Agenda Activitats

Una de les problemàtiques que des de fa mig segle es troben més presents en el debat filosòfic és el que té a veure amb la possibilitat lògica de desenvolupar programes d’intel·ligència artificial, així com de la conveniència de fer-ho i els riscos que podria comportar. Cal remarcar que en octubre del 2017 L’Aràbia Saudita va concedir la categoria de ciutadana a una robot, batejada amb el nom de Sophia. Aquest reconeixement atorgat a l’androide, dissenyada per la companyia de Hong Kong Hanston Robotics, ha donat lloc a una certa polèmica, en la mesura que va acompanyada d’una sèrie de drets que en el mateix país li són negats a un bon nombre de persones humanes.

La pel·lícula Ex Machina és l’òpera prima del guionista i director britànic Alex Garland. Va ser estrenada al gener del 2015 i va guanyar el premi Oscar als millors efectes visuals. El film ens presenta a un geni de la informàtica propietari d’una gran empresa del sector, que viu apartat del món desenvolupant el seu projecte principal: la creació d’una màquina dotada amb capacitat de pensament propi. Una vegada creu que ha assolit el seu objectiu, i donada la dificultat de discernir si per fi ha creat veritable intel·ligència artificial i no merament un excel·lent simulador del pensament, decideix convidar un altre informàtic que treballa per la seva empresa, Bluebook, perquè aquest li passi a la màquina una versió actualitzada de l’anomenat “test de Turing”.

Aquest test va ser presentat pel londinenc Alan Turing l’any 1950 en un article publicat a la revista Mind que portava per títol “Maquinària computacional i intel·ligència”. En aquest article Turing proposava que es considerés que s’havia assolit la creació d’una computadora “pensant” si aquesta era capaç de mantenir una conversa durant un determinat temps amb una persona sense que aquesta s’adonés de què amb qui s’estava comunicant realment no era un ésser humà. Si la màquina aconseguia fer-se passar per una persona, donant respostes en tot moment coherents amb la conversa que estava mantenint, i no només una vegada sinó de manera sistemàtica, s’hauria demostrat que la màquina pot imitar el comportament humà i la seva capacitat cognitiva en el context de l’intercanvi comunicatiu. Alan Turing prescindia del verb “pensar”, a causa de la dificultat filosòfica que implicava definir exactament el seu significat, i va optar més aviat per parlar de si les màquines podien arribar a fer el mateix que els humans quan interactuem en la transferència d’informació.

La pel·lícula, però, ens porta més enllà. Ava és una robot amb una certa aparença humana femenina que presumiblement estaria dotada de pensament i afectivitat. Ara bé, com poder arribar a saber quins són els seus desitjos, els seus anhels, les seves intencions? Si realment pot pensar i sentir, disposa igualment de llibertat de volició i d’acció? Però, en aquest últim cas, si és així, què pot acabar passant..?

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

El vincle amb allò que ha conformat la nostra vida i que ens connecta amb el món, amb el que som i sentim…, com explicar el seu valor? Com copsar la mesura de la seva importància? El lligam que establim amb la terra, el paisatge, la natura viva, la gent que ens envolta i que estimem, pot arribar a configurar el nostre ésser de tal manera que el seu trencament suposi la pèrdua d’un mateix. Tal com li succeeix a l’avi del film, que entra en una profunda depressió quan la seva família decideix vendre la seva olivera preferida, malgrat conèixer el sentiment que l’home sent vers aquest arbre tan especial.

La pel·lícula El olivo és una pel·lícula espanyola dirigida per Icíar Bollaín que va ser estrenada l’any 2016 a Castelló, província on va ser rodades la major part de les escenes del film. El guió va ser escrit per la parella de la directora, en Paul Laverty, i donada la seva originalitat la pel·lícula va ser nominada als Premis Goya en aquesta categoria, juntament amb la de millor música. L’actriu protagonista, l’Anna Castillo, assolí el Goya a millor actriu revelació, mentre que el Javier Gutiérrez fou nominat en la categoria de millor actor de repartiment.

El olivo ens presenta una història tràgica. L’avi ha decidit no parlar amb ningú arran de la venda del magnífic arbre amb el qual mantenia una relació afectiva molt intensa, per tants moments compartits al llarg de la seva vida. Els seus fills estan molestos davant la seva actitud, que troben absolutament exagerada. Sota el seu parer, l’avi només vol castigar-los amb el seu silenci, un mutisme per a ells carregat d’egoisme, doncs l’avi es nega a comprendre que la venda de l’olivera era necessària, ja que va suposar uns grans ingressos per a la família en un moment crític. La seva oposició a la venda representa per a la família un aferrar-se als records, a la tradició, i no voler mirar endavant i entendre que els temps canvien, que s’ha de saber relativitzar el valor de les coses, i que hem d’estar disposats a fer sacrificis quan pertoca.

