Recomanació d’Enric Alegre
M’agrada el teatre. M’agrada el teatre en general, però, sobretot, aquell teatre que em fa recordar. Fa poc vaig tenir l’oportunitat de gaudir al Teatre Lliure de Baró d’evel, la companyia liderada per Camille Decourtye i Blaï Mateu que ha creat un llenguatge artístic propi i únic.
Falaise, penya-segat o precipici en català, és un obra que juga amb el risc, el risc de l’espai. L’escenografia, obra d’en Lluc Castells, brilla en aquesta obra: és una escenografia canviant, viva, per alguns crítics esdevé la metàfora d’un món en destrucció…, o potser d’un món en construcció? Es juga amb el risc de ser: qui són tots els personatges que es mouen per l’escena? I entre els intèrprets destaca l’Oriol Pla, un artista multidisciplinari que no deixa de créixer en cada nova aposta que fa. A Falaise, però, sobretot es juga amb el risc de no ser… No és teatre, no és dansa, no és mim, no és acrobàcia, no és clown, no és música, no és humor ni poesia. I què és doncs? Falaise és un espectacle total, que et sacseja i que no et deixa indiferent. Teatre de les emocions. I, de fet, si em pregunteu de què va l’obra us hauré de dir… que no en tinc ni idea. De la vida i de la mort? O de la mort i de la vida? El que sí que puc dir és que em va fer pensar, i molt.
En sortir de l’espectacle vaig recordar un altre espectacle recent que també m’havia colpit amb força: Travy, l’aposta personal de la família Pla-Solina, o sia, de l’Oriol Pla, la seva germana i els seus pares. Una proposta de teatre de l’absurd que neix des de la realitat més absoluta, la realitat d’un encàrrec del Teatre Lliure a l’Oriol Pla, la realitat d’una família de grans artistes i l’honestedat de parlar del que saps, del que coneixes, del que has viscut: una família de joglars que barreja la vida i el teatre, la veritat i la mentida, la vida i la mort. Un espectacle que et fa riure i que alhora se’n riu de si mateix, un espectacle que remou i que, en definitiva, homenatja un tipus de teatre i de vida que se’ns en va.
I no puc deixar d’esmentar una altra obra recent que també m’ha commogut profundament i que m’ha fet recordar: Papers de Guerra. Un espectacle de teatre documental únic que neix d’una realitat amagada en un dietari i unes cartes durant més de 60 anys. En Lluc Castells fa un homenatge al seu avi, en Pepe Castells, promovent la posada en escena de part de la seva memòria viscuda durant la Guerra Civil en un moment en què la vida, que penjava d’un fil molt prim, estava sotmesa al risc permanent de la incertesa de la mort. Si l’avi hagués mort a les muntanyes de Terol, res no hauria estat possible i l’únic que hauria quedat hauria estat el paisatge, un paisatge que en la mateixa representació recreen sobre l’escenari justament els fills d’en Pepe, en Josep i en Jordi Castells. Així, al seu torn, amb aquest projecte en Lluc Castells homenatja de manera evident el seu pare i el seu tiet i, especialment, l’ofici artesà de les tres generacions.
I és que no és casual que en Blaï Mateu sigui el fill d’en Tortell Poltrona i la Montse Trias; l’Oriol Pla, d’en Quimet Pla i la Nuria Solina, i en Lluc Castells, d’en Josep Castells i la Teresa Icart. Que la passió pel teatre s’aprèn i es mama a la família és evident. I encara més quan es tracta d’una gran família, una família extensa d’artistes i joglars que van conviure artísticament als anys 70 i 80 i van crear una escola i una cultura pròpia del teatre català, un teatre popular, el dels Comediants, el Circ Cric, Dagoll Dagom i la Cubana, o, amb la modèstia deguda, el del GAT a Cardedeu.
No sé si es tornarà a reprogramar Falaise, però, si esteu al cas, segur que encara podreu veure Travy i Papers de guerra. Us les recomano.
