Agenda Activitats

Què significa tenir èxit a la vida? Quins són elements que mesuren la condició del “guanyador” en la societat occidental contemporània? Com es configura el diàleg intergeneracional? De quina manera es pot viure, una vegada ja s’ha decidit que la vida no té sentit? Fins a quin punt la família continua essent un pilar en la confecció del propi jo i la recerca de la felicitat personal? Està el nostre món envoltat d’un nihilisme a gran escala que ja no deixa cap espai per a l’esperança, més enllà de l’admiració de la bellesa, que tantes vegades ens mostrem incapaços d’advertir? En cas contrari, quins valors encara es poden reivindicar?

Dirigida per Sam Mendes i protagonitzada per Kevin Spacey i Annette Bening, va ser estrenada l’any 1.999, aconseguint guanyar els premis cinematogràfics més importants d’arreu, entre ells el de millor guió original. El film ens presenta a una família americana que viu en un barri residencial acomodat i sense problemes econòmics de cap tipus, però que a nivell afectiu no estan passant pel seu millor moment. En la relació de parella, el matrimoni ha perdut la il·lusió i la muller ja no sent cap interès sexual pel seu marit, que se sent frustrat personal i professionalment. La seva filla, en plena adolescència, sent vergonya dels seus pares a la vegada que tampoc s’agrada a si mateixa i té una baixa autoestima.

La resta dels diferents personatges que aniran apareixen al llarg de la pel·lícula i que es van relacionant amb ells, sobretot el jove veí que comença a sortir amb la noia i que, d’amagat, li ven marihuana al seu pare, serviran per aconseguir modelar el retrat de la societat actual segons la visió del director. Un món ple de superficialitat, on sempre és més important la imatge que es projecta que no qui som en realitat.

De fet, en aquesta societat tal com se’ns mostra, es dóna a entendre que per a molta gent arriba un moment en el qual ja no hi ha separació entre la imatge que es projecta i la persona que realment un és, perquè s’ha produït una identificació tal amb la imatge que es vol transmetre als altres que pròpiament ha desaparegut l’altra. És a dir, cada cop més la tendència és a ser més “personatge” (el que es correspon amb allò que volem que els altres vegin en nosaltres) i menys “persona”.

Malgrat aquest tipus de vida falsificada no aconsegueix satisfer a cap dels que la viuen (que en la pel·lícula són tots, doncs no s’escapa ningú, excepte potser el protagonista al final de tot, paradoxalment), tampoc saben com trobar la sortida. I és que al viure en societat i funcionar aquesta segons unes regles determinades que marquen la pauta del tipus de vida que presumptament cal seguir per ser feliç, tothom s’escarrassa en

De quina manera ens poden influir les opinions dels altres en les nostres decisions i en la nostra manera de considerar on està la veritat? Com deixem que ens afecti la manera de pensar dels demés quan hem d’escollir entre diverses opcions, fins i tot en el cas que la nostra elecció pugui afectar d’una manera importants a altres persones? Sabem descobrir els intents de manipulació que podem rebre, no només pels diferents mass media, sinó també per les persones que ens envolten en diferents àmbits? Per altra banda, fins a quin punt pot ser millor ser jutjat per un jurat popular o per un jutge? Els éssers humans són més sovint racionals o irracionals en les seves decisions?

Dotze homes sense pietat (en la versió original 12 Angry Men) va ser dirigida per Sidney Lumet (era la primera pel·lícula que dirigia) i protagonitzada per Henry Fonda, l’any 1957. En el film ens trobem a un jurat format per dotze persones que han de deliberar i decidir, sense oportunitat d’apel·lació i amb el càstig de la pena de mort a la cadira elèctrica si surt condemnat, si un jove és o no culpable de l’assassinat del seu pare. Aparentment totes les proves que s’han anant presentant en contra del noi davant dels membres del jurat són contundents i sembla que no deixen gaire espai al “dubte raonable”. Per això, tot apunta a què el jurat no tindrà problemes per arribar a un veredicte unànime en un temps relativament breu. Si afegim al que ja hem dit, el calor que han de patir els membres del jurat a la sala on han de deliberar i que han hagut de passar força temps escoltant els testimonis durant el judici, encara queda més clar que tot es precipitarà a favor de què l’acord de declarar culpable al jove arribarà de seguida.

