Ara que els defensors dels valors de la pàtria omplen diaris, escons i tertúlies, és un bon moment per recordar que, com va dir Rainer Maria Rilke, l’autèntica pàtria d’un home és la seva infantesa. Dit en altres paraules, que allò que ens identifica no és tant el lloc on vam néixer, per més himnes i banderes que ens hi posin, sinó un temps molt concret de la nostra vida que ens remet a allà on vam créixer. És precisament d’aquest moment íntim, únic i irrepetible, del que tracten les dues novel·les d’Erri de Luca que us vull recomanar: El dia abans de la felicitat i Els peixos no tanquen els ulls.
Totes dues tenen força punts en comú. A El dia abans de la felicitat és un noi de divuit anys, orfe de pare i mare, qui recorda la seva infantesa al Nàpols de la postguerra. A Els peixos no tanquen els ulls, qui rememora el passat és un home que ja ha fet els seixanta. Tots dos reviuen aprenentatges i descobertes, «érem peixos al salabret i al voltant teníem el mar obert», dirà el protagonista d’El dia abans de la felicitat. A totes dues hi trobem les primeres baralles, les primeres lectures, el primer petó i el primer amor, l’empremta inesborrable del qual travessarà les seves vides per sempre més. La similitud no és casual: Erri de Luca les va publicar el 2009 i el 2011, respectivament, just quan tenia a tocar i recent estrenada la seixantena, una edat en què el passat comença a procurar l’aixopluc que el futur no pot oferir: «Aquell trosset d’estiu de fa cinquanta anys, –llegim a Els peixos no tanquen els ulls– contemplat a través de l’objectiu de la distància, s’amplia. No tan sols des de dalt d’una muntanya, sinó també en un microscopi es descobreixen horitzons».
Llegir Erri de Luca és escoltar algú que s’asseu al teu costat per explicar-te una història que podia haver estat la de qualsevol, si no fos que ens és narrada amb la seva veu continguda, de frase curta i transparent; una veu que alhora t’embolcalla com si et parlés a cau d’orella i et fa sentir que només a tu vol explicar-t’ho. De vegades, ho farà simulant començar un conte «Era agost, el mes en què les criatures creixen més»; d’altres, com qui escriu una nota al marge per concloure el que acabes de llegir «Els desitjos dels nens donen ordres al futur. El futur és un criat lent però fidel». De Luca, que alhora de novel·lista és poeta, tira d’ofici i et convida a pensar si allò que fa especial la vida, més enllà dels esdeveniments que hi passen, no serà la manera com (ens) l’expliquem. Llegiu Erri de Luca, que no us en penedireu! Ah, i preneu-vos el vostre temps, perquè tot i que els seus llibres no acostumen a tenir gaire més d’un centenar de pàgines, demanen ser llegits a poc a poc per tal d’assaborir-ne tots els detalls.
