Altres Dimensions 77
La casa limón (Corina Oproae)

Recomanació d’Enric Alegre

La casa limón, de nou els records. Corina Oproae ens situa en una de les essències del llibre amb la cita inicial: “Mirem el món una vegada, a la infantesa. La resta és memòria”.

De la Corina Oproae havia tingut l’oportunitat de llegir el seu primer llibre, Mil y una muertes, un poemari que em va colpir i em va agradar molt, a mi, que no soc lector de poesia, la veritat. I tot i que no el recordo amb precisió, perquè el vaig llegir ja fa molts anys, tinc la sensació que, en acabar de llegir La casa limón, he recuperat el mateix estat d’ànim de quan vaig llegir alguns poemes del seu primer llibre. La sensació que amb històries particulars m’estava parlant d’històries universals, aquelles amb les quals sents l’emoció més profunda.

Vaig agafar La casa limón i no el vaig poder deixar. L’autora aconsegueix en les primeres pàgines que empatitzis i t’enamoris de la nena protagonista i que la vulguis acompanyar en el seu viatge de fer-se gran, de fer-se dona. La frase amb què acaba el primer capítol, “necesito que alguien me escriba”, és un crit que no et deixa indiferent. Perquè intueixes que serà un viatge molt dur però que no et decebrà. Perquè intueixes que apropant-te a la història particular d’aquella nena t’aproparàs a la història de milers de nenes i d’un temps que ja va passar.

Comprovar disponibilitat al Catàleg Aladí

Amb un llenguatge precís, curós i directe, amb un estil narratiu impecable, simple i planer però amb una soterrada i senzilla poeticitat, la nena –de qui no sabrem el nom– esdevé la narradora i, com amb una escriptura parlada, tal com si fóssim dins els seus pensaments, ens va transportant en el temps, sense un ordre definit i amunt i avall, al llarg de la seva infantesa, mentre el món que l’envolta es va esfondrant. L’esfondrament del pare –de qui tampoc coneixerem el nom–, que defalleix a mesura que l’Alzheimer avança; l’esfondrament de la mare, la cuidadora, la infermera malalta –quina relació tan maca amb la mare, la de la nena! i quina relació tan maca de la nena, amb la mare!–; l’esfondrament de tota la família, avis, tiets, germana, fills que no naixeran mai…; l’esfondrament del règim comunista romanès, l’esfondrament de la casa… La mort és present en cada capítol del llibre, la mort en majúscules o la mort en un sentit metafòric. I la nena, protegida en el seu particular castell de llibres per mantenir-se a recer de les adversitats que contínuament afronta, ens va explicant la seva vida, marcada per tots aquests esfondraments, mentre juga al límit amb la vida, en la vida i en els somnis. Somnis tan estranys, i tan plens de significat, dels que farien despertar a qualsevol. Somnis que bé es podrien confondre amb la realitat que viu la nena. Somnis carregats de simbolisme.

Una novel·la rodona en la seva estructura, comença amb una nena que “necessita que l’escriguin” i acaba amb una noia adulta que necessita escriure, i escrivint es reconcilia amb la vida, endarrereix la mort i pot seguir vivint.

Llegiu La casa limón i deixeu-vos atrapar per aquesta nena sense nom. De ben segur que serà un dels llibres que guardareu en un dels prestatges de la vostra memòria.