Filmosofia

Tertúlia dinamitzada per Joan Méndez  

Activitat de participació oberta a tothom, si us interessa participar al debat/tertúlia en línia cal que ens ho feu saber. Envieu-nos un correu a: b.cardedeu.mv@diba.cat i us donarem el codi d’accés per poder-hi participar.

Tertúlia dinamitzada per Joan Méndez 

Presentació: Brady, era una de les estrelles de “rodeos” i entrenador de cavalls amb molt de talent, fins que va patir un accident que el va deixar incapacitat per tornar a muntar cavalls. Quan torna a casa l’únic que desitja és tornar a començar amb la seva passió i la fustració és tan gran l’enfonsa. En un intent de prendre el control de la seva vida, inicia un viatge a la recerca d’una nova identitat i d’una nova definició de ser un home en el cor de l’Amèrica profunda. (FILMAFFINITY)

Activitat de participació oberta a tothom
On veure la pel·lícula? Si no disposeu ja del film, la biblioteca posa a la vostra disposició diversos exemplars, en format DVD, demanats en préstec interbibliotecari. El cost és de 1,50€. Per assistir a la trobada, cal que ens confirmeu la vostra assistència trucant al 938 711 417 o bé per correu electrònic: b.cardedeu.mb@diba.cat

Tertúlia dinamitzada per Joan Méndez

Presentació: Biopic sobre el pianista Don Shirley, d’origen afroamericà, i el seu xofer i guardaespatlles, Tony Lip, en la gira que va efectuar el músic en els anys 60 pel Sud dels EEUU en una època on el racisme cap als negres era molt evident en bona part del país. La pel·lícula, que va ser dirigida per Peter Farrelly, va guanyar tres premis Oscar, entre ells el de millor pel·lícula del 2018 i millor guió original.

Les interpretacions dels dos actors protagonistes, Mahershala Ali i Viggo Mortensen, són absolutament excel·lents. El títol del film fa referència a una guia turística on es recollien quins eren els allotjaments on podien anar els negres que busquessin un hotel sense córrer perill. Sense dubte, es tracta d’una pel·lícula magistral que dibuixa perfectament les enormes dificultats que van existir als EEUU (i encara existeixen malauradament en massa llocs del món, i potser allà també) per superar els prejudicis racials. El sectarisme, el fanatisme, la xenofòbia i el racisme són lacres terribles contra les quals sempre cal estar alerta, i aquesta mena de retrats ens ajuden a recordar fins a quin punt l’ésser humà pot resultar d’inhumà.

Activitat de participació oberta a tothom, amb control d’aforament. Si us interessa venir, sisplau truqueu-nos al 93 871 14 17 o enviant un correu a b.cardedeu.mv@diba.cat

Tertúlia dinamitzada per Joan Méndez

Presentació: El 3 d’abril del 2018 s’estrenava al programa “Sense Ficció” de TV3 aquest documental dirigit pel realitzador italià Erik Gandini. Ens presenta un retrat del tipus de relacions interpersonals i afectives que sembla que cada vegada és més habitual en la societat sueca. La pel·lícula, rodada l’any 2015, crida l’atenció perquè trenca el mite de societat avançada en drets humans i socials i els posem com a referent a seguir: les institucions, civisme, educació, sanitat, conciliació de la vida familiar i laboral, etc. Semblaria vist des de lluny que Suècia representa perfectament la societat del benestar, i, per tant, allà on caldria emmirallar-se.

Tanmateix, la cinta proposa una mirada crítica davant el creixent individualisme que detecta en aquest país. Moltes persones, en sentir-se cada cop més autònomes i autosuficients, pel que se’ns diu en el documental sembla que tendeixen a limitar fins a l’extrem el vincle que mantenen amb la resta de ciutadans, i va en augment, a conseqüència d’aquesta mentalitat, la quantitat de persones que opten per ser mares o pares sense tenir parella, mitjançant l’adopció o la fecundació in vitro. Es va imposant la filosofia del: “Procura no vincular-te ni material ni sentimental amb ningú”, de tal manera que “si pots fer qualsevol cosa sense necessitat d’haver d’establir una relació afectiva amb cap altra persona, millor”.

Com farem la tertúlia? Cal que mireu primer el documental; el trobareu a la plataforms digital a ebiblio. La tertúlia es farà per videoconferència. si us interessa participar-hi, cal que ens envieu un correu electrònic a b.cardedeu.mv@diba.cat i us donarem accés.

Tertúlia dinamitzada per Joan Méndez

Presentació: El director de cinema Tim Burton ens proposa en aquesta cinta basada en fets reals apropar-nos a la figura de la pintora americana Margaret Doris Hawkins, nascuda l’any 1927 i més coneguda com a Margaret Keane, pel seu matrimoni amb Walter Keane. Aquest, aprofitant les seves habilitats com a comerciant, un dia, sense el consentiment de la seva dona, va començar a vendre els quadres que ella pintava (els quals signava amb el nom de “Keane”) fent veure que ell n’era l’autor. Quan la Margaret ho va descobrir, el Walter s’ho va fer venir per convèncer-la de què així era molt més fàcil col·locar la seva obra al mercat, doncs ningú no valoraria el treball d’una dona com a artista. La mentida es va mantenir durant quasi vint anys, fins que la Margaret es va afartar i va decidir que havia arribat el moment de dir la veritat. La història finalitzà en els tribunals, arran de l’actitud negacionista per part del Walter, que va intentar desacreditar de totes les maneres possibles la versió de la seva dona, per poder continuar mantenint la seva farsa.

