Altres Dimensions 76
Qui retratarà la bellesa de la vellesa?

Recomanació de Selena Soro

“Tu, però millor en tots els sentits”. Aquest és l’eslògan amb què es presenta al mercat un producte revolucionari que, mitjançant la divisió cel·lular, crea un alter ego “més jove, més bell, més perfecte”. És el punt de partida de ‘La substancia’, una pel·lícula protagonitzada per Demi Moore on el seu personatge, una famosa a qui aparten del programa televisiu que condueix perquè s’ha fet gran, es veu temptada a utilitzar, desesperada per la possibilitat de perdre l’atenció dels focus. De l’ús de “la substància” en surt la Sue, una versió rejovenida d’ella mateixa, amb qui aviat establirà una relació complicada, amb efectes inesperats i aterridors

‘La substancia’ és, sobretot, una pel·lícula de terror sobre les conseqüències d’abusar d’una mateixa per satisfer la mirada de l’altre. És un desplegament amb pèls i senyals –autèntic body horror– de les conseqüències de sacrificar la salut, l’autenticitat i l’amor propi a canvi d’una bellesa que pugui ser admirada. La proposta de la directora de la pel·lícula, Coralie Fargeat, és interessant perquè arrisca en la forma grotesca, impúdica i repulsiva com mostra el preu que algú que valora la imatge per sobre de tot està disposada a pagar.

Comprovar disponibilitat al Catàleg Aladí

‘La sustancia’ és una crítica necessària als cànons inassumibles de bellesa i, tot i així, en diverses escenes em va deixar preguntant-me: on són les pel·lícules que retraten la bellesa de la vellesa? La de les dones, vull dir. A ‘La sustancia’, el personatge de Demi Moore veu la vellesa femenina com quelcom indesitjable, i la directora ens ho mostra amb primers plans de les arrugues de l’actriu, que se les mira fastiguejada, carregada d’odi, contraposats a plans que exalten la sensualitat i perfecció de la seva versió jove. Una perfecció irreal, per cert: l’actriu que interpreta el personatge de la versió jove, Margaret Qualley, va explicar que va necessitar mesos perquè la seva pell es recuperés de totes les capes de maquillatge que va haver de fer servir.

La por a la vellesa femenina, que ‘La sustancia’ retrata tan bé, em va fer pensar: a quantes pel·lícules de terror es fa servir el recurs d’una dona vella per generar terror? A moltíssimes. Sembla que una dona vella esperant nua darrere una porta fa molta més por que un home vell esperant nu darrere una porta. Tan terrible és ser dona i ser vella?

Després de veure ‘La sustancia’, el meu cos necessitava veure alguna pel·lícula que parlés de com de bonic és que una cara, la cara i el cos d’una dona, mostri els solcs de tot allò que ha viscut, que mostri el plaer que hi ha en començar a viure més a poc a poc, o la tranquil·litat de saber-se valuosa, poderosa, i sàvia. Nomadland de Chloé Zhao o Amour de Haneke mostren la dignitat que hi ha en la vellesa, però també la decadència i la duresa. Vull veure pel·lícules que també mostrin amb lleugeresa la bellesa de la vellesa d’una dona, igual que a Straight Story (David Lynch) o a Up (Pete Docter i Bob Peterson) es mostra –en homes– l’aventura que pot ser fer-se vell. I les dones, on són les dones? Recomanacions benvingudes.