Agenda Activitats

Quin valor podem avui en dia atribuir a la família com a institució social? Pares, mares, fills, avis… quina relació es dóna entre uns i altres en el nostre model de societat? Sobretot, quin és el paper que juguen els avis i quina imatge tenen els més petits d’ells? Estem satisfets de com la nostra cultura interpreta quin és el lloc que han d’ocupar els nostres membres de major edat?

El nostre últim estiu a Escòcia és una pel·lícula britànica que es va estrenar al maig del 2015, a partir d’un guió d’Andy Hamilton i Guy Jenkin, que són també els directors d’aquest singular film, que va aconseguir guanyar la Espiga de Oro en el festival de cinema de Valladolid (conegut com Seminci).

Un matrimoni amb tres fills no està passant pel seu millor moment. La parella, formada pel Doug i l’Abi, pateix clarament un fort estrés a causa de les exigències de la seva activitat professional i les responsabilitats de la vida familiar. Han perdut l’alegria i el sentit del l’humor, i es troben constantment tensos i irritables.

Malgrat tot, decideixen passar uns dies junts per anar a veure al pare d’ell, el qual està malalt amb un pronòstic greu. Això sí, la parella està disposada a dissimular davant dels fills i de l’avi per tal que la imatge de família exemplar no es trenqui en cap moment.

Segons vagi avançant el film anirem descobrint que el veritable protagonista de la pel·lícula és la relació entranyable que existeix entre els néts i el seu avi, un autèntic mestre per a ells. Els tres nens mostraran saber molt més del que els adults es pensen, doncs en realitat s’adonen de tot el que està succeint al seu voltant. No els passa desapercebut que entre els seus pares les coses no funcionen, de la mateixa manera que perceben que el seu avi no està bé.

Tanmateix, la voluntat de l’avi de continuar vivint un món d’aventura amb els petits donarà lloc a una actuació final dels néts de caire tragicòmic i màgic. Per moments tendre, de vegades crua i a cops dotada d’un romanticisme peculiar ple de comicitat, el film es mou magistralment entre tots aquests registres amb encert, regalant-nos un relat entorn el valor de la família i els vincles que s’estableixen entre els membres dels seus extrems, els més petits i els més grans.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Com sabem que tot el que ens envolta és real? Acceptem que les coses són com són perquè és el que sempre hem vist, però… podria ser que fos tot plegat un engany, una ficció? I si en realitat res no és com ens han fet creure, com ens havien explicat? Com podem saber fins a quin punt el que donem per cert ho és veritablement? Si tothom es confabulés per burlar-se de mi, creant un muntatge a gran escala, tindria alguna possibilitat de descobrir-ho?

El show de Truman (Una vida en directe) és una pel·lícula americana que es va estrenar l’any 1998 i va ser dirigida per Peter Weir (famós per haver dirigit també el clàssic El club dels poetes morts). La cinta va guanyar els Globus d’Or al millor actor dramàtic (Jim Carrey), millor actor secundari (Ed Harris) i millor banda sonora original (Burkhard Dallwitz i Philip Glass).

La història ens relata la vida de Truman, un home que protagonitza un show televisiu que s’ha convertit en el programa de major audiència del planeta, el qual consisteix senzillament en mostrar el que fa Truman a cada moment, el set dies de la setmana. Què té això d’interessant per als espectadors? Doncs el fet que el personatge protagonista, és a dir, Truman, no sap res de tot això.

Des d’abans de néixer ja va ser adoptat per un canal de televisió, amb la finalitat d’estrenar aquest programa on tot el que envolta a Truman és absolutament artificial… excepte ell mateix. La productora ha creat un població anomenada Seaheaven on viu la seva estrella, acompanyat dels seus amics i familiars i tota la resta de veins. Tanmateix, aquests no són res més que actors i actrius contractats per la cadena, de tal manera que ningú és en realitat qui sembla ser.

Tot està perfectament organitzat pel director del show, en Christof, qui s’encarrega d’anar introduint magistralment situacions en la vida de Truman que puguin captar l’interès de l’audiència. No obstant, inevitablement el personal anirà cometent de vegades petits errors que aniran fent sospitar al protagonista que hi ha alguna cosa en el seu món que no encaixa. Ara bé, en qui confiar, quan potser tothom “está metido en el ajo”? Sylvia, una dona que va conèixer fa un temps i que no pot oblidar, el va advertir de l’engany, però com renegar de tot el que un ha conegut i donat per vàlid tota la seva existència?

