Recomanació d’Albert Pijuan
Sorpresa a la classificació de cançons més escoltades del 2023. Cap a l’estiu, el poti-poti de sonoritats urbanes latinas que basculen entre el trap i el reggaeton ha estat desbancat dels primers llocs en nombre de reproduccions de plataformes com Spotify o Youtube. El nou gènere rei és el corrido tumbado, del tot inesperat, s’ha de dir, però que, ben mirat, es troba en total consonància amb els fenòmens glocal que van apareixent en tots els àmbits artístics.
Tot i que el corrido tumbado pertany a l’hemisferi de sonoritats latinas, es diferencia dels seus antecessors per un tret decisiu. Es tracta d’un gènere que d’alguna manera posa al dia el corrido propi del nord de Mèxic i que, en la seva versió canònica, consta d’una secció de vents poderosa (sousàfon, trompetes i tuba) i l’acompanyament rítmic d’una guitarra i un baix acústics amb l’eventual aparició d’un acordió. El contrast respecte les anteriors sonoritats dominats és radical: la principal característica de l’urban latin és la sobreproducció sonora fins a l’extrem que era impossible distingir quins instruments sonen o si les veus que canten, abdicant davant l’autotune, tenen un origen humà. Aquest moviment general de retorn als sons reconeixibles fa pensar en el viratge artístic de dues de les formacions d’electrònica més venerades de les últimes dècades, Simian Mobile Disco i Daft Punk. Tant els anglesos en els seus últims dos discs (Whorl, però sobretot Murmurations) com els francesos en el seu disc de comiat (Random Access Memories), després d’haver explorat els límits sonors de l’imaginari electro, reconeixen la necessitat de recuperar uns sons més càlids, més «humans».
Reproduction, © Bloomsbury Auctions
Podem prendre’ns l’èxit inesperat i meteòric del corrido tumbado com un símptoma global que connecta amb un dels temes més tractats en totes les formes de la ficció contemporània: en un món on cada vegada vivim més aïllats i compartimentats, la possibilitat del contacte humà esdevé un problema de magnitud existencial. En defensa del latino urbà es pot argüir que, en efecte, buscava propiciar el contacte humà en el sentit més físic i primari del terme, és cert. Però l’auge del corrido tumbado sembla que hagi vingut a satisfer una necessitat obviada pels anteriors Mides de la indústria musical: el contacte amb els músic, entès gairebé com a element xamànic.
Tot això és per treure a col·lació el debat actual que gira entorn la suposada «amenaça» de la creació artística per part de les Intel·ligències Artificials. La música o les ficcions creades per IAs ja han arribat, ja són entre nosaltres. De fet, les «ficcions d’algoritme», no sé si dir-ne gènere o mètode en el qual s’ha especialitzat Netflix, fa temps que són consumides massivament. Però és que és justament Netflix la plataforma que més ràpidament ha necessitat incorporar al seu catàleg amb més urgència auteurs de prestigi com David Fincher, Jane Campion, Alfonso Cuarón, Martin Scorsese, els germans Cohen, Tamara Jenkins, Paolo Sorretino, Spike Lee, Richard Linklater o fins i tot Orson Welles, de qui han conclòs i distribuït l’obra inacabada The Other Side of the Wind. Fins i tot a la Casa de l’Algoritme saben que el factor humà no es pot cuinar amb estadístiques ni pot ser reproduït per un processador intel·ligent. D’aquí que es necessiti sentir sousàfons, guitarres acústiques i acordions de veritat abans no tornin a ser digerits pel software de centrifugat sonor de nova generació.
