una sala sense ventiladors, suant sense parar per debatre sobre un cas d’assassinat o La ventana indiscreta, que ben poc hauria pogut veure en James Steward si la mateixa pel·lícula hagués passat als mesos d’hivern. O el fred altra vegada, provocant pel·lícules més intimistes, encara que sempre duríssimes per l’hostilitat de la gelor com la darrera pel·lícula d’Isabel Coixet, Nadie quiere la noche o Fargo dels germans Coen.