Recomanació d’Alba Dalmau
Em dic Alba perquè l’any 1987 la meva mare només tenia vint-i-tres anys i acabava de llegir Mecanoscrit del segon origen, una novel·la que -com a molts altres joves de la seva generació- la va colpir fins al punt de decidir posar-me el nom que Pedrolo havia escollit per la seva protagonista.
M’imagino, però, que Pedrolo debia tenir raons molt més fonamentades per escollir aquest nom: estava escrivint una novel·la apocalíptica on dos joves protagonistes tenien l’escomesa de recomençar la humanitat i volia que els noms dels personatges tinguéssin relació amb el seu fat. Per això, a ella la va anomenar Alba, com la primera llum del dia (i del món) i a ell Dídac -abreviatura de “didàctica”- per tot l’aprenentatge que hauria de fer per sobreviure i madurar en un escenari arrassat. Així doncs, la diferència entre batejar un nadó o un personatge literari és clara: a la vida real escollim els noms a priori, sense saber com seran aquestes persones ni quin serà el seu destí, i a la ficció escollim el nom a posteriori, quan ja hem esbrinat qui és el personatge, com és i què l’ha portat a ser com és.
Mary Shelley debia tenir una idea força clara de com era el monstre de Frankenstein quan va decidir posar-li un nom tan únic, complicat i desagradable com l’aspecte de la pròpia criatura. Avui dia probablement ningú recordaria Frankenstein si s’hagués dit John Doe, que és el nom genèric que s’utilitza pels pacients de les sales d’urgències o cadàvers de qui es desconeix la identitat i que amb el pas del temps s’ha acabat convertint en un malnom per anomenar els no-ningús.
Carlos Ruiz Zafón explicava en una entrevista que quan buscava el nom pel protagonista de la seva novel·la L’ombra del vent volia que fos un un nom comú, però alhora distingit, igual que el personatge. Va acabar escollint Daniel perquè era un nom corrent, però tampoc tant com Josep o Joan, i el cognom Sempere li va fer el pes perquè li semblava que era sonor i memorable. El resultat: Daniel Sampere, un nom agradable i més fàcil de recordar que Josep Garcia -nom que sens dubte hauria sigut molt més simple i auster-, però que alhora hauria privat al personatge de la identitat especial del protagonista que l’escriptor tenia en ment.
Per acabar, deixeu-me que us doni alguns consells per si mai heu de batejar un personatge de ficció. En primer lloc, tingueu en compte els seus orígens (Qui s’hauria cregut que l’americana Scarlett O’Hara es digués Encarni O’Hara?), l’època (Qui no hauria arrufat les celles si Alonso Quijano, el Quixot, hagués tingut un nom unisex com Noa Quijano?) i com voleu que el vegin els altres personatges (Qui hauria temut Valdemort si s’hagués dit Teddy?).
I parlant de noms que van de la mà de l’essència del personatge: us havíeu adonat mai que per pronunciar Lolita és necessari fer un ball sensual amb la llengua? Segurament no va ser casualitat que Nabokov escollís aquest nom per la seva nimfa.
I tu, què tens a veure amb el teu nom?
