Com hauria de ser un professor que fa classe a un grup de joves? Quins principis fora bo que orientessin la seva pràctica professional, i quines qualitats personals i competencials caldria que tingués? Tanmateix, amb els seus alumnes, quina mena de relació ha d’establir i quins valors els hi hauria de transmetre? Més enllà de l’estil propi de cada educador, què és lícit i què no en l’acció docent?
Premiada amb l’Oscar al millor guió original l’any 1989, la pel·lícula El club dels poetes morts, dirigida per l’australià Peter Weir (qui uns anys després portaria a les pantalles El show de Truman), és possiblement la més famosa de totes les que s’han fet sobre professors i escoles (i són moltes, tot un gènere cinematogràfic). La figura del seu protagonista, el sr. Keating, interpretat magistralment per l’actor Robin Williams, sense dubte va causar un gran impacte en el món de la pedagogia. I és que molts educadors en actiu, així com molts estudiants que aspiraven a convertir-se algun dia en professors, van veure en el professor de literatura de la prestigiosa acadèmia Welton un model, un referent, d’allò que ha de ser un professor. Al film, però, la incomprensió i intolerància que mostrarà la direcció de l’escola i alguns dels seus companys vers la seva manera de fer, juntament amb la pressió que exerciran alguns pares en contra del carismàtic professor, provocaran que sigui acomiadat. El cas del sr. Keating ens convida a recordar el del tàbac d’Atenes: Sòcrates.
Sòcrates va ser portat a judici pel seu propi poble i va veure com l’Assemblea votava majoritàriament a favor de la seva execució. Entre d’altres càrrecs se l’acusava de fer dels joves persones mal educades, que desafiaven l’autoritat de l’Estat i dels seus pares amb l’excusa de que havien de seguir els dictats de la seva consciència i de la seva raó. El sr. Keating proclama entre els seus alumnes que aprofitin el moment (carpe diem) i li diu a un altre professor en el menjador que ell només cerca fer dels joves “lliurepensadors”. En ambdós casos, al final presenciem un desenllaç tràgic: la mort de Sòcrates, en un cas, i el suïcidi de Neil (protagonitzat per Robert Sean Leonard), en l’altra, que donarà lloc a l’expulsió del sr. Keating, acusat d’induir als estudiants a adoptar conductes que contravenen les normes de l’escola i la voluntat de les famílies.
El deixeble més famós de Sòcrates, el filòsof Plató, va dedicar el seu diàleg Menó a parlar entorn l’educació i la pràctica de la virtut, mentre que a la República escrigué com havia de ser l’ensenyament que havien de rebre a cada etapa educativa els nens i nenes del model de societat que ell considerava ideal. Però no només va fer teoria: cap a l’any 387 a. C. va fundar l’Acadèmia, centre de formació de futurs assessors polítics, per tal de fer dels alumnes persones honestes i amb grans coneixements, que estimessin la veritat, el bé i la bellesa.
En la nostra sessió de filmosofia volem analitzar el film de Peter Weir tot reflexionant sobre la manera de fer del sr. Keating, valorant fins a quin punt estem o no d’acord en la seva proposta com a educador. La referència a altres pel·lícules semblants, com ara El somriure de Mona Lisa, El club dels emperadors, Ments perilloses, Rebel·lió a les aules, Diaris del carrer, etc. i la nova sèrie de TV 3, Merlí, protagonitzada per un professor de filosofia, ens serviran també per aprofundir en la visió de com en el cinema i la televisió es retracta el món de la docència.
Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook