Quines són les preguntes fonamentals que han tractat de respondre els grans pensadors de la història al llarg dels segles? Es pot elaborar un relat d’intriga a partir de les mateixes? És possible explicar les aportacions dels filòsofs més destacats de manera intel·ligible per a tota mena de públics? I, finalment, podria ser que fóssim cadascú de nosaltres, al cap i a la fi, només personatges d’un guió que algú està escrivint sense que ens adonem? En aquest cas, hi hauria manera de sortir-se’n del mateix?

El món de Sofia és una pel·lícula dirigida per Erik Gustavson que es va estrenar l’any 1999 i que pren com a referència la novel·la homònima de l’escriptor norueg Jostein Gaarder escrita vuit anys abans. Aquesta es va convertir en un autèntic best seller en un gran nombre de països, fet gens habitual en una obra de temàtica filosòfica. La seva adaptació cinematogràfica incorpora algun canvis al text original, però aconsegueix mantenir l’essència del relat: presentar una història de les idees de forma amena i amb un rerefons d’intriga.

Les aportacions més significatives de Sòcrates, Plató, Aristòtil, Epicur, Descartes, Hume, Kant… van desfilant al llarg de la narració, a partir de les explicacions que el professor Albert Knox va transmetent a la jove Sofia Amundsen, sempre a partir d’alguna pregunta prèvia que vol provocar una primera reflexió al voltant de la qüestió per part d’ella. A partir d’un cert moment, ambdós descobriran que en realitat no són realment persones de carn i ossos, sinó personatges de ficció que formen part d’un llibre que un capità de l’exèrcit (Albert Knag) està escrivint per regalar-lo a la seva filla (Hilde) el dia del seu aniversari, la qual té la mateixa edat que la Sofia del relat (farà quinze anys).

Albert Knox i Sofia Amundsen es preguntaran què serà d’ells una vegada el capità aconsegueixi terminar la novel·la (que portarà per títol precisament el de El món de Sofia). Temen que la finalització del llibre suposarà a la vegada el seu propi fi, per la qual cosa, i seguint el desig de tot ésser de perseverar en la seva existència, tal com deia Baruch de Spinoza, Sofia i el seu professor tramaran un pla per intentar despistar al seu creador i mirar de fugir del llibre sense que aquest s’adoni un dia en què tindrà lloc una festa. Ho aconseguiran?

Tertúlia dinamitzada per: Joan Méndez.
Cost: 1’50€ en concepte de préstec interbibliotecari (si no disposeu ja del film).

Deia Nietzsche que “sense la música, la vida seria un error” i sembla ser que Steve Jobs, després d’escoltar a casa seva com el virtuós Yo-Yo Ma va tocar una peça de Bach amb un Stradivarius de 1733 exclamà: “La teva interpretació és el millor argument que mai he sentit a favor de l’existència de Déu”. I Cioran arribà a dir que “Déu li deu tot a Bach. Sense Bach, Déu seria un personatge de tercera classe. La música de Bach és l’única raó per a pensar que l’Univers no és un desastre total. Amb Bach tot és profund, real, res no és fingit. El compositor ens inspira sentiments que no ens pot donar la literatura, perquè Bach no té res a veure amb el llenguatge. Sense Bach jo seria un perfecte nihilista.”

El film estrenat l’any 2007 té com a guionistes a Carles Santos i Pere Portabella, qui també el dirigí i feu de productor. Reproduïm aquí el text que podem trobar en la pàgina web de Pere Portabella, on podem trobar el següent comentari: “La pel•lícula parteix d’una estructura musical prèvia. La banda sonora es nodreix d’obres de J.S. Bach, de dues sonates de Fèlix Mendelssohn i d’un estudi de Györg Ligeti, que creen una volta arquitectònica sota la qual transcorre la història de la pel•lícula. Una passejada pels segles XVIII, XIX i XXI de la mà de J.S. Bach.

Johann Sebastian Bach arriba a Leipzig amb la família per ocupar el lloc de Kantor a l’Escola de Sant Tomàs. Treballador aplicat i devot, la seva posició social i laboral és lluny de ser privilegiada; però la seva fama com a compositor i intèrpret creix exponencialment al llarg de la seva vida i va més enllà de la seva mort, i és en el present tant un referent de l’alta cultura com una icona popular.

Punt!

