Altres Dimensions 73
La soledat benentesa

Recomanació de Roger Simó

Corren els dies de Nadal mentre escric aquest article i em ve al cap una idea que comença amb les paraules buscada o no buscada. Un adjectiu que ho canvia tot si abans va la paraula soledat, que cobra especial importància durant les festes nadalenques.

I precisament pot ser ser un paradís o un infern en funció de si la soledat és forçada o desitjada. I com que a mi m’agraden les històries felices de les que brolli l’optimisme se m’ha acudit recomanar pel·lícules o llibres on els personatges visquin la soledat amb un final feliç. Perdoneu la lleugeresa però, per drama, ja tenim les notícies.

El primer que m’ha vingut al cap és el pobre protagonista de l’obra mestra de Pixar Wall·e (Pixar, 2008), on un robot molt humà busca la companyia en el cine revisant contínuament un petit fragment del film Hello dolly, que posa una mica de tendresa en un dels escenaris més esgarrifosos per a un solitari forçat. Us agradin les bones històries, us agradi el cine amb majúscules, aquesta pel·lícula és de visionat obligatori.

Està la soledat presumptament buscada pel protagonista del llibre Cançó de Nadal, de Charles Dickens. Presumptament perquè, Ebeneezer Scrooge, l’avar, s’ha envoltat de diners i això l’ha portat a quedar, involuntàriament, oblidat del favor humà. A la versió cinematogràfica de l’any 1951 Scrooge (Brian Desmond Hurst) aquesta soledat i com se l’ha guanyada queda dibuixada de manera molt patètica, però és que a més, és potser la millor adaptació al setè art d’aquest llibre. Petita obra mestra.

Una altra soledat forçada i punyent és la d’un dels personatges secundaris de l’obra mestra d’Alfred Hitchcock La finestra indiscreta, 1954. Una de les ànimes que espia en James Stewart és una noia al que ell anomena Miss Lonelyhearts (Senyoreta Corsolitari) i que està desesperada per una mica de contacte humà. El bo d’en Hitchcock era un romàntic i al final del film va tenir compassió per ella.

No podia faltar en aquest recull de solitaris amb final feliç el llibre de Matilda (Roald Dahl), on la nena ho té clar: no hi ha millor company per a la seva soledat que un bon llibre. Millor sols que mal acompanyats! Molt recomanables són les dues adaptacions cinematogràfiques: Matilda (Danny DeVito, 1996) i Matilda, de Roald Dahl: el musical (Matthew Warchus, 2022).

Hi ha un llibre que és una delícia i que havia de mencionar sí o sí, que és Passi-ho bé, senyor Chips (James Hilton, Viena Edicions), on el protagonista queda vidu molt jove i tota la resta de la seva llarga vida la passa acompanyat d’alumnes que creixen amb ell i abandonen l’escola en acabar estudis per enfrontar-se a al món. O sigui que queda permanentment abandonat però té l’orgull d’haver preparat per a la vida a centenars de joves. Una mica el regal que ens emportem els pares. L’adaptació al cine de l’any 1939 és una preciositat que mereix molt la pena (Goodbye, Mr. Chips, Sam Wood, Sidney Franklin).