Però no serà així. El membre número 8 del jurat demana revisar els diversos arguments que han escoltat i les proves presentades, doncs no està completament convençut de la culpabilitat del noi. En un principi, haurà de suportar la pressió del grup, que critica la seva actitud al veure com això comportarà haver de passar-se més temps en aquella sala suportant la calor, quan ja podrien enllestir la feina i marxar cap on vulguin. Mica en mica anirem veient com el membre número 8 va desplegant les seves raons per no veure tan clar el veredicte, així com anem descobrint que la resta dels assistents s’havien deixat dur en les seves valoracions de les proves i els arguments que abans s’havien presentat pels seus prejudicis, fent-se així patent que havia manca d’objectivitat en la seva manera de jutjar al jove. Segons vagi avançant la conversa s’anirà fent cada cop més evident que la veritat no té per què està en mans de la majoria, i es deixa entreveure que possiblement molt sovint sigui exactament així.

Tenim dret a decidir sobre la nostra mort? Poden haver situacions en les quals sigui legítim demanar l’assistència al suïcidi o l’eutanàsia? Quines podrien ser i per què? Té alguna relació aquesta problemàtica amb l’anomenat testament vital o document de voluntats anticipades i amb la qüestió de la defensa del dret a morir dignament? De quina manera els experts en bioètica poden abordar tots aquests elements d’una manera que pugui anar més enllà de les posicions ideològiques de cadascú? És possible arribar a solucions satisfactòries per a tothom des del punt de vista de la legalitat?

La pel·lícula Mar adentro recull la tràgica història del Ramon Sampedro, que va patir un accident quan tenia 25 anys que el va deixar tetraplègic. Aquest es va passar a prop de treinta anys demanant que algú l’ajudés a suïcidar-se, ja que no volia continuar vivint en aquelles condicions. Va escriure multitud de peticions sol·licitant aquesta ajuda, que van ser recollides juntament amb els poemes que va redactar, en el llibre Cartas desde el infierno. El director de cinema Alejandro Amenábar ens explica que quan va acabar de llegir aquest llibre va tenir clar que un dia havia de portar a la gran pantalla la lluita personal de Ramon Sampedro.

La estrena va tenir lloc el 3 de setembre del 2004 i, curiosament, el 15 de desembe del mateix any s’estrenava Million dollar baby, dirigida per Clint Eastwood, la qual tot i que en aquest darrer cas no explica una història real, també finalitza igualment amb la mort de la persona protagonista amb la intervenció decisiva d’algú que decideix satisfer, per amor, la seva demanda de no voler seguir viu. Les dues pel·lícules van guanyar els premis més importants de la cerimònia dels Òscars.

Malgrat el film de Mar adentro ha estat guardonat amb nombrosos premis nacionals i internacionals del màxim nivell, tant per direcció com per millor actor (Javier Bardem), millor fotografia, banda sonora, guió… també va rebre algunes crítiques importants per part d’alguns crítics de cinema, d’una banda, i de persones afectades de tetraplègia així com de col·lectius contraris a l’eutanàsia, que veien la pel·lícula com un al·legat tendenciós i manipulador a favor d’aquesta opció. En la sessió de filmosofia del mes d’abril volem abordar críticament totes aquestes qüestions des d’una anàlisi racional respectuós amb les diverses sensibilitats i maneres de pensar de cadascú, tot mirant de proposar punts de trobada entre tots els assistents.

Com hem d’entendre la teoria del superhome (Übermensch) de Nietzsche? Hi ha persones que són superiors als altres, fins al punt que per aquesta raó queden alliberades d’haver de seguir les convencions morals que afecten a la resta de mortals? Per altra banda, quina responsabilitat té el professor davant els actes que puguin dur a terme els seus alumnes, quan aquests han quedat enlluernats per algunes de les seves afirmacions un tant frívoles, si resulta que alguns d’ells se les prenen seriosament?

La pel·lícula La soga (Rope) és, sense dubte, una de les obres mestres de la història del cinema. Va ser estrenada l’any 1948 i és tota una mostra del gran geni del seu director Alfred Hitchcock, així com de les magistrals dots interpretatives de l’actor James Stewart, qui representa la figura d’un professor de filosofia que assisteix a una festa a la qual ha estat convidat per dos alumnes seus de fa uns anys que li continuen mantenint un gran respecte i admiració. El que no sap el professor és que els seus deixebles han comés un crim (han matat a un jove conegut d’ells), només motivats per la seva teoria de la superioritat d’uns homes vers els altres, i que volen macabrament fer de la vetllada amb els convidats (entre els quals es troben els propis pares del jove difunt i la seva núvia) una mena de trobada morbosa, doncs han ficat el cadàver dins d’un bagul i han situat el menjar a sobre del mateix i volen excitar-se amb el risc que suposa que els puguin arribar a descobrir.

La història es basa en fets reals i va ser estrenada primerament al teatre. En el film de Hitchcock ens trobem davant d’un veritable experiment cinematogràfic, ja que la pel·lícula està rodada en un únic i llarg pla seqüència, on el pas del temps ve marcat pel canvi de la il·luminació provinent de l’exterior i que podem anar seguint gràcies a les finestres del saló on es desenvolupa gairebé tota l’acció. Sembla més aviat una obra teatral filmada que no pas una pel·lícula, però això forma part de les virtuts del film, que crea d’aquesta manera un espai claustrofòbic, tant tancat com el propi bagul en el qual es troba el cos del jove ofegat amb una soga només començar la narració, en el que pretén ser un crim perfecte. La pretensió d’elevar l’assassinat a la categoria d’obra d’art per part dels dos joves ex-alumnes presumptament serviria per justificar-lo, perquè així haurien demostrat que ells estan per sobre dels conceptes habituals del bé i del mal.

Quins són els nostres prejudicis? Quina raó tenen d’ésser? Com hem d’actuar davant una realitat social cap cop més multicultural? Estem preparats per viure en un entorn que evoluciona ràpidament? Quines pors haurem de superar per habituar-nos a un marc de convivència que pugui interpretar la diferència de manera enriquidora i no problemàtica? Estem en condicions de fer-ho?

En el 2008 l’actor i director Clint Eastwood va aconseguir sorprendre tothom amb aquest magnífic film, on la història es centra en la figura d’un veterà de guerra americà que viu a Highland Park (Míchigan) sol amb la seva gossa Daisy. El nostre protagonista va quedar vidu no fa gaire, fet que accentua el seu caràcter agra i rondinaire, com demostra contínuament, no exempt d’un to irònic i descregut. Veu com el seu barri es va omplint d’asiàtics i sud-americans, la qual cosa el molesta absolutament, ja que es pregunta què ha passat en el seu país perquè les coses hagin canviat d’aquesta manera. Sembla paradoxal que ell dediqués bona part de la seva vida a lluitar en el continent asiàtic i que, quan suposadament van guanyar la guerra, ara es trobi vivint entre ells al seu propi país.

Tanmateix, quan rep la visita dels seus familiars, Walt Kowalski (així es diu aquest veterà de guerra) no pot evitar sentir-se molt malament al veure que ningú no li té cap afecte sincer, sinó que només estan pensant en com es podran repartir l’herència que algun dia pugui deixar. En canvi, després d’un succés que més aviat semblaria que hauria de provocar tot el contrari, un veí xinès jovenet li intenta robar el seu apreciat cotxe Gran Torino del 1972, acabarà desenvolupant veritable interès per ajudar a aquest noi i la seva família, la qual es veu pressionada per un grup de delinqüents que volen captar el jove per a la seva banda. El fet que en Walt assumeixi intervenir i arriscar la seva integritat en un assumpte que aparentment no va amb ell ens interpel·la des del punt de vista ètic, en la mesura en què ens convida a considerar si ens hem d’implicar en la lluita contra la injustícia, vingui d’on vingui i recaigui sobre qui sigui, doncs, al cap i a la fi, els drets humans no saben de colors de pell ni de lloc d’origen.

La pel·lícula ha rebut extraordinàries crítiques per part dels experts per la seva capacitat de comunicar en el més pur estil de Clint Eastwood: poques paraules, però les justes perquè cada frase quedi gravada en la memòria de l’espectador. Es tracta d’un veritable minimalisme en l’ús del llenguatge cinematogràfic, que, al ser dut a terme amb excel·lència, retorna a les paraules la gravetat que els correspon. Ni una paraula de més, ni un mot innecessari: així aconseguim que el que es diu tingui un doble valor.

Qui som? Com construïm la nostra identitat i quin paper juga la nostra memòria en aquesta construcció? I, tanmateix, fins a quin punt podem confiar en la nostra memòria? Recordem les coses tal com van passar, o més aviat com pensem que van passar? Els nostres records són com fotografies estàtiques que es mantenen inalterables amb el pas del temps, o van canviant seguint la mateixa evolució que anem experimentant nosaltres mateixos? “Fets, no records” es diu en algun moment de la pel·lícula. Doncs, al cap i a la fi, si del que es tracta és d’aportar proves que justifiquin les accions humanes, no podria ser la pròpia memòria una fàbrica de mentides?

Estrenat l’any 2000, aquest film de Christopher Nolan, el seu segon llargmetratge, ens presenta la vida del Leonard, un home que pateix una estranya malaltia anomenada “amnèsia anterògrada”, la qual l’impedeix que pugui retenir a la memòria res del que ha succeït més enllà d’uns minuts. Tot va començar el dia que algú va entrar a casa seva i va violar i matar la seva dona, i ell va rebre un cop molt fort al cap. Des d’aquell dia en Leonard no pot construir nous records. Així, la seva memòria a llarg termini només guarda els fets que va viure abans d’aquest terrible succés. Del que li va passant després només pot retenir el que viu en el moment present i uns pocs minuts abans. Malgrat aquesta greu limitació, en Leonard es proposa descobrir qui va ser l’assassí de la seva dona per venjar la seva mort.

Per tal de poder funcionar en el dia a dia i també per poder avançar en la seva investigació, el protagonista mirarà de servir-se de recursos que l’ajudin a ampliar la memòria: fotografies, notes, tatuatges, etc. seran el seu suport per tirar endavant. En aquest sentit, podríem dir que la pel·lícula s’assembla a una pel·lícula de detectius, però el que la fa absolutament original i diferent és que l’estructura temporal del film juga constantment amb l’espectador, alterant la cronologia lògica dels fets presentant sovint, una vegada hem vist una determinada acció, a continuació, no les seves conseqüències, sinó quines han estat les seves causes prèvies. Sense dubte, l’ús de flashbacks ràpids i constants demana una gran concentració per part de l’espectador, que es pot trobar en certs moments amb la sensació de què es vol provocar en ell una angoixa semblant a la que pot patir el propi Leonard.

Per a molts crítics es poden llegir diversos elements del film en clau de metàfora sobre la condició humana, doncs, de la mateixa manera que el protagonista necessita definir un objectiu que doni sentit a la seva vida, per poder suportar la complexitat d’una existència sense la possibilitat de generar nous records, tots en el fons d’una o altra manera en un cert grau podem veure’ns reflectits en aquesta necessitat. El mirall, el