Recomanació de Raimon Portell
Venècia al 1499 és una ciutat bull. Hi arriba gent de tot arreu, hi arriben alemanys i turcs, hi arriben els grecs que fugen de la Constantinoble ocupada pels turcs, hi arriben els jueus expulsats dels regnes d’Aragó i de Castella, hi arriben els humanistes que volen esborrar l’Edat Mitjana, que volen llegir els grans autors clàssics i examinar el món sota la llum de la raó. És en aquesta Venècia on Aldo Manuzio instal·la la seva impremta.
No era la primera impremta de la ciutat. Al mateix barri, n’hi havia unes quantes, i això que encara no feia cinquanta anys que l’alemany Gutemberg havia imprès les primeres bíblies. Gutemberg havia ideat els tipus mòbils, lletres en relleu que es muntaven una rere l’altra fins a omplir una pàgina. Solament calia passar-hi tinta i aplicar-hi el full perquè quedés el text imprès, i després s’hi aplicava un altre full, i un altre. Així, de cada pàgina se’n podien fer desenes de còpies; de cada llibre, un munt d’exemplars. Tenien un format gros, de pam i mig per dos pams, cosa de mal portar. Continuaven sent molt cars, però molt menys que els còdexs de pergamí.
Erudits i estudiants reclamaven més textos, més barats, més petits, de lectura agradable, ben editats. I Aldo Manuzio tenia bon nas. Va descartar els caràcters gòtics de Gutemberg i va apostar per una tipografia més clara. Va elegir les majúscules romanes i, per a les minúscules, la lletra carolíngia, suau, fàcil de llegir. Per als volums més petits, va introduir una nova tipografia que ocupava menys espai. És la que coneixem com a cursiva o itàlica. L’èxit dels nous caràcters va ser tan rotund que els primers grans fabricants de violins, els Amati, Guarnieri i Stradivarius, a l’hora de foradar la caixa de l’instrument, van imprimir-hi les seves S. Alhora, conscient que el seu públic era estudiós, va deixar amples marges en blanc perquè hi poguessin escriure notes. Perquè els poguessin carregar, va reduir la mida dels volums a la meitat i va canviar les tapes de fusta per unes altres de cartró que pesaven molt menys. I també es va encarregar de netejar els textos. Va anar a les fonts i va treure’n tot allò que els segles hi havien anat afegint. Va inventar el llibre de butxaca, però de la seva impremta va sortir també el llibre més bonic del món.
L’invent té més de cinc segles. Permet anar endavant i enrere, es carrega a l’instant, no necessita bateria. Funciona per damunt dels sis mil metres, a l’Antàrtida, a l’Amazònia. Això sí, cal anar amb compte. Qui solament en llegeix un corre un perill mortal. Però això se supera i es cura tan bon punt se n’incrementa la dosi.
Enric Satué va dedicar a les aportacions d’Aldo el llibre El diseño de libros del pasado, del presente, y tal vez del futuro. La huella de Aldo Manuzio. Una joia. Svend Dahl dedica vuit pàgines a Manuzio en la seva Historia del libro. Umberto Eco bateja una editorial amb el nom de Manuzio, a El pèndol de Foucault. També se li fa un homenatge a L’ombra de Venècia, de Raimon Portell. En canvi, no tenim constància que l’impressor aparegui a L’infinit dins d’un jonc, que Irene Vallejo dedica als llibres del món antic. Sobre llibres i biblioteques, també val la pena submergir-se en La biblioteca en llamas, de Susan Orlean.