No hi ha més argument en aquesta pel•lícula. Com en totes les de Portabella des de fa trenta anys, Die Stille vor Bach és cinema despullat d’anècdota. Ni es desvetlla cap intimitat, ni hi esclata cap escàndol, ni s’explica pràcticament res que no se sàpiga; Bach, de fet, apareix, pròpiament parlant, en escasses escenes: és exactament l’oposat d’un biopic. És també l’oposat del format telesèrie inflat a 35 mm (en les pel•lícules comercials actuals, els personatges parlen pels descosits perquè la indústria de producció de pel•lícules ja no creu en la imatge ni en el cinema).

Amb prou feines es parla, però podríem dir que aquesta pel•lícula parla fonamentalment de dues coses: del treball i de la Història.

És mitjançant el treball que aquesta pel•lícula escull parlar de l’art. Bach no és un geni que crea ex nihilo per pura i transparent inspiració divina. És un treballador inesgotable que ven la seva dedicació i el producte de la seva intel•ligència creativa a canvi de (pocs) diners. Ha de lluitar per mantenir la feina i és un compositor conscient de les condicions materials que fan possible la seva música. Tota la pel•lícula està filmada amb so directe, remarcant d’aquesta manera com la música procedeix sempre de la tècnica i de la fisicitat dels diferents instruments, i també de l’esforç i del virtuosisme de l’execució. Bach ensenya al seu fill que la música que sona dins del seu cap se socialitza precisament mitjançant la seva tècnica d’interpretació. Els personatges d’aquesta pel•lícula, per norma general, i no tan sols Bach, treballen: hi ha camioners que interpreten música, carnissers que empaqueten vísceres amb partitures de Bach i afinadors de pianos que són cecs. Es podria dir que aquesta pel•lícula també treballa, ja que rebutja limitar-se a explotar les baixes passions o les expectatives o la necessitat d’evasió dels espectadors, als quals se sol•licita també que participin del treball de la pel•lícula.

A Die Stille vor Bach no hi ha una història lineal: la pel•lícula avança, com sempre al cinema de Portabella, mitjançant seqüències sense altre relació “causa-efecte” que la que vulgui establir el propi espectador. Sí que hi ha, en canvi, molt d’Història, tot i que ens trobem davant d’allò més oposat a una superproducció històrica. Es tracta d’una pel•lícula europea. Europa és la seva nacionalitat, perquè Europa és el seu camp afectiu, simbòlic, històric i polític que la sustenta: és el seu escenari. Aquesta pel•lícula (rodada en tres idiomes: castellà, italià i alemany) sosté que Europa no podrà seguir endavant sense reconèixer que sota el seu passat (avui transmutat en un escenari turístic recorregut per joves amb motxilles) i el seu incert present polític (dominat per la tecnocràcia i l’amnèsia), rau una Història tensa, conflictiva, dramàtica (el cor de la pel•lícula es situa a Dresden). Que l’esplendor de la seva cultura es inseparable del sofriment i de l’explotació infringits durant segles, que en la seva base formigueja una multitud com la del mercat de Leipzig. Que el seu present no és menys tumultuós i ambivalent que el seu passat.

Tertúlia dinamitzada per: Joan Méndez.
Cost: 1’50€ en concepte de préstec interbibliotecari (si no disposeu ja del film).

Com podem fer reaccionar les institucions quan considerem que no estan treballant com caldria en la defensa dels nostres interessos? Quins mitjans és lícit fer servir i quins no? Fins a quin punt ens hem de mantenir passius quan les forces de l’ordre policial mostren desídia o incapacitat davant la situació d’indefensió que patim? Com reclamar la seva atenció? Com fer justícia?

Escrita, dirigida i produïda per Martin McDonagh, la pel·lícula va ser estrenada l’any 2017, rebent una extraordinària crítica i un gran reconeixement en diversos certàmens, sobretot pel fantàstic treball interpretatiu de la seva protagonista, Frances McDormand (que guanyarà l’Òscar, el BAFTA i el Globus d’Or a millor actriu) i dels actors de repartiment Woody Harrelson i Sam Rockwell (qui obtingué en aquesta categoria els mateixos premis). El film aconseguí fer-se amb el Globus d’Or i el BAFTA a millor pel·lícula i millor guió, categories on també estava nominada per als Òscars, entre d’altres.

