Recomanacions

La poeta nord-americana, Mary Oliver, nascuda el 1935 a Maple Heights, Ohio, guanyadora del premi Pulitzer (1983) i coneguda a Catalunya per l’encert de Godall Edicions (Ocell Roig, 2018), reverencia dos mons que de vegades es intersequen i d’altres es sobreposen. Son el món natural i el món de l’escriptura. Ho fa poèticament en cada llibre i de manera més explícita en Upstream (“A contracorrent”), un magnífic recull d’assaigs publicat el 2016, on reflexiona precisament sobre la seva relació amb la natura i amb la paraula escrita. No hi trobarem però una clara divisió entre poesia i assaig. Qui tingui la possibilitat de llegir aquest llibre, veurà de seguida que no hi ha divisions per a la persona que escriu aquestes reflexions. Les cinc parts del llibre son veritables poemes en prosa que, una a una, permeten al lector establir connexions amb poemes que ja coneix de l’esmentat Ocell Roig.

Alguns dels assaigs parlen de la infantesa, moment de descobrir les meravelles del món natural i de la figura literària que tant influiria en la seva poesia (i en la seva vida!), el germà que, com ella mateixa diu, mai va tenir, el gran poeta de la modernitat. A Ocell Roig ja ens assabentem de què la poesia de Walt Whitman és un motor que la fa avançar sempre “a contracorrent” (upstream), tot intentant vèncer allò que hi ha de convencional i d’abans establert a la vida. Ens ho diu en un poema; no hi ha res al món que pugui canviar el seu amor pel fantasma de Whitman  (i d’Emerson), qui no competeix amb “el cel blau d’un matí d’estiu”, sinó que comparteix lloc i importància a la seva vida i a la seva poesia. I és així com arribem a conèixer més a fons la natura (i l’escriptura) que la poeta habita i estima.

Dins d’aquesta visió neoromàntica de la poesia, els éssers, els animals i la natura estem tots interconnectats “som xais i som fulles i som estrelles i el mateix estany lluent i misteriós”.  I de nou, si ens parla dels llacs i de l’oceà, del bosc i dels camps, dels ossos i dels xais, ens parla també d’Emerson, de Poe, de Wordsworth que li van ensenyar no tan sols l’ofici d’escriure, sinó també l’ofici de viure amb senzillesa, amb intel·ligència, amatent a tot allò, clar o fosc, bo o dolent, que la vida ens té preparat perquè gaudim i perquè celebrem.

Aquests escrits, reflexions sobre la natura i sobre l’escriptura viscudes amb intensitat, son la seva manera particular de fer decantar la balança cap a l’alegria de viure, d’aconseguir que la poesia actuï en nosaltres, els lectors, de la mateixa manera que va actuar en la poeta allò que va provocar la indefugible necessitat d’escriure.

I el que ella escriu emana autenticitat i saviesa. Precisament per això i amb tot el dret del món, a un dels poemes  d’Ocell Roig ens dona aquestes “Instruccions per viure una vida:”

“Para atenció.

Meravella’t.

Digues-ho.”

Com si fos un poema, la vida. O com si el poema fos la vida. Fem-li cas!

Inside Llewyn Davis és una pel·lícula dirigida per Joel i Ethan Coen, estrenada l’any 2013. Ambientada a l’any 1961, ens mostra les vivències al llarg d’una setmana gèlida d’hivern d’un cantant de folk nord-americà que tracta d’obrir-se camí a les sales del Greenwich Village de Nova York. El cantant, anomenat en el film Llewyn Davis (interpretat per l’actor Oscar Isaac), està parcialment inspirat en la figura de Dave Van Ronk (més des del punt de vista musical que no pas biogràfic).

Res no li resulta fàcil al nostre protagonista, qui ha de recórrer sovint als seus amics per trobar un espai per a dormir. La seva història podríem dir que és la història d’un perdedor que mira de fer tot el possible per triomfar, però que veu com una vegada i una altra sembla que tot es conjura per frustrar aquesta possibilitat. Tampoc el que se suposa que és el seu mànager ajuda gaire en aquest sentit: li diu que ha enviat la seva música a un magnat de Chicago, un tal Bud Grossman, quan resulta que no és veritat. Llewyn Davis, encara que sense gaires recursos, s’embarca en un viatge a Chicago per presentar el seu treball al senyor Grossman, qui li demanarà que toqui una de les seves peces en lloc d’escoltar el seu disc, per decidir si paga la pena invertir diners en ell o no.