L’única persona que sembla entendre els sentiments de l’avi vers l’olivera, i a qui se li trenca el cor al veure com l’home s’està consumint en vida és la seva néta, l’Alma (nom evidentment gens casual). Mitjançant diversos flashbacks la pel·lícula ens fa arribar els records dels moments feliços viscuts per ambdós allà al costat de l’arbre. Convençuda l’Alma que el seu avi no es recuperarà fins que no torni l’olivera al seu costat, decideix enredar al seu oncle i un xicot per tal d’anar a buscar-la allà on es troba: a Düsseldorf (Alemanya). El fet que els seus dos acompanyants parteixen sense saber el veritable motiu del viatge aconsegueix incorporar el punt d’intriga necessari a aquesta road movie.  La ingenuïtat que mostra el noi al llarg del trajecte, juntament amb les peculiars reaccions de l’oncle de l’Alma, contribueixen encertadament a introduir un caire còmic en moments puntuals a la cinta, afavorint que el relat flueixi de manera entretinguda i, fins i tot, versemblant.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Poden determinades circumstàncies portar-nos a realitzar accions greus que en realitat no volem fer de cap manera? I, una vegada fetes, com continuar endavant amb la nostra vida, quan la memòria ens turmenta portant-nos a cada instant el record d’allò que hem fet?  El sentiment de culpa potser pot ser apaivagat si s’aconsegueix rebre el perdó i la comprensió per part d’aquell que estan sofrint…  Però, cal una bona dosi de valor per apropar-se als que pateixen i confessar que som la causa del seu dolor, així com, tanmateix, una gran sensibilitat per evitar que aquest reconeixement no acabi provocant encara més mal, al fer-los reviure tot el succeït.

La pel·lícula Frantz és un film francès dirigit per François Ozon estrenat l’any 2016 i basat en la novel·la de Maurice Rostand L’homme que j’ai tué (L’home que vaig matar), la qual va ser redactada poc després de la finalització de la Primera Guerra Mundial. La història es situa a l’any 1919, quan un jove francès d’esperit pacifista arriba a Quedlinburg, el poble on viu la família de Frantz, el soldat alemany (tan poc predisposat a fer ús de la violència com ell mateix) al qual va disparar a les trinxeres en un combat provocant la seva mort, amb la intenció de deixar unes flors en la seva tomba.

Aquest relat ja havia sigut portat al cinema l’any 1931 per part del director Ernst Lubistch sota el títol de Brolen Lullaby (Remordiment). En aquesta ocasió, però, la pel·lícula d’Ozon mostra la seva originalitat al proposar-nos que centrem la nostra atenció tant en el personatge d’Adrien, el jove francès, com sobretot en els sentiments de l’Anna, la noia que era la parella de Frantz, a la qual coneixerà en el cementiri. Per explicar la seva presència allà, Adrien li dirà a l’Anna que ell era un antic amic del seu nuvi i que s’havien conegut a París. Per mantenir aquesta primera mentida, el francès es veurà obligat a dir noves mentides quan conegui als pares de Frantz i a mesura que vagi intimant amb l’Anna. No obstant, l’Adrien va veient que la ficció que ha creat sembla tenir un efecte balsàmic en aquella família, ja que tot el que els explica del Frantz és sempre molt positiu.

El perdó, la culpa, l’amistat, l’amor, la funció de la paraula, la veritat i la mentida, el paper de la memòria, la possibilitat de reconciliació, l’antibel·licisme… són alguns dels elements que incorpora aquest film i que el director conjuga de manera magistral, amb una fotografia impecable que extreu del blanc i negre les seves millors prestacions. Sense dubte, una pel·lícula delicada i imprescindible.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Los santos inocentes és una pel·lícula dirigida per Mario Camus que es va estrenar l’any 1984, basada en la novel·la homònima de Miguel Delibes publicada tres anys abans. El treball actoral de dos dels seus principals protagonistes, Paco Rabal i Alfredo Landa, rebrà l’elogi unànime de tots els crítics, i els farà mereixedors de diversos premis i reconeixements. El film ens presenta les vicissituds per les que passa una família de camperols situada a Extremadura, als anys 60, que es veu resignada a viure sota les ordres dels amos del cortijo, els quals els tracten d’una manera despietada sense cap mena de remordiment.

La pel·lícula retrata d’una manera extraordinària la mentalitat de tota una època de la història espanyola, en la qual el classisme dóna lloc a un maltractament de les classes humils per part dels senyors de la terra, que no veuen en els seus operaris com a persones que mereixen un respecte i el reconeixement d’una dignitat humana, sinó que més aviat els consideren com a bèsties a la seva disposició i al seu servei per atendre les seves necessitats i els seus capricis. Tant incorporat es trobava aquest tracte en la manera de pensar d’aquell moment, que fins i tot els agreujats tendien a interioritzar la seva condició d’inferioritat, no tan sols dins l’escala social, sinó també des d’un punt de vista humà. El fet que, a més, que les classes desafavorides no tinguessin accés als estudis dificultava enormement qualsevol canvi en aquest sentit. Per això veiem que el gran somni dels pares d’aquesta família no és altre que el de què els seus dos fills grans puguin tenir una formació acadèmica (no així, la filla petita, a causa de que pateix un retard mental, a l’igual que el germà de la mare de la família, Azarías, a qui acolliran quan es trobi sol i sense feina).

Los santos inocentes és, doncs, un exercici de cinema realista, una mostra de la misèria de la vida camperola dels anys seixanta en terres properes a Portugal, on la doble moral dels poderosos amaga un menyspreu cap els seus treballadors realment insultant. En aquest temps on, malauradament, continua havent moltes situacions d’explotació arreu del món, ens trobem amb una cinta imprescindible per cobrar consciència del que havia estat aquest país per tal que no tornin mai més aquells temps tan miserables.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Maduixes silvestres (1957) és una de les obres mestres del director suec Ingmar Bergman. En el film resulta especialment significativa l’escena inicial, en la qual un vell i il·lustre metge, anomenat Isak Borg, té un somni en perfecta clau surrealista que el porta a enfrontar-se amb la idea de la seva pròpia mort de manera angoixant. La pel·lícula segueix el format de les road movies, ja que el protagonista ha de fer un viatge en cotxe per anar a recollir un premi honorífic (la Universitat de Lund el vol investir Doctor honoris causa), en el qual serà acompanyat per altres personatges. Les converses que tenen lloc al llarg del trajecte entre ells, i també amb aquells que es vagin trobant fins arribar al punt de destí, conformen, sense dubte, l’element més original i substancial d’aquesta singular pel·lícula.

De les diverses escenes volem recollir, però, un diàleg que té lloc entre dos joves. Un d’ells vol ser pastor protestant, mentre l’altre pensa dedicar-se a la medicina. La forma en què es desenvolupa la discussió es situa en el més pur estil bergmanià.

“Anders: Si tanta bellesa hi ha a cada veta de la Vida i de la Naturalesa… què bonica ha de ser la mateixa font, eterna i clara.
Sara: Anders serà pastor de l’Església y Víktor metge.
Víktor: Hem jurat no discutir ni de Déu ni de ciència en aquest viatge. Aquest atac líric ho ha desobeït.
Sara: A mi m’ha encantat.
Víktor: No comprenc com pot fer-se pastor de l’Església un home modern. Anders no és tan estúpid.
Anders: El que dic és que el racionalisme és quelcom incomprensible i pedant pseudosaviesa. Y tu no ets un idiota.
Víktor: Des del meu punt de vista l’home modern…
Anders: El que li passa a l’home modern és que…
Víktor: Des del meu punt de vista l’home modern és conscient de la seva absurditat i només creu en el seu propi existir i en la seva mort biològica. La resta són ximpleries.
Anders: El que li passa a l’home modern és que no existeix més enllà de la seva pròpia fantasia, perquè l’home té una por espantosa a la mort i no es resigna a l’absurditat.
Víktor: Com vulguis! Donem religió al poble, igual que els donem morfina quan tenen molt dolor!
Sara: Què bé parleu. Sempre em sembla que el darrer en parlar és el que té raó.
Víktor: Quan tu eres un nen creies en els Reis Mags i ara creus en Déu.
Anders: Tu has patit sempre una falta d’imaginació de pronòstic greu.”

La filosofia de l’absurd i els salt a la fe presents en la proposta del danès Sören Kierkegaard, al parlar-nos de la superació dels estadis estètic i ètic (que tenien com a valor suprem el pla i el deure, respectivament), per a poder així arribar a l‘estadi religiós (on el valor suprem passa a ser l’amor) troben constants ressonàncies en la filmografia existencialista bergmaniana.

El diàleg contraposa dues maneres d’interpretar l’existència, a la vegada que es discuteix sobre quina pugui ser la que millor s’adeqüi a la condició de l’ésser humà del nostre temps. Las opcions enfrontades són les d’una filosofia que considera que la vida deu basar-se en allò que la raó pugui establir a partir d’una base material i empírica, contra altra que lamenta l’estretor de l’enfocament de la primera, per sostenir que hem de ser capaços d’anar més enllà del que es manifesta a simple vista, donat que no és possible que tot el que hi ha sigui només allò que veiem.

La vida, la mort, les relacions humanes, l’amor, el reconeixement… són alguns dels elements que configuren aquest film del genial director suec, tot recordant en el mateix títol de la pel·lícula una de les escenes més gratificants que havíem trobat en El setè segell, quan el cavaller Antonius Block i el seu escuder Joan esmorzen amb els joglars Josep i Maria i algun altre personatge al costat del carruatge a plena llum del dia, mentre el petit Miquel gateja per allà prop tranquil·lament.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook