Recomanacions

Recomanació de Núria Busquet Molist

Basada en la novel·la d’Elena Ferrante La filla fosca —publicada en català el 2006 per Navona i traduïda per Anna Carreras—, la pel·lícula The Lost Daughter (en anglès, «La filla perduda»), debut en la direcció de Maggie Gyllenhaal, té una trama senzilla: Leda, una professora universitària de mitjana edat divorciada i amb dues filles ja adultes, passa uns dies de vacances en una illa grega. A la platja coneix una família inquietant, que observa de lluny. La relació d’una noia de la família amb la seva filla petita, que en un moment de la pel·lícula es perd, li porta records desagradables sobre la pròpia maternitat.

Protagonitzada, entre altres, per Olivia Colman (la gran actriu anglesa que va fer de reina Elisabet a la sèrie The Crown), Dakota Johnson i Ed Harris, The Lost Daughter (Netflix) és un drama lent i introspectiu, farcit de salts enrere en què se’ns presenta una protagonista jove que intenta compaginar una vida acadèmica que l’apassiona amb la criança de dues filles petites. A poc a poc anirem descobrint que això li resulta impossible i que, en un moment del passat, va haver de prendre una decisió que anys després encara la tortura.

El tema no és pas nou: les servituds de la maternitat creen una culpa impossible d’assumir per a les dones, sobretot si, més enllà dels fills, tenen una vocació o una passió vital a què no volen renunciar. La contradicció que sent Leda, que no lamenta en cap moment la decisió que va prendre, però a la vegada li provoca culpabilitat, la porta a observar de lluny una mare en una situació semblant a la seva, en una relació de miralls que en un primer moment ens porta a veure un paral·lelisme entre totes dues i que, més tard, la noia més jove s’encarrega de trencar, potser també per evitar sentir la culpabilitat que sent la dona més gran.

Més enllà de la interpretació impecable de l’actriu principal, la pel·lícula val la pena per la descripció pausada i lenta del present de Leda, gairebé sempre acompanyada del mar. La directora de fotografia Hélène Louvart ens presenta una fotografia de blancs i blaus grecs passats per un filtre d’un gris clar i blavós que li dona realisme, i que destaca al costat de les escenes del passat, amb una Leda jove en tons marrons i vermells en la cuina senzilla del matrimoni amb les dues filles, una foscor que ens permet sentir l’ofec i la claustrofòbia de la seva vida.

Leda pot semblar egoista, però qualsevol dona amb fills entendrà la vulnerabilitat de la protagonista durant la infantesa de les seves filles, les contradiccions que suposa ser mare quan, al mateix temps, vols conservar la teva particularitat. Al final de la pel·lícula, ens adonarem que, efectivament, la vida de Leda és un mirall que reflecteix les pors i misèries de la pròpia experiència de la maternitat

» Comproveu disponibilitat a la xarxa

Recomanació de Núria Vendrell

El balanceig constant entre fantasia i realitat, barrejar aspectes mítics i fantàstics amb aspectes morals i realistes, les descripcions i l’ús de la natura són els aspectes que més em captiven de la forma d’escriure de Selma Lagerlöf.

Lagerlöf va ser la primera dona que el 1909 va guanyar el premi Nobel de Literatura. Guardó que reconeixia una manera d’escriure minuciosa i poètica. Tota la bibliografia és una meravella en la forma en que està escrita, en el fons de les temàtiques i en la caracterització dels personatges.

En l’extensa obra literària trobem els valors que desitjava transmetre: la bondat, l’amor i el treball ben fet amb responsabilitat. Ho fa, a través de l’ús d’elements fantàstics o sobrenaturals pouats de les supersticions populars, dels mites nòrdics i de llegendes cristianes. Lagerlöf escrivia pensant a ser llegida i compartida en veu alta, amb senzillesa, per arribar al màxim de persones. La forma d’escriure és plena de descripcions de la natura que situen l’oient en el lloc, el sentiment i les sensacions òptimes per fer arribar el seu missatge.

Va tenir detractors que la van menystenir en els seus orígens, titllant-la de dona poc relacionada amb la realitat i que consideraven que no tenia l’educació refinada pròpia dels intel·lectuals suecs. Però Lagerlöf estava compromesa socialment i coneixia la realitat. Es va identificar i posicionar amb el moviment sufragista, les malalties mentals, la pobresa, i va ser crítica amb el paper neutral del seu país respecte la Primera Guerra Mundial.

» Comproveu disponibilitat a la xarxa

» Bibliografia Langelöf

Em centraré a parlar del seu llibre El emperador de Portugalia. 1914. Tracta d’un vell camperol que esdevé pare sense desitjar-ho; però la nena, que neix canviarà la seva vida. Quan ella ja més gran ha de marxar de casa per guanyar diners i evitar el desahuci del pares, en Jan es protegirà de la dura realitat de separar-se de la seva filla i es refugiarà en la bogeria: la filla, es convertirà en emperadriu de Portugal i ell, en emperador.

Situada en l’entorn rural, Lagerlöf intercala pobresa, crueltat humana, relació entre pares i fills, entre marit i muller, entre rics i pobres i també ens hi apareix la saviesa humana. És una obra que ens parla de la necessitat del perdó i de la reconciliació. El llibre té dues parts: una primera, mentre la nena es fa gran, on ens presenta l’entorn, les tradicions, llegendes, paisatge i el creixement de la noia i una segona part, on veiem el vell Jan, que ha embogit per l’absència de la filla.

En aquesta part, Lagerlöf ens posa dins la pell d’un boig. Arribes a dubtar de què és veritat o mentida. Veiem la seva vestimenta, els moviments, la mirada del món i els detalls, com transforma la realitat en fantasia i com supera les mofes i les riotes que genera (l’estigmatització del malalt mental). Ens mostra els pensaments i sentiments d’un boig i com, en moments de bogeria o de lucidesa, diu grans veritats.

Recomanació d’Albert Pijuan

Sorpresa a la classificació de cançons més escoltades del 2023. Cap a l’estiu, el poti-poti de sonoritats urbanes latinas que basculen entre el trap i el reggaeton ha estat desbancat dels primers llocs en nombre de reproduccions de plataformes com Spotify o Youtube. El nou gènere rei és el corrido tumbado, del tot inesperat, s’ha de dir, però que, ben mirat, es troba en total consonància amb els fenòmens glocal que van apareixent en tots els àmbits artístics.