La pel·lícula aconsegueix transmetre, mitjançant el seu protagonista, de la que podria ser de tantes i tantes persones que, malgrat tenir un grandíssim talent i estar disposades a esforçar-se al màxim per aconseguir el seus somnis, es veuen abocades al fracàs des del punt de vista professional. En certa mesura, el film dels germans Coen, amb la seva comicitat fosca i desesperançada, funciona com un autèntic exercici en contra dels manuals d’auto-ajuda, tant acostumats a prometre’ns que tothom pot arribar allà on es proposi, ja que en realitat el nostre destí està sempre en les nostres mans i depèn exclusivament de les ganes que posem en allò que fem.

En definitiva, un film intel·ligent i delicat, gairebé sense argument més enllà de les tribulacions que hem indicat (bé, i els seus intents per trobar un gat que s’ha escapat i les discussions amb una ex-parella amb la qual manté ara l’amistat). Tanmateix, Inside Llewyn Davis va assolir una crítica en general molt favorable, amb nominacions als premis Oscar i Globus d’Or, als BAFTA i demés, i va guanyar el Gran Premi del Jurat del Festival de Cannes.

Darrerament es parla d’autoficció com si aquest fos un gènere acabat d’estrenar, quan tot escriptor sap que l’autoficció neix amb els inicis de l’escriptura i la literatura.

Des d’unes memòries a la ciència-ficció tots els escriptors utilitzen les seves pròpies vivències per escriure, sigui de manera més o menys generosa o més o menys explícita. En unes memòries, l’escriptor farà servir gairebé tota la seva vida com a material bàsic, encara que, fins i tot en aquests casos, l’acte de dilatar o ometre informació ja es podria considerar una manera de ficció. En canvi, en una novel·la de ciència-ficció, on els protagonistes són alienígenes i l’espai un planeta desconegut, de ben segur que si furguéssim en la vida de l’autor, podríem arribar a detectar que algun gest dels extraterrestres són clavats als de l’oncle de l’autor i la llengua dels alienígenes recorda al balbuceig del seu fill petit.

L’autoficció es pot trobar en qualsevol obra de qualsevol gènere i el fet de qualificar un llibre amb aquesta etiqueta o no és només qüestió d’egocentrisme.

En la rumorologia popular, existeix una anècdota que sense importar si és del tot certa o no, és una de les millors lliçons per entendre què és la literatura. Després de l’escàndol que va suposar la publicació de Madame Bovary el 1856, es comenta que el seu autor, Gustave Flaubert, va ser acusat d’immoral juntament amb el seu editor. El dia del judici, quan el jutge, incapaç d’imaginar que un home de l’època pogués endinsar-se tan profundament en la ment d’una dona, li va preguntar a Flaubert qui s’amagava darrere la llibertina i polèmica Emma Bovary, la seva resposta va ser: “Madame Bovary c’est moi!“.

Ser escriptor és exactament això: saber posar-se a la pell de qualsevol personatge alhora que tots els personatges també tenen una part de tu. De fet, igual que Flaubert, Madame Bovary pensava com un home, fumava com un home i duia armilles d’home.

En una carta de l’autor al filòsof H. Taine, Flaubert li explicava que quan va escriure l’enverinament d’Emma Bovary, va notar a la boca el sabor de l’arsènic amb tanta intensitat que es va sentir com si l’enverinat fos ell mateix, aquell dia va tenir dues indigestions que van fer que vomités el sopar i tot.

Llegir Madame Bovary, doncs, és entendre el grau d’intensitat, empatia i implicació que demana la literatura als autors, perquè ser capaç de crear personatges que semblin reals significa, d’alguna manera, convertir-s’hi.

Els gèneres literaris populars, com la novel·la negra, la ciència ficció o el misteri, van començar a ser patrimoni de la humanitat quan el cinema va posar en imatges i va convertir en llenguatge comú aquells relats que, fins al moment, només havien tingut vida en la imaginació dels lectors més inquiets. Aquesta viralització avant la lettre va fer que aquests gèneres arribessin aviat a la majoria d’edat, però va trigar més en uns altres mes difícils de recrear a la gran pantalla. Un d’aquests gèneres és el fantàstic i totes les seves branques.

