Que a la majoria de nens els fa por la foscor i a la majoria d’adults, la poesia.
Imagina’t que és un matí d’agost, i t’acabes de despertar amb els llençols enganxats a les cames i al costat tens un coixí amb la cara enfonsada d’algú que et sembla que comences a estimar i que fa una estona, no pas gaire, se n’ha anat. T’aixeques, vas a esmorzar i a la nevera, subjectada amb un imant, et trobes aquesta nota:
Això és només per dir-te
que m’he menjat
les prunes
que hi havia
a la nevera
i que probablement
guardaves
per esmorzar
Perdona’m
eren delicioses
tan dolces
i tan fredes. *
Segurament, la primera vegada que la llegeixis, pensaràs que es tracta d’una broma de mal gust, i agafaràs un drap i l’enroscaràs per les dues puntes imaginant-te que, en realitat, no és un drap sinó el braç d’aquell lladre de prunes fresques.
Però quan la llegeixis per segona vegada, una mica més calmada, potser començaràs a pensar diferent, perquè malgrat s’hagi menjat les teves prunes almenys ha tingut la delicadesa de deixar-te una nota breu, però tan sincera que gairebé sense voler-ho, t’esquinça un somriure.
I si la llegeixes una tercera vegada, sobretot cap al final, quan diu “tan dolces/i tan fredes” potser fins i tot acabaràs creient que, en realitat, aquell que vas conèixer ahir a la nit i amb qui te’n vas anar al llit, massa tímid per posar-te nom encara, no parla de les prunes, sinó de tu: “tan dolça i tan freda”.
Allà, a sobre el marbre, el mòbil s’acaba d’il·luminar. És un missatge d’ell que diu: “Has vist el poema que t’he deixat a la nevera? És un dels meus preferits, un clàssic de la literatura americana. Res a veure si el llegeixes en anglès, però, que aleshores la sonoritat del poema és suau com la pell de les prunes de què parla: so sweet and so cold.”
Després, obres la nevera i les veus: intactes, les teves sis prunes violàcies que et vas reservar ahir a la nit per l’esmorzar. N’agafes una, la mossegues i de sobte t’adones que de ben segur havien de ser molt més bones les del poema.
I aquest és el secret de la poesia: que s’amaga sota capes i capes, com un cos petit a l’hivern, que si l’abraces fort com a molt n’intuiràs l’alè calent a través de la bufanda, i cal apropar-t’hi i despullar-lo a poc a poc, desfent-te de cada capa (i amb això vull dir llegint i rellegint) fins a abraçar-te a la nuesa i sentir-ne el batec.
Altres poetes, que –com W.C.Williams- són exemple d’una poesia així de senzilla i no per això menys profunda (el repte és aquest) són W. Szymborska, capaç de fer un poema sobre un terrible accident de trànsit tot descrivint l’anodina quotidianitat (Accidente de tráfico del llibre Dos puntos), o Yehuda Amikhai, que amb la imatge d’unes simples tisores és capaç de descriure tan bé el que passa durant i després de l’amor:
Tot el temps que vam estar junts
fórem com unes bones i útils tisores.
Després de separar-nos vam tornar
a ser dos esmolats ganivets
clavats a la carn del món
cadascú al seu lloc.
Com ells, Oriol Prat –un poeta de la comarca-, que amb el seu llibre Metres Quadrats exemplifica molt bé allò que la poesia és el repte més fi d’un escriptor: dir el màxim amb el mínim. Versos clars, a vegades divertits i sempre tendres, com en el poema III del tríptic 3 Idees sobre tu, que relata l’escena d’una sessió de psicoanàlisi on parla de les mans de l’estimada, petites com la pluja.
