Recomanació d’Albert Pijoan
El col•lectiu Ofèlia Dracs, format per una llarga nòmina d’autors entre els quals hi trobem Miquel Desclot, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Margarida Aritzeta o Isidre Grau, va publicar sis reculls de contes entre els anys 1979 i 1994. Executaven un programa: oferir gènere en català. Van fer reculls de literatura de terror, eròtica, negra i fins i tot gastronòmica. L’any 1985 van publicar Essa Efa, el volum de ciència ficció.
La veritat és que en català, de ciència ficció, la poca que se n’havia publicat havia estat convenientment soterrada en els recomptes històrics. A més a més, si entenem la ciència ficció en un sentit restringit, és a dir, el gènere que posa al centre l’especulació tecnològica i res més, el còmput de títols es redueix encara més. Una possible explicació a aquest buit podria ser que durant l’eclosió, consolidació i popularització del gènere, des de finals dels anys trenta fins als seixanta, la literatura catalana tenia altres maldecaps; i com que anava necessitada de prestigi no podia malgastar el temps a fer simple “literatura d’evasió”. Les cometes hi són per alertar del tòpic: és cert que hi ha una ciència ficció entregada al pur entreteniment… com n’hi ha en tots els gèneres, fins i tot el drama. El circuit català trigaria a adonar-se que la literatura de gènere, ciència ficció o qualsevol altre, pot ser tan seriosa i tan “literària” com aquella que enganyosament no s’identifica amb cap gènere.
Si agafem l’accepció més generosa de la ciència ficció (qualsevol narració especulativa o d’anticipació que inclogui o no l’element tecnològic), sí que podem espigolar un catàleg d’obres bolet a partir del qual imaginar una tradició. Hi inclouríem títols com Homes artificials de Frederic Pujulà (1912), Retorn al Sol de Josep Maria Francès (1936), El cronomòbil de Pere Verdaguer (1966), La ciutat dels joves d’Aurora Bertrana (1971), Andrea Víctrix de Llorenç Villalonga (1974) o Memòries d’un futur bàrbar, de Monsterrat Julió (1975). En la majoria d’aquests casos, les obres de ciència ficció són incursions puntuals nascudes de la curiositat d’autors dits «literaris». Però el nom que tothom té al cap en parlar de ciència ficció clàssica catalana és Manuel de Pedrolo. Hem de fer constar que la seva producció especulativa va més enllà de Mecanoscrit del segon orígen (1974): hi podem comptar novel•les com Trajecte final (1975), Aquesta matinada i potser per sempre (1980), que era la que considerava la seva obra preferida, Successimultani (1983) o Crucifeminació (1986).
El recull d’Essa Efa va ser un símptoma: la ciència ficció en català als vuitanta deixava de ser una raresa. Dit mercantilment, hi havia demanda però no oferta. No obstant això, encara quedava molt de trajecte per poder dir que s’havia consolidat. En aquesta empresa de cristal•lització destaca una figura per damunt de la resta: la del vilanoví Antoni Munné-Jordà. Com a autor, com a arqueòleg literari i antòleg (el seu llibre Narracions de ciència-ficció: antologia de 1985 és primordial), com a impulsor d’iniciatives com la Societat Catalana de Ciència Ficció, com a divulgador i estudiós del gènere… No és estrany que Munné-Jordà hagi acabat publicant a Males Herbes, una editorial creada el 2012 amb el propòsit d’omplir el buit de la literatura de la inventiva contemporània en català.
Però per saber més coses del moment actual haureu de viatjar al futur i llegir el següent article.
