Recomanació de Selena Soro
“Hi ha llibres que ens entren càlidament a les venes. Que mentre els llegim, sense esforç, com si respiréssim, s’uneixen a la nostra vida íntima. Són llibres que ens diuen coses de la terra, dels sentiments, que ens obren com una brisa d’estiu mil obscures flors, d’aquestes que duem sempre amagades al fons de l’esperit. Literatura càlida, terrenal, que sempre, quan commou, és poesia, encara que estigui escrita en la prosa més seca i pulcra del món.”
Carmen Laforet parla així dels llibres que més li agraden, i no se m’acut una descripció més bella i encertada del que és Puntos de vista de una mujer (Destino), un recull dels articles que l’autora de Nada va publicar a la revista Destino entre els anys 1948 i 1953. Vaig llegir Puntos de vista de una mujer durant un viatge en furgoneta per Portugal, entre penya-segats i platges esquitxades de flors, i el que em va atrapar des de les primeres pàgines va ser la sensació inequívoca d’estar conversant amb una amiga intel·ligent.
Laforet explica en aquests articles tot allò que explicaries a una amiga a qui estimes: les coses importants i les que no ho són tant, les que et preocupen i les que t’omplen d’alegria, les que t’enfaden i les que et diverteixen. Les converses entre dones –i sobretot entre dones que són amigues–, ja ho tenen, això: no deixen res fora, i és meravellós que sigui així, perquè és la vida. Laforet parla de Schopenhauer i de Faulkner i de les perruqueries a vessar i de les mimoses florides. De vegades, en un mateix article, perquè així són les bones converses amb amigues: espontànies, divertides, entre els marges i els grisos, però sempre plenes de color i amb més preguntes que respostes.
Diu Laforet que sembla “que una dona amb els cabells deixats anar sigui sempre una dona a punt de desbordar els seus secrets, de dir-nos coses estupendes de la seva vida íntima”. Hi hi ha poques coses més meravelloses que deixar-se anar els cabells i compartir totes les intimitats a una amiga. Les que són importants i les que no ho són tant, perquè per a la ment curiosa totes són interessants: “Als no curiosos els hauria d’estar prohibit escriure res”, defensa Laforet, i té tota la raó.
Un dels meus articles preferits del recull és Salones literarios, on Laforet parla de les diferents atmosferes que creen les persones quan entren a una habitació. L’autora cita una novel·la de Priestley per lloar l’ideal d’atmosfera: “És una atmosfera que vols estar creant sempre, vols que les persones més properes a tu, les que més estimes, hi visquin, la reconeguin i diguin que és excel·lent. Aquesta atmósfera conté totes les coses bones de la vida, totes les coses que els homes posen en compartiments separats i que en certa manera col·loquen per sobre de la vida”. Les dones que aconsegueixen això, –hi ha bones i males atmosferes, diu Laforet– són extraordinàries, “com reines sense vestit ni aparells”.
Extraordinàries com ho són les amigues, o com l’atmosfera que es crea en una conversa amb una amiga intel·ligent, fins i tot si és a través de la paraula escrita.