Amb l’adaptació cinematogràfica de El senyor dels anells i la posterior serialització televisiva de Cançó de gel i de foc (coneguda popularment per Joc de trons), el gènere de la literatura fantàstica assoleix la seva normalització. Avui pràcticament tothom sap qui és en Gollum o la Daenerys Targaryen, i les generacions joves han crescut amb l’opció de veure aquestes històries abans de llegir-les (i de jugar-les, fins i tot, a la consola), i posen al mateix sac Cien años de soledad, Un mag de Terramar i Harry Potter.

El darrer escriptor que arriba a aquesta cursa és el polonès Andzrej Sapkowki amb La saga de Geralt de Rivia, tot un fenomen soterrani que esclata amb força amb The Witcher, l’adaptació a sèrie feta per Netflix.

Tot comença el 1986 quan, a punt d’entrar en la quarantena, Sapkowski publica el relat Wiedźmin (El bruixot) a la revista polonesa Fantastyka. La història agrada al públic, cosa que fa que l’autor segueixi publicant, en forma de contes curts, més aventures del seu personatge. En un món on els éssers humans són pràcticament uns nouvinguts, els monstres campen a la seva, alterant la vida dels pobles o ciutats que troben al seu camí. Per acabar amb aquests perills, hi ha professionals que assumeixen la tasca a canvi d’una recompensa. Són els bruixots, individus que han sigut sotmesos des de petits a tractaments i entrenament especial per desenvolupar capacitats sobrehumanes. No tots els nens sobreviuen, però els que ho fan estan preparats per enfrontar-se pràcticament a qualsevol cosa. Això fa que la gent normal també els considerin monstres.

Amb aquesta premissa, Sapkowski crea una trama que s’extén al llarg de set llibres i que tracta temes com el racisme, la identitat de gènere, la política o les relacions paterno-filials, tot embolcallat dintre del ric transfons del folklore eslau. A la trista figura del seu protagonista, Geralt de Rivia, contraposa a Jaskier, un bard epicuri que fa les funcions de Sancho Panza, Yennefer de Vengerberg, una dona que res pot aturar quan es marca un objectiu, o Cirilla de Cintra, l’única persona a qui Geralt arriba a considerar família.

Els dos primers llibres són un recull de relats curts. Feu un tast. Acompanyeu als personatges. Deixeu-vos emportar per tots els registres que l’autor fa servir per fer-vos sentir que fins i tot en un món fantàstic, la majoria de cops els pitjors monstres som nosaltres mateixos.

Pot la inauguració d’una modesta llibreria en una petita comunitat tradicional suposar un perill? Per què? Per a qui? Quin mal pot fer obrir una botiga per vendre uns objectes “tan inofensius”?

La llibreria és una pel·lícula dramàtica coproduïda per Espanya, el Regne Unit i Alemanya que va ser estrenada l’any 2017 i dirigida per la Isabel Coixet, que va adaptar al cinema la novel·la The Bookshop de l’escriptora Penèlope Fitzgerald. Rebé una excel·lent crítica i resposta en taquilla, així com diversos premis prestigiosos i un gran reconeixement internacional.

La trama del film és molt senzilla: una dona, anomenada Florence Green, que ha quedat vídua i que compartia amb el seu marit la passió per la lectura i el somni d’obrir un dia una llibreria, decideix cap a finals dels anys 50 fer realitat aquest somni a Harborough, una petita població de la costa d’Anglaterra, lluny del soroll i l’enrenou de les grans ciutats. L’obertura d’aquest “negoci”, la primera botiga dedicada a la venda de llibres en aquesta localitat, anirà trobant un munt d’obstacles, la major part provocats per una dama de l’aristocràcia de Harborough, la Violet Gamart, la qual no suporta la idea que la nouvinguda pugui eclipsar encara que sigui mínimament el protagonisme que juga ella dins la seva comunitat.

Tanmateix, la determinació, bondat i paciència de la Florence, juntament amb la complicitat que aconseguirà despertar en el Bill Nighy, un home elegant i culte que viu sol i allunyat dels seus veïns en la seva mansió (a qui portarà a domicili, entre d’altres, les Cròniques marcianes de Ray Bradbury) aconseguiran anar sortejant bona part de les dificultats que trobarà la llibreria per poder tirar endavant. Menció especial demana el moment en què apareix en els aparadors de la botiga la novel·la Lolita de Vladimir Nabokov. Per als més conservadors, aquest fet suposarà una provocació intolerable; per a d’altres, la modernitat.

La llibreria aporta una novetat dins d’una societat tancada, on els rols estan ben definits, que en la mesura que convida a apropar-se al coneixement, genera una certa por en els millors situats, temorosos de què la lectura dels llibres pugui remoure les consciències dels menys afavorits. La dona nova, la Florence, amenaça l’ordre establert, sense fer soroll, sense estridències, sense res més que facilitar l’apropament a la cultura. Pot haver-hi res més transgressor? La delicadesa, la sensibilitat i la poètica de la narrativa de la Isabel Coixet aconsegueixen dibuixar l’atmosfera en la qual se submergeix aquest relat imprescindible per a tots els amants de la lectura i del cinema en general.

Fa temps, en una taula de la biblioteca, vaig veure un llibre obert, La gramàtica del amor, de Rocío Carmona, editora i cantant del grup Nikosia, nascut a la vila de Gràcia. Em van cridar l’atenció les cites que n’havia subratllat la persona que el llegia:

“En una hora d’amor hi ha una vida sencera” …  “L’amor és un infern on et quedaries a passar l’eternitat” …

“La felicitat és un art, no una ciència”

Hi ha moltes novel·les que es poden considerar petites o grans gramàtiques de l’amor.  Sempre he tendit a defugir els autors d’èxit i els best-sellers, categories que no sempre coincideixen, però últimament la curiositat m’ha portat a fer excepcions. No és la primera vegada que em passa, perquè no es pot generalitzar, a banda que reconec que s’ha de tenir una habilitat especial per aconseguir escriure best-sellers, és a dir, novel·les que enganxin el lector. En el cas de la famosa Les cinquanta ombres d’en Grey, d’E.L. James, per exemple, vaig comprovar que està ben escrita, fins i tot té moments brillants, no tot el seu atractiu consisteix en el morbo eròtic. Probablement connecta amb una sensibilitat concreta d’una època propensa a l’experimentació sexual, però en el fons és una història d’amor.

També ho és Ni d’Eva ni d’Adam, d’Amélie Nothomb, una autora que va ser una veritable sorpresa per a mi, i que des de Estupor i tremolors no he deixat de llegir amb la mateixa passió amb què ella escriu les seves estrafolàries creacions. En aquesta novel·la, d’inspiració autobiogràfica, com bona part de la seva obra, hi ha una interessant dialèctica entre amor i llibertat que ja trobem en una escriptora molt anterior, la famosa Colette, que ara torna a gaudir d’actualitat gràcies a la pel·lícula de Wash Westmoreland protagonitzada per Keira Knightley.

Sidonie-Gabrielle Colette (1873-1954) és una de les escriptores franceses més conegudes. La introduí en els ambients literaris i artístics de París el seu primer marit, Henri Gautier Villars, anomenat Willy en el món literari. El marit tenia uns quants “negres” que escrivien per a ell, i demanà a Colette que també ho fes. D’aquí va néixer la sèrie de Claudine, que seria un gran èxit, però que apareixeria publicada amb el nom de Willy fins que Colette se separà del seu marit i començà una carrera literària i artística pel seu compte. Entre les seves obres més destacades hi ha La ingènua llibertina o Chéri. Colette és un bon exemple d’escriptora d’èxit i alhora d’elevada qualitat literària. Constants en la seva creació són una sensualitat refinada, el gust pel luxe en els detalls, un erotisme més insinuat que explícit, l’aposta per la vitalitat per damunt de tot (els seus personatges femenins necessiten desesperadament viure, sentir, que els passi alguna cosa), la recerca de la llibertat i l’experimentació, al marge dels convencionalismes, i una ironia intel·ligent que sovint desemboca en el sarcasme.

