És sabut per a qualsevol que conegui lleugerament la indústria literària que els editors, normalment, prefereixen les novel·les que els reculls de contes i, si és així, és perquè el públic en general també ho prefereix. La novel·la ven més, perquè el lector tendeix a pensar que és més literària, que està comprant un producte més complet o de més prestigi, encara que això no sigui cert. El que és innegable és que, més enllà dels clàssics (Edgar Allan Poe, Raymond Carver, Jorge Luis Borges, Quim Monzó…) i comptades excepcions, la majoria de reculls de contes són d’autors que, prèviament, s’han guanyat el seu públic a través de novel·les prèvies.
La veritat és, però, que llegir una novel·la -a diferència del que puguem pensar- és un exercici molt més senzill que llegir contes. La novel·la explica una història que creix i es desenvolupa per si sola i rarament amaga dobles sentits, és per l’acumulació d’informació que ens permet entendre-la més fàcilment i empatitzar amb els personatges; mentre que un bon conte -tal com explicava Hemingway- ha de tenir l’estructura d’un iceberg. És a dir, allò que es veu (o es llegeix) és la punta de l’iceberg que treu al cap a la superfície, però allò que vol explicar l’autor ha de quedar submergit sota el text i és aquí on rau el veritable significat del conte. Això vol dir que com a lectors se’ns demana un gran esforç d’interpretació, ja que darrere cada paraula se n’hi amaguen tres que són invisibles. Gairebé sempre, la història visible serà molt més banal que aquella que veritablement pretén explicar l’autor, molt sovint relacionada amb la condició humana. Cortázar feia una analogia molt gràfica entre l’escriptura del conte i la novel·la en relació a un combat de boxa: “La novel·la es guanya per punts, mentre que un conte s’ha de guanyar per knock out”
Si us voleu posar a prova, us recomanaré tres reculls de contes que basats en persones “ordinàries”, situats en contextos “corrents” i explicant històries “convencionals” aconsegueixen parlar-nos de persones extraordinàries, en contextos inusuals, tot explicant històries originals.
Els tres autors són nord-americans de la segona meitat del segle XX. El primer (sí, tot, un clàssic) Raymond Carver. D’ell us recomano començar amb el recull Principiantes o Catedral (ambdós de l’editorial Anagrama) i, més en concret, un relat anomenat Parece una tontería;
