Els gèneres literaris populars, com la novel·la negra, la ciència ficció o el misteri, van començar a ser patrimoni de la humanitat quan el cinema va posar en imatges i va convertir en llenguatge comú aquells relats que, fins al moment, només havien tingut vida en la imaginació dels lectors més inquiets. Aquesta viralització avant la lettre va fer que aquests gèneres arribessin aviat a la majoria d’edat, però va trigar més en uns altres mes difícils de recrear a la gran pantalla. Un d’aquests gèneres és el fantàstic i totes les seves branques.
Amb l’adaptació cinematogràfica de El senyor dels anells i la posterior serialització televisiva de Cançó de gel i de foc (coneguda popularment per Joc de trons), el gènere de la literatura fantàstica assoleix la seva normalització. Avui pràcticament tothom sap qui és en Gollum o la Daenerys Targaryen, i les generacions joves han crescut amb l’opció de veure aquestes històries abans de llegir-les (i de jugar-les, fins i tot, a la consola), i posen al mateix sac Cien años de soledad, Un mag de Terramar i Harry Potter.
El darrer escriptor que arriba a aquesta cursa és el polonès Andzrej Sapkowki amb La saga de Geralt de Rivia, tot un fenomen soterrani que esclata amb força amb The Witcher, l’adaptació a sèrie feta per Netflix.
Tot comença el 1986 quan, a punt d’entrar en la quarantena, Sapkowski publica el relat Wiedźmin (El bruixot) a la revista polonesa Fantastyka. La història agrada al públic, cosa que fa que l’autor segueixi publicant, en forma de contes curts, més aventures del seu personatge. En un món on els éssers humans són pràcticament uns nouvinguts, els monstres campen a la seva, alterant la vida dels pobles o ciutats que troben al seu camí. Per acabar amb aquests perills, hi ha professionals que assumeixen la tasca a canvi d’una recompensa. Són els bruixots, individus que han sigut sotmesos des de petits a tractaments i entrenament especial per desenvolupar capacitats sobrehumanes. No tots els nens sobreviuen, però els que ho fan estan preparats per enfrontar-se pràcticament a qualsevol cosa. Això fa que la gent normal també els considerin monstres.
Amb aquesta premissa, Sapkowski crea una trama que s’extén al llarg de set llibres i que tracta temes com el racisme, la identitat de gènere, la política o les relacions paterno-filials, tot embolcallat dintre del ric transfons del folklore eslau. A la trista figura del seu protagonista, Geralt de Rivia, contraposa a Jaskier, un bard epicuri que fa les funcions de Sancho Panza, Yennefer de Vengerberg, una dona que res pot aturar quan es marca un objectiu, o Cirilla de Cintra, l’única persona a qui Geralt arriba a considerar família.
Els dos primers llibres són un recull de relats curts. Feu un tast. Acompanyeu als personatges. Deixeu-vos emportar per tots els registres que l’autor fa servir per fer-vos sentir que fins i tot en un món fantàstic, la majoria de cops els pitjors monstres som nosaltres mateixos.