Va ser el 1908 amb les traduccions de Sherlock Holmes que, probablement, el gènere de novel·la negra va introduir-se de forma popular a Catalunya. Malauradament, de forma sotliterària. En el 1918 Carles Riba va traduir Els crims del carrer de la Morgue d’Edgar Allan Poe (Editorial Catalana) i no va ser fins a mitjans del segle XX que Manuel de Pedrolo va dirigir la col·lecció de novel·la negra més extensa en llengua catalana, La cua de Palla, editada per Edicions 62.

Hem de tenir en compte també la feina de Jaume fuster i el seu treball, De mica en mica s’omple la pica, lectura molt estesa en les lectures obligades als instituts del nostre país durant els anys vuitanta i editorials com La Magrana o la Negra s’especialitzaven en novel·la negra i van suposar un gran moment del crim escrit fins als noranta. Període que va suposar un daltabaix en vendes i d’interès per aquest gènere.

Són festivals com el Tiana Negra, Vilassar noir i, per descomptat, el BCN Negra, amb el comissariat de l’escriptor, Carlos Zanón qui ha col·locat el crim i la mort de nou a primera escena.

La mort en tota la seva immensitat, en tota la seva soledat. La desconfiança que porta a un nou lector i lectora a aprofundir-se en el món més mundà i miserable amb una mort no natural. Aquesta mort sintètica acompanyada d’un assassí. Així és la literatura policíaca o, cosa que és el mateix, la novel·la negra. Aquest gènere tan menyspreat en el passat que amb el pas del temps s’ha convertit en un esdeveniment cultural cada vegada més omnipresent i estimat. El lector necessita l’enigma, el suspens, la violència, el sexe i, per què no dir-ho, també l’humor.

A l’actual novel·la negra, ja no ens complau voler ser el Phillipe Marlowe de l’història. Ja no hi ha Maigrets sense despentinar-se, sense ser un heroi accidental, amb més defectes que solucions, amb més passat que futur heroic. Ens agrada el misteri perquè ho necessitem i volem castigar el culpable com a part de justícia divina, però no volem superherois amb grans poders. Necessitem aquest Edgar Allan Poe o Sir Arthur Conan Doyle a la nostra vida, perquè necessitem trobar els elements d’un crim, amb la seva víctima però, sobretot, amb el seu culpable i la seva justícia sobre ell.

Com podem fer reaccionar les institucions quan considerem que no estan treballant com caldria en la defensa dels nostres interessos? Quins mitjans és lícit fer servir i quins no? Fins a quin punt ens hem de mantenir passius quan les forces de l’ordre policial mostren desídia o incapacitat davant la situació d’indefensió que patim? Com reclamar la seva atenció? Com fer justícia?

Escrita, dirigida i produïda per Martin McDonagh, la pel·lícula va ser estrenada l’any 2017, rebent una extraordinària crítica i un gran reconeixement en diversos certàmens, sobretot pel fantàstic treball interpretatiu de la seva protagonista, Frances McDormand (que guanyarà l’Òscar, el BAFTA i el Globus d’Or a millor actriu) i dels actors de repartiment Woody Harrelson i Sam Rockwell (que obtingué en aquesta categoria els mateixos premis). El film aconseguí fer-se amb el Globus d’Or i el BAFTA a millor pel·lícula i millor guió, categories on també estava nominada per als Òscars, entre d’altres.

La cinta ens presenta la història d’una dona anomenada Mildred Hayes que, farta de veure com passen els mesos sense que hi hagi cap avanç en la investigació policial per descobrir qui va violar i matar la seva filla, decideix fer públic el seu malestar i reclamar l’atenció de tothom, però sobretot de la policia local. Per aconseguir-ho, decideix contactar amb la persona que porta la publicitat de les tres grans tanques que es troben a la sortida de la ciutat on viu per contractar que posin en cadascuna d’elles una frase, en un ordre determinat. La primera diu: “Violada mentre moria.”; la segona: “I encara ningú arrestat?; la tercera: “Com és possible, cap Willoughby?”.

La reacció per part de les autoritats i la resta de la població no es farà esperar. La Mildred rebrà tota mena de pressions i amenaces pel que ha fet, així com també el publicista que ha acceptat l’encàrrec. Tanmateix, ambdós es mostraran ferms en el seu compromís. Al llarg de la història, anirem veient la convicció i el coratge de la Mildred per tirar endavant la seva causa, convertida de ple en la principal raó d’ésser de la seva vida.

