Hauríem d’agrair al mitjà audiovisual que adapti llibres tan sovint. El que es pot interpretar com un símptoma d’assecament d’idees també es pot veure com un servei a la literatura, fent que títols que potser haurien caigut a l’oblit treguin el cap per sobre de l’allau de novetats o que tinguin l’oportunitat de sobreviure a l’insensible pas del temps.
La literatura es beneficia monetàriament d’aquesta transacció, però no oblidem que el mitja audiovisual també, perquè, en els casos dels llibres que superen els X nombre de lectors, el que es fa des de l’audiovisual, més que comprar una història, és comprar la massa de públic lector: tenen per segur que almenys tots els centenars de milers de lectors, qui sap si milions, de tal llibre s’interessaran per l’adaptació audiovisual. De vegades, però, el camí de la pervivència d’un llibre no és tan senzill com publicació-adaptació-posteritat. Vegem-ne tres casos inusuals.
Despertar a l’infern de Kenneth Cook, una meravella de western ambientat al cor desèrtic i esfereïdor de l’Austràlia dels anys seixanta del segle XX. La novel·la, tot i el rebuig del públic local pel retrat que se’n feia, comença a tenir ressò internacional a partir de l’adaptació cinematogràfica que s’estrena a Cannes l’any 1971. Les còpies de la pel·lícula, però, es deterioren, deixa de projectar-se arreu i la novel·la i la pel·lícula cauen en l’oblit. Fins que al 2004 es troben els negatius originals i se n’edita el DVD. En aquest moment, la pel·lícula guanya adeptes fins al punt que esdevé de culte, el llibre ressuscita i al cap de pocs anys apareixen les traduccions al castellà i català. Beneit siguis, trobador de negatius!
Os de Marian Engel, de l’any 1976. El 2014 es reedita la novel·la en anglès després d’anys descatalogada arran de la viralització d’un mem. El mem en qüestió es limitava a exclamar «WHAT THE ACTUAL FUCK, CANADA?» davant la coberta de la primera edició del llibre. Pensada per ser venuda en quioscos com a literatura pornogràfica, hi apareixen dibuixats una dona nua, amb la cintura coberta per una mena de parrac amb els colors de la bandera del Canadà, abraçada amorosament, potser també lascivament per, bé, un os. La reedició anglesa va tornar a posar en boca de tothom la fascinant història d’amor entre una bibliotecària i un os xaruc i de seguida vam poder gaudir de la traducció castellana a Impedimenta i, més recentment, en català a La Magrana. Autor anònim del mem, que el patró del bestialisme i la bona literatura t’ho pagui!
I un últim cas d’extravagant ressuscitació literària. Tan poca vida de Hanya Yanagihara, un patracol de més de 800 pàgines que es va publicar el 2015, que va ser traduït a una tira de llengües i que es va inflar en la temporada de premis. El novembre del 2024 va editar-se la primera traducció al català coincidint amb una revifada de l’atenció i la circulació del llibre. Com és que el llibre tenia una segona vida si semblava que ja havia esgotat totes les possibilitats d’èxit fa relativament pocs anys? L’origen del fenomen cal buscar-lo en la xarxa social dels microvídeos: es veu que s’havia fet tendència gravar-se mentre es llegia ple d’emoció el final del llibre; en el millor dels casos, plorant i tot. Aquesta tendència ha provocat que una generació a la qual s’acusa de dèficit d’atenció acabi devorant centenars de pàgines sobre traumes en un temps rècord. Els camins inescrutables dels llibres.