El film s’emmarca dins la problemàtica de la filosofia de gènere i les reivindicacions de tipus feminista, al desemmascarar l’apropiació indeguda per part d’un marit sense cap tipus d’ètica de l’obra artística de la seva dona, en una època no gaire llunyana on encara la discriminació de la muller en aquest àmbit era ben palesa.

Activitat gratuïta.
* Si no disposeu ja del film, la biblioteca posa a la vostra disposició diversos exemplars demanats en préstec interbibliotecari. El cost és de 1,50€.

També podeu visualitzar aquesta pel•lícula a la plataforma eBiblio.

Tertúlia dinamitzada per Joan Méndez

Presentació: El film és un documental sobre la figura de Sixto Rodríguez, músic nascut als EEUU d’origen mexicà i més conegut com a Sugar Man, qui, després de gravar dos discos a inicis dels 70 amb unes vendes discretes, va decidir deixar de banda el seu somni de dedicar-se professionalment a la música i començar a guanyar-se la vida com a operari en el món de la construcció. Tanmateix, el que ell no sabia era que algú havia portat els seus discos a Sud-àfrica en plena època de l’apartheid, i que allà era considerat un autèntic geni per multitud de persones, que el consideraven a l’alçada dels famosos The Beatles o els Rolling Stones. Moltíssima gent a Sud-àfrica tenia còpies a casa seva dels discos de Sugar Man, i es sabia de memòria totes les seves cançons.

Al país corria la veu que el cantant s’havia suïcidat en un concert davant del seu públic. Hi havia diferents versions de com ho havia fet, que si cremant-se viu, que si s’havia fotut un tret al cap… A inicis dels 1990 un parell de periodistes van voler investigar exactament quina era la veritat.

La pel·lícula, que va obtenir un munt de premis, ens convida a reflexionar sobre què vol dir tenir èxit i de quina manera aquest depèn d’estar en el moment apropiat en el lloc oportú. A la vegada que ens permet qüestionar en funció de què es decideix la valoració d’un artista, tant a nivell popular com a nivell de la crítica especialitzada.

Activitat gratuïta.
* Si no disposeu ja del film, la biblioteca posa a la vostra disposició diversos exemplars demanats en préstec interbibliotecari. El cost és de 1,50€.

També podeu visualitzar aquesta pel·lícula a la plataforma eBiblio.

Quines són les preguntes fonamentals que han tractat de respondre els grans pensadors de la història al llarg dels segles? Es pot elaborar un relat d’intriga a partir de les mateixes? És possible explicar les aportacions dels filòsofs més destacats de manera intel·ligible per a tota mena de públics? I, finalment, podria ser que fóssim cadascú de nosaltres, al cap i a la fi, només personatges d’un guió que algú està escrivint sense que ens adonem? En aquest cas, hi hauria manera de sortir-se’n del mateix?

El món de Sofia és una pel·lícula dirigida per Erik Gustavson que es va estrenar l’any 1999 i que pren com a referència la novel·la homònima de l’escriptor norueg Jostein Gaarder escrita vuit anys abans. Aquesta es va convertir en un autèntic best seller en un gran nombre de països, fet gens habitual en una obra de temàtica filosòfica. La seva adaptació cinematogràfica incorpora algun canvis al text original, però aconsegueix mantenir l’essència del relat: presentar una història de les idees de forma amena i amb un rerefons d’intriga.

Les aportacions més significatives de Sòcrates, Plató, Aristòtil, Epicur, Descartes, Hume, Kant… van desfilant al llarg de la narració, a partir de les explicacions que el professor Albert Knox va transmetent a la jove Sofia Amundsen, sempre a partir d’alguna pregunta prèvia que vol provocar una primera reflexió al voltant de la qüestió per part d’ella. A partir d’un cert moment, ambdós descobriran que en realitat no són realment persones de carn i ossos, sinó personatges de ficció que formen part d’un llibre que un capità de l’exèrcit (Albert Knag) està escrivint per regalar-lo a la seva filla (Hilde) el dia del seu aniversari, la qual té la mateixa edat que la Sofia del relat (farà quinze anys).

Albert Knox i Sofia Amundsen es preguntaran què serà d’ells una vegada el capità aconsegueixi terminar la novel·la (que portarà per títol precisament el de El món de Sofia). Temen que la finalització del llibre suposarà a la vegada el seu propi fi, per la qual cosa, i seguint el desig de tot ésser de perseverar en la seva existència, tal com deia Baruch de Spinoza, Sofia i el seu professor tramaran un pla per intentar despistar al seu creador i mirar de fugir del llibre sense que aquest s’adoni un dia en què tindrà lloc una festa. Ho aconseguiran?

Tertúlia dinamitzada per: Joan Méndez.
Cost: 1’50€ en concepte de préstec interbibliotecari (si no disposeu ja del film).

Deia Nietzsche que “sense la música, la vida seria un error” i sembla ser que Steve Jobs, després d’escoltar a casa seva com el virtuós Yo-Yo Ma va tocar una peça de Bach amb un Stradivarius de 1733 exclamà: “La teva interpretació és el millor argument que mai he sentit a favor de l’existència de Déu”. I Cioran arribà a dir que “Déu li deu tot a Bach. Sense Bach, Déu seria un personatge de tercera classe. La música de Bach és l’única raó per a pensar que l’Univers no és un desastre total. Amb Bach tot és profund, real, res no és fingit. El compositor ens inspira sentiments que no ens pot donar la literatura, perquè Bach no té res a veure amb el llenguatge. Sense Bach jo seria un perfecte nihilista.”

El film estrenat l’any 2007 té com a guionistes a Carles Santos i Pere Portabella, qui també el dirigí i feu de productor. Reproduïm aquí el text que podem trobar en la pàgina web de Pere Portabella, on podem trobar el següent comentari: “La pel•lícula parteix d’una estructura musical prèvia. La banda sonora es nodreix d’obres de J.S. Bach, de dues sonates de Fèlix Mendelssohn i d’un estudi de Györg Ligeti, que creen una volta arquitectònica sota la qual transcorre la història de la pel•lícula. Una passejada pels segles XVIII, XIX i XXI de la mà de J.S. Bach.

Johann Sebastian Bach arriba a Leipzig amb la família per ocupar el lloc de Kantor a l’Escola de Sant Tomàs. Treballador aplicat i devot, la seva posició social i laboral és lluny de ser privilegiada; però la seva fama com a compositor i intèrpret creix exponencialment al llarg de la seva vida i va més enllà de la seva mort, i és en el present tant un referent de l’alta cultura com una icona popular.

Punt!

No hi ha més argument en aquesta pel•lícula. Com en totes les de Portabella des de fa trenta anys, Die Stille vor Bach és cinema despullat d’anècdota. Ni es desvetlla cap intimitat, ni hi esclata cap escàndol, ni s’explica pràcticament res que no se sàpiga; Bach, de fet, apareix, pròpiament parlant, en escasses escenes: és exactament l’oposat d’un biopic. És també l’oposat del format telesèrie inflat a 35 mm (en les pel•lícules comercials actuals, els personatges parlen pels descosits perquè la indústria de producció de pel•lícules ja no creu en la imatge ni en el cinema).

Amb prou feines es parla, però podríem dir que aquesta pel•lícula parla fonamentalment de dues coses: del treball i de la Història.

És mitjançant el treball que aquesta pel•lícula escull parlar de l’art. Bach no és un geni que crea ex nihilo per pura i transparent inspiració divina. És un treballador inesgotable que ven la seva dedicació i el producte de la seva intel•ligència creativa a canvi de (pocs) diners. Ha de lluitar per mantenir la feina i és un compositor conscient de les condicions materials que fan possible la seva música. Tota la pel•lícula està filmada amb so directe, remarcant d’aquesta manera com la música procedeix sempre de la tècnica i de la fisicitat dels diferents instruments, i també de l’esforç i del virtuosisme de l’execució. Bach ensenya al seu fill que la música que sona dins del seu cap se socialitza precisament mitjançant la seva tècnica d’interpretació. Els personatges d’aquesta pel•lícula, per norma general, i no tan sols Bach, treballen: hi ha camioners que interpreten música, carnissers que empaqueten vísceres amb partitures de Bach i afinadors de pianos que són cecs. Es podria dir que aquesta pel•lícula també treballa, ja que rebutja limitar-se a explotar les baixes passions o les expectatives o la necessitat d’evasió dels espectadors, als quals se sol•licita també que participin del treball de la pel•lícula.

A Die Stille vor Bach no hi ha una història lineal: la pel•lícula avança, com sempre al cinema de Portabella, mitjançant seqüències sense altre relació “causa-efecte” que la que vulgui establir el propi espectador. Sí que hi ha, en canvi, molt d’Història, tot i que ens trobem davant d’allò més oposat a una superproducció històrica. Es tracta d’una pel•lícula europea. Europa és la seva nacionalitat, perquè Europa és el seu camp afectiu, simbòlic, històric i polític que la sustenta: és el seu escenari. Aquesta pel•lícula (rodada en tres idiomes: castellà, italià i alemany) sosté que Europa no podrà seguir endavant sense reconèixer que sota el seu passat (avui transmutat en un escenari turístic recorregut per joves amb motxilles) i el seu incert present polític (dominat per la tecnocràcia i l’amnèsia), rau una Història tensa, conflictiva, dramàtica (el cor de la pel•lícula es situa a Dresden). Que l’esplendor de la seva cultura es inseparable del sofriment i de l’explotació infringits durant segles, que en la seva base formigueja una multitud com la del mercat de Leipzig. Que el seu present no és menys tumultuós i ambivalent que el seu passat.

Tertúlia dinamitzada per: Joan Méndez.
Cost: 1’50€ en concepte de préstec interbibliotecari (si no disposeu ja del film).

Com podem fer reaccionar les institucions quan considerem que no estan treballant com caldria en la defensa dels nostres interessos? Quins mitjans és lícit fer servir i quins no? Fins a quin punt ens hem de mantenir passius quan les forces de l’ordre policial mostren desídia o incapacitat davant la situació d’indefensió que patim? Com reclamar la seva atenció? Com fer justícia?

Escrita, dirigida i produïda per Martin McDonagh, la pel·lícula va ser estrenada l’any 2017, rebent una extraordinària crítica i un gran reconeixement en diversos certàmens, sobretot pel fantàstic treball interpretatiu de la seva protagonista, Frances McDormand (que guanyarà l’Òscar, el BAFTA i el Globus d’Or a millor actriu) i dels actors de repartiment Woody Harrelson i Sam Rockwell (qui obtingué en aquesta categoria els mateixos premis). El film aconseguí fer-se amb el Globus d’Or i el BAFTA a millor pel·lícula i millor guió, categories on també estava nominada per als Òscars, entre d’altres.

La cinta ens presenta la història d’una dona anomenada Mildred Hayes que, farta de veure com passen els mesos sense que hi hagi cap avanç en la investigació policial per descobrir qui va violar i matar la seva filla, decideix fer públic el seu malestar i reclamar l’atenció de tothom, però sobretot de la policia local. Per aconseguir-ho, decideix contactar amb la persona que porta la publicitat de les tres grans tanques que es troben a la sortida de la ciutat on viu per contractar que posin en cadascuna d’elles una frase, en un ordre determinat. La primera diu: “Violada mentre moria.”; la segona: “I encara ningú arrestat?; la tercera: “Com és possible, cap Willoughby?”.