L’escena final de la pel·lícula, considerada per molts com una autèntica obra mestra del cinema, s’ha convertit en una de les més famoses del setè art dels últims vint anys. Truman arriba amb la seva embarcació al final del decorat, camina fins trobar les escales, puja per elles i s’acosta a la porta de sortida. Llavors el creador del programa li parla des de les altures, tractant de persuadir-lo perquè es quedi dins del show, garantint-li a Truman una vida de somni. Sortirà el nostre home de la caverna i escaparà de la manipulació del Geni Maligne, o s’estimarà més quedar-se protagonitzant l’espectacle?

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

És possible enamorar-se d’un sistema informàtic? Pot una màquina tenir pensaments i sentiments reals? Quina és la naturalesa de l’amor i l’amistat? Hi ha límits en el camp de la intel·ligència artificial i la simulació virtual? Què busquem en els altres i què els oferim en les nostres relacions? Pots tot això ser substituït per una computadora?

Her (Ella) és una pel·lícula americana que es va estrenar el desembre del 2013. De seguida va cridar l’atenció l’originalitat del seu guió, pel qual va guanyar un Òscar i un Globus d’Or, juntament amb d’altres premis. El guió i la direcció van anar a càrrec del polifacètic Spike Jonze, qui en el 1999 ja va sorprendre tothom amb l’excèntrica cinta de Com ser John Malkovich.

En aquesta ocasió la història es centra en la figura de Theodore Twombly, un home de mitjana edat que se sent molt sol després de patir una ruptura sentimental. Necessitat de companyia, s’assabenta que han creat un nou programa informàtic amb el qual pots interactuar de manera molt semblant a com ho podries fer amb una persona. El sistema operatiu és capaç de mantenir una conversa oferint respostes i formulant preguntes amb una coherència igual o millor encara que la que un podria esperar de qualsevol ésser humà.

Samantha, així es com es diu la persona virtual amb la que es relacionarà a partir d’ara cada cop més el Theodore, estarà dotada d’una veu de dona molt sensual que anirà mica en mica captivant al protagonista. Només entrar a casa seva, la Samantha li pregunta per com li ha anat el dia, com es troba, de què li ve de gust parlar, etc.

Ben aviat descobrim que el Theodore no és l’únic que ha adquirit un programa d’aquest tipus. Cada cop són més les persones que s’estimen més comunicar-se amb un sistema operatiu d’aquesta mena que no haver d’interactuar amb d’altres individus, la resposta dels quals sovint no és ni tan amable ni tan amistosa com la que troben amb les seves computadores.

En aquest món on la tecnologia es desplega a gran velocitat i on internet, la telefonia mòbil, les xarxes socials, etc. són presents en el nostre dia a dia d’una manera per a alguns inquietant, estem gaire lluny del món que ens dibuixa la pel·lícula? Fins a quin punt la màquina pot arribar a substituir l’ésser humà?

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Com es passa de tocar en els carrer de Dublín a produir una de les millors cançons que mai s’hagin fet? Talent, autenticitat, confiança, inspiració i coneixement són elements imprescindibles per produir una obra mestra, però difícilment es donen tots aquests ingredients a la vegada en el moment i el lloc adequats. En aquest sentit, quan això succeeix, s’allibera una mena de força creativa de caire màgic i tot sembla brollar amb una naturalitat captidavora.

Once (Una vegada) és una pel·lícula irlandesa que es va estrenar l’any 2007. El seu director i guionista, John Carney, ens presenta un drama musical i romàntic amb una banda sonora impecable. El film va guanyar l’Òscar a la millor cançó original, així com el Premi Independent Spirit a la millor pel·lícula estrangera, entre d’altres reconeixements.

Ens trobem davant d’una història senzilla: un home jove, anomenat Glen, que treballa ajudant al seu pare en una petita botiga de reparació d’electrodomèstics i que passa el seu temps lliure tocant la guitarra pels carrers de la capital d’Irlanda capta l’atenció d’una noia de nacionalitat txeca, de nom Marketa, que es troba per allà venent flors als vianants.

L’actuació del Glen aconsegueix despertar la curiositat de la Marketa per la seva música. Ella li farà saber que és pianista, la qual cosa de seguida despertarà l’interès del jove per escoltar-la interpretant. Sense dubte, l’escena en la que entren a una botiga d’instruments musicals i comencen a tocar plegats és una de les delícies més destacables d’aquest film, que és tot un exemple de delicadesa.

La parella musical que formaran donarà lloc a una amistat que per moments apunta cap a la possibilitat d’anar més enllà. Però la circumstància personal d’ambdós ho dificulta: ella està separada i amb un fill, però la relació no està trencada del tot; i en el cas del Glen, veiem que segueix pensant en la seva anterior promesa. Així, el sentiment d’amor que anirà sorgint entre els joves músics, fruit de l’excel·lent complicitat que els connecta, afavorirà que tant l’un com l’altra siguin capaços de treure el millor de si mateixos i encarrilar les seves vides amb optimisme i confiança. El regal que finalment rep la Marketa per part del Glen tanca aquest film rodó que acompleix a la perfecció allò de què “en el pot petit està la bona confitura”.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Els científics descobreixen que un astre de grans dimensions s’aproxima cap al nostre planeta. Diuen, la majoria dels científics, que no hi ha motius per espantar-se, ja que passarà a prop però no col·lisionarà, encara que una minoria ens diu que el xoc és inevitable i que, per tant, estem condemnats sense remei, donant lloc així a un relat absolutament apocalíptic. En qui confiar? I en el cas que el desastre sigui imminent i insalvable, què fer, què podem fer? Com viure aquests moments finals? Quina seria la nostra reacció?

El film va ser presentat al festival de Canes del 2011 on, en roda de premsa, el polèmic director danès Lars von Trier, va fer unes molt desafortunades declaracions que el van portar a ser declarat persona non grata per part del festival. Tot i això, la pel·lícula va ser nominada a la Palma d’Or, i la seva protagonista principal, l’actriu Kirsten Dunst, va rebre el premi a la millor interpretació femenina. Poc després, el film va arrasar en el Premis del Cinema Europeu, i va guanyar també el Gaudí i el Goya a la millor pel·lícula europea.

En el seu estil característic, Lars von Trier divideix la narració fílmica en episodis. En aquest cas, trobem dues grans parts, cadascuna de les quals porta el nom d’una de les germanes protagonistes. En la primera es centra en la celebració del casament de la Justine. Veiem com van arribant els convidats i com es va desenvolupant la festa, tot filmat càmera en mà, seguint els principis del moviment Dogma 95 fundat pels directors danesos Thomas Vinterberg, Kristian Levring, Søren Kragh-Jacobsen i el propi Lars von Trier. Ben aviat ens adonem que la Justine no és una noia “normal”, fet força comú en les pel·lícules d’aquest director, i de la mateixa manera que en el film Celebració de Thomas Vinterberg, les coses aquí tampoc no acaben d’anar gaire bé…

A la segona part, Claire, la intensitat del relat anirà in crescendo a mesura que Melancholia s’aproximi. Ja han marxat els convidats i la Justine es queda a dormir a casa de la seva germana. El matrimoni format per la Claire i el John ha donat lloc a un fill, anomenat Leo, que es dedica a observar pel telescopi amb el seu pare l’evolució del planeta que avança cap a la Terra de manera amenaçant. Quan el desastre sembla inevitable, cadascú es prepara per assumir el final a la seva manera, tal com succeïa en El setè segell del mític film d’Ingmar Bergman. No obstant, aquí no es tracta només d’afrontar el fet de la pròpia mort, sinó la de tots els éssers humans que habiten el món, l’extinció total de la Humanitat.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Si poguessis escollir, en quina època i en quin lloc t’hagués agradat viure? Quines persones del passat escolliries per tenir una estona de conversa, si tinguessis l’oportunitat de viatjar en el temps? Quins esdeveniments històrics hauries volgut presenciar en directe in situ? Ara que ja ho has pensat i decidit, et proposem que reflexionis sobre per què has escollit aquests i no d’altres. Què ha sigut el que ha guiat la teva elecció? Què hi ha en ells que desperta el teu interès? Què et diuen de tu mateix, els teus valors, la teva pròpia manera d’entendre tot plegat: el sentit de la vida, les relacions humanes, la recerca de la felicitat…?

Estrenada el 2011, aquesta film de Woody Allen és una comèdia romàntica amb un guió extraordinari, motiu pel qual va ser guanyadora d’un Globus d’Or. La pel·lícula va estar nominada a 4 premis Òscar, entre ells el de millor pel·lícula, millor direcció, millor direcció artística i millor guió original, i seria aquest darrer el que finalment es va emportar. La història es centra en un jove americà que marxa de viatge a París durant uns dies amb la seva núvia, acceptant ambdós la invitació dels pares d’ella, que han d’anar a la capital de França per temes de negocis.

Els carrers, els edificis, les botigues, els ponts i els cafès de la ciutat de seguida aconseguiran captivar al nostre protagonista, en Gil. La seva fascinació per París, però, no sembla ser compartida per la seva promesa, la Inez, qui resta més indiferent a l’encant de la ciutat. Un dia, quan el Gil va de tornada en direcció al seu hotel passejant tot sol, succeirà un fet absolutament sorprenent. De sobte, al girar per un carrer, Gil es troba en el París dels anys vint del segle passat, podent així entrar a formar part de les reunions dels artistes bohemis que pul·lulaven pels locals nocturns de la gran ciutat del moment.

Aquest estrany i surrealista viatge en el temps es repetirà cada nit que el jove decideix tornar sol a l’hotel. En el mateix coneixerà una noia que li cridarà l’atenció. Ella també sent fascinació per una època anterior a la seva, però en el seu cas la seva mirada es dirigeix cap al segle XIX. Segons Gil es vagi endinsant en aquesta nova dimensió de la seva existència, s’anirà adonant que la seva relació amb la Inez no té futur car allò que apassiona a cadascun d’ells és massa diferent i no comparteixen res que sigui veritablement essencial.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Quines són les aspiracions i les expectatives dels joves europeus en l’actualitat? Què els mou, què els motiva, quins valors manifesten? Cap a on ens porta la societat contemporània? Quina és la seva ànima? La postmodernitat  va fer un retrat dels nostres temps, multiculturals, globalitzats i tenyits de nihilisme. El terme “crisi” apareix repetidament en el discurs per totes bandes: crisi econòmica, política, institucional, religiosa, etc. Davant d’aquesta realitat, encara es pot confiar en alguna cosa?

La pel·lícula alemanya Victòria, dirigida per Sebastian Schipper i protagonitzada per la barcelonina Laia Costa, és un film del tot peculiar. Rodada en un únic pla seqüència de més de dues hores i estrenada al 2015, la pel·lícula aconsegueix atrapar l’espectador amb una mena d’efecte hipnòtic irradiat per l’omnipresència de la Victòria, una jova madrilenya que treballa a una cafeteria berlinesa per quatre euros l’hora malgrat la seva formació, i el grup de nous amics que acaba de fer en una discoteca del barri de Kreuzberg a les quatre de la matinada. Els esdeveniments que viuran plegats les següents hores serviran al director per fer-nos arribar com respiren aquests joves d’una societat que no troba lloc per a ells. I això, independentment de si han fet allò que suposadament havien de fer.

La falta d’oportunitats, un atur juvenil exagerat, la manca d’un projecte col·lectiu il·lusionant, etc. es converteixen en factors de risc que empenyen als nostres joves, d’aquí i d’allà, a poder veure el delicte (l’atracament a un banc en aquest cas) com l’única sortida possible davant del seu desencant. Però el problema de fons no és una qüestió merament material, robem perquè no tenim diners, sinó més aviat espiritual, metafísic: robem perquè ens avorrim, robem perquè no hi ha futur per a nosaltres, robem perquè l’única manera de viure dignament i no sentir-te un fracassat o un perdedor en aquest món hiperconsumista passa per tenir la butxaca plena.

Volem destacar finalment d’aquesta pel·lícula l’extraordinària interpretació de la Laia Costa, qui es va fer amb un Lola (el premi equivalent als Goya a Alemania), essent a més nominada a millor actriu europea per l’Acadèmia de Cinema Europeu, i també guanyadora del Premi Gaudí i del Premi Sant Jordi de Cinematografia, entre d’altres reconeixements. Ha nascut una estrella.
___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Com treballa la ment d’un psicòpata? Quina mena d’atractiu pot tenir per a algú el fet de treure la vida a un ésser humà? Es pot defensar la idea de què el crim pugui tenir algun valor estètic o artístic? D’altra banda, què hi ha en aquesta mena de relats que fan que ens cridin tant l’atenció? Per què ens atrapa la ficció on el protagonista té un comportament violent i agressiu?

La directora i actriu barcelonina Laura Mañá portà al cinema l’any 2003 l’excel·lent guió del dramaturg, també barceloní, Jordi Galcerán. El llenguatge cinematogràfic imposà, però, haver d’afegir diversos elements que no estaven presents en el text original, com per exemple la professió del protagonista (que ara serà professor de filosofia, concretament d’estètica, a la universitat) o totes les escenes que ens treuen de l’espai únic on transcorre la peça teatral (l’habitació on estan els dos protagonistes). Tanmateix, el joc de les pròpies paraules encadenades, al ser el guió original en català i la pel·lícula en castellà, necessàriament havien de canviar (i cal destacar que l’elecció de la cadena estava clarament millor en la versió de Galcerán).

El film comença d’una manera absolutament original: un primer pla del rostre d’un home que ens explica que és un psicòpata assassí en sèrie que mata per pur plaer. La imatge es va allunyant, de manera que podem copsar que és ell mateix qui fa la gravació, en la qual vol deixar clar que això que va tenir una infantesa normal, que no va patir maltractaments de petit ni res de res, per evitar que quan algun dia estudiïn el seu cas no s’equivoquin sobre les causes que expliquen el seu comportament. Ens narra quina va ser la primera víctima i com ho va fer, i diu que després van venir moltes més. Dit això, descobrim que no està sol, dins l’habitació hi ha una dona que està lligada de mans i peus i amb una cinta adhesiva a la boca asseguda en una cadira. Presumiblement es tracta de la seva propera víctima, encara que una estona després ens assabentem que és la seva ex-parella. Potser res no és el que sembla… o potser sí.
_____________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Existeix el dret a l’autodeterminació dels pobles? En cas afirmatiu, en quins casos i de quina manera es pot reclamar aquest dret? És legítim en algun cas l’ús de la violència en la lluita per la llibertat? On està el límit entre mantenir-se ferm en les pròpies conviccions i l’exercici del possibilisme polític, segons el qual es considera que és sempre millor un mal acord que no arribar a cap acord?

El director britànic Ken Loach, conegut per dur a terme un cinema compromès amb la crítica social i la denúncia de les injustícies històriques, retrata en aquest film el conflicte irlandès a causa de l’ocupació anglesa al voltant dels anys 1920-1923. La narració arrenca presentant-nos un grup de joves irlandesos, els quals, farts de veure que els Black and Tans (la unitat paramilitar anglesa encarregada d’aturar qualsevol possibilitat de moviment independentista) actuaven en el seu país amb una brutalitat i arbitrarietat intolerables, decideixen començar a col·laborar amb les forces de l’IRA (Irish Republican Army) i iniciar la lluita armada.

La pel·lícula ens mostra els esdeveniments sempre des de la visió dels irlandesos, la qual cosa va ser molt criticada per part de determinats sectors anglesos, que van arribar a qualificar Ken Loach d’antipatriota, sota l’acusació d’haver roda en aquest film una mena de manifest pro-IRA. Tanmateix, el director va respondre que no diu res que no estigui absolutament documentat, i que la realitat encara va ser més crua del que mostra el film, de manera que aquestes acusacions només demostren la ignorància o la mala fe de les persones que les emeten.

No podem oblidar, igualment, que la part final de la història, on s’arriba a la màxima tensió, descobrim la dificultat del propi moviment independentista irlandès per arribar a una acord sobre com solucionar el conflicte. Quan finalment el líder dels independentistes signa la fi de la violència amb els anglesos, acceptant les condicions de pau que semblen poden satisfer ambdues parts, arriba el conflicte, doncs hi ha irlandesos que pensen que el seu representant els ha traït i decideixen mantenir la lluita armada, la qual cosa iniciarà una guerra fratricida.

Guanyador de múltiples premis, entre ells la Palma d’Or a Cannes i el Premi Goya a Millor Pel·lícula Europea, el film de Ken Loach parteix del gran treball del guionista Paul Laverty, i destaca tant per la seva qualitat visual, com per les meritòries interpretacions de Cillian Murphy i Liam Cunningham.
__________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook