Un dels meus temes predilectes quan faig cursos d’escriptura creativa és quan explico com escriure a través dels cinc sentits. A diferència del cinema, on la càmera només és capaç de captar imatge i so, la literatura té el privilegi de captar olors, sabors i textures. És precisament per això que poso en dubte la famosa frase que diu “una imatge val més que mil paraules”, ja que si aquestes mil paraules et permeten captar matisos que una imatge és incapaç de mostrar, ens trobem davant la meravella de poder explicar una història de manera hexadimensional envers la bidimensionalitat cinematogràfica.
Precisament per això, us volia parlar de l’ús d’un d’aquests sentits: la textura i, més en concret, la temperatura i com aquesta en algunes obres es converteix en la font d’inspiració.
No us ha passat mai que llegint un llibre, la sensació de fred o calor és tan latent a cada pàgina que voldríeu cobrir-vos amb una manta o fer-vos una dutxa d’aigua freda? A mi, això em va passar fa temps llegint L’estrany d’Albert Camús (La Butxaca) i recentment Germà de Gel d’Alícia Kopf (L’Altra Editorial).
La calor -ho diuen els psicòlegs- estimula els comportaments impulsius, per això hi ha més crims i embolics amorosos en els mesos càlids. No és estrany, doncs, que molts autors decideixin situar la seva història en llocs i temporades estivals, per tal de posar els seus personatges en situacions límits que ajudin a alterar-los psicològicament i fer girs sobtats a la trama: violència, sexe, passions destructives… A L’estrany de Camús, la calor que es veu a la llum encegadora, en el quitrà fos, en els capós bullents dels cotxes, en l’olor del cuir, els fems, el vernís i l’encens (…) serveix fins i tot com a disculpa davant d’un assassinat, com si els efectes pertorbadors del sol poguessin considerar-se un atenuant davant del jutge.
Aquesta mateixa calor li serveix a Gabriel García Márquez a Cien años de Soledad com a preludi dels desastres, crims i revelacions que vindran.
En canvi, el fred -i aquí us vull parlar d’un dels llibres més rars però fantàstics, que he llegit aquesta temporada- és el leit motiv de l’escriptora Alícia Kopf, amb la seva primera novel·la (o més aviat, n’hauríem de dir quadern de bitàcola de la seva vida professional i personal) Germà de Gel, que és l’extracte del tot el material que va recopilar per la seva tesi doctoral sobre els pols, acompanyat de fotografies històriques, referències cinematogràfics i musicals, però sobretot d’experiències i records de la seva vida que conviuen amb la documentació exhaustiva del seu estudi, com una analogia perfecta de la fredor sentimental (la seva amb la resta, però especialment amb el seu germà, autista). Una novel·la que gira entorn del fred i la reculsió física i sentimental que aquest comporta (a dins de casa, però també a dins d’un mateix).
En cinema, també són inacabables els títols que giren al voltant de la temperatura, com Dotze homes sense pietat, on una dotzena d’homes resten tancats en una sala sense ventiladors, suant sense parar per debatre sobre un cas d’assassinat o La ventana indiscreta, que ben poc hauria pogut veure en James Steward si la mateixa pel·lícula hagués passat als mesos d’hivern. O el fred altra vegada, provocant pel·lícules més intimistes, encara que sempre duríssimes per l’hostilitat de la gelor com la darrera pel·lícula d’Isabel Coixet, Nadie quiere la noche o Fargo dels germans Coen.
