Recomanació d’Alba Dalmau
Has sentit mai la paraula “PA-TA-FÍ-SI-CA”? Et sona? La coneixes? Penses que sona com una bro-ma? Doncs bé, una mica ho és, com una broma. La patafísica és la ciència de les solucions imaginàri-es i estudia les lleis que regeixen les excepcions, dit d’una altra manera: és el col·legi de les ciències sàvies i inútils.
Artistes com Man Ray (el fotògraf), Max Ernst i Joan Miró (pintors), Eugène Ionesco (dramaturg), François Le Lionnais (matemàtic) i Raymond Queneau (escriptor) eren patafísics. Perquè us feu una idea de què feien, com que la patafísica tenia per objectiu reinventar la realitat, també va reinventar el temps, per això van crear un calendari nou, amb tretze mesos i noms diferents per cada mes (Ab-solu, Ha ha, As, Sable, Décervelage, Gueules, Pédale, Clinamen, Palotin, Merdre, Gidouille, Tatane i Phalle).
Als anys seixanta, un grup de l’escola patafísica, liderat per Raymond Queneau i el seu còmplice intel·lectual François Le Lionnais, acompanyats per una desena més de personatges tan marginals com inventius, que tenien la particularitat de ser matemàtics fortament atrets per la literatura van decidir crear comissió dedicada específicament a la literatura. Aquest grup es va autoanomenar “OULIPO”, que són les sigles de «Ouvroir de littérature potentielle», en català «Taller de literatura potencial».
Oulipo s’assigna dues missions: una, proposar noves formes, estructures o TRAVES* que puguin ser utilitzades pels escriptors de la manera que més els vingui de gust. En aquesta recerca de constricci-ons recorren a eines que no són pròpies del camp lingüístic, com les matemàtiques o l’ús de recursos combinatoris. Durant el procés pretenen que s’experimenti amb les possibilitats de la llengua, és a dir: la potencialitat de la literatura; i la segona missió: examinar antigues obres literàries per trobar empremtes de la utilització d’estructures, formes o restriccions, com els palíndroms, anagrames, pan-grames, calamburs… Els autors de l’antiguitat que s’imposaven aquesta mena de regles els van ano-menar plagaris per anticipació.
Però per què serveixen exactament les traves? I és aquí on ve la part interessant de la qüestió. Les traves són regles de joc per la creació literària, altrament enteses com a obstacles que el creador s’im-posa per no anar del punt A al punt B en línia recta -que és el més avorrit que hi ha- per tal d’enriquir la mateixa escriptura. I doncs, què són les regles del sonet sinó una trava? No és el sonet un poema sotmès a unes constriccions que no són per res naturals?
Una de les traves més conegudes és el lipograma, que és l’escriptura on es prohibeix l’ús d’una de-terminada lletra. Gràcies a l’absència d’aquesta lletra podem escriure un text que mai hauríem pogut escriure si haguéssim pogut utilitzar totes les lletres. George Perec (integrant d’OULIPO) el 1969 va escriure “La disparition”, una novel·la de 319 pàgines escrita sense la lletra “A”. Però no és l’únic, al segle XVII Alonso de Alcalá y Herrera (plagiari per anticipació per excel·lència) ja va escriure cinc novel·les, on a cadascuna d’elles evitava l’ús d’una de les cinc vocals.
I tu, t’atreviries a fer un text, per exemple, sense la lletra “O”?