Així, trobem en la protagonista un personatge amb tints heroics, ben allunyat del Josef K. de la novel·la El procés de Franz Kafka, qui es veia arrossegat per la dinàmica inercial, perversa i absurda d’una maquinària institucional que devora tot allò amb què entra en contacte. Res de submissió en la Mildred, res d’acceptació passiva, res de renúncia davant la seva set de justícia (encara que per alguns potser es tractaria més aviat de venjança). No hi ha espai per al fatalisme quan està disposat a arribar allà on calgui i ha perdut tota mena de por.

Ara que els defensors dels valors de la pàtria omplen diaris, escons i tertúlies, és un bon moment per recordar que, com va dir Rainer Maria Rilke, l’autèntica pàtria d’un home és la seva infantesa. Dit en altres paraules, que allò que ens identifica no és tant el lloc on vam néixer, per més himnes i banderes que ens hi posin, sinó un temps molt concret de la nostra vida que ens remet a allà on vam créixer. És precisament d’aquest moment íntim, únic i irrepetible, del que tracten les dues novel·les d’Erri de Luca que us vull recomanar:  El dia abans de la felicitat i Els peixos no tanquen els ulls.

Totes dues tenen força punts en comú. A El dia abans de la felicitat és un noi de divuit anys, orfe de pare i mare, qui recorda la seva infantesa al Nàpols de la postguerra. A Els peixos no tanquen els ulls, qui rememora el passat és un home que ja ha fet els seixanta. Tots dos reviuen aprenentatges i descobertes, «érem peixos al salabret i al voltant teníem el mar obert», dirà el protagonista d’El dia abans de la felicitat. A totes dues hi trobem les primeres baralles, les primeres lectures, el primer petó i el primer amor, l’empremta inesborrable del qual travessarà les seves vides per sempre més. La similitud no és casual: Erri de Luca les va publicar el 2009 i el 2011, respectivament, just quan tenia a tocar i recent estrenada la seixantena, una edat en què el passat comença a procurar l’aixopluc que el futur no pot oferir: «Aquell trosset d’estiu de fa cinquanta anys, –llegim a Els peixos no tanquen els ulls– contemplat a través de l’objectiu de la distància, s’amplia. No tan sols des de dalt d’una muntanya, sinó també en un microscopi es descobreixen horitzons».

Llegir Erri de Luca és escoltar algú que s’asseu al teu costat per explicar-te una història que podia haver estat la de qualsevol, si no fos que ens és narrada amb la seva veu continguda, de frase curta i transparent; una veu que alhora t’embolcalla com si et parlés a cau d’orella i et fa sentir que només a tu vol explicar-t’ho. De vegades, ho farà simulant començar un conte «Era agost, el mes en què les criatures creixen més»; d’altres, com qui escriu una nota al marge per concloure el que acabes de llegir «Els desitjos dels nens donen ordres al futur. El futur és un criat lent però fidel». De Luca, que alhora de novel·lista és poeta, tira d’ofici i et convida a pensar si allò que fa especial la vida, més enllà dels esdeveniments que hi passen, no serà la manera com (ens) l’expliquem. Llegiu Erri de Luca, que no us en penedireu! Ah, i preneu-vos el vostre temps, perquè tot i que els seus llibres no acostumen a tenir gaire més d’un centenar de pàgines, demanen ser llegits a poc a poc per tal d’assaborir-ne tots els detalls.

Per als qui ens agrada llegir novel·les, contes i de tot, hi ha un grup de llibres molt interessant que són les cartes, la literatura epistolar.  Generalment aquestes obres no han estat escrites per ser publicades i moltes vegades no tenen una intenció estètica: són senzillament cartes,  trossos de la vida privada dels escriptors, expressió de les necessitats comunicatives de les persones. La majoria de vegades veuen la llum quan l’autor ja és mort perquè algú creu en l’ interès del document, i les edita.

