Recomanació de Albert Pijoan
És un tòpic: davant de l’adaptació d’una novel·la al cinema, és peremptori preguntar «Què t’ha agradat més, el llibre o la pel·lícula?». En la valoració, molt sovint el que es jutja és la referencialitat de la pel·lícula en relació al llibre: ha representat fidelment allò que surt al llibre? El que no és tan habitual, però, és sentir aquesta mateixa pregunta maniquea sobre les adaptacions de les peces teatrals («Què t’ha agradat més, l’obra o la pel·lícula?»).
De fet, sembla que si es pren com a material base un text teatral, el cinema ho veu com un motiu d’avergonyiment. Reviseu les crítiques de pel·lícules com La soga d’Alfred Hitchcock, o d’algunes versions d’obres de David Mamet fetes pel mateix David Mamet. Trobarem una nota comú en totes les ressenyes negatives: s’hi argumenta que són pel·lícules poc reeixides perquè no aconsegueixen dissimular el seu origen teatral. D’aquesta manera, si en les adaptacions de novel·les es valora l’obediència respecte el material original, en el cas dels textos teatrals, aquesta fidelitat és l’argument per desqualificar una adaptació cinematogràfica.
Sobre els motius d’aquesta tírria del cinema cap al teatre només puc oferir especulacions. Una hipòtesi seria que el cinema es veu a sí mateix com un teatre evolucionat que mira per damunt de l’espatlla allò que ja en els primers anys del cinema mut va aconseguir: l’emancipació del llenguatge teatral per crear un llenguatge propi. Una altra hipòtesi, relacionada amb aquesta, és que el cinema s’avergonyeix del teatre de la mateixa manera que ens podem avergonyir dels nostres mestres de primària: en recorden en unes situacions i estats indignes de quan encara no érem nosaltres mateixos. Preferim que callin, que no diguin res del nostre jo infantil (perquè sovint s’hi anuncien les veritats que hi ha amagades en el jo adult).
Més enllà de les hipòtesis, podem palpar aquesta vergonya en les adaptacions cinematogràfiques del teatre: quan intenten dissimular que l’acció de la pel·lícula, com en l’obra originària, passa en un sol espai tot fent sortides al súper del davant per anar a comprar una fotesa, o mostrant el trajecte irrellevant en cotxe d’anada i tornada a la feina. O quan espedacen parlaments que superen el límit reglamentari de cent-vint segons de rèplica a la pantalla.
Però aquí no acaba tot perquè, contradient tot el que he exposat, tenim casos molt sonats on el que es valora d’una pel·lícula és que sembli teatral. Pensem en el díptic Dogville-Manderlay de Lars von Trier. Fa servir recursos inapel·lablement teatrals (una escenografia dibuixada a terra en caixa negra), fet que esdevé motiu de celebració per part dels cinèfils. O pensem en el parlament (magnífic, no ho discuteixo) que deixa anar Will Oldham (que segur que coneixereu pel seu pseudònim musical Bonnie Prince Billy) al mig de A Ghost story de David Lowery. «Oh, és tan bo, podria ser teatre!». La clau, naturalment, és que no ho sigui.
A on vull anar a parar? Enlloc. Només és un invitació a valorar cada obra per si marteixa. Si és cine, és bon cine? Si és teatre, és bon teatre? Etc. Perquè diria que a ningú se li acut jutjar les pel·lícules que són «adaptacions» d’atraccions de parcs temàtics, com la saga Pirates del Carib o Jungle Cruise, en funció de com a traslladat la successió dels revolts a la pantalla. Doncs el mateix.