La cinta ens presenta la història d’una dona anomenada Mildred Hayes que, farta de veure com passen els mesos sense que hi hagi cap avanç en la investigació policial per descobrir qui va violar i matar la seva filla, decideix fer públic el seu malestar i reclamar l’atenció de tothom, però sobretot de la policia local. Per aconseguir-ho, decideix contactar amb la persona que porta la publicitat de les tres grans tanques que es troben a la sortida de la ciutat on viu per contractar que posin en cadascuna d’elles una frase, en un ordre determinat. La primera diu: “Violada mentre moria.”; la segona: “I encara ningú arrestat?; la tercera: “Com és possible, cap Willoughby?”.

La reacció per part de les autoritats i la resta de la població no es farà esperar. La Mildred rebrà tota mena de pressions i amenaces pel que ha fet, així com també el publicista que ha acceptat l’encàrrec. Tanmateix, ambdós es mostraran ferms en el seu compromís. Al llarg de la història, anirem veient la convicció i el coratge de la Mildred per tirar endavant la seva causa, convertida de ple en la principal raó d’ésser de la seva vida.

Així, trobem en la protagonista un personatge amb tints heroics, ben allunyat del Josef K. de la novel·la El procés de Franz Kafka, qui es veia arrossegat per la dinàmica inercial, perversa i absurda d’una maquinària institucional que devora tot allò amb què entra en contacte. Res de submissió en la Mildred, res d’acceptació passiva, res de renúncia davant la seva set de justícia (encara que per alguns potser es tractaria més aviat de venjança). No hi ha espai per al fatalisme quan està disposat a arribar allà on calgui i ha perdut tota mena de por.

Tertúlia dinamitzada per: Joan Méndez.
Cost: 1’5€ en concepte de préstec interbibliotecari (si no disposeu ja del film).

De quina manera es manifesta la genialitat artística i qui està en millors condicions d’apreciar-la? Quines temàtiques ha d’abordar un artista en les seves obres? Fins a quin punt l’enveja personal i l’ambició pel reconeixement social poden arribar a fer embogir? Què ens aporta la música a les nostres vides? Podríem viure sense ella? 

Dirigida per Milos Forman i protagonitzada per Tom Hulce (en el paper de Mozart) i F. Murray Abraham (en el de Salieri), va ser estrenada l’any 1984, aconseguint guanyar els premis cinematogràfics més importants (8 Òscars, 4 Golden Globes, 4 British Academy Film Awards i 1 DGA Award).

El guió del film, considerat un dels millors de tots els temps, és una adaptació del text teatral de Peter Shaffer que porta el mateix títol. En ell, se’ns presenta la vida turmentada que visqué Antonio Salieri a partir del dia en què Wolfgang Amadeus Mozart i la seva música van fer acte de presència, segons el propi relat que, ja en la vellesa, el compositor italià anirà fent al jove capellà que el va a visitar al manicomi per oferir-li que es confessi dels seus pecats.

D’aquesta manera, tot seguint les explicacions de Salieri i a partir de la seva mirada i els seus sentiments, el film ens va transmetent l’extraordinària bellesa de la música de Mozart, fent d’aquesta la veritable gran protagonista de la pel·lícula, a la vegada que ens dona a conèixer alguns dels elements biogràfics més rellevants del geni de Salzburg. La seva difícil relació amb el seu pare i l’arquebisbe Coloredo, el seu matrimoni amb Constanza, la seva presentació a Viena davant l’emperador Joseph II, els seus problemes econòmics, etc.

Tanmateix, el guió s’introdueix en l’àmbit de la ficció quan ens presenta un Mozart de mentalitat infantil i rialla grotesca, que només és genial quan composa però resulta gairebé ridícul en la resta de facetes. O també quan ens dibuixa un Salieri que va perdent el cap a mida que es van sentint traït per Déu. Segons Salieri, havien fet un pacte: Déu s’havia compromès a fer d’ell el millor compositor del món, a canvi de la seva dedicació permanent i exclusiva a la música (la qual cosa implicava la seva castedat). Per això, l’aparició de Mozart i el reconeixement de la superioritat del seu talent creador suposaran per Salieri quelcom inacceptable. Odiarà i admirarà Mozart per igual, fins que l’enveja el facin tramar un pla terrible per acabar amb ell i apropiar-se de la seva darrera obra: una missa de Rèquiem.

Tertúlia dinamitzada per: Joan Méndez.
Cost: 1’5€ en concepte de préstec interbibliotecari (si no disposeu ja del film).