Pot la inauguració d’una modesta llibreria en una petita comunitat tradicional suposar un perill? Per què? Per a qui? Quin mal pot fer obrir una botiga per vendre uns objectes “tan inofensius”?
La llibreria és una pel·lícula dramàtica coproduïda per Espanya, el Regne Unit i Alemanya que va ser estrenada l’any 2017 i dirigida per la Isabel Coixet, que va adaptar al cinema la novel·la The Bookshop de l’escriptora Penèlope Fitzgerald. Rebé una excel·lent crítica i resposta en taquilla, així com diversos premis prestigiosos i un gran reconeixement internacional.
La trama del film és molt senzilla: una dona, anomenada Florence Green, que ha quedat vídua i que compartia amb el seu marit la passió per la lectura i el somni d’obrir un dia una llibreria, decideix cap a finals dels anys 50 fer realitat aquest somni a Harborough, una petita població de la costa d’Anglaterra, lluny del soroll i l’enrenou de les grans ciutats. L’obertura d’aquest “negoci”, la primera botiga dedicada a la venda de llibres en aquesta localitat, anirà trobant un munt d’obstacles, la major part provocats per una dama de l’aristocràcia de Harborough, la Violet Gamart, la qual no suporta la idea que la nouvinguda pugui eclipsar encara que sigui mínimament el protagonisme que juga ella dins la seva comunitat.
Tanmateix, la determinació, bondat i paciència de la Florence, juntament amb la complicitat que aconseguirà despertar en el Bill Nighy, un home elegant i culte que viu sol i allunyat dels seus veïns en la seva mansió (a qui portarà a domicili, entre d’altres, les Cròniques marcianes de Ray Bradbury) aconseguiran anar sortejant bona part de les dificultats que trobarà la llibreria per poder tirar endavant. Menció especial demana el moment en què apareix en els aparadors de la botiga la novel·la Lolita de Vladimir Nabokov. Per als més conservadors, aquest fet suposarà una provocació intolerable; per a d’altres, la modernitat.
La llibreria aporta una novetat dins d’una societat tancada, on els rols estan ben definits, que en la mesura que convida a apropar-se al coneixement, genera una certa por en els millors situats, temorosos de què la lectura dels llibres pugui remoure les consciències dels menys afavorits. La dona nova, la Florence, amenaça l’ordre establert, sense fer soroll, sense estridències, sense res més que facilitar l’apropament a la cultura. Pot haver-hi res més transgressor? La delicadesa, la sensibilitat i la poètica de la narrativa de la Isabel Coixet aconsegueixen dibuixar l’atmosfera en la qual se submergeix aquest relat imprescindible per a tots els amants de la lectura i del cinema en general.
