La poeta nord-americana, Mary Oliver, nascuda el 1935 a Maple Heights, Ohio, guanyadora del premi Pulitzer (1983) i coneguda a Catalunya per l’encert de Godall Edicions (Ocell Roig, 2018), reverencia dos mons que de vegades es intersequen i d’altres es sobreposen. Son el món natural i el món de l’escriptura. Ho fa poèticament en cada llibre i de manera més explícita en Upstream (“A contracorrent”), un magnífic recull d’assaigs publicat el 2016, on reflexiona precisament sobre la seva relació amb la natura i amb la paraula escrita. No hi trobarem però una clara divisió entre poesia i assaig. Qui tingui la possibilitat de llegir aquest llibre, veurà de seguida que no hi ha divisions per a la persona que escriu aquestes reflexions. Les cinc parts del llibre son veritables poemes en prosa que, una a una, permeten al lector establir connexions amb poemes que ja coneix de l’esmentat Ocell Roig.
Alguns dels assaigs parlen de la infantesa, moment de descobrir les meravelles del món natural i de la figura literària que tant influiria en la seva poesia (i en la seva vida!), el germà que, com ella mateixa diu, mai va tenir, el gran poeta de la modernitat. A Ocell Roig ja ens assabentem de què la poesia de Walt Whitman és un motor que la fa avançar sempre “a contracorrent” (upstream), tot intentant vèncer allò que hi ha de convencional i d’abans establert a la vida. Ens ho diu en un poema; no hi ha res al món que pugui canviar el seu amor pel fantasma de Whitman (i d’Emerson), qui no competeix amb “el cel blau d’un matí d’estiu”, sinó que comparteix lloc i importància a la seva vida i a la seva poesia. I és així com arribem a conèixer més a fons la natura (i l’escriptura) que la poeta habita i estima.
Dins d’aquesta visió neoromàntica de la poesia, els éssers, els animals i la natura estem tots interconnectats “som xais i som fulles i som estrelles i el mateix estany lluent i misteriós”. I de nou, si ens parla dels llacs i de l’oceà, del bosc i dels camps, dels ossos i dels xais, ens parla també d’Emerson, de Poe, de Wordsworth que li van ensenyar no tan sols l’ofici d’escriure, sinó també l’ofici de viure amb senzillesa, amb intel·ligència, amatent a tot allò, clar o fosc, bo o dolent, que la vida ens té preparat perquè gaudim i perquè celebrem.
Aquests escrits, reflexions sobre la natura i sobre l’escriptura viscudes amb intensitat, son la seva manera particular de fer decantar la balança cap a l’alegria de viure, d’aconseguir que la poesia actuï en nosaltres, els lectors, de la mateixa manera que va actuar en la poeta allò que va provocar la indefugible necessitat d’escriure.
I el que ella escriu emana autenticitat i saviesa. Precisament per això i amb tot el dret del món, a un dels poemes d’Ocell Roig ens dona aquestes “Instruccions per viure una vida:”
“Para atenció.
Meravella’t.
Digues-ho.”
Com si fos un poema, la vida. O com si el poema fos la vida. Fem-li cas!