La reacció per part de les autoritats i la resta de la població no es farà esperar. La Mildred rebrà tota mena de pressions i amenaces pel que ha fet, així com també el publicista que ha acceptat l’encàrrec. Tanmateix, ambdós es mostraran ferms en el seu compromís. Al llarg de la història, anirem veient la convicció i el coratge de la Mildred per tirar endavant la seva causa, convertida de ple en la principal raó d’ésser de la seva vida.

Així, trobem en la protagonista un personatge amb tints heroics, ben allunyat del Josef K. de la novel·la El procés de Franz Kafka, qui es veia arrossegat per la dinàmica inercial, perversa i absurda d’una maquinària institucional que devora tot allò amb què entra en contacte. Res de submissió en la Mildred, res d’acceptació passiva, res de renúncia davant la seva set de justícia (encara que per alguns potser es tractaria més aviat de venjança). No hi ha espai per al fatalisme quan està disposat a arribar allà on calgui i ha perdut tota mena de por.

Tertúlia dinamitzada per: Joan Méndez.
Cost: 1’5€ en concepte de préstec interbibliotecari (si no disposeu ja del film).

De quina manera es manifesta la genialitat artística i qui està en millors condicions d’apreciar-la? Quines temàtiques ha d’abordar un artista en les seves obres? Fins a quin punt l’enveja personal i l’ambició pel reconeixement social poden arribar a fer embogir? Què ens aporta la música a les nostres vides? Podríem viure sense ella? 

Dirigida per Milos Forman i protagonitzada per Tom Hulce (en el paper de Mozart) i F. Murray Abraham (en el de Salieri), va ser estrenada l’any 1984, aconseguint guanyar els premis cinematogràfics més importants (8 Òscars, 4 Golden Globes, 4 British Academy Film Awards i 1 DGA Award).

El guió del film, considerat un dels millors de tots els temps, és una adaptació del text teatral de Peter Shaffer que porta el mateix títol. En ell, se’ns presenta la vida turmentada que visqué Antonio Salieri a partir del dia en què Wolfgang Amadeus Mozart i la seva música van fer acte de presència, segons el propi relat que, ja en la vellesa, el compositor italià anirà fent al jove capellà que el va a visitar al manicomi per oferir-li que es confessi dels seus pecats.

D’aquesta manera, tot seguint les explicacions de Salieri i a partir de la seva mirada i els seus sentiments, el film ens va transmetent l’extraordinària bellesa de la música de Mozart, fent d’aquesta la veritable gran protagonista de la pel·lícula, a la vegada que ens dona a conèixer alguns dels elements biogràfics més rellevants del geni de Salzburg. La seva difícil relació amb el seu pare i l’arquebisbe Coloredo, el seu matrimoni amb Constanza, la seva presentació a Viena davant l’emperador Joseph II, els seus problemes econòmics, etc.

Tanmateix, el guió s’introdueix en l’àmbit de la ficció quan ens presenta un Mozart de mentalitat infantil i rialla grotesca, que només és genial quan composa però resulta gairebé ridícul en la resta de facetes. O també quan ens dibuixa un Salieri que va perdent el cap a mida que es van sentint traït per Déu. Segons Salieri, havien fet un pacte: Déu s’havia compromès a fer d’ell el millor compositor del món, a canvi de la seva dedicació permanent i exclusiva a la música (la qual cosa implicava la seva castedat). Per això, l’aparició de Mozart i el reconeixement de la superioritat del seu talent creador suposaran per Salieri quelcom inacceptable. Odiarà i admirarà Mozart per igual, fins que l’enveja el facin tramar un pla terrible per acabar amb ell i apropiar-se de la seva darrera obra: una missa de Rèquiem.

Tertúlia dinamitzada per: Joan Méndez.
Cost: 1’5€ en concepte de préstec interbibliotecari (si no disposeu ja del film).

Sinopsi: podem canviar realment les persones? Som allò que volem ser, o el pur resultat de la confluència d’un seguit de factors que condicionen (o determinen) la nostra existència: genètica, educació, família, mass media, grup d’iguals, entorn social…? Som amos del nostre destí?

Tsotsi és una pel·lícula sudafricana estrenada l’any 2005 i dirigida per Gavin Hood, que va adaptar al cinema la novel·la homònima de l’escriptor Athol Fugard. La cinta, a més de resultar guanyadora de l’Òscar a la millor pel·lícula estrangera, va aconseguir un ampli reconeixement internacional acumulant premis arreu del món.

Ens situem en un barri marginal proper a la ciutat de Johannesburg, a Sud-àfrica. Allà ha crescut i viu un jove de 19 anys que es fa anomenar “Tsotsi”, que significa “lladregot” o “delinqüent”. El noi va anar a parar a aquest barri fugint de casa seva quan era ben petit, perquè el seu pare era un borratxo que maltractava a la seva mare i a ell. Els anys que porta vivint al carrer, juntament amb d’altres nens i joves amb situació semblant a la seva, han fet d’ell un individu amoral i antisocial.

Lidera una petita banda que fan robatoris per sobreviure, recorrent a l’assassinat si és necessari per aconseguir els seus propòsits. La major part del grup no mostra cap remordiment ni compassió pels seus crims, ni contempla cap altra manera de viure que no sigui la que practica diàriament. La societat mai no s’ha preocupat per ells ni els ha donat cap oportunitat de futur, de manera que no consideren que hagin de respectar res ni ningú, convertint-se així en individus violents i perillosos en grau extrem.

