Recomanació de Ramon Monton
Doncs sí, aquesta vegada vull parlar de la meva experiència de traductor, de pont entre llengües i cultures, que en part també és una experiència d’escriptor, perquè sens dubte cada traducció és única i té el segell personal del traductor, i a més permet conèixer en la distància del temps i l’espai persones potser afins que posseeixen uns coneixements i una experiència que el traductor en molts casos no té, i això en si mateix ja és enriquidor.
Com, si no, hauria conegut tant de prop les confessions, els aforismes i els pensaments més profunds d’Elias Canetti a La província de l’home? Com hauria pogut copsar de manera privilegiada l’ambient de crisi intel·lectual de la Viena d’abans de la Gran Guerra si no m’hagués acompanyat la visió ambiciosament globalitzadora de Robert Musil a L’home sense qualitats, un dels homes amb més qualitats que he conegut?
Quina millor manera tenia de transmetre i difondre la tragèdia del poble armeni i el genocidi que va patir per part dels turcs (inspiració directa per a Hitler per fer més tard el mateix amb els jueus) que traduir aquesta meravella de novel·la que és Els quaranta dies del Musa Dagh, de Franz Werfel, la lectura preferida dels jueus del gueto de Praga?
I com hauria pogut conèixer millor la personalitat i l’evolució social i política del poble suís juntament amb les vicissituds personals d’un aspirant a pintor orfe de pare que, en reconèixer per si mateix les seves qualitats i limitacions, aconsegueix trobar un equilibri molt personal entre la necessitat de realització personal i la de guanyar-se la vida, entre la necessitat d’estimar i sentir-se estimat per una ànima propera que tenint el privilegi de traduir Enric el verd del clàssic suís Gottfried Keller i trobant un editor que es dedica precisament a publicar clàssics de la literatura universal que encara no es trobaven en català?
La feina de traductor és adequada per a una persona curiosa, perfeccionista, amant de les llengües i de treballar durant hores en una fantàstica solitud, vis-à-vis amb l’autor del llibre i les seves dèries. És una feina plaent i vocacional, llàstima que sigui difícil viure’n no només per les tarifes editorials sinó sobretot per l’inhumà règim d’autònoms d’aquest estat en què malvivim.
L’octubre de l’any passat vaig parlar d’aquestes coses al programa Més 324 de Xavier Graset. Va fer referència a l’admiració de Nietzsche per Keller, no en tenia coneixement però és possible, perquè Feuerbach, en qui es va inspirar Karl Marx, té un paper important en el pensament de l’època i en la novel·la. Que l’obra és la crònica d’un procés d’adaptació, del reconeixement d’un fracàs? Més aviat és la crònica d’una lluita personal per trobar el necessari equilibri romàntic entre la immensitat de l’aspiració i l’acceptació del que és possible a nivell personal i social. Després de veure la pel·lícula Aguirre, de Werner Herzog, vaig pensar: Keller va ser un pintor frustrat, però va acabar sent un immens escriptor; en canvi, Hitler també va ser un pintor frustrat i es va convertir en un assassí de masses.