Darrerament  m’ha agafat força afició a aquest tipus de lectura. M’ha vingut la tafaneria i he volgut conèixer, per exemple, què es deien Mercè Rodoreda i el seu editor Joan Sales. Quan escrivien les cartes, lluny l’un de l’altra, no ho feien per al públic, ho feien per aclarir les seves diferències i per concretar el negoci que tenien entre mans: publicar les novel·les d’ella.  M’ha agradat llegir, no les ficcions que creaven per als lectors en general, sinó  aquest àmbit privat en forma de carta. I m’ha agradat descobrir els personatges protagonistes i què escrivien quan no feien d’escriptors. Quina dona, la Rodoreda! Quin element en Sales! I com van anar cedint tots dos a poc a poc per poder tirar endavant l’edició dels llibres.

Però les cartes no només t’alimenten la necessitat d’anècdotes i d’informació, també n’he llegit d’una gran alçada literària, belles i consistents. És el cas de les que s’enviaven Màrius Torres i Mercè Figueres, tots dos malalts de tuberculosi, ingressats en aquella mena de presó que era el sanatori de Santa Olena.  Cartes que s’envien dues persones que viuen a pocs metres de distància. Una meravella.

La reflexió sobre com experimentem el pas del temps, la distancia i la urgència en els diferents moments de la nostra història es fa inevitable. “Encara no tinc resposta de la carta que us vaig escriure fa quinze dies…”  Quines coses que passaven. Ara no podem suportar l’espera de deu minuts d’un missatge telefònic.

I per no sortir d’aquest món a mitjan segle passat també penso en la correspondència de Rodoreda amb Anna Murià, el dia a dia de l’exili, i les cartes entre Joan Sales i Màrius Torres per conèixer l’entrellat de la guerra del 36. També les que es van escriure Joan Coromines i Joan Sales en una llarga conversa sobre filologia, autèntiques propostes científiques.

Sona l’obertura de l’òpera Tristany i Isolda, de Richard Wagner. Estem situats al bell mig d’un final apocalíptic sorprenentment tranquil. Colors foscos, cel negre, un vent estrany, molt lent, un camp electromagnètic dibuixa la pell dels humans, que es mouen lentament en una fugida impossible. Cauen ocells, com pluja. Dos planetes que s’estimen i s’acosten tan a prop, tan a prop, que tenim por. El més petit, la Terra, acaba introduït dins de l’altre com un espermatozou dins de l’òvul, molt a poc a poc. L’inici de l’existència o la fi del món, la fi del nostre temps al planeta, tot succeeix lentament. I després, el silenci. Un fos negre. Melancholia, de Lars von Trier.

Es diu que els malenconiosos tenen tendència a estar molt calmats en moments de caos i violència. Partint d’aquesta idea, Lars von Trier ens va regalar el 2011 la història de dues germanes que són dos planetes: una és pràctica i tranquil·la, la Claire (Charlotte Gainsbourg), i l’altra és explosiva, problemàtica i amb tendència a la malenconia, la Justine (Kirsten Dunst). Ens va regalar també dos planetes, al voltant dels quals orbiten una sèrie de personatges. Tots dos planetes, la Terra i Malenconia (Melancholia) estan condemnats a trobar-se, a xocar, a convertir-se en no-res. Malenconia avança en direcció a la Terra. Ara s’acosten, ara s’aparten i finalment, l’un i l’altre passen a ser un mateix. La malenconia de la Justine, exacerbada després del desastre del seu intent de matrimoni a la primera part de la pel·lícula, [/su_column][/su_row]ha entrat en el curs de la vida de la Claire, i ara, a la segona part, es transmet d’una a l’altra, fins que totes dues es confonen i l’amor i la mort les uneix. I tot això acompanyat d’imatges aclaparadores, inoblidables, cinema en estat pur: poesia pels ulls i per la ment.

La pel·lícula, que des de l’inici es planteja com un mirall invers, ens balanceja l’ànim d’una banda a l’altra dels sentiments creuats que ens provoquen la Claire i la Justine, els dos planetes protagonistes, per acabar com elles, com a l’inici, xocant entre elles, entre nosaltres mateixos, per tal d’entendre la nostra naturalesa dual que és la que ens causa, sovint, la malenconia. En acabar, sentirem la calma pròpia d’un melancòlic després d’haver viscut un moment caòtic i violent. Intensament bell. Una catarsi de la fi del món.