Recomanació de Núria Busquet Molist
Basada en la novel·la d’Elena Ferrante La filla fosca —publicada en català el 2006 per Navona i traduïda per Anna Carreras—, la pel·lícula The Lost Daughter (en anglès, «La filla perduda»), debut en la direcció de Maggie Gyllenhaal, té una trama senzilla: Leda, una professora universitària de mitjana edat divorciada i amb dues filles ja adultes, passa uns dies de vacances en una illa grega. A la platja coneix una família inquietant, que observa de lluny. La relació d’una noia de la família amb la seva filla petita, que en un moment de la pel·lícula es perd, li porta records desagradables sobre la pròpia maternitat.
Protagonitzada, entre altres, per Olivia Colman (la gran actriu anglesa que va fer de reina Elisabet a la sèrie The Crown), Dakota Johnson i Ed Harris, The Lost Daughter (Netflix) és un drama lent i introspectiu, farcit de salts enrere en què se’ns presenta una protagonista jove que intenta compaginar una vida acadèmica que l’apassiona amb la criança de dues filles petites. A poc a poc anirem descobrint que això li resulta impossible i que, en un moment del passat, va haver de prendre una decisió que anys després encara la tortura.
El tema no és pas nou: les servituds de la maternitat creen una culpa impossible d’assumir per a les dones, sobretot si, més enllà dels fills, tenen una vocació o una passió vital a què no volen renunciar. La contradicció que sent Leda, que no lamenta en cap moment la decisió que va prendre, però a la vegada li provoca culpabilitat, la porta a observar de lluny una mare en una situació semblant a la seva, en una relació de miralls que en un primer moment ens porta a veure un paral·lelisme entre totes dues i que, més tard, la noia més jove s’encarrega de trencar, potser també per evitar sentir la culpabilitat que sent la dona més gran.
Més enllà de la interpretació impecable de l’actriu principal, la pel·lícula val la pena per la descripció pausada i lenta del present de Leda, gairebé sempre acompanyada del mar. La directora de fotografia Hélène Louvart ens presenta una fotografia de blancs i blaus grecs passats per un filtre d’un gris clar i blavós que li dona realisme, i que destaca al costat de les escenes del passat, amb una Leda jove en tons marrons i vermells en la cuina senzilla del matrimoni amb les dues filles, una foscor que ens permet sentir l’ofec i la claustrofòbia de la seva vida.
Leda pot semblar egoista, però qualsevol dona amb fills entendrà la vulnerabilitat de la protagonista durant la infantesa de les seves filles, les contradiccions que suposa ser mare quan, al mateix temps, vols conservar la teva particularitat. Al final de la pel·lícula, ens adonarem que, efectivament, la vida de Leda és un mirall que reflecteix les pors i misèries de la pròpia experiència de la maternitat
