Què hem de fer preferentment en cas de conflicte: obeir les normes dels nostres superiors en la jerarquia estatal, o la nostra consciència entorn el que està bé i el que no? Si ens comportem tal com ens demanen les lleis i institucions que regulen les nostres vides, possiblement no tindrem problemes amb la policia i les forces de seguretat… Però, es pot realment viure d’esquenes a les pròpies conviccions? Fins a quin punt estem disposats a defensar allò que creiem que és just, malgrat pugui contradir l’ordre establert?

El director va dur a la gran pantalla aquesta obra mestre del cinema alemany, que va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa l’any 2006 (i el BAFTA, el César i el Premi al millor film i millor actor del Cinema Europeu de l’any, entre molts altres reconeixements). En aquest original cinta se’ns presenta la vida d’un alt funcionari de la Stasi, el servei d’intel·ligència de la República Democràtica Alemanya, encarregat de vigilar els moviments de qualsevol persona que pensessin que podia conspirar contra el règim. La seva funció consistirà en espiar a un escriptor i la seva dona, que es actriu, i passar informes sobre tot allò que diuen i fan, car la seva casa està plena de micròfons amagats, i ell pot escoltar perfectament les seves converses sense que ells siguin conscients de res.

El funcionari de la Stasi havia desenvolupat sempre la seva feina amb una manca absoluta de qüestionament entorn la seva actuació. Senzillament s’havia limitat fins llavors a obeir ordres, confiat en què fer allò que li manen és la millor manera de servir al seu país. Tanmateix, a l’escoltar ara els diàlegs entre l’actriu i l’escriptor, així com també els intercanvis que mantenen amb els seus amics (cal destacar a més que el funcionari porta una vida totalment gris sense amics de cap mena i allunyada de cap relació afectiva), el vigilant comença a entendre què està passant en la RDA i la injustícia que suposaria perseguir a aquestes persones. Per aquesta raó, es dedicarà a partir de llavors a passar informes ficticis sobre els seus moviments, mirant de protegir-los tant com sigui possible, fins el punt d’arribar a entrar a casa d’ells per amagar alguna prova que els pugui incriminar quan sap que aniran a fer algun registre.

Una de les coses que potser criden més l’atenció de tota la història és el fet de què el nostre protagonista està permanentment jugant-se la vida per ajudar a unes persones que el més probable és que mai sàpiguen que està fent això per salvar-los. Però, una vegada que el funcionari ha escoltat la Sonata per a un home bo no pot evitar veure’s interpel·lat per la música i sentir com alguna cosa es transforma en el seu interior.

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

Què és la vida? Què li dóna sentit? Quines coses fan que tingui valor? Quan les coses ens desborden i trobem dificultats per tirar endavant, com podem establir el nostre ordre de prioritats? Potser allò que tenim més a prop és justament el que moltes vegades més passem per alt…

L’argentí Juan José Campanella dirigí aquest magnífic film protagonitzat pel Ricardo Darín i que va estar nominat a l’Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa l’any 2001 (que guanyaria amb El secreto de tus ojos al 2010). En El hijo de la novia ens trobem un home de quaranta anys, anomentat Rafael Belvedere, el qual mostra greus dificultats per saber com conduir la seva vida. El Rafael es va fer càrrec fa un temps del restaurant que portava el seu pare, però com no en té gaire èxit, això li comporta un estrés total ja que no domina l’ofici i tampoc sap organitzar-se.

Els mals de cap constants que li suposa el negoci, juntament amb les seves pròpies inseguretats i dubtes personals, provoquen que no dediqui el temps que caldria a la seva companya, amb la qual no acaba d’establir una relació de compromís ferm, potser perquè tem que la relació actual acabi igual de malament que el seu matrimoni anterior, que va acabar en divorci, i tampoc a la seva filla, que encara no ha superat la situació.

Per altra banda, la mare del Rafael està ingressada en un centre geriàtric donada la seva avançada edat i el fet que pateix la malaltia de l’Alzheimer. El seu fill no la va a visitar amb la freqüència que caldria, de la qual cosa tampoc se sent gens orgullós. El seu egoisme l’ha anat allunyant de la gent que més l’estima, sense que sembli adonar-se’n del tot del perquè de la seva situació.

