Recomanació d’Assumpta Margenat
Quan Ray Bradbury va escriure el principal gruix de les obres de ciència ficció, els escenaris de les històries eren marcians: les muntanyes, la vegetació, els deserts… En aquell moment encara no es parlava de la Lluna com un lloc proper i assequible, i el planeta Mart va ser el pretext per a la descripció de paisatges electritzants, sers vius sorprenents i una crítica decidida a l’autoritarisme i a l’absurd de la vida a la terra.
Ara que es parla de Mart com un destí a considerar, ens estranya que Bradbury ja l’adoptés com a tema dels seus contes i, en canvi, no s’hagués enamorat de la lluna, que té tanta tradició literària. Però no va ser fins més tard que Kenedy va prometre la lluna als nord americans per ensenyar les dents als russos i l’escriptor potser no s’ho va creure.
Bradbury tenia una gran devoció per la literatura clàssica, la dels grecs, la dels romans… i s’havia passat mitja vida a les biblioteques. “Si toques una biblioteca, em toques l’ànima”, havia escrit. Era la seva alimentació, la seva respiració i el seu projecte. I va tocar el cel amb la brillant idea de fondre les obres literàries amb persones rebels que s’aprenien un llibre de memòria.
Farenheit 451, l’obra que Truffaud va dur al cinema l’any 1966, ens explica precisament això: la revolta d’una gent que, amagada al bosc, memoritza una obra amb l’únic objectiu de recitar-lo i ensenyar-lo a un jove aprenent. La resistència a la destrucció de la cultura que està en perill. L’amor al coneixement més divers. La salvació de la humanitat. Un s’aprenia Stendal, l’altre Plató, un altre Stevenson. Tota una biblioteca viva amagada al bosc.
Bradbury va estar molt a la vora de les noves ficcions desafiants que van introduir sobretot els escriptors llatinoamericans on no es tractava només de subvertir alguna llei de la física a l’estil Juli Verne, sinó que es tractava d’alterar la realitat en el seu sentit més radical. Com en L’homeil·lustrat, on els tatuatges del cos del personatge et conviden a fondre’t en la multitud de contes que expliquen aquelles línies sobre l’epidermis. Un home que narra històries a través de la seva pell, un home embolicat en literatura.
Quan a la pel·lícula Farenheit 451 el personatge de Julie Christie fa el paper de dona despersonalitzada, abduïda per una societat sense valors, crida l’atenció l’escena on ella, des del sofà de casa, conversa sense cap problema amb el presentador d’un programa de la televisió que s’està emetent, saltant-se qualsevol principi conegut de l’espai-temps. Era d’un gran atreviment. I ara nosaltres ja estem fent coses similars amb tota normalitat. Ves per on: ja hi som.