Tot i que el corrido tumbado pertany a l’hemisferi de sonoritats latinas, es diferencia dels seus antecessors per un tret decisiu. Es tracta d’un gènere que d’alguna manera posa al dia el corrido propi del nord de Mèxic i que, en la seva versió canònica, consta d’una secció de vents poderosa (sousàfon, trompetes i tuba) i l’acompanyament rítmic d’una guitarra i un baix acústics amb l’eventual aparició d’un acordió. El contrast respecte les anteriors sonoritats dominats és radical: la principal característica de l’urban latin és la sobreproducció sonora fins a l’extrem que era impossible distingir quins instruments sonen o si les veus que canten, abdicant davant l’autotune, tenen un origen humà. Aquest moviment general de retorn als sons reconeixibles fa pensar en el viratge artístic de dues de les formacions d’electrònica més venerades de les últimes dècades, Simian Mobile Disco i Daft Punk. Tant els anglesos en els seus últims dos discs (Whorl, però sobretot Murmurations) com els francesos en el seu disc de comiat (Random Access Memories), després d’haver explorat els límits sonors de l’imaginari electro, reconeixen la necessitat de recuperar uns sons més càlids, més «humans».

Reproduction, © Bloomsbury Auctions

Podem prendre’ns l’èxit inesperat i meteòric del corrido tumbado com un símptoma global que connecta amb un dels temes més tractats en totes les formes de la ficció contemporània: en un món on cada vegada vivim més aïllats i compartimentats, la possibilitat del contacte humà esdevé un problema de magnitud existencial. En defensa del latino urbà es pot argüir que, en efecte, buscava propiciar el contacte humà en el sentit més físic i primari del terme, és cert. Però l’auge del corrido tumbado sembla que hagi vingut a satisfer una necessitat obviada pels anteriors Mides de la indústria musical: el contacte amb els músic, entès gairebé com a element xamànic.

Tot això és per treure a col·lació el debat actual que gira entorn la suposada «amenaça» de la creació artística per part de les Intel·ligències Artificials. La música o les ficcions creades per IAs ja han arribat, ja són entre nosaltres. De fet, les «ficcions d’algoritme», no sé si dir-ne gènere o mètode en el qual s’ha especialitzat Netflix, fa temps que són consumides massivament. Però és que és justament Netflix la plataforma que més ràpidament ha necessitat incorporar al seu catàleg amb més urgència auteurs de prestigi com David Fincher, Jane Campion, Alfonso Cuarón, Martin Scorsese, els germans Cohen, Tamara Jenkins, Paolo Sorretino, Spike Lee, Richard Linklater o fins i tot Orson Welles, de qui han conclòs i distribuït l’obra inacabada The Other Side of the Wind. Fins i tot a la Casa de l’Algoritme saben que el factor humà no es pot cuinar amb estadístiques ni pot ser reproduït per un processador intel·ligent. D’aquí que es necessiti sentir sousàfons, guitarres acústiques i acordions de veritat abans no tornin a ser digerits pel software de centrifugat sonor de nova generació.

Recomanació de Roser Canet

Com a noia de vint-i-un anys no hi ha dia que passi en el qual no parli, pensi, comparteixi o busqui amb la mirada l’amor. És a tot arreu. I si no, en el seu lloc hi ha desamor, que vulguis o no n’és l’altra cara de la moneda.

Segons la meva curta experiència el desamor es pot manifestar a través d’un cor trencat o d’un cor esquerdat. El primer pateix d’un tall net que es pot enganxar, envernissar i ja ho tindríem! Cor com nou, preparat per tornar a enamorar-se. El segon no té tanta sort. L’esquerda és silenciosa, lenta i de camí arbitrari. Quan un s’adona que l’hi té és perquè hi ha tanta bifurcació que ja no hi ha per on enganxar-ho. És un cor capaç d’enamorar-se, però extremadament dèbil: s’arrossega i davant l’absència de símptomes clars segueix tirant endavant. El resultat n’és l’esmicolament. Se n’ha de recuperar cada trosset amb pinces i anar provant de reconstruir el trenca-closques, un procés llarg i dolorós.

Un bon exemple de cor esquerdat és en Christos d’Amor i enyorança de Theodor Kallifatides. Ho és des de ben bé el principi de la novel·la: haver de marxar de Grècia per anar a Suècia, totes les promeses dites a la família no complertes, sentir-se fora de lloc, la buidor, el futur incert, etc. Les esquerdes van augmentant durant tota la història per motius que semblen aparentment diferents, però que en el fons remeten a la decepció davant l’amor i de no saber estimar. El protagonista va veient que mai pot ser perfecte, que sempre hi ha errors en l’equació o algú que pren mal.

És quan s’enamora de la Rania que arriba a l’abisme de l’esmicolament. És una situació complicada, més moguda per la passió irracional que no pas per l’amor (perquè clar, què és exactament l’amor?). En Christos va avançant com pot, ple d’esquerdes, i estimant tant com aquest cor li permet a tothom qui l’envolta (però mai a si mateix). Però «Tot i així, no es rendia».¹ Al final sembla que aconsegueix fer net, començar de nou. Passa quan entén que «És absurd barallar-se amb la vida, amic meu. El millor que podem fer és estimar-la».²

Un altre model de cor esquerdat és la canta-autora Alice Phoebe Lou. Amb lletres com la de Care³, mostra l’antipàtica cara de l’enamorament. L’embogiment que no et deixa pensar i et treu de tu, torturant-te, deixant esquerda: «I’ve got so much love don’t know how to get it out, you’re blocking it».⁴ Tanmateix, la cançó més representativa és How to get out of love⁵ on el jo poètic suplica que li trenquin el cor («I’m ready to have my heartbroken»⁶) abans que no pas li vagin esquerdant lentament: «For only then could I give up the hope in my heart». A Open my door⁷ del seu últim àlbum veiem que arriba a una conclusió semblant que la d’en Christos «And I now I wander the world alone but alive. Smiling on the inside».⁸

Comproveu disponibilitat a la xarxa.

 

¹ Amor i enyorança p. 176

² Amor i enyorança p.215

³ “(tenir) cura, importar”

⁴ “Tinc tant d’amor no sé com treure’l, tu l’estàs bloquejant”

⁵ “Com desenamorar-se”

⁶ “Estic preparada per a que em trenquin el cor”

⁷ “Obrir la meva porta”

⁸ “I ara erro pel món sola però viva. Somrient per dins”

Recomanació d’Enric Alegre

M’agrada el teatre. M’agrada el teatre en general, però, sobretot, aquell teatre que em fa recordar. Fa poc vaig tenir l’oportunitat de gaudir al Teatre Lliure de Baró d’evel, la companyia liderada per Camille Decourtye i Blaï Mateu que ha creat un llenguatge artístic propi i únic.

Falaise, penya-segat o precipici en català, és un obra que juga amb el risc, el risc de l’espai. L’escenografia, obra d’en Lluc Castells, brilla en aquesta obra: és una escenografia canviant, viva, per alguns crítics esdevé la metàfora d’un món en destrucció…, o potser d’un món en construcció? Es juga amb el risc de ser: qui són tots els personatges que es mouen per l’escena? I entre els intèrprets destaca l’Oriol Pla, un artista multidisciplinari que no deixa de créixer en cada nova aposta que fa. A Falaise, però, sobretot es juga amb el risc de no ser… No és teatre, no és dansa, no és mim, no és acrobàcia, no és clown, no és música, no és humor ni poesia. I què és doncs? Falaise és un espectacle total, que et sacseja i que no et deixa indiferent. Teatre de les emocions. I, de fet, si em pregunteu de què va l’obra us hauré de dir… que no en tinc ni idea. De la vida i de la mort? O de la mort i de la vida? El que sí que puc dir és que em va fer pensar, i molt.