Ara bé, un fet del tot inesperat per ell, més el retrobament amb un vell amic de la infantesa, faran que la seva vida comenci a girar. La seva mare li comunica que el seu més gran desig i el que la faria més feliç a la vida seria contraure matrimoni per l’església. Al Rafael es preguntarà a què treu cap ara aquest pensament de casar-se a la seva edat, però no podrà negar-se a la que podria ser la darrera voluntat de la seva mare, de manera que es veurà en l’obligació moral de participar en els preparatius, tot tractant de trobar el sentit de tot plegat. Curiosament, aquesta interrogació li servirà a ell mateix per pensar a fons sobre la seva pròpia vida, fins el punt que finalment aquesta viurà un punt d’inflexió absolut.

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

Què estem disposats a fer per amor? Fins a quin punt hem d’arribar a satisfer les demandes de l’altra? L’estimació ha de ser incondicional, o cal que establim un límit a l’hora de seguir la voluntat de la persona amada? En aquest cas, quin hauria de ser aquest límit i quin seria aquest valor superior que validaria posar fre a l’anterior?

El polèmic director danès Lars von Trier va guanyar el Gran Premi del Jurat l’any 1996 al festival de Cannes, mentre que l’Emily Watson va estar nominada a l’Oscar a millor actriu per la seva magnífica interpretació de la Bess, una dona escocesa que va patir una forta crisi per la mort del seu germà, per la qual va estar hospitalitzada, i que ara acaba de contraure matrimoni amb el Jan, un home noruec que treballa en una planta petrolífera.

El film contraposa els costums i manera de pensar de la comunitat on viu la Bess amb la del Jan, no només el dia del casament entre ambdós, sinó també en diversos moments de la trama. Mentre que la Bess ha crescut en un ambient de religiositat molt tradicional i conservadora, d’esperit calvinista i patriarcal, el Jan i els seus amics mostren un tarannà més vitalista i desenfadat, on la recerca de la felicitat i el plaer no es deixa per a l’altra vida sinó que es considera que cal buscar-lo en aquesta. Després del seu casament, la Bess, que s’havia mantingut verge fins aquell dia, descobreix la sexualitat amb el seu marit i viuen durant un temps una situació idíl·lica, que es trencarà quan el Jan ha de tornar a la feina i els dos han d’afrontar una separació que saben que serà per una llarga temporada.

L’enamorament de la Bess i la devoció que sent pel seu marit fan que per a ella es contempli com a una veritable tragèdia haver de viure sense ell, encara que sigui temporalment, tot i que finalment no li queda més remei que acceptar-ho. Una vegada Jan torna a la feina, però, un lamentable i desgraciat accident el deixarà molt malmès. En Jan retornarà a casa i la Bess es dedicarà a cuidar-lo i procurar que sigui feliç, malgrat la seva situació. Disposada a fer el que calgui per intentar ajudar-lo, i davant la impossibilitat de practicar el sexe per part del Jan, la Bess es trobarà amb la demanda per part d’ell de què tingui relacions amb altres homes i després li expliqui el que han fet. La Bess vol acontentar-lo i seguir les seves peticions, per sorprenents que puguin ser, encara que estiguin en contra de la seva voluntat, doncs per a ella l’única possibilitat de ser feliç passa per sentir que està complint els desitjos de la persona que estima.

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

On és el límit entre la venjança i la justícia? Es pot perdonar el crim d’una filla? Caldria fer-ho? Quan algú fa molt de mal a una persona del tot innocent, de manera deliberada i sense cap càrrec de consciència, ens ha de merèixer cap consideració, o tenim dret de retornar-li tot el mal que ha provocat, o si més no, de garantir que mai més podrà fer res semblant a ningú més?

El director suec Ingmar Bergman va guanyar el premi Oscar l’any 1960 a la millor pel·lícula de parla no anglesa per aquesta cinta, així com l’Espiga d’Or a la Seminci i altres reconeixements importants. Ambientada a l’època medieval, igual que El setè segell, aquestes dues pel·lícules seran les úniques de Bergman que aconseguiran rebre l’aprovació del pare del director, l’Erik Bergman, un pastor luterà d’idees religioses conservadores.

