Recomanació de Selena Soro
“No puc mirar la gent sense indagar en els rostres. D’ençà que he tornat és així. Indago en els llavis, en els ulls, en les mans. Als llavis, als ulls, a les mans, els faig preguntes. Davant de qualsevol que se’m posi al davant em pregunto: ¿M’hauria ajudat a caminar, aquest?”
L’escriptora francesa Charlotte Delbo va sobreviure als camp d’extermini nazis. Que sobrevisqués, però, no significa que sortís viva. Ni ella ni tampoc cap de les dones que van ser alliberades d’Auschwitz el gener de 1945. Delbo les va visitar vint anys després del seu alliberament per preguntar-los com els havia tractat la vida. Els seus testimonis els recull a ‘La mesura dels nostres dies’ (Club Editor) i totes les dones coincideixen en un punt: van sortir d’Auschwitz, però en van sortir mortes.
És impactant descobrir que moltes se’n van adonar perquè eren incapaces de llegir. Delbo relata a l’inici del llibre com els familiars la visitaven i les preguntes que li feien s’acabaven ràpid: no en responia cap. Ells, perquè no s’avorrís, li portaven flors i li portaven llibres. “Durant molt, molt de temps els llibres es van quedar allà, al meu abast, fora del meu abast. Em deien que la meva absència del món havia durat massa”, escriu la francesa.
Quan finalment va gosar agafar-ne un, obrir-lo, mirar-lo, li va semblar fora de lloc. “Ja no hi puc trobar res més en els llibres? Són tots una repetició fútil, una descripció bonica i imaginativa, una successió de paraules sense pes?”, es pregunta. Tot el que l’escriptora havia viscut pesava massa: després d’Auschwitz era incapaç de sentir la lleugeresa. Era, per tant, incapaç de gaudir del plaer de la lectura, que és una activitat que necessita una certa volubilitat d’ànim. Deixar volar la ment, imaginar, deixar que les paraules se t’enduguin.
L’abatiment davant dels llibres, explica Delbo, li va durar molt de temps. Anys. No podia llegir “perquè era com si sabés per endavant què hi havia escrit, com si ho sabés d’una altra manera, amb un coneixement més cert i més profund, evident, irrefutable. Delbo escriu: “Tot era fals, rostres i llibres, tot em mostrava la seva falsedat i em desesperava haver perdut tota capacitat d’il·lusió i de somni, tota permeabilitat a la imaginació, a l’explicació. Això és el que va morir de mi a Auschwitz. Això és el que em converteix en un espectre”.
Tots els llibres sobre els camps de concentració nazis deixen empremta, però aquest –narrat a través de les veus de les dones– és especial. Ens recorda que si som capaços de riure i d’estimar i de llegir és perquè estem vius. Que llegim perquè estem vius i que estem vius perquè llegim.
Una companya de Delbo a Auschwitz, la Mado, explica: “No estic viva, observo els que sí que ho estan. Són fútils, ignorants. Segurament és així com s’ha de ser per viure. I no els puc dir res perquè […] creurien que els menyspreo amb la seva rutina insignificat, les seves preocupacions trivials, les seves passions efímeres i els seus desitjos fugaços”.
Totes aquestes coses tan trivials, els llibres i els desitjos i les passions, són la prova inconfusible que estem vius. Que no només existim. Que la mesura dels nostres dies té un sentit.