En sortir de l’espectacle vaig recordar un altre espectacle recent que també m’havia colpit amb força: Travy, l’aposta personal de la família Pla-Solina, o sia, de l’Oriol Pla, la seva germana i els seus pares. Una proposta de teatre de l’absurd que neix des de la realitat més absoluta, la realitat d’un encàrrec del Teatre Lliure a l’Oriol Pla, la realitat d’una família de grans artistes i l’honestedat de parlar del que saps, del que coneixes, del que has viscut: una família de joglars que barreja la vida i el teatre, la veritat i la mentida, la vida i la mort. Un espectacle que et fa riure i que alhora se’n riu de si mateix, un espectacle que remou i que, en definitiva, homenatja un tipus de teatre i de vida que se’ns en va.

I no puc deixar d’esmentar una altra obra recent que també m’ha commogut profundament i que m’ha fet recordar: Papers de Guerra. Un espectacle de teatre documental únic que neix d’una realitat amagada en un dietari i unes cartes durant més de 60 anys. En Lluc Castells fa un homenatge al seu avi, en Pepe Castells, promovent la posada en escena de part de la seva memòria viscuda durant la Guerra Civil en un moment en què la vida, que penjava d’un fil molt prim, estava sotmesa al risc permanent de la incertesa de la mort. Si l’avi hagués mort a les muntanyes de Terol, res no hauria estat possible i l’únic que hauria quedat hauria estat el paisatge, un paisatge que en la mateixa representació recreen sobre l’escenari justament els fills d’en Pepe, en Josep i en Jordi Castells. Així, al seu torn, amb aquest projecte en Lluc Castells homenatja de manera evident el seu pare i el seu tiet i, especialment, l’ofici artesà de les tres generacions.

I és que no és casual que en Blaï Mateu sigui el fill d’en Tortell Poltrona i la Montse Trias; l’Oriol Pla, d’en Quimet Pla i la Nuria Solina, i en Lluc Castells, d’en Josep Castells i la Teresa Icart. Que la passió pel teatre s’aprèn i es mama a la família és evident. I encara més quan es tracta d’una gran família, una família extensa d’artistes i joglars que van conviure artísticament als anys 70 i 80 i van crear una escola i una cultura pròpia del teatre català, un teatre popular, el dels Comediants, el Circ Cric, Dagoll Dagom i la Cubana, o, amb la modèstia deguda, el del GAT a Cardedeu.

No sé si es tornarà a reprogramar Falaise, però, si esteu al cas, segur que encara podreu veure Travy i Papers de guerra. Us les recomano.

 

Recomanació de Selena Soro

“Hi ha llibres que ens entren càlidament a les venes. Que mentre els llegim, sense esforç, com si respiréssim, s’uneixen a la nostra vida íntima. Són llibres que ens diuen coses de la terra, dels sentiments, que ens obren com una brisa d’estiu mil obscures flors, d’aquestes que duem sempre amagades al fons de l’esperit. Literatura càlida, terrenal, que sempre, quan commou, és poesia, encara que estigui escrita en la prosa més seca i pulcra del món.”

Carmen Laforet parla així dels llibres que més li agraden, i no se m’acut una descripció més bella i encertada del que és Puntos de vista de una mujer (Destino), un recull dels articles que l’autora de Nada va publicar a la revista Destino entre els anys 1948 i 1953. Vaig llegir Puntos de vista de una mujer durant un viatge en furgoneta per Portugal, entre penya-segats i platges esquitxades de flors, i el que em va atrapar des de les primeres pàgines va ser la sensació inequívoca d’estar conversant amb una amiga intel·ligent.

Laforet explica en aquests articles tot allò que explicaries a una amiga a qui estimes: les coses importants i les que no ho són tant, les que et preocupen i les que t’omplen d’alegria, les que t’enfaden i les que et diverteixen. Les converses entre dones –i sobretot entre dones que són amigues–, ja ho tenen, això: no deixen res fora, i és meravellós que sigui així, perquè és la vida. Laforet parla de Schopenhauer i de Faulkner i de les perruqueries a vessar i de les mimoses florides. De vegades, en un mateix article, perquè així són les bones converses amb amigues: espontànies, divertides, entre els marges i els grisos, però sempre plenes de color i amb més preguntes que respostes.

Diu Laforet que sembla “que una dona amb els cabells deixats anar sigui sempre una dona a punt de desbordar els seus secrets, de dir-nos coses estupendes de la seva vida íntima”. Hi hi ha poques coses més meravelloses que deixar-se anar els cabells i compartir totes les intimitats a una amiga. Les que són importants i les que no ho són tant, perquè per a la ment curiosa totes són interessants: “Als no curiosos els hauria d’estar prohibit escriure res”, defensa Laforet, i té tota la raó.

Un dels meus articles preferits del recull és Salones literarios, on Laforet parla de les diferents atmosferes que creen les persones quan entren a una habitació. L’autora cita una novel·la de Priestley per lloar l’ideal d’atmosfera: “És una atmosfera que vols estar creant sempre, vols que les persones més properes a tu, les que més estimes, hi visquin, la reconeguin i diguin que és excel·lent. Aquesta atmósfera conté totes les coses bones de la vida, totes les coses que els homes posen en compartiments separats i que en certa manera col·loquen per sobre de la vida”. Les dones que aconsegueixen això, –hi ha bones i males atmosferes, diu Laforet– són extraordinàries, “com reines sense vestit ni aparells”.

Extraordinàries com ho són les amigues, o com l’atmosfera que es crea en una conversa amb una amiga intel·ligent, fins i tot si és a través de la paraula escrita.

Comproveu disponibilitat a la xarxa.

 

Recomanació d’Adrià Saiz

Fa poc que tinc vint-i-vuit anys i encara que soc jove, segurament bastant, crec haver viscut prou situacions per sentir-me orgullós d’algunes, explicar com a anècdotes divertides altres i voler esborrar unes poques. Quants de nosaltres no hem pensat algun cop en haver fet les coses diferents o moure les manetes del rellotge enrere per canviar l’esdevenir dels fets, lluny de l’arquetípic “AIXÒ M’HA FET COM SOC”.

Crec que ancorar-nos en circumstàncies viscudes forma part de la nostra racionalitat, circumstàncies que a mesura que ens fem grans ens permeten acumular experiències però també traumes, que si no fos per la màgia de l’oblit, faria de les nostres vides lloses massa pesades.

Cowboy Bebop, no parla de viatges a l’espai, de caça-recompenses o de les aventures que viuen, si més no, no només. Aquesta sèrie explica la cicatriu de les vides anteriors d’uns personatges, que sota el càntic general de “els temps passats van ser millors” no poden escapar d’un tediós present que els fa deambular per l’espai flotant a la deriva.

Els personatges, principalment l’Spike en Jet i la Faye, serveixen al llarg de la temporada per reforçar la idea principal de la peça, la dolorosa empremta del passat. Equivocar-te, fa mal i no poder fer les paus amb el teu jo del passat, perdonar-te i sentir-te tranquil pot absorbir-te i conduir-te a deambular per la vida, no permetent-te ser feliç.

Aquest element es deixa clar des del primer episodi. Mentre els protagonistes setgen a un fugitiu, doncs, al cap i a la fi, són caça-recompenses. El fugitiu se’ns presenta com a un assassí que trafica amb una droga hiperestimulant, que dispara a altres perseguidors mentre va col·locat, sembla una persona cruel i despiadada, però només ho sembla, doncs el “dolent” també té una parella que s’estima de manera sincera. Trafica perquè necessita els diners per començar de zero, per desfer-se del seu passat i mentre es desmunta la imatge d’assassí despiadat del fugitiu, l’Spike decideix donar-los l’oportunitat de retirar-se.

Al final el fugitiu i la seva dona moren, no els captura ningú i l’Spike i en Jet no cobren la recompensa, fet que accepten de mala gana. Aquests dos acaben igual que han començat, però el capítol, serveix com a premonició per als protagonistes, si no passen pàgina, repetiran els errors dels fugitius que persegueixen, com diu el mateix Spike: “A vegades s’ha de deixar córrer l’aigua, si no s’estanca”.

Cowboy Bebop és una sèrie diferent, un plat que mereix ser provat i una peça de referència. Per ser anime, és molt poc anime i considero que això la fa accessible per algú que no conegui el medi. Però sobretot, és un viatge, un viatge que despulla les vides dels protagonistes i alhora la de l’espectador, que en múltiples vegades es sentiran representat per les temàtiques que es tracten, doncs, al cap i a la fi, tots tenim cicatrius.

Actualment, reconec que tot i que sé com acaba (element que no tractaré en aquest article) i l’he revisitat vàries vegades, mai m’he atrevit a veure l’últim episodi, perquè no vull no tenir la sensació que és un capítol acabat, que no tinc res més a veure, però algun dia tocarà fer-ho, tocarà deixar córrer l’aigua que si no s’estanca.

Comproveu disponibilitat a la xarxa.

 

Ruta d’escapada, de Philippe Sands (Anagrama, 2021)
Recomanació d’Enric Alegre

“Escriure és memòria”, diu l’ Alba Dalmau en Altres dimensions 52. I llegir és memòria. M’agrada llegir tot tipus de literatura. Recordo els llibres que m’han fet plorar i els que m’han fet riure. Però també, i sobretot, els llibres que m’han fet recordar.

L’estiu del 2021, en plena pandèmia, vaig descobrir accidentalment el llibre Ruta d’escapada, de Philippe Sands. El vaig trobar amagat en un prestatge d’una llibreria d’un petit poble gironí. De seguida em va atrapar en una lectura absorbent d’un tema que em va interpel·lar. En una entrevista al Més 3/24, Sands deia: “La idea de la responsabilitat en les relacions entre generacions és un tema universal”. En aquest llibre l’escriptor ens presenta, amb mestratge literari, la seva rigorosa investigació històrica sobre Otto Wächter, un jerarca nazi, a través de la relació que manté amb el fill d’aquest personatge, Horst Wächter, incapaç de reconèixer la culpa i els terribles pecats del pare i ancorat en la memòria d’una infantesa i una família feliç.

En acabar la lectura d’aquest llibre d’història vaig plorar, i encara no sé si de felicitat o de tristesa. I vaig recordar. Vaig recordar altres llibres i lectures que des de la història i la culpa m’havien absorbit i interpel·lat amb aquesta força. M’havia commogut llegir Si això és un home, de Primo Levi, una obra imprescindible construïda a partir de la pròpia memòria i experiència de vida. També em va colpir llegir El lector, de Bernhard Schlink, una història de ficció carregada de veracitat.

Philippe Sands | Viquipèdia

Dies més tard, en tornar de vacances, vaig dedicar una estona a fullejar algun d’aquests llibres i vaig trobar amagat en un prestatge de la meva llibreria Esclavos en la familia, d’Edward Ball. Es tracta d’una altra reconstrucció històrica documentada, la història de la vida de la seva saga familiar, propietaris d’esclaus del sud dels Estats Units, i de la vida de les famílies dels esclaus emparentats per llaços de sang amb els Ball. En obrir el llibre vaig llegir un fragment d’un dels capítols finals en què Edward Ball visita amb Emily Frayer, descendent d’una família d’esclaus, el que queda de la hisenda dels Ball. Davant de les runes de la cabana on havia nascut Emily, l’autor li demana perdó. I té lloc un diàleg -que per la seva simplicitat te l’imagines veraç- sobre la culpa, la responsabilitat, el perdó i l’agraïment, un breu diàleg que es tanca amb el plor de tots dos.

I vaig recordar que arran de la lectura d’Edward Ball jo mateix m’havia endinsat en la reconstrucció fascinant de la història de la meva pròpia família. I en arribar a un dels meus rebesavis, nascut a principis del segle XIX a Puerto Rico, em vaig trobar de ple amb la realitat de l’esclavisme interpel·lant-me. I no puc deixar de pensar en el que expressen Edward Ball i Emily en el diàleg. Ball diu: “No som responsables del que van fer o van deixar de fer els nostres avantpassats, però sí que podem respondre per ells”; i Emily li respon: ”Exacte, no en som responsables. Tenim molt per agrair. I vostè ve en el moment adequat”. “Vinc en el moment adequat?”, pregunta Ball, i Emily respon: “Ve en el moment adequat… Posa’t a treballar, noi. Posa’t a treballar, que hi ha molt per fer.”.

Comproveu disponibilitat a la xarxa.

 

Recomanació de Núria Busquet Molist

Audre Lorde és una autora pràcticament desconeguda en català. En tenim una joia destacable: Els diaris del càncer (2021) i tindrem el 2023, si tot va bé, L’unicorni negre, que està ultimant Lleonard Muntaner. És cert que en la nostra llengua trobem molt poques de les obres que va produir aquesta veu única que definiria perfectament el que avui coneixem com a «intereseccionalitat», la paraulota de moda que ens serveix per descriure les diferents identitats que s’encavalquen en una persona i com aquestes poden ser motiu d’opressió, dominació o discriminació.

Lorde era un cervell privilegiat i, a part, va ser dona, feminista, negra, pobra, immigrant, lesbiana, poeta, mare i malalta de càncer, entre moltes altres coses. També rebel, guerrera, com es definia ella. El que la va fer més extraordinària és que va viure cada una de les seves identitats amb total sinceritat i llibertat, sense tenir mai en compte les dificultats que això li suposaria. Les va anar descobrint i treballant al llarg de la vida, i les va cosir amb fil de plata a la seva obra. A Zami: A New Spelling of My Name (una biomitobiografia, com descriu ella aquest llibre), ens explica com era ser dona, negra i lesbiana a l’Amèrica dels anys cinquanta.

Lorde va anar sempre a la contra per avançar cap a un món que fos més semblant a com era ella. Així, no va dubtar a fer servir la pròpia experiència per escriure poemes, novel·la i també assaigs polítics imperdibles on desglossa la problemàtica d’un món que no representa una part dels seus habitants, o que en el millor dels casos els ignora. A Els diaris del càncer, l’únic llibre que hi ha en català ara mateix, quan escric aquestes línies, ens mostra el terror davant la mort i l’esperança i alegria de la quotidianitat, sempre des d’una dimensió política que en el seu discurs no va abandonar mai, ja fos en forma de poema, autobiografia o assaig. Moltes de les experiències de Lorde reflectides en aquest llibre de principis dels vuitanta tenen una vigència esfereïdora, i ens conviden a acompanyar-la per l’ardu camí de la malaltia, recordant que la vida és prendre partit i no resignar-se, passi el que passi.

I ja que interseccionem, direm que La germana, l’estrangera, el llibre de poemes de Maria Mercè Marçal, pren el nom d’un llibre d’assaigs de Lorde, Sister Outsider. El títol resumeix el credo de l’autora nord-americana: sempre va ser l’altra, la diferent, la que no encaixava, l’estrangera. I a la vegada la germana, la que estima, la que vol cuidar-te i protegir-te. Llegir Lorde és entrar en l’estrany terreny polític i pantanós de la casa de la infància i notar tot d’un plegat l’escalfor reparadora de la llar.

Comproveu disponibilitat de títols d’aquesta autora a la xarxa.

 

Recomanació de Ramon Monton

Doncs sí, aquesta vegada vull parlar de la meva experiència de traductor, de pont entre llengües i cultures, que en part també és una experiència d’escriptor, perquè sens dubte cada traducció és única i té el segell personal del traductor, i a més permet conèixer en la distància del temps i l’espai persones potser afins que posseeixen uns coneixements i una experiència que el traductor en molts casos no té, i això en si mateix ja és enriquidor.

Com, si no, hauria conegut tant de prop les confessions, els aforismes i els pensaments més profunds d’Elias Canetti a La província de l’home? Com hauria pogut copsar de manera privilegiada l’ambient de crisi intel·lectual de la Viena d’abans de la Gran Guerra si no m’hagués acompanyat la visió ambiciosament globalitzadora de Robert Musil a L’home sense qualitats, un dels homes amb més qualitats que he conegut?

Quina millor manera tenia de transmetre i difondre la tragèdia del poble armeni i el genocidi que va patir per part dels turcs (inspiració directa per a Hitler per fer més tard el mateix amb els jueus) que traduir aquesta meravella de novel·la que és Els quaranta dies del Musa Dagh, de Franz Werfel, la lectura preferida dels jueus del gueto de Praga?

I com hauria pogut conèixer millor la personalitat i l’evolució social i política del poble suís juntament amb les vicissituds personals d’un aspirant a pintor orfe de pare que, en reconèixer per si mateix les seves qualitats i limitacions, aconsegueix trobar un equilibri molt personal entre la necessitat de realització personal i la de guanyar-se la vida, entre la necessitat d’estimar i sentir-se estimat per una ànima propera que tenint el privilegi de traduir Enric el verd del clàssic suís Gottfried Keller i trobant un editor que es dedica precisament a publicar clàssics de la literatura universal que encara no es trobaven en català?

La feina de traductor és adequada per a una persona curiosa, perfeccionista, amant de les llengües i de treballar durant hores en una fantàstica solitud, vis-à-vis amb l’autor del llibre i les seves dèries. És una feina plaent i vocacional, llàstima que sigui difícil viure’n no només per les tarifes editorials sinó sobretot per l’inhumà règim d’autònoms d’aquest estat en què malvivim.

L’octubre de l’any passat vaig parlar d’aquestes coses al programa Més 324 de Xavier Graset. Va fer referència a l’admiració de Nietzsche per Keller, no en tenia coneixement però és possible, perquè Feuerbach, en qui es va inspirar Karl Marx, té un paper important en el pensament de l’època i en la novel·la. Que l’obra és la crònica d’un procés d’adaptació, del reconeixement d’un fracàs? Més aviat és la crònica d’una lluita personal per trobar el necessari equilibri romàntic entre la immensitat de l’aspiració i l’acceptació del que és possible a nivell personal i social. Després de veure la pel·lícula Aguirre, de Werner Herzog, vaig pensar: Keller va ser un pintor frustrat, però va acabar sent un immens escriptor; en canvi, Hitler també va ser un pintor frustrat i es va convertir en un assassí de masses.

Comproveu disponibilitat de títols traduïts per l’autor a la xarxa.

 

Recomanació d’Alba Dalmau

Has sentit mai la paraula “PA-TA-FÍ-SI-CA”? Et sona? La coneixes? Penses que sona com una bro-ma? Doncs bé, una mica ho és, com una broma. La patafísica és la ciència de les solucions imaginàri-es i estudia les lleis que regeixen les excepcions, dit d’una altra manera: és el col·legi de les ciències sàvies i inútils.

Artistes com Man Ray (el fotògraf), Max Ernst i Joan Miró (pintors), Eugène Ionesco (dramaturg), François Le Lionnais (matemàtic) i Raymond Queneau (escriptor) eren patafísics. Perquè us feu una idea de què feien, com que la patafísica tenia per objectiu reinventar la realitat, també va reinventar el temps, per això van crear un calendari nou, amb tretze mesos i noms diferents per cada mes (Ab-solu, Ha ha, As, Sable, Décervelage, Gueules, Pédale, Clinamen, Palotin, Merdre, Gidouille, Tatane i Phalle).

Als anys seixanta, un grup de l’escola patafísica, liderat per Raymond Queneau i el seu còmplice intel·lectual François Le Lionnais, acompanyats per una desena més de personatges tan marginals com inventius, que tenien la particularitat de ser matemàtics fortament atrets per la literatura van decidir crear comissió dedicada específicament a la literatura. Aquest grup es va autoanomenar “OULIPO”, que són les sigles de «Ouvroir de littérature potentielle», en català «Taller de literatura potencial».

Oulipo s’assigna dues missions: una, proposar noves formes, estructures o TRAVES* que puguin ser utilitzades pels escriptors de la manera que més els vingui de gust. En aquesta recerca de constricci-ons recorren a eines que no són pròpies del camp lingüístic, com les matemàtiques o l’ús de recursos combinatoris. Durant el procés pretenen que s’experimenti amb les possibilitats de la llengua, és a dir: la potencialitat de la literatura; i la segona missió: examinar antigues obres literàries per trobar empremtes de la utilització d’estructures, formes o restriccions, com els palíndroms, anagrames, pan-grames, calamburs… Els autors de l’antiguitat que s’imposaven aquesta mena de regles els van ano-menar plagaris per anticipació.

Però per què serveixen exactament les traves? I és aquí on ve la part interessant de la qüestió. Les traves són regles de joc per la creació literària, altrament enteses com a obstacles que el creador s’im-posa per no anar del punt A al punt B en línia recta -que és el més avorrit que hi ha- per tal d’enriquir la mateixa escriptura. I doncs, què són les regles del sonet sinó una trava? No és el sonet un poema sotmès a unes constriccions que no són per res naturals?

Una de les traves més conegudes és el lipograma, que és l’escriptura on es prohibeix l’ús d’una de-terminada lletra. Gràcies a l’absència d’aquesta lletra podem escriure un text que mai hauríem pogut escriure si haguéssim pogut utilitzar totes les lletres. George Perec (integrant d’OULIPO) el 1969 va escriure “La disparition”, una novel·la de 319 pàgines escrita sense la lletra “A”. Però no és l’únic, al segle XVII Alonso de Alcalá y Herrera (plagiari per anticipació per excel·lència) ja va escriure cinc novel·les, on a cadascuna d’elles evitava l’ús d’una de les cinc vocals.

I tu, t’atreviries a fer un text, per exemple, sense la lletra “O”?

* Com que la llista de traves és llarguíssima, les pots descobrir totes a la web d’OULIPO

Comproveu disponibilitat de títols a la xarxa.

 

Recomanació de Raimon Portell

Venècia al 1499 és una ciutat bull. Hi arriba gent de tot arreu, hi arriben alemanys i turcs, hi arriben els grecs que fugen de la Constantinoble ocupada pels turcs, hi arriben els jueus expulsats dels regnes d’Aragó i de Castella, hi arriben els humanistes que volen esborrar l’Edat Mitjana, que volen llegir els grans autors clàssics i examinar el món sota la llum de la raó. És en aquesta Venècia on Aldo Manuzio instal·la la seva impremta.

No era la primera impremta de la ciutat. Al mateix barri, n’hi havia unes quantes, i això que encara no feia cinquanta anys que l’alemany Gutemberg havia imprès les primeres bíblies. Gutemberg havia ideat els tipus mòbils, lletres en relleu que es muntaven una rere l’altra fins a omplir una pàgina. Solament calia passar-hi tinta i aplicar-hi el full perquè quedés el text imprès, i després s’hi aplicava un altre full, i un altre. Així, de cada pàgina se’n podien fer desenes de còpies; de cada llibre, un munt d’exemplars. Tenien un format gros, de pam i mig per dos pams, cosa de mal portar. Continuaven sent molt cars, però molt menys que els còdexs de pergamí.

Erudits i estudiants reclamaven més textos, més barats, més petits, de lectura agradable, ben editats. I Aldo Manuzio tenia bon nas. Va descartar els caràcters gòtics de Gutemberg i va apostar per una tipografia més clara. Va elegir les majúscules romanes i, per a les minúscules, la lletra carolíngia, suau, fàcil de llegir. Per als volums més petits, va introduir una nova tipografia que ocupava menys espai. És la que coneixem com a cursiva o itàlica. L’èxit dels nous caràcters va ser tan rotund que els primers grans fabricants de violins, els Amati, Guarnieri i Stradivarius, a l’hora de foradar la caixa de l’instrument, van imprimir-hi les seves S. Alhora, conscient que el seu públic era estudiós, va deixar amples marges en blanc perquè hi poguessin escriure notes. Perquè els poguessin carregar, va reduir la mida dels volums a la meitat i va canviar les tapes de fusta per unes altres de cartró que pesaven molt menys. I també es va encarregar de netejar els textos. Va anar a les fonts i va treure’n tot allò que els segles hi havien anat afegint. Va inventar el llibre de butxaca, però de la seva impremta va sortir també el llibre més bonic del món.

L’invent té més de cinc segles. Permet anar endavant i enrere, es carrega a l’instant, no necessita bateria. Funciona per damunt dels sis mil metres, a l’Antàrtida, a l’Amazònia. Això sí, cal anar amb compte. Qui solament en llegeix un corre un perill mortal. Però això se supera i es cura tan bon punt se n’incrementa la dosi.

Enric Satué va dedicar a les aportacions d’Aldo el llibre El diseño de libros del pasado, del presente, y tal vez del futuro. La huella de Aldo Manuzio. Una joia. Svend Dahl dedica vuit pàgines a Manuzio en la seva Historia del libro. Umberto Eco bateja una editorial amb el nom de Manuzio, a El pèndol de Foucault. També se li fa un homenatge a L’ombra de Venècia, de Raimon Portell. En canvi, no tenim constància que l’impressor aparegui a L’infinit dins d’un jonc, que Irene Vallejo dedica als llibres del món antic. Sobre llibres i biblioteques, també val la pena submergir-se en La biblioteca en llamas, de Susan Orlean.

 

Recomanació de Corina Oproae

Fotografia: Tjerk Van Der Meulen

A hores d’ara, la literatura nòrdica ha deixat de ser equivalent de novel·la negre. Fa una anys, però, els noms més coneguts eren els dels suecs Henning Mankell i Stieg Larsson. I encara que noms com Jo Nesbø, Camila Läckberg o Lars Kepler, són habituals a les llibreries, també trobem propostes allunyades del gènere negre com les del noruec Karl Ove Knausgård, o la del suec Jonas Jonasson. Enllà del noms més aviat comercials, hi ha ben poca cosa, sobre tot en català. Aquesta absència que pateix la literatura traduïda a Catalunya, la ve a omplir una editorial nova amb el suggeridor nom de Nits Blanques, dirigida per l’escriptora Mònica Bate.

Els primers dos llibres que Nits Blanques va publicar el 2020, van ser La casa de la veranda cega de Herbjørg Wassmo, una espècie de Rodoreda noruega, como ben diu l’editora, i Una balena anomenada Goliat, de la jove autora finesa amb arrels romanesos, Cristina Sandu.

El que tenen en comú aquests dos llibres que inauguren la proposta editorial és una evident intensitat poètica de la narració que farà gaudir el lector i un cert trencament en les expectatives que pot tenir, si parteix de la imatge actual de dos països com Noruega i Finlàndia.

Després de la segona guerra mundial, Noruega no era el país ric i avançat que és ara. La casa de la veranda cega ens apropa a través de la mirada d’una nena, la Tora, filla d’un soldat alemany desaparegut, el món que va deixar la guerra a un indret allunyat i feréstec d’aquest país nòrdic, amb la seva pobresa, les seves frustracions i la vida allunyada de la felicitat i en continua lluita per la supervivència.

En el cas d’Una balena anomenada Goliat, el trencament ve del fet que el lector no trobarà una novel·la ambientada directament a Finlàndia. L’Alba, una jove de pare romanès i mare finesa, que treballa com a intèrpret per als immigrants romanesos de Hèlsinki, ens endinsarà en un mosaic narratiu que inclou els seus records d’infantesa a Vila Roja, el poble dels seus avis paterns, la historia i la vida a Romania de la segona meitat del segle XX, tot això trenat dins d’una bellíssima atmosfera de llegenda, ja suggerida en el títol.

Vaig tenir el privilegi d’escriure el pròleg d’aquest llibre, per tant us convido de nou a apropar-vos a la balena Goliat, que és no tan sols un leitmotiv emprat per facilitar l’estructura narrativa de la novel·la, sinó també una metàfora molt potent, que simbolitza una època fosca d’un passat que no podem oblidar, tot i que ara només projecta les seves ombres sobre el nostre present.

 

Recomanació d’Alícia Molina

Parafrasejant Calvino diria que, davant la invitació que us faig de llegir l’última novel·la d’Hélène Gestern, El olor del bosque, aviseu familiars i amics que no us busquin, que tindreu tots els dispositius desconnectats, que durant uns dies (el que trigueu a devorar les gairebé 770 pàgines) estareu immersos en un viatge en el temps que us deixarà fora de la realitat quotidiana, que a prou feines si us en recordareu que teniu un cos físic que necessitarà menjar, beure, dormir i fer alguna que altra evacuació íntima, i que us esperin a la tornada amb un te o un cafè i amb unes orelles expectants de tot allò que vulgueu compartir: sigui la sensació de buit que provoca el final d’una experiència plena, siguin les memòries personals que ha pogut despertar la lectura, sigui la magnificència narrativa o, potser, el silenci provocat per una espècie de síndrome d’Stendhal.

És possible trobar tots aquests atributs en una sola obra, us preguntareu i la resposta és una afirmació tan gran com la ploma de l’escriptora. Gestern ens convida a anar enrere en el temps quan a la protagonista, la historiadora Élisabeth Bathori, li encomanen una investigació a partir d’unes cartes datades durant la I Guerra Mundial. A partir d’aquí se li obre un món fascinant que compartirà amb el lector alternant la seva història personal amb la descoberta d’uns personatges que ens fan travessar portes en què la intriga, l’aparició de fotografies de guerra, de diaris encriptats… van teixint una trama sòlida sobre el negatiu d’un immens retrat narratiu que, a mida que hi anem traspassant per les diferents portes, ens en va revelant bocins fins que acaba mostrant tota la imatge positivada de la història.

I tot això ho fa amb un tramat perfecte en què barreja diferents gèneres narratius que li proporcionen a la novel·la un ritme àgil, addictiu, en què van apareixent personatges que ens van portant del passat al present sense adonar-nos-en, a través d’una prosa clara i directa que sap dosificar de manera subtil i que ens capbussa en la intriga per tal d’assaborir a petits xarrups la descoberta d’unes històries oblidades en el temps.

És difícil no deixar-se dur per l’eufòria que provoca una bona lectura i, alhora, ser prudent de no fer cap anticipació narrativa, però estic convençuda que recomanar El olor del bosque és una aposta segura perquè toca temes universals en què siguem d’on siguem, ens apel·len a tots com ho fa el fet de parlar de la guerra, l’amor, el sentit de lleialtat, les empremtes que deixem en la vida, el sentit de la justícia… o de com la memòria pot resignificar allò que ha caigut en l’oblit.

Comproveu aquí la disponibilitat d’aquest títol a la xarxa de biblioteques.

Recomanació d’Assumpta Margenat

Quan Ray Bradbury va escriure el principal gruix de les obres de ciència ficció, els escenaris de les històries eren marcians: les muntanyes, la vegetació, els deserts… En aquell moment encara no es parlava de la Lluna com un lloc proper i assequible, i el planeta Mart va ser el pretext per a la descripció de paisatges electritzants, sers vius sorprenents i una crítica decidida a l’autoritarisme i a l’absurd de la vida a la terra.

Ara que es parla de Mart com un destí a considerar, ens estranya que Bradbury ja l’adoptés com a tema dels seus contes i, en canvi, no s’hagués enamorat de la lluna, que té tanta tradició literària. Però no va ser fins més tard que Kenedy va prometre la lluna als nord americans per ensenyar les dents als russos i l’escriptor potser no s’ho va creure.

Bradbury tenia una gran devoció per la literatura clàssica, la dels grecs, la dels romans… i s’havia passat mitja vida a les biblioteques. “Si toques una biblioteca, em toques l’ànima”, havia escrit. Era la seva alimentació, la seva respiració i el seu projecte. I va tocar el cel amb la brillant idea de fondre les obres literàries amb persones rebels que s’aprenien un llibre de memòria.

Farenheit 451, l’obra que Truffaud va dur al cinema l’any 1966, ens explica precisament això: la revolta d’una gent que, amagada al bosc, memoritza una obra  amb l’únic objectiu de recitar-lo i ensenyar-lo a un jove aprenent. La resistència a la destrucció de la cultura que està en perill. L’amor al coneixement més divers. La salvació de la humanitat. Un s’aprenia Stendal, l’altre Plató, un altre Stevenson. Tota una biblioteca viva amagada al bosc.

Bradbury va estar molt a la vora de les noves ficcions desafiants que van introduir sobretot els escriptors llatinoamericans on no es tractava només de subvertir alguna llei de la física a l’estil Juli Verne, sinó que es tractava d’alterar la realitat en el seu sentit més radical. Com en L’homeil·lustrat, on els tatuatges del cos del personatge et conviden a fondre’t en la multitud de contes que expliquen aquelles línies sobre l’epidermis. Un home que narra històries a través de la seva pell, un home embolicat en literatura.

Quan a la pel·lícula Farenheit 451 el personatge de Julie Christie fa el paper de dona despersonalitzada, abduïda per una societat sense valors, crida l’atenció l’escena on ella, des del sofà de casa, conversa sense cap problema amb el presentador d’un programa de la televisió que s’està emetent, saltant-se qualsevol principi conegut de l’espai-temps. Era d’un gran atreviment.  I ara nosaltres ja estem fent coses similars amb tota normalitat.  Ves per on: ja hi som.

Comproveu aquí la disponibilitat a la biblioteca d’aquests títols i d’altres del mateix autor.

Recomanació d’Albert Pijoan

Dèiem en l’anterior article que de ciència-ficció en català fa anys que se n’escriu, tot i que més que d’autors de gènere hauríem de parlar d’incursions puntuals en el gènere per part d’autors inquiets. Hem vist que la tendència es comença a transformar a partir dels vuitanta, però que no és fins al canvi de segle (i de mil·lenni) que podem començar a parlar de relativa equiparació a altres literatures.

Aquesta evolució ve per un reajustament més profund de l’ecosistema literari català. La Societat Catalana de Ciència-Ficció, que es constitueix l’any 1997, fa de trencagels; la segueixen iniciatives editorials molt diverses, la creació de blogs, associacions i revistes, canvis en la consideració de determinada crítica, premis a obra inèdita i obra publicada i, el més important de tot, un públic àvid de ciència-ficció en català que fins fa pocs anys es veia obligada a acostar-se al gènere en castellà o anglès principalment.

Dins de les iniciatives editorials recents, és de justícia fer una menció especial a l’única col·lecció en català que segrega per raó de gènere, la col·lecció Ciència-Ficció de Pagès Editors, on es publiquen autors catalans i traduïts tant clàssics com contemporanis de manera regular des de l’any 2000. L’editor de la col·lecció fins a l’any 2019 va ser, naturalment, Antoni Munné-Jordà. Durant la primera dècada del segle XXI es constitueixen algunes revistes que publicaran conte de gènere en català, com Les Males Herbes, llavor de la futura editorial homònima, Catarsi o Freakcions. A partir del 2010 es fa un pas més enllà, i neixen una sèrie de petites editorials que tenen la voluntat de publicar títols de ciència-ficció de manera més o menys assídua, com Mai Més, Chronos, Raig Verd o la ja esmentada Males Herbes. Totes aquestes editorials comparteixen la premissa de recuperar en català els clàssics del gènere, publicar autors catalans que fins aleshores no tenien cabuda en el circuit i mantenir-nos al dia dels corrents internacionals. De manera paral·lela es va produint un cert reconeixement crític i acadèmic, amb una fita rellevant com és la publicació de l’antologia de gènere Els altres mons de la literatura catalana, del catedràtic de literatura catalana contemporània de la UAB Víctor Martínez-Gil.

Tot plegat facilita que es produeixi un fet que en la literatura catalana només s’havia donat de forma anecdòtica: que apareguin autors amb una obra principalment o, en alguns casos, exclusivament bolcada en la ciència-ficció o la ficció especulativa –també és notable que la majoria d’aquests autors combinen la novel·la o el relat per adults amb la literatura infantil i sobretot juvenil de gènere, tot i que alguns d’ells han acabat especialitzant-s’hi, com Montserrat Galícia–. Ens referim a autors com Carme Torras, Enric Herce, l’enyorat Víctor Nubla, Jordi de Manuel o Salvador Macip entre molts altres. I aquí rau la diferència més destacada, en aquest «entre molts altres». La llista d’autors del gènere d’aquests últims vint-i-cinc anys és molt més àmplia que la dels cent anys anteriors. Un senyal que la ciència-ficció i, més globalment, els gèneres de la inventiva viuen un moment dolç en les lletres catalanes..

Per saber més coses dels títols clàssics del gènere a casa nostra haureu de viatjar al passat i llegir l’article anterior.

Trobareu molts d’aquests títols a l’exposició a la Planta 1 de la Biblioteca Marc de Vilalba.

Imatge: vectorpouch/freepik

Recomanació d’Albert Pijoan

El col•lectiu Ofèlia Dracs, format per una llarga nòmina d’autors entre els quals hi trobem Miquel Desclot, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Margarida Aritzeta o Isidre Grau, va publicar sis reculls de contes entre els anys 1979 i 1994. Executaven un programa: oferir gènere en català. Van fer reculls de literatura de terror, eròtica, negra i fins i tot gastronòmica. L’any 1985 van publicar Essa Efa, el volum de ciència ficció.

La veritat és que en català, de ciència ficció, la poca que se n’havia publicat havia estat convenientment soterrada en els recomptes històrics. A més a més, si entenem la ciència ficció en un sentit restringit, és a dir, el gènere que posa al centre l’especulació tecnològica i res més, el còmput de títols es redueix encara més. Una possible explicació a aquest buit podria ser que durant l’eclosió, consolidació i popularització del gènere, des de finals dels anys trenta fins als seixanta, la literatura catalana tenia altres maldecaps; i com que anava necessitada de prestigi no podia malgastar el temps a fer simple “literatura d’evasió”. Les cometes hi són per alertar del tòpic: és cert que hi ha una ciència ficció entregada al pur entreteniment… com n’hi ha en tots els gèneres, fins i tot el drama. El circuit català trigaria a adonar-se que la literatura de gènere, ciència ficció o qualsevol altre, pot ser tan seriosa i tan “literària” com aquella que enganyosament no s’identifica amb cap gènere.

Si agafem l’accepció més generosa de la ciència ficció (qualsevol narració especulativa o d’anticipació que inclogui o no l’element tecnològic), sí que podem espigolar un catàleg d’obres bolet a partir del qual imaginar una tradició. Hi inclouríem títols com Homes artificials de Frederic Pujulà (1912), Retorn al Sol de Josep Maria Francès (1936), El cronomòbil de Pere Verdaguer (1966), La ciutat dels joves d’Aurora Bertrana (1971), Andrea Víctrix de Llorenç Villalonga (1974) o Memòries d’un futur bàrbar, de Monsterrat Julió (1975). En la majoria d’aquests casos, les obres de ciència ficció són incursions puntuals nascudes de la curiositat d’autors dits «literaris». Però el nom que tothom té al cap en parlar de ciència ficció clàssica catalana és Manuel de Pedrolo. Hem de fer constar que la seva producció especulativa va més enllà de Mecanoscrit del segon orígen (1974): hi podem comptar novel•les com Trajecte final (1975), Aquesta matinada i potser per sempre (1980), que era la que considerava la seva obra preferida, Successimultani (1983) o Crucifeminació (1986).

El recull d’Essa Efa va ser un símptoma: la ciència ficció en català als vuitanta deixava de ser una raresa. Dit mercantilment, hi havia demanda però no oferta. No obstant això, encara quedava molt de trajecte per poder dir que s’havia consolidat. En aquesta empresa de cristal•lització destaca una figura per damunt de la resta: la del vilanoví Antoni Munné-Jordà. Com a autor, com a arqueòleg literari i antòleg (el seu llibre Narracions de ciència-ficció: antologia de 1985 és primordial), com a impulsor d’iniciatives com la Societat Catalana de Ciència Ficció, com a divulgador i estudiós del gènere… No és estrany que Munné-Jordà hagi acabat publicant a Males Herbes, una editorial creada el 2012 amb el propòsit d’omplir el buit de la literatura de la inventiva contemporània en català.

Però per saber més coses del moment actual haureu de viatjar al futur i llegir el següent article.

Trobareu molts d’aquests títols a l’exposició a la Planta 1 de la Biblioteca Marc de Vilalba.

Imatge: vectorpouch/freepik