Un fet inesperat, però, iniciarà un procés de canvi en Tsotsi. Una nit, amagat darrera un arbre en la zona rica de la ciutat, aprofita que una dona baixa del seu cotxe per obrir la porta del garatge, per pujar ràpidament al vehicle i robar-li. Després de disparar contra la dona quan aquesta intenta impedir-ho, i ja sentint-se segur a les afores de la ciutat, Tsotsi agafa els objectes de valor que troba dins del cotxe i l’abandona. Quan ha caminat uns metres, sent plorar un nadó. Torna al vehicle i descobreix que hi ha un nen en el seient de darrera (fet que ens fa entendre l’aferrissada lluita de la mare per evitar que marxés amb el cotxe). Tsotsi sent d’alguna manera que no el pot deixar allà, i decideix endur-se el nadó a l’espai on viu (seria excessiu dir “casa” seva).

Tenir cura del nen farà que es vagi despertant en ell una tendresa que el transporta al record de la seva mare quan era ben petit. Per mirar que no li falti menjar, obligarà a una noia que viu sola amb el seu fill, que també és un nadó, a què li doni el pit al nen que es va endur. Tsotsi, assegut amb la seva pistola, veient com la noia cuida del nen, el renta, el canvia… va recuperant la imatge de la infantesa que havia perdut i va percebent que una altra vida, una vida il·luminada per l’amor, és possible.

A càrrec de: Joan Méndez.

Calendari: divendres 28 de juny a les 18h.

Cost: 1’50€ en concepte de préstec interbibliotecari (si no disposeu ja del film).

Sinopsi: Com ens marquen les experiències traumàtiques viscudes a la infantesa i de quina manera és possible superar-les? Quina visió de la vida desplega, per altra banda, algú amb superdotació intel·lectual? Tenim l’obligació moral de contribuir a la millora de la societat fent servir les nostres capacitats, o és lícit viure sense assumir aquesta responsabilitat? Aquestes són només algunes de les moltes qüestions que aborda aquest magnífic film.

L’indomable Will Hunting és una pel·lícula dramàtica americana estrenada l’any 1997 i dirigida per Gus Van Sant. Rebé diversos premis i nou nominacions als Òscars de Hollywood, guanyant finalment dos: el de millor guió original, escrit pels dos actors protagonistes del film (Matt Damon i Ben Affleck), i el de millor actor secundari, per la excel·lent interpretació de Robin Williams, en el paper del psicòleg que tracta al jove Will Hunting, un noi superdotat que va patir maltractaments de petit i des de llavors es malfia de tothom i respon sovint amb una incontrolada agressivitat.

En Will treballa netejant les instal·lacions del MIT, sense donar a conèixer el seu extraordinari talent. Dedica el seu temps lliure a sortir amb els seus amics, que vindrien a ser com la seva família, sobretot en Chuckie Sullivan, que fa les vegades del seu germà gran. Tots els seus amics treballen en feines que no demanen cap titulació i són poc reconegudes socialment, de manera que al Will sembla que fer el mateix ja li està bé. Amb el temps, un professor de matemàtiques de la universitat acaba descobrint la genialitat del jove, després que aquest, anònimament, resolgués els complexos problemes de matemàtiques que, com a repte, el professor anava deixant apuntats en una pissarra situada fora de la classe en un dels passadissos.

Per lliurar-se d’anar a la presó a causa dels danys que va causar a un altre jove en una baralla, en Will acceptarà convertir-se en ajudant del professor per fer recerca matemàtica, amb el compromís d’assistir setmanalment a la consulta d’un psicòleg. Si bé les sessions de matemàtiques li aportaran una certa motivació a la seva vida, la seva col·laboració en les visites que fa als diversos psicòlegs és del tot nul·la. En Will no vol canviar de manera de ser ni es refia de ningú que tracti d’apropar-se a ell. Això serà així fins que acabi anant a parar a un terapeuta molt singular, vell amic del professor. Les converses que mantindran en Will i el psicòleg són probablement el millor del film, i seran la clau per fer sortir tant a l’un com l’altra del seu tancament. Bé, en el cas del Will, també ajudarà, sense dubte, que conegui la Skylar, la noia amb la qual intimarà i que se l’estima de debò, i una interessant xerrada que mantindrà amb ell el Chuckie. En aquest sentit, ben remarcables són també les discussions entre el professor i el psicòleg sobre què espera cadascun d’ells de la vida i com haurien d’actuar amb el Will.

A càrrec de: Joan Méndez.

Calendari: divendres 26 d’abril a les 18h.

Cost: 1’5€ en concepte de préstec interbibliotecari (si no disposeu ja del film).

Sinopsi: Com funciona la mecànica de la violència? Quines són les lleis biològiques, psicosocials i ambientals que expliquen que, en un determinat moment, l’agressivitat humana es dispari –mai millor dit atenent a la pel•lícula-, fins el punt de considerar que la vida dels individus que ens envolten ja no és un valor respectable, sinó quelcom insignificant i molest? És la defensa de la pròpia dignitat, o potser la venjança per haver patit una humiliació, o més aviat el voler compensar alguna frustració i satisfer la pròpia ràbia, el que empeny als éssers humans a actuar vers els altres, com a autèntics llops?

La pel•lícula La caza de Carlos Saura és una de les obres mestres de la història del cinema espanyol. Resultà guanyadora de l’Ós de Plata al millor director en el Festival de cinema de Berlín al 1966, i reberen diversos premis pel seu excel•lent treball en el film l’actor Alfredo Mayo i el director de fotografia Luis Cuadrado.

La caza va ser rodada en blanc i negre durant quatre setmanes del mes d’agost de 1964 en mig d’un camp desèrtic a Seseña (Toledo), amb una temperatura asfixiant. Aquests dos elements, l’espai nu i la intensa calor, disputaran el protagonisme del film als quatre personatges que es troben allà, per dur a terme una jornada de cacera de conills. El grup de caçadors està integrat per tres homes de mitjana edat (José, Paco y Luis) i un jove acompanyant (Enrique), que és família del Paco. Han quedat en un vedat que és propietat del José, un terreny on es dóna la circumstància que els tres adults havien combatut durant la guerra civil defensant el bàndol franquista.

Les seves converses ben aviat ens aniran mostrant que la seva aparent amistat inicial en realitat es mou per interessos particulars, i que qui més qui menys recela dels altres i té comptes pendents per diversos motius. Van bevent, van parlant, el paisatge és monòton, no apareixen conills, comencen a fer-se alguns retrets… I la calor es va tornant cada cop més sufocant i insuportable. Una calor que ens recorda la que devia patir Meursault, el protagonista de L’estranger, la primera novel·la de l’Albert Camus, publicada al 1942.

Sovint s’ha vist en aquest film una gran metàfora de la Guerra Civil. El propi director ens confirma aquesta intencionalitat, alhora que afegeix que no era l’única que perseguia. És un retrat del seu temps, però també de la condició humana en general. Com diu Carlos Saura, el que mostra la pel·lícula és, sobretot, l’enfrontament de quatre persones entre si”.

A càrrec de: Joan Méndez.

Calendari: divendres 22 de febrer a les 18h.

Cost: 1’5€ en concepte de prèstec interbibliotecari (si no disposeu ja del film).

Sinopsi: “Fences” significa mur o tanca, per tant, allò que marca una separació, una frontera, un límit entre un dins i un fora. Per tant, entre un nosaltres i un els altres, amb els quals no ens reconeixem, car llur diferència se’ns fa incòmode i incomprensible, intolerable i perillosa. Lluny d’acceptar la possibilitat de conviure plegats en “un món comú”, seguint la terminologia de la Marina Garcés, el racisme, la xenofòbia i el supremacisme es caracteritzen per configurar-se des de la confrontació i la intolerància. Quines poden ser les claus per superar els prejudicis que les retroalimenten per tal d’aconseguir crear societats no només multiculturals sinó també interculturals?

La pel·lícula Fences és una pel·lícula dirigida i protagonitzada per Denzel Washington. Va ser estrenada l’any 2016, amb una rebuda excel·lent per part de la crítica. Guanyà importants premis i fou nominada a quatre premis Òscar de l’acadèmica de Hollywood en les categories de millor pel·lícula, actor, actriu de repartiment i guió adaptat. Finalment assolí un d’ells, el de millor actriu de repartiment, per l’extraordinari treball de la Viola Davis, en el paper de la dona del protagonista, un exjugador de beisbol que havia destacat en la lliga per a jugadors negres, però que mai va poder competir en les categories més altes perquè no era permès als negres participar en aquests nivells, i ara treballa recollint les escombraries per tirar endavant la seva família.

La història se situa a Pittsburgh, en la dècada de 1950. Ens mostra la manera com viu justament Troy, el protagonista, amb els seus, i la petjada de desconfiança que ha quedat en ell cap a la possibilitat que les coses puguin arribar a canviar algun dia de debò. De fet, el menyspreu que ha hagut de viure a causa del racisme en la seva vida professional han provocat que tingui una molt baixa autoestima i que hagi desplegat un caràcter depressiu que dóna lloc a què no sàpiga tractar a les persones que més estima amb l’amor i respecte que mereixen. Tant és així, que anirem veient com, dramàticament, Troy va fent de la seva existència un cúmul de despropòsits, per la seva incapacitat d’articular cap esperança que la societat pugui arribar a acceptar les persones negres amb un pla d’igualtat. Tanmateix, hom comprèn finalment que no hi havia malícia en ell, sinó frustració i necessitat de sentir que val més com a persona del que el món en el qual li ha tocat viure ha volgut reconèixer.

A càrrec de: Joan Méndez.

Calendari: divendres 25 de gener a les 18h.

Cost: 1’5€ en concepte de prèstec interbibliotecari (si no disposeu ja del film).

És possible conviure en harmonia en una societat multiètnica? Són les diferències culturals una barrera insalvable i, en conseqüència, estem condemnats a què les ciutats distribueixin la pluralitat donant lloc a guetos? Hi ha alguna manera de fer desaparèixer els prejudicis i de potenciar el diàleg que afavoreixi la integració? Interculturalitat o multiculturalitat, quin ha de ser el model? A on ens porta la globalització?

La pel·lícula Crash és un film coral dirigit pel canadenc Paul Haggis. Es va estrenar l’any 2005, i va assolir importants premis, entre els quals podem destacar els Òscars de Hollywood a millor pel·lícula, millor guió original i millor muntatge. Situada a la ciutat de Los Ángeles pocs anys després de l’enfonsament de les Torres Bessones del World Trade Center de Nova York a causa dels atacs terroristes de l’organització terrorista islàmica al-Qaeda el dia 11 de setembre del 2001, el film ens presenta sis relats aparentment independents entre si, que segons va avançant la cinta es van entrellaçant fins que, ja sigui a causa del destí o per pura casualitat, tots ells han confluït per tal que succeís l’esdeveniment central.

Els estereotips, la incomprensió, el racisme i la xenofòbia són els elements que defineixen a bona part dels protagonistes de les sis històries que ens presenta Haggis. Tant és que passin coses que contradiguin el clixé que uns i altres s’han format sobre els blancs, els negres, els coreans, àrabs, llatins, iranians, etc. Els prejudicis només necessiten un cas a favor per reafirmar-se, encara que es donin molts casos que no encaixin amb ells, d’aquí la greu dificultat que tenim per eliminar-los. D’altra banda, la pel·lícula també ens presenta com l’ésser humà, depravat i immoral en el seu comportament, pot en ocasions mostrar el seu aspecte més humà i jugar-se la vida per ajudar a algú al que prèviament havia tractat com si no fos realment una persona. I, si això és possible, i ho és, potser encara es pot mantenir alguna esperança en què l’ésser humà sigui capaç de crear espais de convivència on les diferències no siguin interpretades en termes d’amenaça.

Sense dubte, estem davant d’una pel·lícula amb un bon ritme que convida a la reflexió, deixant entreveure la necessitat de cercar respostes col·lectivament en aquesta època nostra de postmodernitat, temps líquids i poques certeses.  Si deia Sartre allò de “L’infern són els altres” en la seva peça teatral A porta tancada, ara que la globalització ha obert totes les portes i les migracions formen part de la realitat quotidiana no queda altre opció que mira d’entendre’ns, tot tenint clar que cap solució pot passar per deixar ningú fora de lloc.

_____________________________

Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.
**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

És possible viure al marge de la societat? Retirar-se al bosc, desconnectar del sistema i viure en harmonia amb la natura segons les teves pròpies regles? Fins a quin punt es pot fer això? I, per quant de temps? Com caldria procedir, en el cas que realment fos factible aïllar la família de la resta del món i de tots els seus convencionalismes i prejudicis? Tanmateix, si després per alguna circumstància de la vida, s’hagués de tornar a la ciutat, quines dificultats es trobarien per poder adaptar-se a aquest nou entorn?

La pel·lícula Captain fantastic és una comèdia dramàtica dirigida per Matt Ross i protagonitzada per Viggo Mortensen, Frank Langella, Kathryn Hahn, George MacKay, Steve Zahn, Annalise Basso, Samantha Isler i Hannah Horton. Es va estrenar l’any 2016, amb una molt bona rebuda en general per part de la crítica, sobretot pel que fa al treball actoral del Viggo Mortensen com a pare de família, i l’originalitat del guió, que ens presenta, a l’estil del Walden de Thoreau, el retorn als boscos com alternativa autèntica al sistema sociopolític i econòmic de les nostres societats occidentals. Només que en aquest cas, és un matrimoni qui decideix el seu aïllament, amb els seus sis fills, als quals preparen acuradament per ser capaços de sobreviure en la muntanya, transmeten principis i valors de caire ètic, i eduquen en les diverses branques del coneixement, tant teorètic com pràctic: literatura, física, biologia, filosofia, primers auxilis, tècniques de caça, etc.

Una bona mostra ben significativa de la voluntat d’aquesta família de crear el seu propi món, més pur que no pas el de la societat convencional, es manifesta en el fet que decideixin no celebrar el Nadal i sí el “Noam Chomsky Day”, en honor al reconegut filòsof i lingüista americà. En un cert moment es diu que d’alguna manera el que estan fent és intentar seguir quelcom semblant a la República de Plató, tot i que més aviat es podria dir que més aviat el que dissenyen s’acostaria més a la voluntat de poder de la que parlà Friedrich Nietzsche i que havia de caracteritzar el seu Übermensch. Allunyar-se de la moral dels esclaus i construir la pròpia vida des de la llibertat i la consciència personal. Aquest és el propòsit.

Però fins a quin punt és possible dur-lo a terme. La mort de la mare farà que la família hagi de fer acte de presència en aquell món que havia deixat enrere. El contrast entre un i altre es fa evident, i apareixen les discussions, la dificultat d’entesa entre dues concepcions de la vida gairebé oposades, on cadascú haurà de fer front també a les seves contradiccions. Es deixa així que l’espectador reflexioni per ell mateix quin dels dos models li sembla més convincent, i si hi hauria alguna altra sortida.

_____________________________

Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.
**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Quin regal li faries al teu germà pel seu aniversari, si fos un ric multimilionari i tingués en abundància tot allò material que es pugui imaginar? Com el podries sorprendre? Se t’acut alguna cosa per regalar-li que ell mateix no hagués pogut mai comprar? Potser fent-lo viure una experiència inesperada? De quina manera i quina mena d’experiència?

La pel·lícula The Game va ser dirigida per David Fincher i protagonitzada per Michael Douglas, Sean Penn i Deborah Kara Ungen, entre d’altres, i es va estrenar l’any 1997. Per la seva trama argumental podríem dir que aquest és un film que s’anticipa al seu temps a l’actual oferta d’oci que presenten els anomenats “Escape Rooms”. En aquests jocs, un grup de persones entren en un espai determinat i han d’anar superant una sèrie de proves per aconseguir avançar d’habitació en habitació fins arribar a resoldre l’enigma que se’ls planteja. Ara bé, a diferència del que passa en els escape rooms, en el cas de la pel·lícula el Nicholas Van Orthon, el protagonista de la història, es veurà abocat a viure aquest joc de simulació sense tenir clar en cap moment què li està passant de veritat i què forma part del joc.

Aquesta indefinició sobre realitat i ficció, o entre realitat i hiperrealitat en termes del filòsof francès Jean Baudrillard, forma part precisament del propi joc. Tant és així que aconseguirà amb escreix el seu objectiu: provocar que el Nicholas visqui el desenvolupament dels esdeveniments que es va trobant, i davant dels quals ha de prendre decisions, amb una sensació contínua de confusió i neguit. Tot és massa real per a no ser cert, però a la vegada resulta ser massa estrany en comparació amb el que fins aquell dia sempre havia viscut. La incògnita sobre com s’ha d’interpretar tot el que està passant aconsegueix el director mantenir-la fins al final del film, fent així que la pel·lícula sostingui l’espectador en el mateix suspens que angoixa constantment al protagonista.

Un film efectista i amb un bon ritme, suggerent i satíric, que podem situar al capdavant de les diverses pel·lícules que proliferaran en qüestió una dècada al voltant de la mateixa temàtica: la dificultat de l’ésser humà en l’època postmoderna de poder destriar de tot el volum d’informació que tenim al nostre abast quina és fiable i quina respon a la manipulació que algú pretén exercir sobre nosaltres. Intenten jugar amb nosaltres?

_____________________________

Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.
**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Què passaria al món si succeís que a partir d’un cert moment i sense que ningú no tingués cap coneixement de quina podria ser la causa, les dones deixessin de generar òvuls? Cap dona podria quedar embarassada no hi hauria la possibilitat de la fecundació in vitro. A on ens portaria tot això? Una societat on no hi ha naixements, on ningú no continuarà, destinada a desaparèixer… Si després de suportar durant 18 anys aquesta infertilitat humana ens trobéssim amb una dona embarassada, què creiem que passaria? Com reaccionaríem tots plegats? I ella?

Aquest film, dirigit pel mexicà Alfonso Cuarón, es va estrenar l’any 2006 i de seguida va rebre un gran reconeixement per part de la crítica, que situava a la pel·lícula com una de les deu millors que s’havien estrenat aquell any. Protagonitzada per Clive Owen, Julianne Moore i Michael Caine en els papels principals, el relat ens trasllada al 2027 per mostrar-nos quin tipus de societat cabria esperar si manqués tota esperança de futur a causa de què les dones deixen de ser capaces d’engendrar vida nova.

El punt de partida d’aquesta història de ficció ens recorda la manera de fer que trobem a les novel·les de José Saramago: es parteix d’una situació molt improbable però no impossible, i a partir d’aquí es van dibuixant quines serien les conseqüències que segurament se’n derivarien.

Ara bé, segons quina sigui la nostra consideració sobre la condició humana, imaginarem d’un mode o un altre diferent a on ens portaria el fet que les dones ja no portessin fills al món. Tot i així, segur que pràcticament ningú no veuria aquesta situació com a positiva ni desitjable en absolut, però és possible que hi haguessin discrepàncies sobre què comportaria això i quines implicacions generaria de cara al manteniment de l’ordre social i la manera de viure de cadascú.

Tanmateix, si després de molts anys de no néixer cap nen ni nena, miraculosament succeís que una dona quedés embarassada, com hauria de reaccionar? Què hauria de fer? Comunicar-ho? A qui? De qui refiar-se? En un món que ha entrat en un nihilisme desesperançat i on els valors d’antuvi semblen haver desaparegut per complet, com actuar amb aquest tresor?

És interessant la relació que es pot establir entre la temàtica de la pel·lícula i la filosofia de Hannah Arendt, la qual posa un gran accent en el caràcter específic de la natalitat humana a l’hora d’examinar quins puguin ser els elements clau que defineixen la nostra condició.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Una de les problemàtiques que des de fa mig segle es troben més presents en el debat filosòfic és el que té a veure amb la possibilitat lògica de desenvolupar programes d’intel·ligència artificial, així com de la conveniència de fer-ho i els riscos que podria comportar. Cal remarcar que en octubre del 2017 L’Aràbia Saudita va concedir la categoria de ciutadana a una robot, batejada amb el nom de Sophia. Aquest reconeixement atorgat a l’androide, dissenyada per la companyia de Hong Kong Hanston Robotics, ha donat lloc a una certa polèmica, en la mesura que va acompanyada d’una sèrie de drets que en el mateix país li són negats a un bon nombre de persones humanes.

La pel·lícula Ex Machina és l’òpera prima del guionista i director britànic Alex Garland. Va ser estrenada al gener del 2015 i va guanyar el premi Oscar als millors efectes visuals. El film ens presenta a un geni de la informàtica propietari d’una gran empresa del sector, que viu apartat del món desenvolupant el seu projecte principal: la creació d’una màquina dotada amb capacitat de pensament propi. Una vegada creu que ha assolit el seu objectiu, i donada la dificultat de discernir si per fi ha creat veritable intel·ligència artificial i no merament un excel·lent simulador del pensament, decideix convidar un altre informàtic que treballa per la seva empresa, Bluebook, perquè aquest li passi a la màquina una versió actualitzada de l’anomenat “test de Turing”.

Aquest test va ser presentat pel londinenc Alan Turing l’any 1950 en un article publicat a la revista Mind que portava per títol “Maquinària computacional i intel·ligència”. En aquest article Turing proposava que es considerés que s’havia assolit la creació d’una computadora “pensant” si aquesta era capaç de mantenir una conversa durant un determinat temps amb una persona sense que aquesta s’adonés de què amb qui s’estava comunicant realment no era un ésser humà. Si la màquina aconseguia fer-se passar per una persona, donant respostes en tot moment coherents amb la conversa que estava mantenint, i no només una vegada sinó de manera sistemàtica, s’hauria demostrat que la màquina pot imitar el comportament humà i la seva capacitat cognitiva en el context de l’intercanvi comunicatiu. Alan Turing prescindia del verb “pensar”, a causa de la dificultat filosòfica que implicava definir exactament el seu significat, i va optar més aviat per parlar de si les màquines podien arribar a fer el mateix que els humans quan interactuem en la transferència d’informació.

La pel·lícula, però, ens porta més enllà. Ava és una robot amb una certa aparença humana femenina que presumiblement estaria dotada de pensament i afectivitat. Ara bé, com poder arribar a saber quins són els seus desitjos, els seus anhels, les seves intencions? Si realment pot pensar i sentir, disposa igualment de llibertat de volició i d’acció? Però, en aquest últim cas, si és així, què pot acabar passant..?

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook