“L’amor és un munt de fems. I jo sóc el gall que s’hi enfila a escatainar”
(Ernest Hemingway)
Sempre m’he considerat contista i amant de la comèdia i de l’humor, gèneres que se solen considerar menors, mentre que la novel·la i el drama tothom els pren més seriosament, un prejudici que també funciona a l’hora de valorar el realisme i la fantasia.
No sé si és veritat que últimament hi ha un cert auge del conte, deixant de banda els consagrats Sergi Pàmies i Quim Monzó, que d’altra banda fa anys que sembla força inactiu com a contista. Hi ha el cas del fenòmen Lucia Berlin i el seu Manual per a dones de fer feines, un altre trist exemple de descobriment editorial post mortem. A casa nostra ha tingut força ressò l’Anatomia de les distàncies curtes de Marta Orriols, un recull de contes sobre la infinitat de relacions a què ens condueix l’amor, i disposem de representants d’una “nova fornada de contistes” com Clara Soley o Borja Bagunyà. I, evidentment, cal no oblidar els clàssics com Pere Calders o Mercè Rodoreda.
Tot i ser conegut sobretot com a novel·lista, Ernest Hemingway és també un extraordinari escriptor de contes. Una constant en la seva creació literària és el fet que, sota la història visible, sempre hi ha molt més del que expressen les paraules que intercanvien els personatges. Per esmentar un exemple clàssic, la presència d’un gat sota la pluja ens pot transmetre sensació de desempar, d’abandonament. Els primers 49 contes de Hemingway, on trobem relats tan cèlebres com Les neus del Kilimanjaro, contenen una galeria de personatges fracassats de crosta dura i interior sensible, caçadors, pescadors, boxejadors i toreros (en consonància amb les dèries de l’autor), gàngsters de pel·lícula, mexicans d’allò més autèntics, divertidíssimes converses de borratxos i un desvergonyiment literari només a l’abast dels més grans.
