“[…] que l’instint de manca de llibertat és orgànicament inherent a l’home des de temps immemorials […]”.
Abans que Aldous Huxley imaginés el seu món feliç, o George Orwell arribés a 1984, Ievgueni Zamiatin ja havia estat castigat per haver gosat descriure un món en el qual un ens invisible i comú gestiona els sentiments i les emocions humanes. L’any 1921 havia escrit una distopia avantguardista, obra mestra de la literatura russa del segle XX, sobre, per una banda, el nostre paper a la història, el control que els governs exerceixen sobre la nostra felicitat i, per l’altra, la voluntat humana de deixar-se controlar per no haver d’exercir una llibertat que pot resultar difícil i dolorosa. Zamiatin va haver d’exiliar-se de la Unió Soviètica: aquest llibre, Nosaltres, era, segons els censors soviètics, un llibre ideològicament reprovable.
En un món perfecte i ordenat on les persones s’anomenen números, en D-503 enginyer fidel i creador d’una màquina que portarà la felicitat del seu planeta a tota la galàxia, coneix una noia que no pot computar. A partir d’aquí, els seus intents per seguir fent la vida controlada i feliç que portava li resulten impossibles. Es torna salvatge en el sentit que comença a sentir coses, a desitjar, a voler, a gaudir, i amb aquesta obertura emocional arriba també el patiment, el dolor, el sofriment de ser viu. Com podria tornar enrere i viure feliç com era, dins de la presó de la felicitat perpètua en què va néixer? Com és possible estar disposat a patir només per sentir l’amor, l’emoció, la intensitat de l’existència? Com es pot voler ser lliure amb la por que fa la llibertat?
La malaltia s’encomana, la gent emmalalteix, pateix, i l’Estat, pare amorós, decideix vacunar les persones. Elles s’hi sotmeten de grat: s’estimen més sacrificar la seva llibertat per una felicitat grisa, plana. Fàcil. La gàbia és calenta i sempre hi ha menjar. En D-503, que som nosaltres, ha de decidir què farà. Es vacunarà o fugirà, en la inseguretat de la vida salvatge, on viuen els pàries que no han volgut viure en la felicitat del pare-Estat?
Al final del llibre (un spoiler descarat): la carta que l’autor, Zamiatin, va enviar a Ióssif Stalin, demanant-li que el deixés exiliar-se, ja que se li havia concedit el privilegi de seguir vivint a la Unió Soviètica, però se li havia negat el permís per seguir creant.
Nosaltres, Ievgueni Zamiatin, Ed. Males Herbes 2015
