Recomanació d’Alícia Molina
Parafrasejant Calvino diria que, davant la invitació que us faig de llegir l’última novel·la d’Hélène Gestern, El olor del bosque, aviseu familiars i amics que no us busquin, que tindreu tots els dispositius desconnectats, que durant uns dies (el que trigueu a devorar les gairebé 770 pàgines) estareu immersos en un viatge en el temps que us deixarà fora de la realitat quotidiana, que a prou feines si us en recordareu que teniu un cos físic que necessitarà menjar, beure, dormir i fer alguna que altra evacuació íntima, i que us esperin a la tornada amb un te o un cafè i amb unes orelles expectants de tot allò que vulgueu compartir: sigui la sensació de buit que provoca el final d’una experiència plena, siguin les memòries personals que ha pogut despertar la lectura, sigui la magnificència narrativa o, potser, el silenci provocat per una espècie de síndrome d’Stendhal.
És possible trobar tots aquests atributs en una sola obra, us preguntareu i la resposta és una afirmació tan gran com la ploma de l’escriptora. Gestern ens convida a anar enrere en el temps quan a la protagonista, la historiadora Élisabeth Bathori, li encomanen una investigació a partir d’unes cartes datades durant la I Guerra Mundial. A partir d’aquí se li obre un món fascinant que compartirà amb el lector alternant la seva història personal amb la descoberta d’uns personatges que ens fan travessar portes en què la intriga, l’aparició de fotografies de guerra, de diaris encriptats… van teixint una trama sòlida sobre el negatiu d’un immens retrat narratiu que, a mida que hi anem traspassant per les diferents portes, ens en va revelant bocins fins que acaba mostrant tota la imatge positivada de la història.
I tot això ho fa amb un tramat perfecte en què barreja diferents gèneres narratius que li proporcionen a la novel·la un ritme àgil, addictiu, en què van apareixent personatges que ens van portant del passat al present sense adonar-nos-en, a través d’una prosa clara i directa que sap dosificar de manera subtil i que ens capbussa en la intriga per tal d’assaborir a petits xarrups la descoberta d’unes històries oblidades en el temps.
És difícil no deixar-se dur per l’eufòria que provoca una bona lectura i, alhora, ser prudent de no fer cap anticipació narrativa, però estic convençuda que recomanar El olor del bosque és una aposta segura perquè toca temes universals en què siguem d’on siguem, ens apel·len a tots com ho fa el fet de parlar de la guerra, l’amor, el sentit de lleialtat, les empremtes que deixem en la vida, el sentit de la justícia… o de com la memòria pot resignificar allò que ha caigut en l’oblit.
