Què és la fe religiosa? De què estem parlant quan ens referim a ser cristià? Es tracta de creure en determinades veritats, o més aviat de viure d’una certa manera, impulsat per un esperit il·luminat pel vigor de la fe? O són les dues coses alhora, si considerem que una i altra cosa es retroalimenten mútuament? Sovint es diu allò de què “la fe mueve montañas”. Fins a quin punt els creients sostenen una fe semblant? Viuen diàriament amb aquesta esperança?
Dinamitzadora: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.
Dirigida pel danès Carl Theodor Dreyer i protagonitzada per Henrik Malberg, Emil Hass Christensen, Cay Kristiansen i Preben Leedorff-Rye, va ser estrenada l’any 1955, va guanyar el Lleó d’Or de Venècia, entre d’altres premis, i es considerada l’obra mestre del seu director. Aquest film es troba dins les set millors pel·lícules de tots els temps, segons la selecció del José Luis Garci, qui admet que, malgrat no mantenir cap creença de tipus religiós, la cinta de Dreyer té tal capacitat per commoure i endinsar a l’espectador en una atmosfera de profunditat espiritual tan especial, que fa inevitable no copsar el sentit del que seria l’experiència mística.
Poden succeir els miracles? Es pot ser cristià i no creure en tot moment que és possible un miracle? En Johannes, un dels tres fills d’un vell granger anomenat Morten Borgen, sembla haver caigut en la follia. El seu pare atribueix la causa del seu trastorn a un excés de lectura dels textos del filòsof Sören Kierkegaard. De la mateixa manera que el nostre immortal Don Quijote de la Mancha va embogir per llegir llibres de cavalleries sense parar, aquí en Johannes s’ha perdut a si mateix en administrar-se una “sobredosi” del precursor de l’existencialisme en la seva vertent cristiana.
Quan una de les dones de la família cau molt greument malalta, tant el metge, que representa la figura de la ciència i el coneixement racional, com el capellà, que simbolitza en el film la religió com a institució humana i poder fàctic, coincidiran en què tothom pot començar a acomiadar-se d’ella, perquè no hi ha res a fer i la seva mort és inevitable. Ningú no lluita contra aquest pronòstic fatal i irreversible, tant irreversible com la mateixa mort, a la qual tots estem sentenciats i de la qual ningú no torna. Tanmateix, els cristians afirmen que Jesucrist sí ho va fer. Fins a quin punt podem parlar de fe, si aquesta fe no veu que el camí de Jesús pot ser el camí de tots?
Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook