Què és la fe religiosa? De què estem parlant quan ens referim a ser cristià? Es tracta de creure en determinades veritats, o més aviat de viure d’una certa manera, impulsat per un esperit il·luminat pel vigor de la fe? O són les dues coses alhora, si considerem que una i altra cosa es retroalimenten mútuament? Sovint es diu allò de què “la fe mueve montañas”. Fins a quin punt els creients sostenen una fe semblant? Viuen diàriament amb aquesta esperança?
Dinamitzadora: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

Dirigida pel danès Carl Theodor Dreyer i protagonitzada per Henrik Malberg, Emil Hass Christensen, Cay Kristiansen i Preben Leedorff-Rye, va ser estrenada l’any 1955, va guanyar el Lleó d’Or de Venècia, entre d’altres premis, i es considerada l’obra mestre del seu director. Aquest film es troba dins les set millors pel·lícules de tots els temps, segons la selecció del José Luis Garci, qui admet que, malgrat no mantenir cap creença de tipus religiós, la cinta de Dreyer té tal capacitat per commoure i endinsar a l’espectador en una atmosfera de profunditat espiritual tan especial, que fa inevitable no copsar el sentit del que seria l’experiència mística.

Poden succeir els miracles? Es pot ser cristià i no creure en tot moment que és possible un miracle? En Johannes, un dels tres fills d’un vell granger anomenat Morten Borgen, sembla haver caigut en la follia. El seu pare atribueix la causa del seu trastorn a un excés de lectura dels textos del filòsof Sören Kierkegaard. De la mateixa manera que el nostre immortal Don Quijote de la Mancha va embogir per llegir llibres de cavalleries sense parar, aquí en Johannes s’ha perdut a si mateix en administrar-se una “sobredosi” del precursor de l’existencialisme  en la seva vertent cristiana.

Quan una de les dones de la família cau molt greument malalta, tant el metge, que representa la figura de la ciència i el coneixement racional, com el capellà, que simbolitza en el film la religió com a institució humana i poder fàctic, coincidiran en què tothom pot començar a acomiadar-se d’ella, perquè no hi ha res a fer i la seva mort és inevitable. Ningú no lluita contra aquest pronòstic fatal i irreversible, tant irreversible com la mateixa mort, a la qual tots estem sentenciats i de la qual ningú no torna. Tanmateix, els cristians afirmen que Jesucrist sí ho va fer. Fins a quin punt podem parlar de fe, si aquesta fe no veu que el camí de Jesús pot ser el camí de tots?

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

Què podem fer davant el magnetisme que desprèn l’aparador d’una pastisseria repleta d’exquisits bombons? És possible resistir-se a la temptació d’una xocolata esplèndida, que pren la forma d’una promesa de plaer immediat? I, tanmateix, en el cas que fos possible fer-ho, què guanyaríem? Quines raons ens podrien dur a pensar que és preferible reprimir-nos? Chocolat ens convida a gaudir de la vida sense complexos, superant els nostres prejudicis, des d’una òptica vitalista i alegre.
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

Dirigida per Lasse Hallström i protagonitzada per Juliette Binoche, Judi Dench, Alfred Molina, Lena Olin, Carrie-Anne Mos i el camaleònic Johnny Depp,va ser estrenada l’any 2000, rebent cinc nominacions als premis El film, definit per Carlos Boyero, crític de cinema en el diari El Mundo com una pel·lícula “deliciosa, con el aroma de un precioso cuento de hadas”, ens mostra com canviarà la vida dels habitants de Lansquenet, un petit poble francès molt tradicional, quan una dona forastera, acompanyada de la seva mare, decideix obrir una xocolateria amb els dolços més increïbles que mai s’han tastat.

Ens trobem davant d’una pel·lícula molt singular que ens parla de la solidaritat, el respecte, l’amistat i l’amor, així com de les dificultats tan grans que troben tots aquests elements per poder manifestar-se quan el dogmatisme, la intolerància, el classisme i la por al canvi i la novetat dominen el context social. I és que, sovint, sota l’aparença de què s’han de defensar les grans virtuts que  ens han servit per ordenar la vida social, i que corren ara el perill suposadament de desaparèixer per donar pas a una societat abandonada al llibertinatge i l’hedonisme més materialista i pueril, es vol justificar que res no canviï, que tot segueixi com sempre. La conseqüència inevitable quan el que domina és aquesta manera de pensar sempre acaba sent la persecució sistemàtica de tots aquells que s’atreveixen a desafiar la tradició.

La xocolateria apareix com la botiga que posa a l’abast de tothom el fer realitat el seus somnis en forma de bombons de xocolata, convertits en símbol del plaer terrenal. Tot plegat, la seva aparició servirà per desemmascarar la hipocresia d’una comunitat on els poders fàctics fan servir la seva posició privilegiada per controlar qualsevol intent de celebrar la vida des d’uns plantejaments diferents als que sempre han funcionat allà i que tan bé serveixen als seus propis interessos. O això pensen ells, car, al cap i a la fi, com finalment ens mostra la pel·lícula, la repressió a la que tenen sotmesa a la població també els afecta a ells mateixos: es veuen obligats a viure, almenys  de cara a la galeria, reprimint-se igualment de menjar-ne els meravellosos bombons de la botiga, per donar exemple, la qual cosa els fa unes persones infelices i rancunioses cap a aquells que sí en gaudeixen d’ells. I és que, com suportar tenir al costat algú que s’ho està passant d’allò més bé gaudint de tot allò que un es nega a apreciar, malgrat es mor de ganes de fer-ho?

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

Viatges en el temps, causalitat inversa, inversió de l’ordre temporal… ens enfrontem a una qüestió purament tecnològica o, en realitat, estem davant d’una paradoxa de tipus lògic? És a dir, la possibilitat de crear una màquina per a viatjar cap el futur o el passat, depèn només del progrés científic i tecnològic que siguem capaços d’assolir, o, ans al contrari, topa amb incongruències des del punt de vista de la lògica i el principi de no-contradicció que permeten afirmar que una tal màquina mai no podrà existir de cap manera? I tanmateix, si anéssim al passat i ens trobéssim amb nosaltres mateixos, què succeiria amb el concepte del “jo” tal com l’entenem ara?

Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

Dirigida per Nacho Vigalondo i protagonitzada per Karra Elejalde, Bárbara Goenaga, Candela Fernández i el propi director, va ser estrenada l’any 2007, aconseguint guanyar diversos premis nacionals i internacionals. El film es tracta d’un thriller psicològic amb la particularitat de què aquest té lloc en un escenari on el protagonista (Héctor), intrigat per la visió d’una noia que ha vist mitjançant els seus prismàtics, s’endinsa en el bosc per mirar de trobar-la i, després de rebre una agressió per part d’un home encaputxat i fugir a tota pressa, acaba entrant, per garantir la seva seguretat, en una màquina que el trasllada al passat. Un passat no gaire remot, però, doncs només viatja aproximadament a uns 45 minuts abans.

L’Héctor que acaba de sortir de la màquina podrà veure’s a si mateix fent les coses que ja havia fet amb anterioritat. Aquest nou Héctor, que, tal com ens proposa la pel·lícula, podríem anomenar Héctor 2, intentant evitar que aquesta duplicitat esdevingui contínua i mirant, per tant, de fusionar els dos Héctor, acabarà entrant de nou en la màquina del temps, la qual cosa acabarà donant lloc a un nou Héctor, és a dir, Héctor 3, a qui correspondrà mirar d’arreglar tot aquest embolic, una vegada ha descobert que l’agressió que va patir el primer Héctor l’havia ocasionat Héctor 2 i, per tant, ell mateix! O potser no…

I és que, són Héctor 1, 2 i 3 la mateixa persona? El film aparentment manté la coherència de la trama d’una manera absoluta, com si es tractés d’una mena de puzle on finalment encaixen totes les peces de forma magistral. Tanmateix, realment ho aconsegueix? Quines de les nostres intuïcions més arrelades podrien entrar en conflicte amb la possibilitat real de què tinguessin lloc uns esdeveniments com el que ens proposa la pel·lícula.

Què passaria si la vida humana no comencés per l’etapa de nadó sinó per la de la vellesa, i anéssim “avançant” de manera inversa? Quin resultat tindria néixer vells per anar progressivament sent cada dia que passa més joves? I si això només ens succeís a nosaltres, però no a la resta de la gent? Seria millor aquest tipus d’existència, o seria una tragèdia? Com afectaria a la nostra relació amb la família, la parella, els amics, companys… la nostra vida afectiva i sentimental en general?
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

Dirigida per David Fincher i protagonitzada per Brad Pitt i Cate Blanchett, va ser estrenada l’any 2008, aconseguint quedar nominada als premis cinematogràfics més importants d’arreu. El film, inspirat en un relat de l’escriptor americà Francis Scott Fitzgerald, ens presenta el cas sorprenent d’una persona, en Benjamin Button, que pateix una estranya “malaltia”: neix amb la semblança d’un home d’edat avançada, més de 80 anys, i el seu creixement personal va en la direcció d’anar convertint-se en algú cada cop més jove.

Prenen com a punt de partida aquest fet ficcional el relat ens convida a la reflexió entorn la condició humana i la nostra manera d’entendre l’existència. La transgressió de l’ordre natural que suposa la presència d’un ésser humà com el Benjamin Button genera inevitablement una certa angoixa, en la mesura que ens sembla una cosa grotesca i quasi diabòlica. Sovint no qüestionem la realitat que estem acostumats a viure, i encara més pel que té a veure a les lleis físiques que governen el món natural. Per això, l’aparició d’un individu com aquest implica un desafiament cap a les nostres creences i convencions entorn allò que ha de ser.

D’altra banda, cal situar-se en el subjecte concret, el propi Benjamin, per seguir en el seu viatge biogràfic com li afecta amb ell personalment patir aquesta curiosa anomalia. Més enllà de pensar entorn quin efecte té sobre nosaltres veure algú tan singular, no podem deixar de situar-nos en com ho ha de viure ell. Fer el compte enrere, viure al revés de tothom, fer-te més jove quan més gran et vas fent, no permet, evidentment, una vida “normal”. Però, de quina vida estem parlant en aquest cas?