La dona del protagonista descobreix que els homes que han allotjat gentilment a casa seva porten entre les seves pertinences el vestit de la seva filla, que ha desaparegut estranyament i que ja havia d’haver tornat a casa. Quan comunica el que acaba de saber al seu marit, aquest no té cap dubte de què és el que ha de fer. Els viatjants que té dormint dins la seva llar li han assassinat la seva filla, de manera que l’única resposta possible davant el que ha passat que pot considerar no és altra que la de la venjança. (I de fet l’espectador té una dada més que el cavaller potser sospita però no sap del cert: abans de matar-la ha estat violada).

Després de seguir un antic ritual de preparació pel que li toca fer, el cavaller entra a la sala on estaven dormint els assassins, els desperta (per donar-los l’oportunitat de defensar-se, tot i que podria haver-los matat més fàcilment si no ho feia), i a continuació venja la mort de la seva filla. Tanmateix, un dels viatgers es tracta d’un noi molt jove que en realitat no ha intervingut en el crim ni la violació, tot i que tampoc ha fet res per evitar-ho. El cavaller, malgrat els dubtes de la seva dona, aplicarà la mateixa lògica implacable contra el jove. Una vegada consumada la venjança, el pare i la mare, acompanyats d’altres personatges, van al bosc a buscar el cadàver de la filla. Quan el troben, el cavaller, un home cristià, sent menyspreu per si mateix pel que ha fet. Demana perdó a Déu pels seus actes i promet construir una església justament en aquell lloc com a senyal del seu penediment. En fer-ho, en el moment d’aixecar el cos de la seva filla esdevé un acte miraculós: mana aigua de sota del cadàver. Ara entenem el títol del film: “el deu de la donzella”.

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

Podem amagar la veritat indefinidament? És legítim fer-ho si pensem que el benestar o la felicitat de l’altre depèn d’això? Tenim l’obligació moral de mostrar la realitat tal com és a una persona, si sabem del cert que actuar d’aquesta manera li pot provocar dolor o malestar en un grau considerable? En cas afirmatiu, en nom de què tenim dret a actuar així? Quin valor ha de prevaldre, si entren en contradicció, la veritat o la felicitat?

Guanyadora del Premi Especial del Jurat a la Seminci i també guanyadora dels Premis del Cinema Europeu 2003 a millor pel·lícula, actor (el barceloní Daniel Brühl),  guió i tots els premis del públic, entre d’altres reconeixements, la cinta del director alemany Wolfgang Becker ens situa en el moment en què va tenir lloc la caiguda del mur de Berlín l’any 1.989. Poc abans d’aquests esdeveniments, segons la ficció del film, una dona, mare de dos fills ja grans i a la qual ha abandonat el seu marit per marxar amb una noia més jove, acaba d’entrar en coma. Afiliada al partit comunista, ha fet de la seva dedicació i entrega a la causa de la RDA la manera de superar la seva frustració personal arran de la separació. Els metges, ara que acaba de sortir del coma, comuniquen als seus fills, un noi i una noia, que han de vigilar perquè la seva mare es troba encara en un estat de salut molt fràgil, de manera que qualsevol notícia negativa que la pogués desestabilitzar podria resultar molt perjudicial.

Els fills, sobretot el noi, pensaran que, donada la implicació de la seva mare en qüestions polítiques, seria per a ella un gran trasbals saber que el bloc capitalista ha guanyat la partida a Berlín, i que el món sencer comença a abandonar la fe en les propostes de tipus comunista. Per això, decidiran que de cap manera la mare ha conèixer el que està passant a la ciutat i el país. Ara bé, com ocultar-ho? Aquí és on l’enginy del fill i un amic seu que està estudiant cultura audiovisual mostren la seva gran creativitat i inventiva: com la dona encara no pot sortir al carrer i el seu contacte amb la realitat es limita al que pot veure per la televisió, es dedicaran a gravar telediaris ficticis en els quals retransmeten una imatge del que passa al món absolutament alterada. Fan veure que el mur de Berlín continua existint, que el bloc comunista cada cop rep major acceptació i que la seva causa mica en mica està aconseguint un reconeixement més gran.

La dificultat en què s’aniran trobant per mantenir l’engany serà creixent, doncs a mida que la dona es vagi recuperant de la seva salut i comenci a poder aixecar-se del llit i mirar per la finestra de l’habitació tot es complicarà. Tot i així, l’amor del seu fill i el seu

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

Com hauria de ser un professor que fa classe a un grup de joves? Quins principis fora bo que orientessin la seva pràctica professional, i quines qualitats personals i competencials caldria que tingués? Tanmateix, amb els seus alumnes, quina mena de relació ha d’establir i quins valors els hi hauria de transmetre? Més enllà de l’estil propi de cada educador, què és lícit i què no en l’acció docent?

Premiada amb l’Oscar al millor guió original l’any 1989, la pel·lícula El club dels poetes morts, dirigida per l’australià Peter Weir (qui uns anys després portaria a les pantalles El show de Truman), és possiblement la més famosa de totes les que s’han fet sobre professors i escoles (i són moltes, tot un gènere cinematogràfic). La figura del seu protagonista, el sr. Keating, interpretat magistralment per l’actor Robin Williams, sense dubte va causar un gran impacte en el món de la pedagogia. I és que molts educadors en actiu, així com molts estudiants que aspiraven a convertir-se algun dia en professors, van veure en el professor de literatura de la prestigiosa acadèmia Welton un model, un referent, d’allò que ha de ser un professor.  Al film, però, la incomprensió i intolerància que mostrarà la direcció de l’escola i alguns dels seus companys vers la seva manera de fer, juntament amb la pressió que exerciran alguns pares en contra del carismàtic professor, provocaran que sigui acomiadat. El cas del sr. Keating ens convida a recordar el del tàbac d’Atenes: Sòcrates.

Sòcrates va ser portat a judici pel seu propi poble i va veure com l’Assemblea votava majoritàriament a favor de la seva execució. Entre d’altres càrrecs se l’acusava de fer dels joves persones mal educades, que desafiaven l’autoritat de l’Estat i dels seus pares amb l’excusa de que havien de seguir els dictats de la seva consciència i de la seva raó. El sr. Keating proclama entre els seus alumnes que aprofitin el moment (carpe diem) i li diu a un altre professor en el menjador que ell només cerca fer dels joves “lliurepensadors”. En ambdós casos, al final presenciem un desenllaç tràgic: la mort de Sòcrates, en un cas, i el suïcidi de Neil (protagonitzat per Robert Sean Leonard), en l’altra, que donarà lloc a l’expulsió del sr. Keating, acusat d’induir als estudiants a adoptar conductes que contravenen les normes de l’escola i la voluntat de les famílies.

El deixeble més famós de Sòcrates, el filòsof Plató, va dedicar el seu diàleg Menó a parlar entorn l’educació i la pràctica de la virtut, mentre que a la República escrigué com havia de ser l’ensenyament que havien de rebre a cada etapa educativa els nens i nenes del model de societat que ell considerava ideal. Però no només va fer teoria: cap a l’any 387 a. C. va fundar l’Acadèmia, centre de formació de futurs assessors polítics, per tal de fer dels alumnes persones honestes i amb grans coneixements, que estimessin la veritat, el bé i la bellesa.

En la nostra sessió de filmosofia volem analitzar el film de Peter Weir tot reflexionant sobre la manera de fer del sr. Keating, valorant fins a quin punt estem o no d’acord en la seva proposta com a educador. La referència a altres pel·lícules semblants, com ara El somriure de Mona Lisa, El club dels emperadors, Ments perilloses, Rebel·lió a les aules, Diaris del carrer, etc. i la nova sèrie de TV 3, Merlí, protagonitzada per un professor de filosofia, ens serviran també per aprofundir en la visió de com en el cinema i la televisió es retracta el món de la docència.

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook